Histories mínimes

Varem deixar d’escriure després dels fets de juny, quan el president de Bolívia havia dimitit i tot semblava que anava a esclatar. Després de tot allò sembla com si ja no hagués passat res digne de ser explicat, com si a la radio ja no hi haguessin noticies i com si cada dia fos un xic semblant a l’anterior. Ja no hi ha emoció. Tot i això, hem fet un recull de breus apunts de la vida quotidiana de San Julián.

“EL CHINO”
No se si recordareu que, amb tot el merder que va passar a Bolívia, els profes havien marxat de casa i ens havíem quedat sols. Varem estar dues setmanes treballant a l’escola, classificant llibres i muntant l’aula de computació. Tota la resta de profes havia marxat i varem decidir quedar-nos per tres motius: hi havia molta feina a fer, no volíem deixar les vivendes sense ningú, car hi ha hagut molts robatoris els darrers mesos a San Julián, i a l’escola han entrat ja varies vegades, i finalment teníem present que a principis de Juliol nosaltres marxàvem de vacances amb la mare de l’Eric.

Varen ser dies “difícils”. Estàvem tot el dia junts, i sense gaire gent amb qui parlar. Va ser un temps d’enyorança de Barcelona, de hores mortes, de solitud en parella. Fins que va aparèixer “el chino”. O millor dir, fins el dia en que ens va desaparèixer la bici del nostre pati. Va ser un dijous al matí. El dia abans la Marta havia caigut i va deixar-la sense lligar, i al matí algú se l’havia endut. La varem donar per perduda. I ho va estar fins diumenge, en que, mentre portàvem la bombona de butà cap al mercat, tot xino-xano, un nen ens va avançar amb la nostra pròpia bicicleta. El varem parar. No tenia el nen més de 10 anys. I quan li varem preguntar de on havia tret la bici, ell jurava i perjurava que el seu pare l’havia comprat per 100 bolivians. I la Marta el va acompanyar a casa a ell i la bici per parlar amb els seus pares. Jo em vaig quedar amb la bombona. I era cert. Aquell home l’havia comprat a un personatge famós a tot San Julián: “el Chino” .

“El Chino” es un home que havia viscut davant de casa nostra farà un any. Diuen que es baixet i que te la cara marcada pels cops de la seva dona. Diuen que la seva dona es curandera. I diuen que la seva dona el pega amb el cinturó. Si parles del “Chino” als nens del barri se’t queden amb cara d’espant i et pregunten que per que el vols veure. I es neguen a acompanyar-te a la seva casa per por. “El Chino” ja ha robat abans i la seva dona deu diners a la dona que els va llogar una casa fa uns mesos. “El Chino” treballava a una serralleria que hi ha darrera l’escola (San Julián està ple de serralleries). I ”el Chino” va robar-nos la bici un matí de dijous que passava per davant de casa nostra.

Però la família que havia comprat la nostra bici era una família humil. El pare, que treballa triant arròs i va comprar-la amb il•lusió de portar un regal a la família. Es va gastar més diners dels que podia i ara veníem nosaltres a dir-li que allò era nostre. L’home parlava molt lentament, amb dificultats per parlar el castellà. La filla gran va facilitar un xic la cosa, però no veia clar que la bici fos nostra. Viuen tots en una petita casa de fusta envoltada de terra i escombraries, amb un bassal ple d’aigua amb algun rastre ja verd. Aigua vella. Feia molta pena tot, i a més, havíem de demostrar que era la nostra bici, i nosaltres no teníem papers per demostrar-ho, només la clau del candau, que evidentment obria aquell candau. Després de molts “y ahora que haremos...” varem acordar deixar la bici lligada allà fins que trobessin al “Chino” i que nosaltres els ajudaríem a buscar-lo. Als tres dies ells no havien fet gaire i nosaltres, amb l’ajuda de la profe Sandra ja havíem descobert que el Chino havia tornat a canviar de casa i que treballava a les afores de San Julián. Com la família no havia fet res, ens varem endur la bici i varem quedar en tornar-nos a trobar per veure que més se sabia del lladre de bicicletes. Però em incomplert la nostra part, i no els hem tornat a veure. Això si, cada lliguem la bici.

UN PETIT VIATGE.
A la setmana de iniciar per fi les classes, varem marxar a un petit viatge. Havia vingut la primera visita del hivern (el vostre estiu), la mare de l’Eric. En deu dies varem anar de La Paz al Cusco passant pel Llac Titicaca. Purament turisme, amb un xic d’aventura en la fugida nocturna de Puno, ja que els bloquejos que s’havien acabat a Bolívia continuaven a Perú, aquest cop contra el Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units.

Com a petit resum de tot el viatge, dir que La Paz va continuar tat bojament acollidora com sempre, el llac mostrava el seu blau intens sota el cel més net del món i els seus peixos variaven la nostra dieta de pollastre i carn. I Cusco era la contradicció de ser un lloc purament turístic (no pots caminar tranquil pels carrers d’aquesta ciutat sense que et venguin o t’ofereixin postals, enllustrament de sabates, marionetes, tours o menús de tots tipus) amb la meravella dels ciments inkes i la construcció colonial. Això si, es neta i polida. I es que amb el que es cobra per dormir o menjar, suposem que l’alcaldia rep uns bons ingressos per a mantenir-la. Va coincidir allà amb el dia del mestre peruà, que evidentment es un dia diferent del dia del mestre bolivià. I estaven totes les escoles de la ciutat desfilant a la Plaza de Armas, tots els nens de primer de primària fins els batxillers, desfilant a pas d’oca. I d’allà, dos dies al Machu Pichu, que es com entrar a una postal. Es com irreal. Car d’arribar-hi monetàriament, molt car, està ben cuidat, i si no vas en un grup de 40 persones, et dona la sensació de que hi ha sempre poca gent.

Val la pena dormir una nit a “Aguas Calientes”, el poble que està al costat per dos motius: per a poder tornar una segona vegada a les ruïnes i per poder banyar-se a les aigües termals.

Va ser un bonic petit viatge. Retrobar-se amb la família tant lluny i després de set mesos i semblar que res no ha canviat i que la distància no existeix.

ARRIBEN MÉS LLIBRES.
Tot va ser tornar i ens varen arribar 300 caixes de llibres. Tornem a la feina. Hem deixat les lliçons de teatre per a que la Marta pugui endreçar.

Ara l’Eric treballa matí i tarda amb la informàtica. Formació de 7é i 8é de primària, extraescolars de 1er a 4rt de secundaria i als profes en dos torns. A més, fa la instal•lació de computadores al preescolar i el manteniment general de les màquines. La Marta porta el reforç a la lectura de 1er a 3er de primària, suport a la biblioteca (formació de la bibliotecària sobretot) i endreçament de llibres nous. Entre els dos estem preparant la formació del professorat per a que coneguin la biblioteca i la facin servir. Ara la veuen com un lloc per a que els nens facin els deures, no una cosa que els pugui interessar a ells. No saben ni el que hi ha no entren a preguntar-ho. Després farem formació de nens.

També ha arribat molt material escolar i computadores. Però sabeu que... es més car portar el material escolar fins aquí que comprar-lo aquí...

Ara doncs, estem treballant força. Els dies passant volant i entre tot això i rentar tot a mà, netejar la casa dels rius de pols o d’aigua que entren, anar a comprar al mercat amb la bici, llegir els diaris només el diumenge i assabentar-te per la radio de les noticies (d’una manera americocentrista), les setmanes volen. No se si més o menys que quan treballàvem a Barcelona, però... ja portem cinc mesos treballant aquí.

OLÍMPICS.
Una de les activitats típiques del curs escolar a San Julian són les Olimpíades de Magisteri. Durant un cap de setmana els professors de les diferents escoles del nucli s’enfronten entre ells per a “confraternitzar i crear unió”, que vol dir demostrar que ets millor que els altres i els pots guanyar, com més els humiliïs millor. L’acte d’inauguració va tenir desfilada, dels atletes i acompanyants, discursos, danses típiques, focs d’artifici i molt més, en les sis hores, molt dures, que va durar. Durant tres dies van haver-hi partits de futbol, basquet, voleibol i futbol sala.

I la nostra escola, amb “quatre medalles d’or de les set possibles, va ser la campiona, incrementant el nivell d’adversitat i odi que acumula. A part de ser de conveni, de estar mes cuidada i mes polida, de tenir més recursos i de cobrar les hores treballades, la nostra escola es la millor olímpicament parlant. Fins i tot la banda municipal anava en contra dels nostres equips!!! També es curiós la importància que es dona aquí als jocs esportius. Son més importants aquestes olimpíades que qualsevol altre cosa, inclús més importants que la educació dels nens.

LLIÇONS.
Continuem descobrint la personalitat boliviana. Cóm la gent et ve a demanar quelcom i abans et parla de quatre coses diferents fins a demanar-te el favor (que tu ja intuïes des del principi). O que no et parlen mai dels seus problemes o del seu passat. La família es tancada en ella mateixa i tot queda dins. A les classes veiem molt que no tenen capacitat de concentració, que es distreuen sempre amb el que els envolta.

Que els hi pots repetir una cosa quatre vegades i quan els deixes sols per a repetir-ho, ja no recorden el que tu els has dit (I això tant en nens com amb adults, i els adults son els professors, que fan faltes d’ortografia garrofals).

Hem calculat també que un nen bolivià fa un 33% menys hores de classe al dia que un nen espanyol, i que això significa que per tres cursos que fa un nen a Espanya, a Bolívia en fa dos. En definitiva, que a Bolívia els nens només fan 8 cursos espanyols Això es el pitjor subdesenvolupament, subdesenvolupament ja no només de mitjans o diners, sinó crònic i per sempre, perquè tot el potencial humà d’un poble està castrat i esdevé cíclic. Però com ells no ho saben, com ells no tenen amb que comparar, molts no aspiren a res millor. Fins i tot dóna la sensació que per a molts profes treballar quatre dies a la setmana quatre hores al dia es un sacrifici que mai serà pagat de manera adient.

Marta i Eric

Fotos: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/a25b

Guerra i pau

Ja fa dies que tenim pensat escriure per explicar que està passant a Bolívia o potser per explicar el que nosaltres creiem que està passant a Bolívia, perquè potser és un xic difícil d’explicar. Potser per això cal començar per un punt d’inici, i aquest punt serà el dia 15 de maig, diumenge.

PRELUDI
La setmana del 16 al 22 de maig nosaltres dos varem deixar de donar classes per dedicar-nos integrament a la biblioteca. Va ser una setmana molt intensa, de feina de mati i tarda, tots els dies de la setmana, ja que només teníem aquells dies per acabar la feina. Ja a mitja setmana varem veure que la feina era impossible i varem reduir l’objectiu a endreçar, classificar i posar als estants els llibres de consulta, i deixar les novel·les i els llibres infantils i juvenils per a més endavant o directament per a la bibliotecària, la Florinda, a la que tampoc volíem forçar a un ritme massa europeu de feina. Aquells dies va arribar de la central sindical de mestres de La Paz la primera ordre de parada de 24 hores dels mestres rurals i els urbans (1). San Julián no va realitzar aquesta parada de 24 hores. Tampoc va fer la parada de 48 hores ni la de 72 hores que varen seguir. Però el diumenge 22 de maig va arribar la ordre de paro indefinit. I aquesta ordre si que va ser acceptada pels secretaris generals de sindicat de les escoles del nostre poble. Dilluns 23, a les 10 del matí, es paraven les classes del matí (això vol dir que nosaltres varem fer 2 hores del nostre nou horari). Encara que s’havia pactat amb els directors de fer classe fins a les dotze i aleshores iniciar el paro, els mestres no ha varen complir. I nosaltres varem tornar a la Biblioteca. Per la tarda, els profes si que varen fer classe fins a les quatre, quan va realitzar-se la reunió de tots els professors del nucli. (2). Allà es va començar a veure que no es sabia ben be perquè es parava, si per motius sectorials (augment de sou) o per motius nacionals (llei de nacionalització d’hidrocarburs (3) i convocatòria d’assemblea constituent (4), a més de rebuig de
l’autoconvocada autonomia de Santa Cruz. (5)). Tot i això, varem posar en comú que com a nucli no ens semblava gaire correcte parar classes, i que podíem trobar una manera de protestar sense perjudicar als nostres alumnes.

El dia 24 de maig va haver-hi reunió de tots els mestres de tot el districte de San Julián. Allà ja es va veure que la nostra posició era minoritària, ja que els altres nuclis ja varen dir que la proposta era parar del tot i acceptar el paro indefinit. I enmig de tot això, alguns varen aixecar els ànims contra la nostra escola, ja que és la que normalment mai segueix les parades sectorials. Es va parlar de les germanes espanyoles que dominaven l’escola i que obligava als mestres a treballar, i que havien de fer fora a les germanes, i els ànims es varen caldejar, derivant finalment a la organització de un comitè de vaga, dirigit pels més radicals, que va organitzar ja, quasi sense consulta de les bases, les activitats dels primers dies: marxa per la carretera dimecres al matí i bloqueig llampec a la tarda. Encara que es volia continuar ja indefinidament, varen veure que dijous era Corpus Cristi, festa nacional i divendres dia de la mare Boliviana. Tota activitat sectorial va aturar-se, doncs, fins dilluns, convocats tots al matí.

GUERRA
El dilluns, a la reunió del matí, el comitè de vaga va trobar-se que la gent de base tenia poques ganes de fer bloqueig. La reunió es va allargar molt, i es va debatre molt que calia fer, però mentre des la direcció s’exhortava a bloquejar i tallar la carretera, les bases no ho veien clar.
Al final es va clausurar sense cap decisió, i el comitè va convocar als secretaris de cada nucli a una reunió extraordinària. Varen fer la reunió i en aquesta reunió en petit comitè es va aprovar anar directament, al matí següent, a tallar la carretera. Inexplicablement, la mateixa gent que
el dia anterior dubtava i es manifestava en contra, ara acatava la ordre sense protestar en veu alta, i així va ser com els mestres de San Julián varen anar a tallar la carretera. La varen tenir tallada durant 10 dies.

Varen ser els primers en la gran revolta popular que ha fer caure el poder executiu a Bolívia. Potser cal recordar que San Julián és la zona de Santa Cruz amb més població de l’altiplà. Els habitants autòctons de la regió son els “cambas” i els de l’altiplà son anomenats aquí “kollas”. Es suporten en condicions normals, s’odien si son provocats. En tot això però, en tots aquests dies, mai va quedar del tot clar si els mestres lluitaven per la situació nacional (Demanant la nacionalització dels hidrocarburs i la convocatòria a una assemblea constituent i contra la autonomia de Santa Cruz) o per la seva demanda de augment de sou. Només a mida que la situació general del país ha anat radicalitzant-se, s’han decantat per la demanda nacional, però sense tenir-ho clar del tot. Ni els dirigents, ni els enviats del sindicat central... ningú ha sabut aclarir perquè estàvem allà. Però els professors hi eren. Poc a poc, es van anar afegint altres entitats i sindicats del poble. Els transportistes, els temuts colons (força de xoc més important i més organitzada, tothom els té por, perquè quan si posen no els treu més que l’exèrcit). El president del govern va proclamar una convocatòria a la Assemblea Constituent i al referèndum autonòmic, com per acontentar tant als sectors socials com a la oligarquia de Santa Cruz. Però el congrés ni ho va debatre i va quedar en un no res. I es que el congrés va deixar de sessionar pels conflictes socials a La Paz, creant encara mes sensació de deixadesa i de desgovern. En aquests deu dies hem vist com el menjar començava a faltar, com les dones es barallaven al mercat per la verdura que arribava, com les coses pujaven de preu... Nosaltres continuàvem a la biblioteca, ja dedicant-nos a la novel·la. La varem acabar, i també la juvenil. Mentrestant, a La Paz començaven els greus disturbis. La ciutat estava ocupada cada dia per manifestants que demanaven el mateix que es demanava a San Julián, amb la peculiaritat que San Julián era l’únic indret de tot el territori crucenyo on hi havia aquestes demandes i on tot estava parat. A la resta de l’orient bolivià la vida era normal. Be, normal no, perquè cap al nord no els arribava ni menjar ni combustible perquè nosaltres ho teníem bloquejat. Els professors tenien quatre torns per a tallar la carretera. Es varen enfrontar a la agressivitat de veïns que els varen voler atropellar. I començaven a arribar amenaces que els pobles més enllà de la carretera s’estaven armant per a venir a desbloquejar, fos com fos, el camí. La gana i la falta de aliments i altres coses començava a enervar els ànims. I a San Julian, els colons varen començar a armar-se a les barricades sota el lema de “nosaltres no començarem, però si venen a provocar-nos, pocs tornaran a casa”. Així es va iniciar aquesta setmana. Amb por ja entre els mestres, amb la dimissió del president Mesa, que es va rendir a la evidencia de que ell ja no podia fer més. Era dilluns 6 de juny. Era el dia del mestre bolivià i varem veure el seu emotiu discurs a casa de la profe Arminda, on un petit grup celebràvem aquesta data. Això deixava via lliure al cap del congrés, a un tal Hormando Vaca-Díez. Cap al camí a la presidència del govern, ja que ell era el successor constitucional. Vaca-Díez és el representant dels “empresaris” crucenyos, oligarca i molt vinculat al president del govern que va ordenar la matança de l’octubre del 2003. És el principal responsable de les variacions a la llei d’hidrocarburs en benefici de les empreses extrangeres. Només li calia que el congrés acceptés la renuncia del president i ell ho seria per dret. I aquí va esclatar la darrera revolta, la més gran. La Paz era camp de batalla, sense aigua (els campesins havien rebentat una de les línies d’entrada d’aigua) i sense gas, ja que la fabrica està a El Alto. Tampoc l’alto tenia gas, i això que les temperatures mínimes eren de cinc a deu graus sota zero. Vaca-Díez va decidir allunyar al congrés de La Paz i el va convocar a Sucre. Tots els sectors socials varen afegir a les demandes anteriors que Vaca-Díez no acceptes el càrrec i sobre aquest crit es varen llençar sobre Sucre. Érem a dimecres 8 de juny. Aquell dia la profe Sandra, la seva filla Carla Andrea, de setze anys, el seu fill Cèsar d’un any i mig,el seu marit; el profe Enrique, la profe Carminia i la seva filla de un any, juntament amb altres profes varen marxar cap a Santa Cruz caminant vint-i-cinc quilometres fugint de l’enclaustrament de San Julián.

Va ser el primer moment trist de veritat, perquè, encara que marxaven a la seva casa de la ciutat, la imatge de veure les dues famílies marxar sense quasi res per la carretera era trista.
El president Mesa va fer un darrer comunicat televisió, a la desesperada, demanant la renuncia de Vaca-Díez. El dijous tothom estava pendent de Sucre. Però el congrés no es va reunir ni al matí ni a la tarda. La por creixia i els moviments socials tenien tot Sucre ocupat i els miners
tenien dinamita per volar-ho tot. Aleshores es va anunciar que un miner havia mort en l’ enfrontament amb l’exèrcit. La revolta total estava a la cantonada. Mentrestant a San Julián s’anunciava que estaven a punt d’arribar els joves dels pobles veïns a desbloquejar fos com fos.
S’anunciava sang al poble. Va ser aquella tarda que la germana Bea i la germana Marivi ens varen venir a dir que elles marxarien a l’endemà al matí i que venien a dir-nos que per seguretat, com a estrangers era millor marxar. Que agaféssim allò imprescindible i que anéssim a dormir a casa d’elles. Mentrestant, de Sucre les noticies eren que Vaca-Díez fugia
escoltat de la policia i que els miners tenien a tots els diputats envoltats i que havien ocupat l’aeroport. Varem entrar a casa, varem fer les motxilles i varem agafar tot allò que havíem portat al arribar. Era una primera tria, ja que la majoria de coses es quedarien després a casa
les germanes, que és mes segura que la nostra en cas de quedar abandonada. A més, la germana Chus no marxava. Ella havia decidit quedar-se a San Julián passés el que passés. Però si que érem conscients que estàvem fugint. Deixarem tot endreçat però sense saber si tornaríem a la casa.

Llibres, menjar,... només ens endúiem de més les cartes rebudes i les fotografies. I de nit, després d’acomiadar-nos dels darrers profes que quedaven a les vivendes (la Mary Bel, el Roger i el seu fill Jeremy), a les fosques, varem arribar-nos a casa les germanes. Havíem de sortir de
matinada, a les quatre, en grups de dos per a que no ens veiessin com a grup de gringos. Havíem de caminar vint-i-cinc quilometres fins a Los Troncos, allà agafar un cotxe, creuar el riu en uns pontons o barcassa i cap a Santa Cruz amb cotxe, per contactar amb la profe Sandra o la profe
Carmínia i establir-nos a casa d’elles. Era una nit, com ho havia estat tot el dia, de radio. Ja deien per les diferents emissores que a San Julián s’havia decretat la llei seca, per impedir que en els piquets de bloqueig es vengués beguda que, ajuntat amb les armes, fes alguna desgràcia.

PAU
Però de cop, a les vuit i mitja es va anunciar roda de premsa de Vaca-Díez. A les nou renunciava a la successió, tot treien serps per la boca en parlar del president Mesa i de Evo Morales, cap del partit polític M.A.S. (Movimiento al Socialismo), que és qui certament està darrera dels aixecaments populars. A les deu es convocava el congrés de diputats, que entrava a la sala a les onze, després de esperar una hora a la porta de l’edifici perquè el porter ja s’havia anat a dormir i no tenien claus per entrar. I a les onze i mitja el cap de la Cort Suprema, Rodríguez Berces,
era anomenat nou president de la República de Bolívia. A les dotze i mitja s’aixecava el bloqueig a San Julián i es celebrava amb petards i trets d’escopeta i pistola a l’aire. A la una decidíem ja quedar-nos a San Julián.

Divendres tot es va aixecar diferent. El mercat era ple de menjar, la gent somreia com feia dies, tot i que San Julián s’havia mantingut sempre tranquil i amb els nens jugant al carrer. Varem tornar a casa amb les motxilles. A la reunió sindical general es va decidir que s’accepten les
vacances que el ministeri ha donat als profes (dues setmanes) com a temps per a negociar l’augment de sou, tot i que com a sector continuem en paro indefinit sense deixar encara clar si ho estem per l’augment de sou (ara sembla que si) o per la qüestió nacional. I varem anar, per la tarda, a fer un gelat ben bo amb la Mary Bel i el Jeremy, mentre el Roger tornava als entrenaments per al campionat de Futbol del poble on els profes tenen un equip. De cop tot torna a la seva normalitat, com si res hagués passat. En tot això, tot està tranquil, però ni s’ha canviat la llei d’hidrocarburs, ni s’ha convocat a l’Assemblea Constituent no s’ha parlat de la autonomia de Santa Cruz. Tot ha canviat per a que res no canviï, que deia aquell personatge de Lampedusa.

DEMOCRACIA
Volíem comentar finalment el concepte de democràcia i que és. Aquí hem vist aquests dies moltes parts del que es podria anomenar democràcia i del que en pensem que és. Per una part, hem vist com els manifestants han fet caure un govern i han impedit que qui volia el govern no hi pogués accedir. Però qui pot dir que això és democràtic? Hem vist un parlament que ha volgut jugar, com sempre ho ha fet, a fet i amagar, retardant tant com ha pogut les decisions i modificant les lleis per a benefici d’uns pocs. Son representants elegits democràticament, però és democràcia? Hem vist com una regió ha demanat de fer un referèndum per a tenir autonomia,
i ho ha fet reunint cinc-centes mil firmes, que en un país com Bolívia, de deu milions d’habitants, és molt, però que com el congrés no ho ha treballat ràpidament, ha autoconvocat un referèndum a la seva regió per a votar-ho. Però tot això encara no ha estat tant incisiu com el següent:
Un mestre és membre d’una escola i d’un nucli que agrupa escoles. Dins el seu nucli ell té veu i vot, i el nucli decideix una posició. Després aquesta decisió es porta a tot el districte, en la figura del Sindicat de mestres, i allà es posa en comú la decisió de cada nucli i es pren una decisió comú. Això vol dir que potser una persona pensa A i ho diu en el seu nucli. El nucli decideix B. I porta això al sindicat, que tria C. I la persona no pot fer A, ni el nucli no pot fer B, sinó que ha de fer C,
perquè si no la resta de nuclis el miraran malament. Aquí, a les reunions de associacions i sindicats, qui no ve te multa (equivalent de 10 a 20 € nostres), i qui no va a bloqueig o a manifestar-se també té repercussions. I el cert es que en aquesta escala de decisions que fan que qui pensa A faci C i el nucli que pensa B hagi de fer tot junt C ens fa reflexionar que en tota decisió democràtica s’ha de respectar la minoria, encara que això et faci més dèbil I tot i això, per la obligatorietat de anar, de seguir la decisió del sindicat, han canviat la situació del seu país, han tombat els plans d’un poder que es volia perpetuar en el mateix poder... però ho han fet antidemocràticament. I aquí hi ha el nostre dubte. Un dubte que no podrem resoldre encara, però que ens porta a plantejar-nos que és la democràcia i on hi ha el veritable govern del pobre.


DIARI DE LA MARTA
Divendres,deu de juny de 2005

Bufa un vent terrible a San Julián, són dos quarts d’ una del migdia i sembla com si la naturalesa ens digués: que imbècils sou humans. Està enfurismat el vent i em tira la roba estesa a terra i algunes coses més. Estic cansada, molt cansada. Desprès d’aquest dia escoltant radio hora
darrere hora, d’haver tancat la nostra petita casa sense saber si tornàvem i agafar allò imprescindible en una bossa de mà... ara he dormit. Quasi tres hores. Hem arribat de casa les germanes, he endreçat i dormo, dormo al meu llit bolivià. L’Eric se’n va a una reunió de profes de tots els col·legis dels voltants...jo no tinc força. I és que la tensió ha sortit tota i ara és esgotament.

Desprès de dormir, ara ja respiro tranquil·la. Ja no tinc un nus a l’estómac com feia dos dies que tenia.

És increïble com canvien les coses en qüestió de minuts. Dimecres atents perquè el congrés no havia pogut sessionar a la Paz. La meva por, però,era que els homes de les regions dels voltants que tenien gana i estaven armats ataquessin San Julián i aleshores si que no podien
sortir....

En part, les germanes i l’Eric tenien raó: no era més que quedar-nos a casa tranquilets però ¿ i si es donaven fort fins provocar la guerra aquí i no sabíem per on marxar? També deien que no arribarien els de les altres regions perquè tenen por als homes d’aquí i són capaços de matar i estan acostumats a donar tirs i cops de matxet.
Però ahir a la nit sabíem que realment venien, estava confirmat. Potser jo sóc massa poruga i sí que hi havia temps suficient d’escapar si passava algo. Des de dimecres, però, que l’ambaixada retirava als seus, jo pensava que potser era hora de marxar fins a Sta Cruz, molt superficialment, inconscientment però veia que era possible tot.

¿No era millor passar-nos de porucs i marxar? No ho sabré mai ni espero haver de saber-ho per cap altra vegada.

Escrivint m’adono de tota la por que no veia dins meu i que ara surt ... potser exagerant les coses.

Per altra banda, s’ha de reconèixer que el problema venia si aquest “vaca diez” no renunciava, esclatava la guerra i esclatava immediatament. Ahir va ser un dia difícil, escoltant la radio a cada moment (va estar encesa des les vuit del matí fins que varem marxar a les sis de la tarda a casa
les germanes) i on veiem que no deixaven sessionar però el més greu és que Hormando Vaca Diez no renunciava.

I ahir al migdia vaig anar a casa les germanes per saber si havien trucat a la ambaixada i que en pensaven de tot. Per elles no hi havia perill. A la tarda però s’ho van pensar millor i van venir a casa a buscar-nos.

Marxaríem a les quatre de la matinada, ens acompanyaria un profe per seguretat, caminaríem vint km i agafaríem un taxi cap a Sta Cruz. Allà hauríem d’esperar a veure que passava. A Sta Cruz tot estava tranquil però els militars també rondaven els carrers. Jo ja pensava que no volia
esperar a que passava sinó agafar un avió i llestos. Si calia ja tornaria un temps després.

Crec que sóc exagerada i massa poruga però per això tinc un marit més atrevit i aventurer.

Ahir, també, l’Eric i jo estàvem enfadats doncs ell , que no havia anat cap dia, volia anar ahir divendres a bloquejar la carretera amb els altres profes homes. Jo li vaig dir que era molt perillós i més ara que no sabíem que faríem els pobles dels voltants. Així que el vaig amenaçar que si ell marxava a bloquejar, jo tornava a Espanya. I es que en aquesta setmana he trobat a faltar molt a tots, als amics i a la família..

Ara me`n vaig a endreçar un xic la casa... ahir va quedar com un camp de batalla. ¿Sabeu les pelis on es veu una família corrent, recollint tot el que poden perquè han de fugir? Doncs per mi ja no és una pel·lícula. Jo no sabia que deixar i que no deixar. No sabia si tornaríem i qui es quedaria amb les nostres coses.

I jo el primer que vaig donar a la veïna va ser el menjar per la gateta. Pobra gata! S’ha passat la nit esgratinyant la porta.

Notes:
(1) Cal dir que a Bolívia hi ha una separació entre els mestres que treballen a la ciutat i els que treballen en zona rural, i és obligatori per a qualsevol mestre haver estat com a mínim dos anys treballant en zona rural per a poder treballar a la ciutat. És la única manera de tenir mestres a les zones rurals, escoles petites, multigrau (nens de diferents edats dins la mateixa aula cursant cursos diferents), on es viu en la comunitat i de la comunitat, moltes vegades sense llum.

(2) Nucli: Les escoles s’agrupen per nuclis. Cada nucli controla aquelles escoles petites que estan al seu voltant (en un radi de diversos quilometres) que no tenen la mida suficient per a poder tenir tots els òrgans administratius. Quan hi ha una reunió de nucli, s’ha de preveure una anticipació suficient per a que es pugui avisar a tots els profes, ja sigui via radio o via telèfon mòbil.

(3) En els darrers anys, s’han descobert a Bolívia les més grans reserves de gas de tot Sud-Amèrica, per darrera de les de Veneçuela (una Veneçuela Chavista que vol dir problemàtica segons els E.E.U.U). L’anterior president, l’anterior a Mesa volem dir, cap al 2003 va crear obscurs contractes amb companyies petrolieres que les beneficiava en gran manera i ho va fer saltant-se la constitució i el congrés. Van ser aquests fet els que varem propiciar la revolta del 2003, que varen acabar amb la matança de 30 manifestants per part de l’exèrcit sota ordre del president, Gonzalo Sanchez de Lozada, alies “Goni”. Veure també (4).

(4) Després dels fets del 2003, i ja sota la batuta del president Carlos Mesa, Vicepresident de Goñi i home sense passat polític, neutral i de bona fe, va proposar de canviar la constitució del país per a que tinguessin veu els indígenes i les dones, que encara no tenien drets constitucionals, a més de entra-hi tota la problemàtica dels hidrocarburs. Però davant la
insistència dels moviments socials, es va realitzar un referèndum sobre hidrocarburs que va donar lloc a una llei del govern que el congrés va modificar a la seva voluntat per a donar lloc a una llei “estèril” aprovada el mes d’abril del 2004. Com aquesta llei no complia la voluntat
dels moviments socials, i tampoc la voluntat general del referèndum, el president no la va signar i va ser aprovada sense la seva signatura. Aquest va ser el primer moment de la revolta popular que ha acabat en els fets d’aquest juny.

(5) Santa Cruz és la regió industrial i més prospera de la actual Bolívia. La ciutat ha crescut de 40.000 habitants el 1950 a 1 milió i pico en la actualitat. Hi té una bona part de culpa la droga (cocaïna), i ara mateix la soja. Ara, amb tot aquest capital econòmic i amb els pous de gas i
petroli en la zona, Santa Cruz ha demanat la autonomia econòmica. Hi ha barrejat assumptes socials, ètnics i racials. Arguments que us sonaran: “Paguem més impostos del que l’estat centralista ens torna”, “Perquè hem de mantenir a les regions pobres i ells tenen carreteres...”, “Els de l’altiplà son uns ganduls...”, “Els de l’altiplà (també anomenats kollas) son bruts i fan pudor perquè no es renten”,... Mentrestant, a l’Alto i a tot l’altiplà es parla de Santa Cruz i els seus dirigents com uns oligarques que volen els diners i el poder autonòmic per a reduir els
impostos sobre les seves empreses i aprofitar-se de la seva nova riquesaper a explotar als immigrant de l’altiplà.

Tardor

Quan arriba el fred aquí ho fa de cop, sense avís ni miraments. Pot fer la calor més asfixiant, el sol més enlluernador, el dia més tranquil. De cop, el vent comença a bufar, s’aixeca la pols dels carrers, els arbres intenten que les seves branques les gronxin el menys possible, tasca del tot impossible, i el cel es tapa. El vent, acabat d’arribar, prova d’arribar a tots els racons.

Va ser bastant impressionant el dia que tot això va succeir en el moment de la consagració dins de l’església gran de San Julián, i els papers volaven i ,fins i tot, les Formes Sagrades saltaven amb el vent, mentre el cel s’enfosquia .De cop semblava que tot venia amb força divina. I va ser molest quan va venir de nit el fred, i va començar a ploure i ploure i a baixar la temperatura. La casa va començar a inundar-se, car les finestres tenen esquerdes i alguns vidres son trencats. Aigua i aigua, i la única solució va ser retirar les caixes del terra i deixar entrar l’aigua per a treure-la tota quan tot passés. No volem dir que el fred sigui molt baix, però es forta la diferència tèrmica, que fa passar de 29 ó 33 graus xafogosos de calor a 15 o 18 de fred humit. El fred vol dir dies de petita pluja amb el cel encapotat. Si el fred es curt, dura aquesta pluja un dia.
Si no, dos o tres, cada cop més fluixa, passant cap a xirimiri.

I és clar tot això dificulta el bany i la higiene de la roba. L’aigua surt aparentment gelada de la dutxa i hem d’escalfar-ne per poder netejar-nos.

La roba no hi ha més remei que fer-ho amb aigua freda. Total, ens netegem amb pots com es feia antigament a les nostres famílies. Això sí, a la nit és un luxe dormir abrigats i amb dues mantes sense passar calor.

Segueixen un parell de dies encapotats, en que el dia es suau en temperatura i la nit fresca. Això que la nit es fresca es nota en les sortides als banys, que estan fora. Finalment, surt el sol i dia a dia tot es va escalfant i es quan apareixen dos jornades primaverals tal com nosaltres les entenem, i són els millors dies en aquesta terra d’extrems.

CURIOSITATS BIBLIOTECÀRIES
Hem començat ja a introduir els llibres rebuts d’Espanya a la biblioteca. Això d’introduir llibres usats té la seva gràcia, doncs un sempre troba coses curioses en aquests llibres. Signatures de l’autor, donant un agraïment al que ha comprat el llibre o bé al seu destinatari pseudofinal, doncs el destinatari realment final no se sap mai. Papers i cartes deixades com a punts, records de gent que ara ha esdevingut anònima per nosaltres... Aquí volem fer un homenatge a les paraules i papers que hem trobat: Dins “El contracte social”, de J.J. Rousseau, a la primera plana hi havia escrit: “De si, la voluntad general puede errar. Quim 8-XII-83.” O en un llibre de filosofia trobàvem la programació de la primera desconnexió en català del centre de RTVE de Sant Cugat. Sembla un retall del “Diari de Barcelona”, però no un podem assegurar. Al darrera hi ha un tros d’article d’en Pernau parlant de que en un moment donat de la història tots varem estar a favor de la creació de l’estat d’Israel, després de conèixer el que va ser l’holocaust. Ara tots hi estem en contra, ve a dir, i és que la nostra opinió varia no considerant el fons de les coses sinó la superfície momentània. Acompanyava a la informació de la programació i a la porció d’article una llista de telèfons d’utilitat pública, però en castellà. Devia ser d’un altre diari. Hi ha, en d’altres llibres, retalls del Periodico que parlen dels canvis en l’Església de 1985, que, curiosament apunten que el cor dogmàtic de l’església s’allunya de la Teologia de la alliberament per acostar-se a la doctrina dura de la Europa central... curiós que això esdevingui ara totalment realitzat amb la pujada al poder (perquè vulgui o no admetre en veu alta, el Papa encara es cap d’estat i la seva entronització es de rei o de president vitalici de república), i un altre article parlant de la relació de l’església amb el regim franquista. Continuant amb l’església, s’ens parla de la renaixença de l’església progre de Barcelona sota la direcció d’en Narcis Jubany, una sèrie d’articles sobre l’escàndol de la banca Ambrosiana i el cardenal Marcinkus i una entrevista amb José Maria de Llanos, sacerdot i comunista que treballava al Pozo del Tio Raimundo quan allà hi havia xavoles i no atemptats . Hi ha també una tira publicitària que en diu que s’han esgotat les set primeres edicions del primer llibre publicat en castellà del primer llibre del papa, que suposem ha de ser Joan Pau II i la tira publicitària del 1978.

Hi ha també recuperats apunts culturals. Tenim el catàleg d’una exposició de M. Barceló del 1977 a l’Ateneu Barcelonès; tenim la programació d’una filmoteca que el 1992 no tancava a l’agost (almenys la primera setmana); tenim una entrevista a Jose Maria Valverde en que explica perquè va decidir tronar a Barcelona i quedar-s’hi, i ho explica el 1 d’octubre de
1985 a La Vanguardia.

En els diversos, trobem les coses més curioses... Les receptes de Servei Català de Salut (1 Aldsotone, 1 Maygaté de 160 mg i 1 Segnil); un full amb versos de “La vida es Sueño” escrits amb lletra tremolosa, una felicitació que desitja un bon 1974 als tiets, una postal de perruqueries Torrent escrita en alemany, plena de missatges amorosos, una carta de P.G.H. de Murcia a M.L.R de Barcelona, del 12 de juliol de 1979, de escriptura senzilla i amb un missatge de bona voluntat entre cosins.

Hi ha altres dedicatòries d’amor i apunts presos dels llibres, i finalment hi ha els llibres curiosos: la biografia popular de Lluis Companys en català o la teoria per estudiar per a l’ascens a Oficial d’oficina de la RENFE de 1970 (encara que el text es de 1956).

Finalment la joia: El llibre “El planetilla furioso” de la colecció “LA SAGA DE LOS AZNAR”, de 1976. Es una novela de ciencia ficció on els herois son la familia Aznar. Se qui hi ha molta gent amb el cognom Aznar, però quan un troba un llibre de ciencia ficció amb el titol de “La saga de los Aznar” i ho barreja amb la estrena del nou episodi de la Guerra de les Galàxies, el resultat mental es sorprenent i un s’imagina a Darth Vader amb un bigotet i arrogessat als peus de l’emperador mentre Zapatero Skywalker li pren el poder.

EL DINAR DE VEINS
L’altre dia es va organitzar el primer dinar de les cases de profes del barri 25 de maig, que són les nostres cinc vivendes (les cases de profes, que el barri es més extens). Cada un va prepara un plat típic de la seva regió, i es que tots som inmigrans, alguns potosins, altres cochabambins, altres crucenys però cap es nascut a San Julian. Va ser divertit seure tots junts a fora i compartint els nostres coneixements culinaris. Les aportacions nostres: gaspatxo, truita de patates, espinacs a la catalana i alberginia i tomaquets rellenus. Alguns plats els podeu veure a les fotos.

CASTIGS CORPORALS.

En un petita conversa entre alumnes de primer de primària, la Marta va descobrir com els “guasqueaban” (els pegaven) a casa.... I es que aquí l’educació encara es a base de maltractaments fisics com un pal de fusta ample que li diuen chicote, amb el cinturó, amb un instrument que sembla de sadomasoquisme amb tres tires de cuiro, amb ferro bullent ... Però els nens ho explicaven com una cosa normal i lògica que els facin a casa. Si es porten malament els han de pegar no? La profe Marta no sabia que fer en aquell moment, si posar-se a riure o plorar. I hi ha gent a Catalunya que ja reprén als pares que donen una petita patacada al cul, els diuen mals pares...

L’ESCOLA I NOSALTRES.
La setmana vinent es una setmana de canvis. De primer, estarem tota la setmana tancats entre llibres a la biblioteca, que romandrà tancada. Allà, amb la Florinda, la bibliotecaria, hem de deixar-ho tot endreçat, classificat i preparat per imprimir el catàleg de totes les existències, tant les noves com les que ja hi eren. Això te una certa pressa perquè ara els llibre estan en la sala on serà, a partir de dilluns 23, al nova aula d’informàtica. I es que a partir del 23, les nostres tasquen canvien un xic. L’Eric passarà a profe d’informatica, i la Marta farà reforç de lectura en els mes petits del mati i tarda i continuarà amb dramatització dels grans del matí i tots els de la tarda. Be, tots no, deixa un curs a l’Eric per a que no deixi de banda els nens, ja que les lliçons d’informatica van destinades als grans.

Sabeu quin es el problema mes gran per a la informàtica? Que aquí pocs han vist un teclat, be d’ordinador, be de màquina d’escriure. Ja us informarem de com avança.

FOTOS:
Algunes fotos dels nostres veïns, del paquet que ens varen enviar els pares de la Marta, i dels plats del menjar internacional. http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/e574

Vida a San Julian

Ara que fa dies que no escrivim, ara sembla que ja no tinguem res a dir. I potser es perquè ja tenim un dia a dia que ens marca tot el que fem. Ja fa dos mesos que treballem i moltes de les coses que son el nostre dia a dia ja no son novetat per a vosaltres, perquè ja ho varem explicar al mail anterior... Intentarem ser originals i explicar tot allò que encara es secret.

I LA CASA.
La nostra caseta ja es una llar: pintada d’ocre i amb cortines grogues. La nostre casa forma part de cinc vivendes de profes, de dues habitacions cada una. Cada profe te dret a una habitació. Això vol dir que hi ha profes que viuen compartint casa amb altres profes. Dona igual si tens parella o si tens molts fills... una habitació per mestre. Nosaltres som dos, així que tenim una casa “sencera”. La veritat es que tenim quasi més espai que a Barcelona: dues habitacions, jardí, animals domèstics... Tot un pas endavant. Per cert, Pere, si llegeixes això, ja ens diràs com va la vida a Carme 66!!! Tornant a la nostra casa, dormim en lliteres, doncs a la habitació petita no hi cabien els dos llits de costat. Tenim un armari de roba (fet de roba i metall volem dir). A la sala-menjador hi ha una cuina de dos fogons a gas, una taula gran (250 cm per 80 cm) de pura fusta (a Barcelona valdria un ronyó) que ens serveix per treballar i de biblioteca, dues taules metàl•liques per dinar, dues cadires de metall i la nevera petita. Ho complementen dos estants petits de ferro fi (quasi filferro) per conserves i estris de cuina.

Fora, una hamaca de poc us (a la tarda hi toca el sol de ple!) i dues cadires còmodes per seure fora. El banys i l’aixeta d’aigua son també a fora, al pati, i compartit i netejat per tots, organitzats per torns. La llum la prenem d’un profe que ens deixa fer-ho a canvi de que li paguem una part “proporcional” que sembla que es tota la seva factura. Les escombraries es cremen i nosaltres ens encarreguem de treure totes les males herbes de la nostra part de pati.

De moment ens han visitat (a dins) tres aranyes de mida mitjà i un escorpí. Per fora han circulat un gripau enorme (imagina el més gran que mai has vist i serà fill del nostre) i una taràntula com el teu puny. A més, es passegen les vaques (veure foto), els gansos, les ovelles i els chanchos (porcs). La Princesa es la gossa que ens vigila la casa a la nit.

Tenim 4 nens de 1 any com a veïns (fills de les profes) i un de 4 (El nostre ja íntim amic Lalo), 6 professores i dos professors. Darrera tenim uns nens que viuen tota la setmana a càrrec del seu germà gran, el de 15 anys. A les tardes i nits, ens trobem al porxo que compartim per xerrar o per fer reunió de llum o aigua. La llum ens la enganxem d’un profe que te contracte. Ell porta la factura i fem parts proporcionals. Però aquest mes hem descobert que el profe passa la llum a altres cases i que a totes fa probablement el mateix, així que ell te la llum gratis i encara deu guanyar diners.

II L’ESCOLA
La vida a l’escola continua el seu ritme. De tant en tant hi ha un dia de festa sorpresa (dia de cobro del mestre, dia del nen bolivià), que fa que el ritme es relaxi. Però no penseu que estem ja cansats de la feina. Nooooooooooooooooooooooooooooooo... es que la rutina la teníem perduda, i al recuperar-la, hem recuperat les coses que te la rutina... el fet de que ja no saps que explicar perquè la vida es construeix a base de petites anècdotes que es van sobreposant i aleshores ja no saps si explicar-ho o no. Explicar que una de les feines que ens proposem es que els nens sàpiguen fer una fila per anar d’un lloc a un altre per després deixar de fer files i anar tranquil•lament al curs, i no com ara, que van corrent i empenyent-se uns als altres. Històries... Com la del professor de segon de primària que aplica el següent sil•logisme: els nens han d’aprendre a llegir llibres; els llibres estan escrits en lletra d’impremta; per tant els nens han d’aprendre a llegir i escriure primer de tot en lletra d’impremta. Realitat: els nens no saben llegir ni escriure. No saben ni escriure el seu nom. Però el mestre continua en la seva. O el merder de fer fotocòpies dels llibres de lectura, que en reunió es queda que tots els cursos ho fan en grup les fotocopies (tots els cursos al mateix moment... ) i després et trobes de que cada profe fa el que vol... Però el que es cert es que els nens més problemàtics ho son perquè les històries de casa seva ho han provocat. Pares que no estan perquè treballen tot el dia a la botigueta (traducció de ventita i que es un conjunt de quatre fustes on venen el que sigui, des de estris de casa a menjar) i germans de 15 i 11 anys que porten la casa endavant. O pares que veuen molt i després abusen de les filles, o... les històries son moltes i no val la pena allargar el mail.

Continuem flipant amb els noms dels nens, i de com ajuden a les feines familiars.

Ja han arribat els llibres i el proper cap de setmana, en que es trasllada l’u de maig a dilluns, tindrem tres dies per començar a endreçar. De moment els hem començat a mirar i dona unes ganes de llegir, llegir i llegir!!!!

Dijous venent hi ha una manifestació de pares per demanar que le govern doni més sous.. Els pares que no hi vagin, tenen multa. Ho han decidit els propis pares.

III EL POBLE
El poble s’ha omplert de pols, ja que fa setmanes que no plou (2 i mitja). A l’escola anem caminant o amb una bici de segona (o tercera o vuitena mà, ja que no canvia de marxes i les rodes es desinflen si o si cada dos dies) o caminant. Al mercat hi anem caminant i tornem a casa en mototaxi.

A la Marta, no sabem com s’ho fa, sempre li toca el motorista boig, que suposa sempre que tothom s’apartarà de la seva ruta. Si dibuixéssim els nostres recorreguts, farien un triangle on de la casa a l’escola seria un catet, de l’escola al mercat l’altre i del mercat a casa seria l’hipotenusa. I acompleix el teorema de manera curiosa: de casa a l’escola, 10 minuts, de l’escola al mercat 10 més i del mercat a casa 15 minuts a bon pas.

Comprem la carn els dimecres o els diumenges, ja que arriba fresca al mercat. Es molt impresionant veure totes les parts d’una vaca senceres, un cap amb els ulls oberts, mirant la darrera llum de la vida, tirat a terra, el fetge gegant,... La verdura arriba els dimarts i els divendres. Pollastres i formatge quasi cada dia. La llet, en bosses metàliques... Les conserves i la neteja cada tres setmanes a Santa Cruz.

IV DIVERSIONS
La diversió aquí es xerrar amb els veins, i anar a veure una pinicula a l’esglesia. L’altre dia varen passar Alexander. Va ser curiòs veure les escenes de llit al lloc on hauria d’haver-hi el Crist darrera l’altar.

Més privadament, podem veure pelicules a l’ordinador. Els DVD i els VCD son baratos de llogar (0.50 Euros) i això ens ha permés veure Lost in Translation, Kill Bill, Los piratas del Caribe i tot Star Wars. Els nens de darrera venen i es col•loquen a la finestra per mirar la tele. Els hi va agradar molt La amenaza fantasma, avui els hem comprat Shreck i Nemo... Jo, es que es una mica trist veure com miren per la teva finestra i et demanen veure una peli. Hem comprat cortines per quan volem més intimitat per sopar de vegades.

Però ja no hi ha res més que això i la radio. Curiositats musicals: canço molt de moda: “La fuerza del destino” (Mecano però no se si cantat per Mecano), rancheras mexicanes, música àrab i evidentment la cumbia i el bolero. De música autoctona aquí Santa Cruz poca.

Llegim molt i més que llegirem amb el munt de llibres que han arribat. Ara estem kafkians, amb “La metamorfosi” i “El procès”, a part de rellegir “Les venes obertes d’America Llatina”

V NOTICIES
Ens arriben poques noticies d’Espanya ara que no estem vivint amb le sgermanes, doncs el diari el venen al costat del mercat i no hi anem cada día. Hem sabut de les eleccions basques (que es feien) però fins avui no n’hem sabut el resultat. De la elecció del Papa si que n’hem sabut i molt.
Suposo que per espanya també han parlat molt. Aquí la reacció final ha estat: que be, ja hi ha nou Papa, però no s’ha comentat gaire el seu tarannà. Del futbol, aquí son tots mes madridistes que a la Castellana, així que si al final tenim la sort de guanyar la lliga, l’Eric es capaça de posar-se una samarreta del barça a l’arribar a l’escola.

Ens arriba correu, encara que depèn de quines cartes fan un camí llarg. Ens ha arribat una via Guatemala! Triga entre dues setmanes i un mes. Nosaltres responem tot per correu ordinari, ja que l’accés al mail està força restringit!

VI FINAL
Nois, noies, familia, amics... us deixem fins a la propera. Potser es que la rutina ens envaeix, però estem molt be i contents... I si voleu col•laborar amb la tasca, el dia 7 de maig, a Les Corts, es fa la mostra d’entitats del barri. Allà estarà l’entitat que ens ha enviat, EDUCO... paseu i saludeu-los i ells us diràn si cal quelcom!

Un petó i disculpeu la ortografia!

Marta i Eric

ANNEX FOTOGRAFIES
Hem penjat les darreres fotografies a
http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=8e2b&

San Julian, setmana III

Sembla mentida que ja faci més de tres setmanes que vàrem aterrar aquí. La darrera vegada parlàvem de l’aclimatació. Ara ja podem dir que som professors, que depèn de per a qui no estem casats i que oficialment som missioners.

Els dies de cada dia tenen una pauta semblant. El despertador sona a tres quarts de set, i del llit sortim a les set. Dutxa ràpida, agafar les bosses que ens van regalar el Navero i la Mariona amb la pandereta dins i agafar també el portafolis on estan els apunts de les activitats a fer a les classes del matí. I a córrer cap a l’esmorzar a casa de les germanes. Per arribar-hi hem de creuar el pati de gespa. De nit tornem pel cami de pedres, doncs mai se sap a on s’amaguen les taràntules i les vívores. Ahir hi havia un escorpí a la nostra habitació, però es va amagar prou ràpid per a matar-lo. Suposo que va fugir de veure’ns tant blancs encara.

Esmorzem, amb més pressa els que tenen classe pel matí i els altres freguen plats i tasses. I cap a les classes, que comencen a tres quarts de vuit. Son sis classes de 40 minuts amb un descans de 10 minuts cada dos classes. L’Eric fa les de Dramatització del matí i està a l’espera de que s’acabi de muntar l’aula d’ordinadors. La Marta es la “profe” de Lectura Eficaç del matí i de dramatització i Lectura Eficaç de la tarda. Ah, només fem de 1er a 6é de primària. Les classes son un xic fosques a dins, però l’escola es acollidora, organitzada al voltant de dos patis, un dur i l’altre de gespa. Hi ha dos torns d’alumnes, els del matí (1er a 8é en dos línies, A i B) i la tarda (1er a 8é C i 1er a 4rt de secundaria A i B).

Els mitjans son simples, llibres compartits per tots els alumnes (un de la classe els va a buscar al principi de cada assignatura), manca de material en alguns nens... No hi ha ventiladors. Els pupitres son de 2 en 2 i el profe te una taula petita. La tiça està guardada a direcció. Aquí es va fer una reforma educativa com la d’espanya, però si a espanya hi ha la queixa de que no hi ha recursos, imagineu aquí.

La nostra escola està en protestes i manifestacions, ja que el govern de Bolívia no ha acomplert amb el conveni. El conveni indica que l’Església construeix les escoles, els pares en paguen el manteniment i el govern paga els sous. Doncs fa dos anys que no dona nous sous, i a les escoles en zones de creixement, com San Julián, els nous professors necessaris els han de pagar els pares. Però aquí, quan s’ha de fer una manifestació, des de la direcció de l’escola es decideix que les classes continuen normalment i que són els pares els que han de demanar. I aleshores es munta una reunió de pares i ells decideixen que els pares que no es manifestin, paguen 50 Bolivianos a la comunitat educativa.

El cert es que en aquestes setmanes hem viscut la dimissió del president, que el parlament no ha acceptat. El president va presentar la dimissió perquè s’havien bloquejat totes les principals carreteres del país. I els bloqueigs son organitzats pel M.A.S., partit indigenista d’esquerra, que predomina a l’altiplano i que demana que es posin més impostos a les empreses que treuen petroli i gas de Bolívia. Es clar que el petroli i el gas no surt de l’altiplano, sinó de Santa Cruz, que demana autonomia. Es un xic complicat, però resulta que els del M.A.S. estan contra l’autonomia, els de l’Autonomia estan contra el M.A.S. i tots es van posicionar contra el govern central. I aleshores el president va dimitir per obtenir una posició de força... i va guanyar. Ara hi ha reunions per arreglar-ho tot, però el país està bloquejat encara. Avui fins i tot està bloquejat San Julian.

Tornant a l’escola, el nivell de lectura es baix. Hi ha diverses causes. Alguns nens han après a casa en quetxua (que no només es una marca del Decathlon, sinó que es una de els ètnies andina, la dels inques, i que Decathlon va fer-se seva suposo per la referència al fred i les muntanyes i l’aventura.). Molts treballen en el torn oposat al de les classes ajudant a les parades que les seves mares tenen, o ajudant a les feines de casa. I finalment, llegir quins llibres, son tant cars i tant difícils d’aconseguir... Alguns “profes” llegeixen encara movent els llavis... I si saben llegir, els hi manca comprensió lectora.

Dinem a les dotze. Si hi ha classe per la tarda, cap a classe. L’Eric munta ordinadors i prepara tot el material informàtic. Després es preparen les classes del dia seguent i es repassa el fet aquell dia. I després anem a fer un volt, quan el sol ja es baix allà a quarts de sis, per sortir de l’ambient. Però no es fàcil. Els nens ens veuen i s’acosten cridant: “profe”, “profe Marta” o “profe Eric”... I se’t tiren a sobre!!! Passem pel mercat, comprem alguna cosa per la casa o simplement fem un volt. S’ha de tornar abans de fer-se fosc (a les set ja es negre) perquè els mosquits no perdonen. El sopar es a quarts de vuit o les vuit. Sobretaula, noticies si les fan (hi ha només un canal a San Julian, i el controla un senyor que posa el que vol. Ell ho rep per una antena gran.) A les deu la habitació i aquí ja es privat.

Els caps de setmana son tranquils. Dissabtes de preparar les classes de la setmana següent i nit de pel·lícula, i diumenge de cuinar un xic i llegir i descansar. Algun cap de setmana baixem a Santa Cruz i fins i tot podem anar al cinema!!! Per setmana Santa anirem a San Ignacio de Velasco, a la Chiquitania.

A més, en aquests proxims dies tornem a fer mudanca... Ja tenim la nostra caseta de profes llesta per anar-hi a viure on estarem vivint al costat dels altres profes . Ens esperen amb entusiasme... el profe Roger (es pronuncia rojer) per veure el futbol, les dones per ensenyar-nos a cuinar boliviâ i els bebès dels mestres per practicar amb ells... Petita casa amb minimes comoditats però serà maco aprendre a viure humilment i a compartir amb els natius d`aquí. Perquè sinó era difícil que fessim amistats.

Ara ja pensem com podrem anar a comprar en el "gran mercat del poble"... carn penjada de sol a sol, amb calor al sostre de la botiga, comprar el pa, comprar la poca fruita que es ven (i cara quan hi ha bloqueijos), comprar estris de neteja i higiene.... i es que baixar a Santa Cruz a comprar és imposible pel pes i per les distancies. Aprofitant el bonic cap de setmana que anirem a veure " Constantine"...

Un petó a tots,

Marta i Eric

Fotografies de La Paz: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/a755

Fotografies de San Julian: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/19db

Deu dies al nou món

Ja fa deu dies que varem caure del bus a San Julian.

La pols s'aixecava amb el suau vent de primera hora de la tarda, i el termometre ja marcava els 35 graus que no ens havien de deixar mentre el sol está sobre els nostres caps. De debó, semblava una escena de "El bueno, el feo y el malo".

La primera sorpresa va ser la rebuda oficial per part de l'ajuntament (suposem que sorpresos per haver vist uns turistes moxileros i gringos baixar en aquell indret). Dos homes ens varen fer seure en una petita sala oberta al costat del mercat. Nosaltres pensaven que ens esperaven, donada la seva amabilitat i efusivitat, per acompanyar-nos a casa les germanes... peró despres d'una curta conversa on no ens enteniem, varem compendre que no. Que no sabien res de nosaltres i que haviem de tornar al camí. Ens varen indicar i sota el sol continuarem caminant fins a l'escola. Pel carrer ens miraven. A l'escola ens miravem. S'amagaven el somriure, pero suposo que estavem molt comics amb aquelles motxiles, les marfegues, les bosses de llibres,... la suor en general i la vermellor dels nostres rostres.

I varem arribar. La Bea ens va rebre i ens va instalar a la casa adjunta al Mossen, ja que estaven acabant de pintar i arreglar la nostra futura habitacio. Des d'aleshores es va iniciar la vida quotidiana. Convivim aquests dies amb la Belen, la Bea, la Marivi i la Chus, que son la comunitat de monges Teresianes que estan a l'escola "Enrique de Ossó". Amb nosaltres també estan les germanes Raquel i Socorro. Estan circumstancialment, ja que la seva comunitat, EL Plato, esta afectada per les inundacions provocades pels desbordaments del Rio Grande. Es a uns 50 kilometres d'on som nosaltres, pero es dins del terme municipal de San Julian.

Com els llibres de la biblioteca no han arribat, la nostra feina sera la de mestres. La Marta comenca amb Incentivació de la lectura de 1er a 6e de primaria, i junts farem Dramatitzacio tambe de 1er a 6e. L'Eric ha de muntar ordinadors, organitzar l'aula d'informatica i fer els cursos de 7e i 8e de primaria. Tambe hi haura cursos extraescolars d'informatica i teatre per secundaria, i informatica per mestres. Pensavem que no teniem molta feina i resulta que en tenim forca i amb responsabilitat, sobretot pensant que a cada curs hi ha tres linies de 40 nens cada una. Tenim 960 alumnes fixes mes els de extraescolars. A veure quin ens supera de vosaltres!!!

Aquesta setmana ha estat de preparació de clases, de nervis per part de la Marta, de valorar les opcions que te el poble per al oci (una geladeria amb 4 gustos de gelat i un tipus d'hamburguesa) i el contemplar com de ciutat som que ens diverteix veure els porquets i les gallines en els carrers de sorra i fang.

Estem aprenen el castella d'aqui, amb les seves peculiaritats Sobretot ahir comprant material escolar i l'uniforme de l'escola (es obligatori a totes les escoles de Bolivia, i ja us podeu imaginar a la Marta amb aquella faldilla tant curta de colegiala... ummmmmm). Be, en realitat anirem amb pantalons blau marí i samarretes blanques.

Estem molt ben acollits amb les germanes, tot i que entenem que elles son una comunitat i nosaltres els intrusos que interferim en la seva vida i temps. Pero no ens sentim extranys. Estem be, i els dies passen volant. El menjar es molt bo (gracies a la Raquel i altres colaboracions). Alguns dies hem vist pinicules i altres hem xerrat. Estem adquirin un gran coneixement de mitologia teresiana.

Animals hi ha molts, cuques de llum que salten a la nit, granotes i gripaus, grans escarbats, orenetes, mosquits que només piquen a la Marta i petits insectes que nomes salten al llit de l'Eric. Diuen que hi han vivores i tarantules, pero no n'hem vist. I va apareixer un escorpi a la dutxa de la germana chus. Pervertit que era!

Be, us anirem informant i quan ja no siguem tant desconeguts, farem alguna foto per mostrar-vos com es aixo. Avui som a Santa Cruz, la ciutat a 150 kilometres, per arreglar papers, ja que sino serem ilegals.

Una abracada a tots, disculpeu la manca de c trencada i accents oberts i gracies per les postals de nadal, CD's de nadales, cartes i mails... els anirem responent!!!

Marta i Eric

El final de la caminada...

Sembla que arribar a La Paz hagi estat despertar a l’hivern que havíem esquivat durant tot el viatge. La Paz l’hem caminada, l’hem pujada i baixada, l’hem menjada i l’hem coneguda amb diversos personatges que ara ja son persones i amics.

Potser quan vàrem decidir anar cap a Rurrenabaque no sabíem que aquesta tria ens portaria a conèixer tanta gent.

Ja el primer dia, caminant per la fira de miniatures anomenada "Las Alasitas" vàrem conèixer el Valentín. En Valentín Mejillones es amauta Aymara, savi dels coneixements andins. Podeu buscar el seu nom al Google... Be, en Valentín va iniciar amb nosaltres una conversa que vàrem anar perllongant en dies, en diferents visites a la seva parada de Ekekos, ninots de la bona sort. Amb ell sempre estava la Wara (Estrella en aymara), la seva filla de 10 anys. De les converses va sortir la posibilitat de realitzar un intercanvi de joves a la zona de Tiwanaku, d’on ell es originari. A Tiwanaku vàrem anar-hi amb ell i amb l’Anne Mieke i també vàrem visitar El Alto, on viu la seva família, per realitzar el ritual de la Ch’alla. Aquest ritual es fa al principi de l’any per demanar tot allò que es desitja que succeeixi en els propers dotze mesos.

Hem parlat de l’Anne Mieke... Aquesta holandesa estava al mateix hotel que nosaltres, i una tarda va succeir una escena veritablement repelent... Hi havia cinc persones escrivint a la cafeteria de l’hotel, cada una en el seu diari personal, el que havia succeït aquell dia. Dues canadenques, l’Anne i nosaltres... Al final, algú va iniciar la conversa... i així es va formar un grup típic de guiris tots parlant en castellà. Però amb l’Anne es va establir una més gran empatia, potser perquè ella també es queda a Bolívia. Es economista i antropòloga i vol realitzar aquí el seu treball d’antropologia. Per això es va animar a venir a conèixer al Valentín.

La Paz varen ser deu dies. Els mercats, les cholitas, el menjar, la nit envoltada de les llums de la vall, la Paz ha estat la primera ciutat freda que ens ha permès fer cafès calents i gaudir-los. Potser no era tan ordenada Bolívia com vàrem pensar al principi, però continua tenint mes estructura que Brasil. El carnaval, aigua, globus, espuma i rues de disfresses... la Marta s’enfadava quan al principi la mullaven. Però va comprar una màscara i un pot d’espuma i l’hauríeu de veure al contraatac.

I quan a San Julian ens vàrem demanar quatre dies més per arribar, ens vàrem dirigir cap a Cochabamba. Una ciutat on hem conegut al Sr. Werner Guttentag, llibreter alemany exiliat el 1933 a Holanda i arribat a Bolívia el 1939. El 1945 va fundar la seva primera llibreria. Ha estat referent en aquest país com a editor i llibreter. Te llibreries a La Paz, Cochabamba i Santa Cruz. Ara, amb 85 anys, sembla que el pessimisme te un paper important en el seu pensament.

Va ser una coincidència el parlar amb ell... haviem trobat un bon llibre critica literària editat als anys 50 * i la dependenta ens va comentar que era de la col•lecció particular del Sr. Werner. Al pagar, un home gran ens va mirar detingudament mentre parlàvem (en català) i ens va dir si parlàvem yiddish... I va començar una conversa interessant, acabant a la biblioteca de San Julian que encara hem de començar. Potser ens pot donar un cop de ma, ja que diu que hi ha molts llibres sense destí... es trist. El seu pessimisme ve de moltes coses, però es que a Bolívia els llibres son molt cars, tant per al llibreter com per al lector. I aleshores la solució es presenta en les edicions pirata fotocopiades. (Hem vist un venedor de carrer llegint la Odissea.). Però el Sr. Guttentag no pot vendre fotocopies a la seva llibreria i els llibres que té valen 10 àpats bolivians. El segon dia de visita a la seva llibreria vàrem coincidir amb un pedant historiador d’Alella que fa molts anys (40) que viu a Bolívia i que no ens va dir el seu nom... només va posar en dubte la nostra capacitat de bibliotecaris. Ves a saber... potser amb el temps ens hi fem més.

I avui ja som a Santa Cruz. Hem descobert que el retard que ens varen sol•licitar les Germanes Teresianes era degut a que el paleta no havia acabat la nostra futura habitació. Com en son de patidores si nosaltres podem dormir al terra o al primer sofà que ens vingui de pas!!! La realitat es que encara no ha acabat, però ara agafarem el nostre darrer autobús i aquesta tarda, després de tres mesos de camí, serem a la nostra nova casa.
Marta i Eric

* "La tradición clásica" de Gilbert Highet, edició de Fondo de Cultura Econòmica, Mèxic 1954. Es una passada.

Cap a la ciutat dels núvols

I

Varem deixar enrrera Manaos i varem enfilar el riu Madeira. Va ser fosc, sense poder veure l'encontre de les aigues. Quatre dies llegint teatre i novela, deixant passar arbres que fan camí invers cap al mar.

El riu Madeira ens portava fins a Porto Velho, ciutat creada a finals del segle XIX per a ser port del làtex portat de Bolivia i que arribava allà amb el "Tren del Diable", un tren construit en 30 anys, de 350 kilometres i on moriren 6000 treballadors. Quan el van acabar, el làtex ja no tenia valor i el tren ja era inutil. Histories llatinoamericanes. A la ciutat varem coneixer una familia ecuatoriana per casualitat... Gent de viatge.

La seguent parada va ser Guajara Mirim. La carretera, nova, segueix l'antic camí del tren. Aquesta ciutat fronterera està ja sobre el riu Marmorë. A l'altre cantó del riu varem veure per primera vegada Bolivia.

I aixi Bolivia esdevenia realitat. I després de visitar al bisbe de Guajara Mirim, un home d'Albí que encara parla la llengua d'Oc, varem creuar el riu. La ciutat boliviana es diu Guayaramirim. Vam passar aduana, i la encarregada de immigració ens va preguntar perquè els bolivians no podien entrar a Espanya. Va ser un comentari sec. Li varem respondre que jo tampoc puc entrar a Bolivia a treballar. Però la pregunta va quedar allí. La primera impressió del nou pais es d'ordre. Potser si algú arriba des d'Espanya no serà aquesta la impressió, però venint de Brasil, es així. Ordre, candidessa, sensillesa...

Guayaramirim no te res més que una plaça on decenes de motos donen voltes. Allà havien d agafar un vaixell petit cap a Trinitat. Pero el vaixell es retrassava, no havia manera de trobar al propietari ni al capitá, tampoc era gaire bonic... i al final la Marta va decidir que aniriem a un lloc anomenat Rurrenabaque, que no coneixiem. I resulta que Rurre (diminutiu popular de Rurrenabaque) es un petit i agradable poblet envoltat de selva i pampa. 17 hores per a fer 600 kilometres. Pistes de fang, aigua, rius creuats amb balsas... I Rurre.

Rurre es un punt turistic important, ple de agencies per visitar els parcs naturals que l'envolten i lloc on diversos personatges tenen negocis... Un cuiner tunissià que es va cansar de traballar a Nova York i a Paris i es va instalar en aquesta frontera... Una nordamericana que va muntar aquí un café amb pelicules en DVD i intercanvi de llibres amb la seva parella, i quan ja ho tenien fet, ell va marxar. Ara ella te el café i l'obre quan vol. Mai saps quan podras veure una pelicula (Alta Fidelitat, que encara no havia vist mai i Casablanca, que la Marta no havia vist)... un voluntari canadenc que dona clases d'informatica a l'hospital sense parlar gaire castellà... Rurre es un petit indret ple d'histories. Quadriculat i sobre el riu Beni, envoltat de turons selvatics verds, ens va obsequiar amb la seva festa major. Toros a qui no es mata sino que es munten, rues de dia i de nit, i molta música forta amb pocs balladors, molta cervessa i miseria a la plaça. Rurre te els tres o quatre mons.

Els turistes, que tenim dolars, els comerciants gringos que han muntat negocis (restaurants i agencies de tours), els bolivians que tenen restaurants, els bolivians que tenen petites parades als carrers i els bolivians que no fan res. I per sota, els bolivians que bruts i sense res, passen dies i nits a la plaça o a la vora del riu.

I divendres vam agafar un petit avió militar, adaptat per portar viatgers i en una hora ja erem a la Paz. Varem voler volar per veure els andes. I els varem veure... neu. Era neu. I a sota, La Paz. I era carnaval.

Eric

II

Imagineu-vos un desert blanc de cotó ....on voldrieu jugar-hi saltar-hi i dormir-hi. Imagineu-vos que d`enmitg d`aquesta planicie en surten les punxegudes muntanyes dels Andes que volen fer pessigolles als núvols.

Un avió petitet vola entre els riures de les muntanyes amb els núvols. A sota es veuen petits nuclis de cases de fang i adob que poblen el Altiplano . I es que com diu la paraula ens trobem a més de 4000 metres d`alçada en una plana que mai sembla acabar. Sabeu el conte del "Teo vola en avió"?? Doncs així de maco és el viatge de Rurrenabarque a la Paz.

L`Avió arriba a El Alto , la zona més pobre i més rebutjada pels paceños. Estem a 3962m i baixarem fins a 3665m en un bus vellot. I des d`allà dalt es veu una ciutat enclavada en una vall i entre muntanyes que la custodien plenes de neu. Fa fred(8-10C) , fred pel nostre cos acostumat a estar a mes de 30 graus en els últims quasi tres mesos. I no tenim roba d`abric però que més dóna. Estem a La Paz! I que n`és de maca laciutat: les cholites (i jo que em pensava que era un reclam turístic) van amunt i avall vestides amb barrets estil londinenc i faldilles de mil colors.

Moltes amb els nens a les espatlles. , hi ha nombrosos cafès (enyoràvem el cafè i les cafeteries inexistents a Brasil), i sents que estàs a una ciutat viva a mes de 3000metres. En certa part en recorda Barcelona pel moviment social i cultural que es viu.

Som a carnaval i els nens i nenes es disfressen sortint al carrer amb grans pistoles d`aigua , esprais d´espuma i globus d´aigua . Tot i el fred que fa, hi ha possibilitats de quedar-te xop.

Llegim els diaris : la agitació política al país i les corrupcions econòmiques son evidents. A la vegada, però, es veu el poble bolivià com un poble que comença a despertar i a demanar les igualtats socials: en educació, en sanitat, en gestions econòmiques com el gas i l`aigua, en el reconeixement indígena,... Ara mateix des del govern es vol fer una assemblea per refer la constitució... hi ha molts interessos de diners enmitg i el poble reclama la seva veu.

Els bolivians se´ls veu orgullosos de ser-ho. Potser , en diferencia de Brasil, hi ha una unitat ètnica (que en veritat en son moltes) que fa transmetre una unió entre tots. A la vegada però, es respira una cultura indígena callada, seca i tímida (no m´atreveixo a dir del cert que per això, per ser tolerants, tranquils van ser explotats pels espanyols) .

I seguim, seguim a la Paz en carnaval tot i que el soroche (mal d´alçada ) ens afecta i ja hem tingut algun petit susto i desmai...Tot és anar poc a poc caminant com ho fan les cholites amb els seus peus menuts. No hi ha pressa i menys a la Ciutat dels Núvols.
Marta

Fotos :
http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/2f5a

Amazonia, Selva i lluita

El divendres 7 de Gener vem marxar de Belem en direcció a Manaus a través del riu Amazones, serien més de 6 dies en vaixell.

El viatge és calma i lectura, música a tope en el bar i en tot el barco i observar el bonic paisatge que ens envolta.

El primer dia es recorre un "petit" canal, el canal do Parà on és comú trobar-se indígenes amb canoa que vénen a vendre al vaixell lligant la seva canoa perillosament a les baranes d´aquest. Vénen palmitos, fruites, blat de moro,... La majoria són adolescents.

Altres, la majoria nens de 6,7 o 8 anys s´acosten per veure si hi ha sort i els passatgers tiren algun regal (sabates, roba,...) I cauen regals!!

L´altre alicient per a nosaltres després de hores i hores navegant era arribar algun port i observar com carregaven i descarregaven mercaderia. Mentres vendedors de gelats , de banana fregida, de formatge pujaven al vaixell per oferir els seus productes. I era tambe en els ports que veien molts i molts dofins.

El riu Amazones és un mar d´aigua dolça, moltes vegades no veiem la costa de tant gran que és. Altres vegades veiem bonics poblats indígenes amb les seves cases de fusta pescant, rentant la roba...

El viatge es pot arribar a fer pesat si no saps que fer per omplir les hores, i sobretot perque el menjar és molt repetitiu, peró val tant la pena si portes llibres i ideies per pensar!

A Manaus arribarem un dijous a les quatre de la matinada després d´un dia complicat : l´Eric malalt de febres molt altes (39,2) i de diarrea. La Marta també amb mal de panxa.

I Manaus ens acollí calorosament, literalment, 36 graus de temperatura dia i nit. Manaus és la ciutat perduda enmitg de l´Amazones, enmitg de la selva.

Situada al Rio Negro, va tenir el seu gran moment de glòria amb la gran demanda de cauxú que va haver-hi al darrer quart del segle XIX. Aleshores tot l'amazones va enbogir i la capital de tota aquesta bogeria va ser Manaos. Molts es varen fer rics, es varen construir mansions, es va fer portar d'Europa un teatre d'opera, i molts dels materials de les cases... altres varen morir a la selva treballant... La ciutat creixia i els diners es cremaven dins d'ella. Però a principis del segle XX tot va morir de cop. Es va começar a produir cauxu a les colònies asiatiques de l'Imperi Britanic a un preu més baix i sense tantes morts com a l'amazonia. I Manaos va morir de cop. Va quedar tal com era aleshores, plena de mansions modernistes d'ornamentació Art-Decó. I així va quedar, al mig del riu. Es per aquesta arquitectura que val la pena venir a Manaos i passejar una estona.

Ara, Manaos torna a ser una ciutat viva, de dos milions d'habitants. Ho han aconseguit fent-la ciutat sense impostos per a les empreses. Ara aquí hi ha fàbriques de Nokia, Phillips i altres empreses. Al mig de la selva, sense carreteres cap enlloc. Imagineu Barcelona sense cap sortida. Tots els dies a 35º, tots els dies com si fos agost, sempre humida. A milers de quilometres de qualsevol altre lloc. No entenem com pot ser que hi hagi aquí dos milions de persones.

I de Manaus , recomenats per una bona amiga mexicana coneguda a Ouro Preto, vem anar a fer una excursió de quatre dies a la selva amazónica.

Tres hores en bus i una amb canoa ens portaren a un petit campament construit amb fulles de palmera i fusta, al costat del riu ( no electricitat , ni aigua corrent). Allà vem fer un petit aperitiu del que significa la selva pels natius, pels indígenes caboclos que ens van fer de guies. Pescar piranyes, veure dofins de riu, remar en canoa, veure ocells, monos, cocodrils, jaguars,tarantules... Aixecar-se quan surt el sol i anar a dormir quan es pon. Veure el dia nèixer i com es desperten els animals i escoltar els sorolls de la nit que poden arribar a fer por. Els sons canvien durant tot el dia.

Una nit vem dormir a una platja dins unes hamaques, el guia que ens acompanyava ens van començar a explicar boniques llegendes indies i ens descobrí el que significa la selva per a ell: L´home forma part de la natura , ha de mantenir aquest equilibri. I l´home és igual a un jaguar que a un ocell, que a una tortuga,.... I ens va demostrar que l´esser humà pot viure a la selva en armonia. Ells se´ls veu tan feliços. Es tan dificil explicar-ho en paraules!! Com hem definit, va ser un aperitiu perqué els guies, de cultura india, son gent reservada i és molt poc a poc que se t´obren i pots descobrir que és ser indi. Nosaltres tenim, sols una petita noció.

Ara tornem a ser a Manaos, a punt de marxar cap a Porto Velho amb vaixell . Abans però hem trobat quasi per casualitat el IV Forum Social Panamazonic.

Trobada amb tots els pobles dels països que reuneix l´amazonia per comentar i trobar solucions a les problematiques indigenes, a la sostentabilitat dels recursos naturals, etc. Continuem trobant aquí la lluita per la Terra i els seus recursos, sempre sota la base de que es continua volent treure d'aquests paissos de llatinoamèrica el que tenen sota la seva superficie (petroli, minerals i ara l'aigua) sense deixar res per als habitants d'aquí. I tot per portar-ho cap al nord. Ara son projectes de gaseoductes i oleoductes. I els indigenes diuen NO.

Ara mateix venim de la seu de la FUNAI, organisme del govern federal. Però els indigenes han optat per ocupar aquest organisme ja que troben que no els defensa. Es a dir... lluita.

Finalment, dir que hi ha molt de soroll per la succesió del Bisbe Casaldaliga... sembla que les noticies han arribat també a Barcelona... Nosaltre ho varem viure en directe allà...

Agraint tots els correus que hem rebut, ara continuem cap a Porto Velho per entrar, si tot va bé, d'aquí uns dies a la Bolivia. Tenim ganes d'arribar-hi. Significa començar a treballar.

Eric i Marta

Fotografies: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/e41f

Una Esglèsia plena d'esperança.

Demà marxem d’aquesta petita ciutat allunyada de tot arreu. Illa dins la terra, a 24 hores de pista de fang de tot el món conegut. L’altre opció és sortir amb la avioneta que s´enlaira de dilluns a divendres creuant el riu Araguaia fins a la autopista que va de Brasília a Belem. Si hi ha sort, sortirem d’avió. Són uns 100 kilòmetres (com de Barcelona a Girona), però guanyes dos dies de viatge, i si hi ha llocs lliures i estàs a l’aeroport a l’hora de la sortida, fan un preu d’oferta que compensa l’autobús i la nit intermitja d’hotel. Aquest avió és com aquell que al principi de Casablanca fa que tothom aixequi el cap per veure’l passar... És la única sortida ràpida d’aquí.

Demà marxem de São Félix. Hem viscut a la casa del Bisbe. Hem viscut amb Dom Pedro (Casaldàliga), amb el Pablo Gabriel (missioner agustinià) i la tia Irene, monja que va arribar a São Félix amb dom Pedro a finals dels 60´s. Ens han adoptat i hem fet vida amb ells. El dia comença aquí amb el sol, que surt a les sis. Els galls canten, però són galls no gaire entrenats. Moltes vegades començen a cantar a les tres de la matinada. Esmorzar, pregària a la capella del pati... La casa del bisbe no és un palau. És una casa que no té cap diferencia amb les cases que hem vist a São Félix. Potser preparada per acollir els visitants, que són uns 200 l’any, però una casa oberta, de portes sempre obertes, des que s’aixequen fins que es fiquen al llit. Potser la imatge que acompanya a la casa de portes obertes és la cortina que fa de porta de la habitació de Dom Pedro. És, doncs, un bisbe sense portes, acollidor i conversador. Nosaltres varem deixar Barcelona amb la polèmica del palau del arquebisbe Carles... Potser això ens ha mostrat una esglèsia que porta a la pràctica el missatge de l’Evangeli sense mitges tintes. Porten lluitant 35 anys amb el poble i pel poble. Potser per això aquí encara hi ha martirs. No podem sinò recomanar el llibre de Francesc Escribano: Descalç sobre la terra vermella. Hem vist molt del que diu, hem conegut als qui allà parlen.

Demà marxem de São Félix i la darrera nit és de pluja torrencial. Cauran els darrers mangos al pati del jardi. Ha estat una de les poques tasques que hem pogut realitzar per a la casa, recollir els mangos cada dia. I amb els cajás que també queien i que la Marta recollia feiem suc.

Després de la pregària, hem fet de mans de Dom Pedro, per picar els textos i les respostes dels emails que no paren d’arribar. A les dotze dinar, migdiada i tarda de lectures, cartes, neteja de roba, visites.

Hem conegut molta gent de la comunitat, i amb alguns hem creat un bonic vincle que desitgem que continui.

El sopar és a dos quarts de set, quan el sol ja ha marxat. Xerrada o passeig vora el riu o eucaristia a les vuit. I infusió d’herbes i pastes o pastissos a les nou. Dom Pedro i Paulo Gabriel escriuen poemes. I en Paulo Gabriel, 54 anys, escriu també contes que ,de tant en tant, ens ha llegit al vespre. La tia Irene, amb els seus 86 anys, toca encara el piano a casa i a la Catedral, tot i que el 1996 va tenir una apoplègia de la que s’ha recuperat parcialment. I en aquests dies li hem ensenyat a utilitzar el Excel. Ès una casa aquesta d’una mitjana d’edat alta, però d’un esperit jove, sempre actius.

Cap d’any? Va ser curiós, perquè per la televisió van transmitir les imatges de Río de Janeiro, São Paulo i Brasília, que van una hora endavant que nosaltres, que al Matto Grosso. Per tant, varem sopar, varem veure les imatges de televisió i varem anar a la vora del riu Araguaia a celebrar el nostre cap d’any. El riu...

si el mires una estona, veus els peixos saltar. Vam navegar-lo un dia per visitar una aldea Karaja. Les garces de riu passaven, i a la riba veierem el nostre primer caiman (jacaré en diuen). I un peix va saltar dins la canoa.

L’Esglèsia... potser no seria just dir que l’Esglèsia de São Félix està més viva que les esglèsies que hem conegut abans, a la nostra terra. També es una esglèsia amb un 75% de dones. Però el que ho fa diferent és el que transmet: l’alegria de viure, de lluitar contra la injustícia social i contra les opressions personals que pateix cadascú. De unir-se en mutirão (multitud) i construir una casa per una dona amb problemes d´alcoholisme. La responsabilitat de les persones versus la sotmissió.

No es transmet la idea de sotmetre’s a la injustícia. Davant la injustícia, la lluita. L’Evangeli radical, de la dificultat del poderós per entrar al Regne, del Jesús que ve a alliberar als homes.
I les coses, moltes queden relativitzades, el Vi? Potser avui no hi ha vi i es brindarà amb pinga (beguda alcohólica molt forta). Aquí cadascú ha de viure segons dicti el seu cor i si avui no vas a missa ja trobarem quelcom per motivar-hi a anar-hi demà. Relativitzem per arribar a les persones, per fer tot més humà!

Tornem a dir-vos el mateix, llegiu el llibre de l’Escribano. Tot això hi queda reflectit.

Creiem que el que aquí hem après ens ha de servir a San Julián, allà a la Bolivia, allà on ja comencem a encaminar-nos. Demà marxem i ja anem cap al nord. Cap a Belem do Pará. A la boca de l’Amazones que ens durà cap na Bolivia.

Cinc dies després... A Betlem me’n vull anar...

Després de deixar São Félix amb el petit avió blanc que ens va portar per sobre l’Ilha do Bananal, i després que el nostre autobus es quedés sense canvi de marxes al mig del no res a les tres de la matinada, varem arribar a Belem un dia abans que els reis mags, la nit del 4 de gener.
Ens va rebre un hotel que no ha canviat res des dels anys 30. Ni els mobles, ni la pintura, ni l’assenssor, ni la recepcionista, que tot i ser jove, tenia aquell toc "Bates" de psicossis tot arrosegant les claus per les parets fosques (només funcionen la meitat de les bombetes als passadissos, i el lavabo no te llum). No cal dir que la primera habitació que ens varen mostrar tenia el llit de matrimoni enfonsat, i que no podiem trobar la segona habitació perquè aquell passadis no tenia llum. Sort que portavem llumins que haviem guanyat al tir de fira! Si aneu a Belem do Para, no deixeu de passar-hi una nit. Es net i l’esmorzar es bo. HOTEL CENTRAL.
Belem es una ciutat en transformació, que a diferencia de altres ciutats de Brasil, conserva el seu passat.

Es el port de l’Amazones, i han arreglat alguns dels magatzems del port per a centre d’oci. No deixa de ser un Maremagnum, però una mica més romantic.

El veritable espectacle però es el mercat. Pocions d’amor i d’energia, llengues de peix com a llimes de duricies dels peus, peixos enormes (1 metre de llarg algun d’ells, 200 kilos de peix en altres casos) de riu i de mar, fruites i polpa de fruita, carns salades en parades de fusta... hamaques per a la travessa de riu,... Belem es la ciutat que considerem més bonica de les que hem vist, tot i estar bruta i decadent. Es una barreja sempre curiosa.

Ja tenim els passatges per al "Cisne Branco", al camarot número 3. Dues lliteres. Penjarem les hamaques a fora i pujarem 5 dies el riu Amazones fins a Manaos.

Sortim el dia 7 a la tarda, quan el sol es pon al moll. Portem llibres i papers per escriure... Moltes gràcies a tots pels mails que ens envieu... no els podem contestar tots, però els tenim presents i ens sentim recordats. De vegades ens anyorem, i mantenir la comunicació ens ajuda.

Un petó a tots i bon any 2005.

Marta i Eric
Fotografies:
http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/9027
Visiteu el diari de viatge a:
http://www.diariogratis.com/1364
http://www2.blogger.com/www.bolivioncerrado.com

Cami cap a l'interior des de l'exterior...

Hem deixat la costa... el mar ha canviat pels rius i el camí ple de camps, vaques i ramats... planes tant grans commai haviem vist i ciutats que creixen en mig del verd. En haviem quedat a Salvador de Bahia...

La nostra Salvador ve definida per la casa de Jorge Amado al la part mes alta de lapujada del Pelourinho, lloc de venta dels esclaus que vingueren del Golf de Ginea. Ara no hi ha esclaus a Bahia,només turisme sexual, turisme de platja i turisme de ball i cervesa amb caipirinha. Salvador de Bahia,que cau a trossos i viu del passat orgullosa i feliç. Salvador de venta ambulant i nens amb gana per les nits de festa.

Salvador de calor i olors fortes. Salvador de Facundo, l Argenti que distribuia un llibre censurat a Argentina que desvetllava tots els secrets de la Bonaerense (Policia corrupte de Buenos Aires), Salvador de Sergio,venedor ambulant que cadadia coincidia amb nosaltres i ens volia vendre els nans de goma que feia o en elseu defecte Marihuana o Cocaina.

Ahhhhh.... Salvador de Bahia. El nostre Salvador turistic acaba al Fort de San Marcello, davant la ciutat.

às vezes eu saio às ruas e penso en você.
entro nosgrandes magazines da cidade ecompro você.
sento nos botequins mais esbodegados e bebo você.
discuto os assuntos mais anarquicos defendendo você.
faço as locuras mais impossives por amor a você.
doi nos encontramos e eu començo a pensar en mim.

I de Salvador cap a Recife. Vam anar a Recife a retrobar a la Rosaly, amiga de la Marta a Porto... i encara que per veure'ns be vamtrigar tres dies,va aconseguir que participessim en una preparació del carnaval de recife, ens va portar a una Sambada nocturna on no la varemtrobar i ens va permetre coneixer Olinda, la ciutat antiga de Pernambuco que els anyorats Holandesos (Pensen que si ara fossin hereus d holandesos serien rics), Olinda antiga on els nens fan de guies sense coneixer historia. Comes que els nens de 11 anys fan de guia des dels 8 es una informació que no varem aconseguir treure del tot clara. Olinda... Al tercer dia varem caminar la ciutat de Recifei varem descobrir la força interior de la Rosaly. Va ser una passejada dedescobriment. No recordo gaire de la ciutat, però la recordo a ella.

I varem començar a fugir cap al sud. Nadal s'acosta.

Hem de creuar mig pais per arribar al nord del Matto Grosso abans del 22. Tornem a Salvadorper estarun dia a la reserva de Tortugues de Praia do Forte. Turistic fins a la medula, ens va costar una tarda i una nit trobar el perquè valia la pena venir. Al baixar la marea del matí,decenes de petits acuaris naturals entre el coral ens permeteren descobrir peixos abella, peixos blaus, peixos grocsque ballaven amb els crancs i les baboses marines. Era com l'acuari de casa els pares... però multiplicat a l infinit.

I Salvador. La pausa entre bussos va servir per afeitar-nos i tallar-nos els cabells. I ja les 24 hores cap a Brasilia, la ciutat que, com diu l'Alberto de Goiania, es una plaça gegant amb alguns edificis dins. La varem caminar una hora,pero amb el resultat de haver vist una escola i un edifici d oficines i un shopping, varem decidir fer un tour ràpid amb taxi. I Brasilia no ensva mostrar mes que edificis envoltats de verd. No ens agrada la seva arquitectura pero no ens desagrada la ciutat. I varem acabar a la catedral, on a la porta tenen els quatre evangelistes, Mateu Marc i Lluc per un cantó i Joan devant d'ells mirant-los. Es una imatge bonica que explica la diferencia dels seus evangelis.

I avans d'ahir arrivarem a Goiania, ciutat del Alberto i la Talita, que varem coneixer a Paratí i que ens han adoptat com a nous amics. Ens han buscat allotjament,ens han donat demenjar... ens ho han donat toti sobretot una nova amistat. D'on no ho esperes et vindrà el futur. La ciutat es nova,fundada el 1933, i es la primera que veiem que cuida els seus jardins.

Vam passejar per un anticparcd atraccions querecordava l'antic montjuich. I vam caure, per consell de la nostra guia de viatge, al Museu Ornitologic. Estava tancat,però després de trucar moltes vegades,un home adormit ens va obrir la porta i ens va deixar entrar.

Dins hi havia el tresor de 8000 animals, la majoria ocells, perfectament dissecats. Sales i sales, com d'escola vella, ens mostraven aquests essers en perfecta disposició... i després les golfes. Allò ja era un altre cosa.Pots de formol plens de serps, granotes i insectes envoltats dels ocells i mamifers que no cabien a les sales inferiors. Al fons del caos, fosc i caluros, la sala de les deformitats animals,de parets empapelades per retalls de diaris antics que mostraven amb fotografies explicites accidents,desastres, assessinats, mort i ferides i sang. I allà al mig,enformolitzat, el fetus d'un cap amb dos cossos.

Ara sortim ja cap a Goias. Alla dormirem avui.

Després, ja només nord, cap a Barra de Graças i finalment dimecres arribarem, si Deu vol, a Sao Felix do Araguaia, on es bisbe en Pere Casaldaliga, que ens ha confirmat que podem compartir el Nadal amb ells allà al Matto Grosso.

Per si no podem dessitjar-ho fins després... BON NADAL.

Eric

http://www2.blogger.com/www.bolivioncerrado.com- diari de viatge

Brasil és selva al principi.

Brasil és selva al principi. Es la primera impressio quan arribes en avio. Palmeres gegants i cocos que t´ofereixen la seva mediciona. Hi há milers de fruites i d´elles en fan sucos de maracuja, açaí, manga, laranja, abacaxi, papaya, acerola, goiba, lixis, limao, melancia, melao, cajú, guaraná i altres que no m´enrecordo.

La primera impresio de Brasil és l´olor de selva enmitg de la ciutat de Río. I tenderetes de mil coses inimaginables al voltant d´edificis altiiiisims. Rio es compren des del pao de açucar i el favela tour. La segona impresio de brasil és que les ciutats son construides sense humanitat com são paulo. No hi há centres historics ni llocs on estar-hi.

Pero al costat tens les meravelloses platges paradisiaques amb papallones gegants, iguanes i camaleons, tucans i tortugues marines, eriçons i estrelles de mar. Peixos que mengen de la ma enmitg de l´aigua del mar i fan pesigolles. Cascades d´aigua freda i fruits que semblen sacs de gemecs. Pinyes al natural penjades als arbres. Tempestes tropicals i inundacions de tendes de campanya.

I Salvador, és la ciutat de les persones, de la gent tocant musica al carrer, ballant nit i dia i festa cada dia de la setmana. Pero tambe és la pobresa extrema que encara no haviem vist. Nens que demanen un sopar, sols un sopar. No pas diners ni et venen qualsevol cosa inutil. Tenen fam. Nens de sis, set, vuit anys tenen gana. Com la Carla de sis anys demanant pel carrer.

I Salvador és gent que sobreviu venent qualsevol cosa i te´ls has de treure de sobre cada tres minuts ( no exagero). La insistencia ens posa nerviosos a vegades i cansa i son molt insistents. La pobresa, és la pobresa que ho fa tot.

Pero no tot Brasil es selva, tambe hi ha zones ben seques com el sertao i terra vermella, o zones de mata atlantica o zones de palmeres i terra blanca...

I continuem el nostre viatge, já portem mês de 60 hores de omnibusos a l´esquena. Brasil es gran.

Marta

FOTOGRAFIES (Un xic enraderides):

http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=7cea&.src=ph&store=&prodid=&.done=http%3a//es.pg.photos.yahoo.

Per seguir el viatge: http://www2.blogger.com/www.bolivioncerrado.com i el link a diari de viatge. Podeu afegir hi els comentaris que volgeu.

Or negre

Aqui estem, a on va comencar la historia de l'or que va permetre reconstruir Lisboa després del seu terretremol.

La darrera vegade que vam parlar, erem a Paratí, el primer port del camí de l'or. Avui som a un dels origens d'aquest camí ple de opressió, Ouro Preto. En el camí hem deixat un altre petit paradís de la natura, de nom Illa Grande. Abans però vam sobreviure a la inundació del camping. Vam salvar la nit amb la ajuda del Sebastiao, el vigilant nocturn, que a forca d'obrir camins en el terra, va allunyar l aigua d'on teniem el nostre llit plantat (i estava ben plantat!). Havia iniciat la pluja a les 8 del vespre i no va finalitzar fins a les 9 del matí...

Vam visitar la tribu indigena de Parati Mirim... però ens vam sentir molt turistes, tot i anar hi sols.

Illa grande respira del mateix paissatge que Paratí. Son mates frondoses d'un verd intens, d aquell que necessita d'una pluja diaria. Vam tenir sol un dia, i pluja tranquila un altre. El mar, tranquil dins la badia, ens va permetre navegar de nou i continuar observant peixos centurió, estrelles de mar i altres que la Marta, properament comentará... Era curios que en aquell ambient idilic, la gent fos més deixada amb les basures. A Paratí no ho varem notar, però comparat amb illa Grande podem dir ara que el net només es veu quan la bruticia i el plastic ocupa rierols i camins de sorra. La illa només te camins en el perimetre, deixant tot l interior verge i ferestec.

L'alberg era ja a la entrada d aquesta vegetació, pero com el portava un conjunt d homes, sense cap dona, tenia una deixadesa considerable. La vida aquí ens ha permes compendre per fi tot el Principi d Arquimedes, tan sols observant hores i hores els vaixells. També hem viatjat amb el nostre primer LEITO, autobusos amb llits a dintre ( d'unes 20 places on hi ha normalment 55). Va ser de Rio fins a Belo Horizonte, que es una de les capitals d estat construides de vell nou a finals de segle XIX. La ciutat, tant nova, no te res d'interesant... però arribar-hi a les 06:00 ens va permetre veure com obrien el mercat. Aixo i una llibreria de vell on vaig trobar un llibre de C.W. Bowra amb una molt bona introducció a la literatura grega va fer bona la passejada matinal. I d allà a Ouro Preto... la ciutat de les mines d'or, la ciutat de carrers empedrats, la ciutat on els estudiants de la universitat viuen en 450 Republiques independents... on hi ha 27 esglesies del millor barroc. La boira ens ha acompanyat els primers dos dies, pero avui el sol em fa veure que no ser si era mes misteriosa i bonica dins la boira o destapada al sol. Aqui hi ha histories d'esclaus, apallicaments, art, mines, avaricia, revolucions, guerres,... a mig de valls verdes, però de mata baixa.

Continuem coneixent gent molt interesant. Aquí hem compartit nits i passejades amb estudiants (Flavio i Camila) que estant avui, ara mateix, fent els examens d'ingrés a la Universitat de Federal de Minas Gerais per cursar historia i restauracio. I també amb la Geraldine, de Puebla, Mèxic, que porta sis mesos per aquí.

Veiem, perquè el comentari es repeteix, que el Brasil te un problema molt fort amb la educació. En resum rápid, l'estat no financia la educació publica primeria, però si la universitat publica. Que succeeix: els que fan la educació primaria privada son els preparats i que poden accedir a la educació universitaria publica (gratuita). Els que han anat a escola publica no poden entrar a la universitat publica. Es un sistema diabolic, no us sembla...

Be, sempre sembla que em deixo quelcom, pero suposo que amb unes referencies grafiques ja hi haura prou...

Web d'Ouro Preto: http://www.ouropreto.com.br/cartoes.asp
Illa Grande: www.ilhagrande.com

Petons a tots,

Eric

IDEA: Aqui venen gelat a quilo... es una idea exportable a Barcelona?