Som ja molt al sud. Després de conèixer els casals de La Plata, Mar de Plata i Bahía Blanca, ens hem endissat a l’estepa patagònica Argentina. Ha estat un camí ple de coneixençes, de més catalans, altres espanyols i diversos Argentins.
Fa un mes dèiem que els casals ens havien marcat el viatge i havien esdevingut el camí a seguir. El cert es que conèixer els casals i la seva gent és una experiència inexplicable. De vegades, sense adonar-te, estàs fent un recorregut per pobles i comarques catalanes, descobrint d’on ha vingut cada una de les persones amb qui parlem. Altres vegades estàs descobrint motius que desconeixies per a marxar de casa: des del que fugia d’anar a la guerra d’Àfrica del 1905 al 1920 al que va marxar tot i tenir una bona posició social a casa pensant que a Amèrica tindria més oportunitats. Hi ha històries de qui ha anat i tornat, de qui no va poder tornar mai, de qui va lluitar a l’Ebre amb la Quinta del Biberó i qui va marxar per amor. I com dèiem ja en anteriors missatges, pares i avis que han passat als seus fills o néts la consciència d’on tenien el seu origen.
No volem dir que això només passi amb el catalans. Ha passat amb totes les regions espanyoles i amb moltes altres nacionalitats que són qui han construit aquests països: Argentina, Xíle i Uruguai.
Però un cop hem deixat enrera els casals, no hem deixat de trobar catalans arreu. Sopant en un alberg, la dona que seia al nostre costat ens va cantar una cançó de bressol que la seva àvia de Mataró, una Cabot, li ensenyava. És una cançó que ve directe de 1920, quan l’àvia va venir cap a Argentina i mai més va poder tornar . O en una pizzeria de Coyhaique, a la Carretera Austral xilena hi ha un cartell on diu: ENGLISH SPOKEN, PARLEM CATALÀ. I allà estan els Cucurella Vidal, amb mitja vida a Xile i l’altra a Catalunya. I així, sempre ens sembla que estem viatjant en català, però amb gent argentina i xilena. Potser tot això sembla molt repetitiu, però és que no deixa de sorprendre’ns. I a tot això, hem d’afegir-hi tot el turisme que hi ha per aquí. De vegades, amb la barreja de català i altres llengües, sembla que siguis a la Rambla de Barcelona. I podem imaginar que per a un encarregat de turisme de qualsevol d’aquests llocs turístics per on hem caigut nosaltres, pot pensar ben bé que el català és una de les llengües més importants de tants i tants catalans que viatgen per la Patagònia.
És curiós valorar també la sensació de pertanyença a un lloc que ens crea el parlar amb els emigrants catalans. Volem dir que et planteges moltes coses mentre escoltes i parles. Qui som i d’on som. I com seguim el debat sobre l’estatut i el model d’estat espanyol, hi ha moltes idees bullint al nostre cap. Però resumint molt, i representant a una gran part de totes les persones que hem vist i entrevistat, és molt difícil que un emigrant català es senti representat per l’Estat Espanyol. Primer, perquè ni als consulats ni a les embaixades hi ha cap vinculació catalana. Ni llengua ni cultura hi són i per tant, ens ho hem de fer nosaltres, en els casals. No ho feia, evidentment en la dictadura del General Franco i encara no ho fa. I mentre Espanya no prengui consciència d’això, mentre no comprengui que ens ha de representar a tots en ella mateixa, no aconseguirà que els emigrants catalans i bascos se’n sentint part. I aleshores et trobes els Xileno-Catalans i els Argentino-Catalans, gent que té la nacionalitat espanyola per conveniència, però que no se’n senten representats. Tot això no sabem si el nou estatut ho millora o ho empitxora. Veurem. És molt divertit però observar la il•lusió gran que pren un català en sentir parlar català. Es giren, es saluden, comenten d’on vénen i on van. I hi ha encara altres situacions molt curioses. Com, estant davant del Perito Moreno una argentina va sentir com uns turistes parlaven euskera i ella va començar a parlar també euskera, perquè era filla de emigrants de Donosti.
Del viatge en si, dir-vos que al sud de Bahía Blanca s’inicia la estepa, que ja no et deixa, per més que vagis cap abaix en aquesta bola del món. Hem conegut gent cansada de fer quilòmetres i quilòmetres, i hem observat que la ruta de molta gent té un esquema semblant: Bariloche o Puerto Madryn – El Calafate – Ushuaia – Puerto Natales (dóna la sensació que tenim un camí marcat del qual no podem sortir-nos i no hi res a veure fòra d’aquest). Cada un d’aquests indrets té una atracció turística important. El problema és que estan separats entre ells per unes 16 a 20 hores per aquesta mena de fals desert. És clar que els autobusos argentins tenen una categoria superior als que hi ha a Espanya, podent dormir quasi estirat en algun d’ells. Però són milers de kilòmetres. I quan arribes als llocs, tot són tours organitzat caríssims ( la frase del guia turístic és: ¡ pero si es barato para ustedes con el cambio del Euro! Punyetes!!). Moltes vegades, per arribar del poble on estàs fins al punt de "Naturalesa turistico- Espectacular", has de fer entre 80 i 200 quilòmetres d’anada i el mateix de tornada. El viatge pren temps, hi ha dies en que no hi ha transport. Si no tens pressa, és un viatge fantàstic. A nosaltres ens ha meravellat la natura i la capacitat de veure tants animals corrent amunt i avall, en una llibertat de tants quilòmetres. Guanacos, nyandus, armadillos, aus rapinyaires devorant els conills xafats pels cotxes i busos. Les carreteres no asfaltades en quilòmetres i quilòmetres han marcat el nostre pas per Argentina, i el pas de tres dies a la Patagonia xilena ens va sorprendre perquè és plena de verd. Del "desert" argentí al bosc "alpí" de Aysen.
Del viatge en si, dir-vos que al sud de Bahía Blanca s’inicia la estepa, que ja no et deixa, per més que vagis cap abaix en aquesta bola del món. Hem conegut gent cansada de fer quilòmetres i quilòmetres, i hem observat que la ruta de molta gent té un esquema semblant: Bariloche o Puerto Madryn – El Calafate – Ushuaia – Puerto Natales (dóna la sensació que tenim un camí marcat del qual no podem sortir-nos i no hi res a veure fòra d’aquest). Cada un d’aquests indrets té una atracció turística important. El problema és que estan separats entre ells per unes 16 a 20 hores per aquesta mena de fals desert. És clar que els autobusos argentins tenen una categoria superior als que hi ha a Espanya, podent dormir quasi estirat en algun d’ells. Però són milers de kilòmetres. I quan arribes als llocs, tot són tours organitzat caríssims ( la frase del guia turístic és: ¡ pero si es barato para ustedes con el cambio del Euro! Punyetes!!). Moltes vegades, per arribar del poble on estàs fins al punt de "Naturalesa turistico- Espectacular", has de fer entre 80 i 200 quilòmetres d’anada i el mateix de tornada. El viatge pren temps, hi ha dies en que no hi ha transport. Si no tens pressa, és un viatge fantàstic. A nosaltres ens ha meravellat la natura i la capacitat de veure tants animals corrent amunt i avall, en una llibertat de tants quilòmetres. Guanacos, nyandus, armadillos, aus rapinyaires devorant els conills xafats pels cotxes i busos. Les carreteres no asfaltades en quilòmetres i quilòmetres han marcat el nostre pas per Argentina, i el pas de tres dies a la Patagonia xilena ens va sorprendre perquè és plena de verd. Del "desert" argentí al bosc "alpí" de Aysen.
Dir-vos que a El Chaltén, patagònia argentina vora Calafate, la gent viu molt amargada, com si no fos feliç, al súper, al bar i al bus tothom contesta molt malament. Clar que ser feliç a 800 kilòmetres de qualsevol altre lloc normal i sense res a fer més que treballar amb turisme en un poble de sorra i fred és dificil.
I hem tingut la sort de coincidir amb dues festes majors, del que hem pogut destacar el concert de León Gieco a El Calafate (cantaautor argentí, referència de la lluita contra la dictadura i contra la injusticia social, amb cançons com "En el país de la libertad" ó "Solo le pido a Dios") i un asado popular a Los Antiguos, on després de convidar a tot el poble i a tots els turistes, van sobrar 25 xais ja cuits en forma d’ "asado patagònico". Parlant de León Gieco, aquí continuen les multinacionals espanyoles fent de les seves. Aigües de Barcelona, Endesa, Repsol i Telefònica continuen en el punt de mira per crear situacions injustes i aprofitar-se dels recursos dels països.
De Bolívia tenim notícies però no pas bones: s’ha tornat a sortir-se el Río Grande, anegant moltes de les comunitats que nosaltres coneixíem. San Julián és ple de famílies que han perdut terres i cases i collites una altra vegada i són en tendes d’acampada. Diuen que és un desastre molt més gran que el de l’any passat, quan nosaltres feia tres dies que acabàvem d’arribar.
Nosaltres marxem una mica més al sud encara, per després arribar als casals de Xíle i el oest argentí. Continuarem en contacte. I a la primavera florida Barcelonina ens veurem amb vosaltres...
Marta i Eric
