dijous, de març 23, 2006

Tròpic de Capricorn

Tornem al nord. Enfilem cap a la calor i els tròpics. Enfilem cap a casa intentant fruïr del camí que ens hi porta. No es un retorn ràpid, sinò un retorn ple de kilòmetres de carretera. Som en la ruta cap a Salta, a punt d’abandonar l’Argentina on ha madurat el nostre projecte de conèixer i provar de captar l’esperit que hi ha als casals catalans. Tenim a les espatlles moltes entrevistes, converses, visites, records, corals,...

Caminem per aquesta Amèrica parlant català, perquè una part de la seva història s’ha escrit en aquesta llengua, com també ho han fet en grec, croat, àrab o alemany, alemanys del Reich, de la Republica Federal o del Volga.

El fet és que ens varem trobar amb les vacances de l’estiu austral. I ja que hi erem, varem empendre la ruta Patagònica de Chatwin i Sepúlveda, que eren els nostres llibres de capçalera, juntament amb un Ernesto Guevara que no era encara el Che. I ara que ja hem deixat la Patagònia enrere; Ushuaia, Punta Arenas, Puerto Natales formen part del record. Més enllà de "El sur" que li diuen a Xile. Nosaltres havíem escrit el darrer mail des del glaciar Perito Moreno, potser el més impresionant que un pot veure i escoltar. I si ara mirem dins la nostra memòria immediata, podem dir que potser sí que Ushuaia és la ciutat més austral del món. Almenys així ho vénen els argentins. Si parles amb els xilens et diràn que ells ténen la ciutat més austral (i potser ténen raó, si es considera Puerto Williams com una ciutat de 1400 habitants que cobren per viure-hi). Però el fet que Ushuaia es vengui com la fi del món crida a molta gent: a turistes motxileros com nosaltres, a gent rica que ve de creuers de 1000 persones (arriba un creuer cada dia), o la gent que arriba amb avió en temporada d’esquí. Aquest port que era un punt d’aprovisionament per a qui creuava de l’Atlàntic al Pacífic, s’ha convertit en una Andorra en petit, amb un llarg carrer comercial, ple de records i pijades de tots colors. La ciutat està abocada als turistes i fa que perdi totalment l’encant que sembla que podia tenir abans. Hi ha noves, i modernes construccions que no enganxen amb les tradicionals cases de fusta i ferro que hi ha al llarg de la Patagònia. Argentina té molt del nostre esperit destructiu de pobles, viles i ciutats. Un s’adona d’això al creuar a Xíle. Potser els pobles xilens són més avorrits, però la seva estructura és més homogènia. Cases de fusta i metall pintades de diferents colors i construides al voltant d’una cuina – calefacció d’on es va a les habitacions on no hi ha més que el llit i l’armari. I a dormir amb mantes. Punta Arenas i Puerto Natales són ciutats plenes d’aquestes cases, tot i que a la primera queden mansions de quan hi havia barons de la llana. I el seu cementiri reflecteix aquest moment de riquesa. Ja ho diuen: per conèixer una cultura, camina pel mercat i pel cementiri. Tot i que el món ha canviat molt, tot i que el satèl•lit porta la tele i l’internet, no és fàcil sortir d’aquests llocs tant australs. Hores de carreteres, dies de vaixell o el preu de l’avió els deixen allà, separats de tot. Viuen bastant del turisme. Hi ha balenes per allà i les varem veure saltar i nedar al nostre voltant. Hi ha parcs naturals fantàstics, que estan completament organitzats i en els que un paga tot a preu d’or. El curiòs és que, tot i que era fora de temporada, en els dos dies caminant per les Torres del Paine, ens va semblar estar en una autopista de excursionistes d’arreu del món, però quasi ningú del país ni de la regió. El preu ho fa imposible.
Es clar que un també hi troba algún català per allà. L’amor va portar al David a ser el veterinari amb més éxit d’Ushuaia. L’amor mou molta gent, i a l’hostal també d’Ushuaia un noi de Sevilla hi treballava després d’enamorar-se d’una noia d’allà. Era un noi amb molta gràcia explicant coses amb el seu accent andalús. Ens va fer una clase d’allò més divertida sobre la colonització americana. Amor, amor, amor. O la parella que feia sis anys que viatjava venent pulseres, arrecades, collarets… i no menjàven res animal; ni carn, ni ous, ni llet, ni formatge… S’alimentàven de llavors i unes poques verdures. O els canadencs, també una parella molt divertida que es dedicàven a viatjar fent voluntariat a les granjes biològiques.


Varem tornar al Xile "normal", al Xíle del nord, amb un vaixell de carrega que porta passatgers "gringos" a un preu fora de l’abast dels locals. Només els camioners, els mariners i els cuiners eren xilens. Hi ha moltes opinions sobre aquest vaixell. Des que és una estafa a que es una experiència única. Nosaltres ho varem gaudir força, i et dòna la veritable sensació de llunyania que hi ha al sud, en aquest camí de 1500 kilòmetres per les aigües gelades per glaciars diversos. I es garanteix una nit de mala mar, o és el moment de sopar sense cues. I arribes a un indret
fantàstic, perquè de Puerto Montt pots anar a Chiloé, la illa màgica, on tothom es coneix i puja sense pressa al autobús. On el conductor para sense rondinar a qualsevol lloc i fa provocar rialles als nens que tornen de l’escola, ajuda a baixar les maletes a les velles. On tothom sembla feliç tot i les dificultats climàtiques i geogràfiques. Certament varem conèixer gent meravellosa d’allà i gent màgica en camí, en un petit hostal enfront del mar a la petita vila de Chonchi. Sota la cura de Don Carlos, canadenc chilot, vàrem començar a veure que allò era el paradís del peix i el marisc, dels boscos i els prats verds. Com una mena de compensació a la existència de la irlanda, Chiloé és plena d’un paisatge equivalent, d’un mite que encara viu en la gent. Parar-se a parlar amb qualsevol d’allà i preguntar porta a un inici en que es diu que tot són contes, per a pasar a una llarga descripció d’aquests contes que tots coneixen i que omplen les seves vides... tot i no creure-hi. Vaixells fantasmes, noies que surten nues de les platjes seduint a nois, prínceps que s’enduen les noies... bruixes i bruixots. Tot mirant al mar. Mar de Chiloé a Valdivia, el port ple de salmó ( un euro i mig el kilo), lluç (un euro el kilo), navalles (dos euros i mig el kilo), musclos (un euro els tres kilos), tot fresc i acabat de pescar. Llàstima de no poder cuinar.

A Santiago hi ha diverses maneres d’arribar-hi. Hi havia fa uns dos anys la oportunitat d’arribar-hi en tren desde Temuco amb uns cotxes llit de 1930 fabricats a Breslau (que ara és Polonia i ja no es diu Breslau). Per sort per als xilens i per mala sort nostre, han comprat uns trens espanyols (probablement de segona mà a RENFE) que han reduit el viatge de
12 a 9 hores. La Maruja Torres els va tastar els antics per escriure el seu Amor Amèrica. Es clar que nosaltres varem patir 2 hores de retard per averíes de la màquina. A Amèrica han deixat morir tots els seus trens i ara els volen reconstruir. Hi ha vegades que et preguntes per on viatges. Al vaixell, als hostals, a diversos bars un prova de canviar llibres que ja ha llegit, i tots son en anglès, hebreu o alemany (algun francès), i són una gran recopilació de best sellers i romàntics.

Santiago de Xíle ens va rebre amb poc smog i una sorpresa: coincidir amb el President Maragall i gent de la Generalitat que porta la Catalunya Exterior. Ara tenim una fotografia amb el nostre presi i un contacte per si fem alguna cosa amb tot el material recopilat. Molt interesant la xerrada casual amb els de Catalunya Exterior. Al mateix Santiago ja varem veure que a Xíle hi varen arribar un tipus diferent de catalans dels que havíem vist abans. El govern xilè de 1939 va permetre la entrada de refugiats polítics i de gent amb ofici. També ho varem comprovar a Viña del Mar. Tot això es nota en la estructura del casal i en la seva història. Neruda, poeta, comunista i vividor en tres cases boniques i ben situades plenes de mil detalls que el podrien definir com un hortera o un rei del kitch o el pop, Neruda és protagonista de la majoria de les vides dels catalans vinguts a Xile després de la guerra Civil. "Para lo bueno y para lo malo"(ja que hi ha qui diu que ajudava o no als espanyols segons l’afinitat política amb ell). Valparaíso és la ciutat port de Xíle. És una ciutat abocada al mar des dels turons que la formen. Turons plens de cases de colors, cases de fusta i metall. Per arribar a casa, "ascensores" que son més aviat funiculars, es distribueixen arreu. Un pot caminar pels turons i sempre veure com entren i surten els grans vaixells de càrrega que porten i s’enduen productes i materials. La ciutat port de Valparaíso. Allà vàrem descobrir que feien tants nois i noies en parracs pels carrers de Santiago. Eren els nous a la Universitat, que abans d’entrar han de recollir una certa quantitat de diners vestits així per a les festes universitàries de principi de curs.

Retornar a Argentina va esdevenir una persecució de 2 hores d’un autobús, nosaltres en una camioneta. Per un error de la companyia de busos ens varen deixar sentats en una terminal de un petit poble anomenat Los Andes sense fer un trasbord. I quan se’n varen recordar de nosaltres es va iniciar aquesta persecució per la carretera de les 30 curves, que puja de 600 a 3800 metres cap al pas internacional. A la frontera, ja quan s’acabava la possibilitat de que poguèssim pujar-hi, el varem atrapar. I aquella nit èrem a Mendoza, on ens va acollir la Marta, que està becada a un dels dos casals que hi ha a la ciutat. Becada pel govern català, hem viscut tres dies a casa d’ella. Fent d’okupes un xic.

Avui i demà Argentina recorda els 30 anys de l’inici de la dictadura. Els carrers seran protagonistes, juntament amb cinemes i la televisió, en record d’una época que mai ha de tornar. Coincideix amb l’alto al foc d’ETA, portada als diaris d’aquí i amb el pas de l’Estatut pel Congrés. De Bolívia, els profesors ens diuen que les inundacions ja han passat, tot i que molta gent no pot tornar a on vivía i s’han de quedar a San Julián.

Alguns professors esperen nous fills. La majoria no ha utilitzat mai més internet i l’aula d’informàtica està tancada, però probablement s’obrirà un altre cop durant el curs. No sabem res de la biblioteca, però ens informarem.

A partir d’ara tot el camí cap al nord ens porta a accelerar el camí. Casals, immigrants, nèts d’immigrants, becaris ens esperen. Molts busos i fronteres que ens porten cap a casa. Perquè ja tenim els bitllets de tornada i ja comencem a pensar en com serà tornar. De vegades ens fa por, sobretot per a trobar casa i feina o viure acceleradament o per veure com serà tornar al món laboral convencional. I amb la il•lusió de retrobar amics i la família. Tot això amb la certesa que les visites que realitzem als casals i a les comunitats catalanes s’estàn convertint en una feina, una feina d’allò més interessant i entranyable que esperem seguir treballant-hi al tornar.

Marta i Eric

Fotos: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/3d54