El final...???

Suposem que forma part de la nostra cultura judeocristiana el tenir clar des de l’inici de la consciència que tot té un final. De vegades però el que pensem que és un acabament, no es més que un pas endavant dins del camí. Ara que ja s’acosta el retorn a Catalunya, tenim més clar que el nostre viatge no acaba allà. Tot el que portem a dins ens farà companyia en el nostre futur.

Diuen que la Rosa Regàs, escriptora catalana, ha guanyat el 2005 el premi Grans Viatgers amb el llibre "Volcanes Dormidos", les experiències d’un viatge de Guatemala a Panamà. També la Maruja Torres explicava com va viure la invasió nord-americana de Panamà a "Amor América", juntament amb altres experiències en la seva recerca de trens americans. També en Javier Reverte té una bona trilogia centreamericana. Nosaltres hem creuat molt ràpidament aquestes terres marcades sobretot per la interferència militar i política dels Estats Units d’Amèrica. Revolucions i contrarevolucions, interessos comercials i interessos polítics han deixat un rastre tant immens de Sang que encara molta de la terra es roja. Panamà, Hondures, El Salvador, Nicaragua i Guatemala han estat atacades d’una o altra manera en els darrers 150 anys pels Marines o per la CIA. I si això no es prou, les circumstàncies internes de cada un d’aquests països venïen ja marcades per sistemes d’explotació dels indígenes o d’esclaus d’Àfrica que encara tenen repercussions a la vida quotidiana.

Nosaltres hem creuat molt ràpid tota aquesta regió, només copsant petites senyals. Potser ens quedem amb la sensació de que el més interessant comença a Nicaragua, amb tot el moviment Sandinista. Però no es gaire acceptable com a esser humà destacar Nicaragua, El Salvador i Hondures, ja que ho són per ser els llocs que més marques tenen de les matances i guerres civils finançades pels Nord-americans, que no varen acceptar mai cap moviment social que pogués perjudicar els seus interessos a la zona.

Un troba en tot el camí pintades, banderes i consignes revolucionàries que acompanyen la pobresa deixada per les armes, les mines i la destrucció.

Perquè la pobresa aquí es molt gran. I la misèria, al voltant de les ciutats plenes de centres comercials (On triomfen els Pizza Hut, Kentucky, Tony’s Romas,...) , la misèria és present i crea la por, la por necessària per a que els rics no s’acostin als pobres, i els murs de les cases siguin ben alts, amb moltes alarmes, armes, guàrdies privats... indústria de la por. Això, la indústria de la por, ja no ens deixarà fins a Mèxic.

Els controls fronterers son molt grans, sobretot si viatges en busos que et portin d’un país a un altre. Costa Rica et pot fer passar, a les seves fronteres, 5 hores. Però quan ho descobreixes, el millor es arribar fins a la frontera en un bus, creuar amb un tricicle i agafar un bus a l’altre cantó de la frontera fins al lloc on vols arribar. Els busos dins dels païssos son moltes vegades antics busos d’escoles nord-americanes, repintats per fora però amb tots els cartells en anglès a dins. En l’argot anglès els anomenen Chicken Bus, el bus de les gallines. I es que dins t’hi pots trobar de tot.

A tots aquests països hi ha comunitats catalanes. Sempre dedicats al negoci, els catalans son rastrejables pels cognoms de les botigues als centres de les ciutats i viles, on es varen instal·lar ja fa anys. A Costa Rica tenen un casal grandet. A El Salvador, on el casal es va fundar per gestionar una ajuda de la Generalitat per a reconstruir una escola després d’un terratrèmol devastador, tira molt la penya del Barça, però fan reunions periòdiques. A Guatemala no tenen un lloc fixe on reunir-se. Són realitats diferents, però sempre trobem persones amb una professió més o menys lliberal.

Cal dir que, a part de buscar i entrevistar catalans, hem decidit seguir la ruta maia. Copán (Hondures), Tikal (Guatemala) i Palenque (Mèxic) són les tres ciutats maies que hem trepitjat, i cal dir que són tres indrets increïbles, sobretot els dos darrers, on la jungla t’envolta i els monos fan la banda sonora original, acompanyats de tucans, tempestes i gringos.

Però un cop un entres a Guatemala, es redescobreix quelcom molt antic que haviem deixat a Ecuador... d’indigenisme i l’orgull indígena, que et fa notar que allà hi ha quelcom que no podrem arribar a copsar del tot. A Guatemala i a Chiapes, Mèxic, la realitat es maia, no castellana, i la llengua dins les furgonetes de transport és sempre una varietat de la seva llengua. Si tenim en compte que els turistes son en sa majoria angloparlants i que els de la regió són maies, el castellà es una llengua només d’us oficial. Potser es per això que no hem pogut entendre el rerefons de la lluita Zapatista, que té un fort suport a la zona, i tot i que nosaltres hi hem estat poc i ens hem adonat.

Clar que Mèxic es un país curiòs en el seu aspecte politicomitològic. Es el país de la revolució feta des de la base, on té com a herois a tots els revolucionaris, des de 1810 amb Hidalgo i els Serdán, fins a l’actualitat amb el subcomandante Marcos. Té, al Palau de Govern de la capital els murals de Diego Rivera atacant ja al 1935 al imperialisme ianqui, uns murals que cap altre país ni govern del món gosaria tenir en el lloc d’honor del govern. I aquest mateix país té dins tota la injustícia social, els governs i sindicats més corruptes,... El mateix govern que glorifica a Zapata i Pancho Villa és qui ordena un càrrega policial amb dret a violar dones i engarjolar a qui sigui, sense cap consideració i cap remordiment (ex.Atenco,3/05/06). El mateix que santifica la revolució i la reforma agrària del 1910-1920, ataca als zapatistes i té un tractat de lliure comerç amb els Estats Units que no ha creat llocs de feina, ha acabat de destruir la indústria local i ha creat la corrent migratòria més important de gent cap al nord, concloent amb la més que probable aprovació de construïr un mur i militaritzar la frontera.

Clar que a nosaltres personalment Mèxic ens ha rebut molt bé. A San Cristóbal de las Casas ens hem fet amb un matrimoni italià que després de voltar pel món com a fotógrafs, han fet una pausa i han obert un restaurant. I va ser bonic xerrar amb els nens venedors de San Juan Chamula. Sempre et demanen que els hi compris quelcom, i nosaltres varem acabar convidant a menjar tortillas de pollo a alguns, a canvi ens explicar tot allò que veiem allà, i tots els rituals que es fan dins de l’església. Fins i tot, una família ens va convidar a celebrar amb el seu alcohol la benedicció de la gallina que anaven a menjar-se.

A Puebla hem estat a casa d’uns amics i ens han tractat com a reis, a part d’ensenyar-nos a cuinar alguns plats poblanos, acompanyant-los al mercat (allò si que és un mercat, gran, immens, ple de colors, de fruites i de olors), descobrint-nos la realitat de la vida familiar... I ara ja som a D.F., la capital de 21 milions de persones, tres Catalunyes dins una ciutat, mitja Espanya dins d’una ciutat... Aquí també retrobem amics de la família i visitem l’Orfeó Català en el seu centenari.

Ara ja només resta dir als que esteu a Europa que fins ara, que ens veiem en uns dies, que ja tenim ganes de veure-us la cara i no només llegir les cartes, mails o sentir la veu per telèfon. I donar les gràcies a tots els que ens heu acompanyat en el viatge. Als catalans i a la resta d’espanyols d’arreu, als catalans d’Amèrica, a tots els llatinoamericans sense importar les absurdes fronteres mentideres, als canadencs, als italians, als alemanys,als xilens, als nord-americans, als senegalesos, als amics del camí, a tots, tots, tots... moltes gràcies per caminar amb nosaltres.

I us deixem amb tres textos que pensem que ofereixen visions d’Amèrica, centrats en Centreamèrica, però que es podria aplicar a quasi tota Amèrica Llatina. El primer es de l’ambaixador d’Estats Units a Hondures. Els altres dos són d’amics nostres.

"Como economista, no como embajador, pongo un ejemplo crudo: los hondureños ganan dos veces más al exportar gente que por exportar productos" Charles Ford

"En aquestes terres he conegut moltes dones, però no pas pel que us imagineu.. resulta que és més fàcil conèixer dones o fer amistat amb elles que no pas homes... Moltes dones que he conegut tenen un munt de fills de pares diferents.. i moltes son mares solteres, però l´agravant de tot això és que elles han de mantenir als seus fills que molts cops pateixen malnutrició o malalties... quan els preguntes pels pares dels seus fills, et diuen que aquests pares viuen amb alguna altra dona i no volen saber res dels fills anteriors.. Aquestes dones que he conegut sempre porten el somriure a la boca, i treballen tot el dia en diversos treballs per poder portar a la boca dels seus fills algun aliment.. jo sempre que he pogut els dono algun diner.. per exemple la dona de la neteja de l’hotel de Tolú.. em va dir que guanyava 10.000 pesos al dia que son uns 3 euros per treballar com una burra.. quan vaig marxar de l’hotel després de pagar el compte, li vaig donar 10.000 pesos extres, ella tenia un fill malalt per malnutrició.. No em vull posar cap medalla, perquè realment li vaig donar poc.. més em gasto amb els meus capricis... però realment les dones d’aquí són molt millor que els homes, amb sinceritat i confiança... veient tot això, no és estrany, i perdoneu, que molts dels problemes que tenim els europeus em semblin una immoralitat, fruït del individualisme i l’egoisme.. I d’aquí poc em tocarà tornar.. em queixo com un més... em retrobaré amb els radicals petit burgesos que fan la revolució entre setmana, bé parlen molt d´ella, i per vacances i caps de setmana se’n van com un dominguero més.. em trobaré l’estratificació horària que deixa cada cosa per un moment i que assassina cruelment els sentiments i l’espontaneïtat.... em trobaré el tedi dels farts de panxa... no sé em trobaré la intolerància cada cop més gran de gent que s´emprenya amb tu no saps perquè.. o perquè no vol sentir coses que no els agrada o que les seves susceptibilitat no suporta.. no sé em trobaré els desconfiats, els gasius que neden en or... i quantes coses més em trobaré...Qui vulgui que m’engegui a la merda, però que ho faci... perquè malgrat tot el que em trobaré.. no sabem la sort que tenim tots plegats de tenir tot el que tenim.. però potser ens sobren béns materials i ens falta la calidesa d’aquesta gent.. que parlant amb ells et diuen que no la volen perdre per res del món.." Jordi Font.

"¿Qué tal siguen las vacaciones? Yo vuelvo a estar de nuevo en Taulabé, en la parroquia san Gaspar. Me he vuelto un día antes de la aldea. En unas horas asistiré a una reunión de alcohólicos anónimos. Quedé con un chico que nos hace de chófer los fines de semana y me quedaré a dormir en su casa. He pasado una semana muy dura. Esta semana he ido sola a una aldea llamada santa fe. He estado con una familia muy, muy, muy pobre y las he pasado canutas. Esta semana ha sido especial pero muy dura. La familia era muy acogedora pero vivían en unas condiciones infrahumanas. Vivían en plena montaña a una hora caminando desde la carretera. El camino era tan malo que era imposible llegar allí si no era a pie. Ni tan sólo se podía llegar en burro. Había que cruzar un río, y ahora que es invierno y llueve muchísimo cubría hasta la cintura. Ese río lo he tenido que cruzar cada día 2 veces para poder bajar a la aldea a la reunión de mujeres, a la reunión del comité de salud, para ir al aeropuerto a buscar una maleta y un paquete perdidos, para ir a la escuela y hoy para venirme Para Taulabé,.... La casa era una chavola de madera, cubierta de plásticos y periódicos. Por la noche y cuando llovía se colaba todo el agua y el frío. El suelo era de tierra. Había una habitación donde dormían los 8 miembros de la familia y yo. Las camas estaban hechas de maderas y cuerdas. Era imposible dormir en ellas. Y eso que yo dormía en la cama de los padres, que era "la mejor". En la casa vivían los padres con sus 6 hijos de 6, 7, 11, 13, 15 y 17 años. 2 chicas y 4 chicos. A parte de ellos vivían 10 perros, 8 patos, 30 gallinas, 1 gato, 100.000 moscas, 200.000 mosquitos y 1.000.000 de pulgas y parásitos varios. Me he pasado las 5 noches que he estado allí en vela. Las pulgas y parásitos varios no me dejaban dormir. Los notaba recorriéndome el cuerpo. Me hacían cosquillas y de repente me mordian. Tengo el cuerpo llenito de picadas. No hay un rincón donde no me hayan picado. En otras aldeas me han picado también pero ni punto de comparación con ésta. La casa tenía un comedor-cocina, donde estaban todos los animales metidos. La señora de la casa se pasaba todo el día con la escoba detrás de ellos porque se meaban dentro, se comían la comida, se subían en la mesa y entraban en la habitación... A mi me encantan los animales pero aquello era como vivir en un corral. Yo no acabé de acostumbrarme a tanta suciedad y falta de higiene. Para mi suerte no me he puesto enferma en los días que he estado allí. No me lo puedo ni creer. Aunque el mayor peligro era el agua. Ellos la recogían de un río que pasaba cerca. Allí se bañaban, lavaban la ropa y cogían el agua. La señora me hervía el agua pero olía a podrido y era incapaz de beberla. Por suerte, el día que fui al aeropuerto me compré una botella de 1 litro y con eso he sobrevivido los 5 días. Estos días con esta familia han sido muy especiales. Con lo poco que tenían eran "felices". El marido se iba a trabajar a las 5.30h de la mañana y volvía a las 16h. Él plantaba café en un campo a 2 horas a pie de santa fe. En esta aldea no había luz, entonces el sol era el que marcaba el ritmo de vida. A las 5.15 empezaba a amanecer, y era cuando nos levantávamos. Desayunábamos a las 6.30 (café con tortitas de maíz, arroz, fríjoles, aguacate,...). A las 12h era la comida (lo que había sobrado del desayuno). Y a las 5.30 era la cena (las sobras del desayuno y la comida). El café hondureño está riquísimo! Es dulce y aguachado. A las 18.30 ya era de noche y nos íbamos a dormir a las 19h. Allí se levantaban todos a la misma hora y se iban a dormir a la misma hora. La señora hacía bromas conmigo y me decía que ellos eran "puros pollos" porque se iban a dormir temprano.
Mañana regresan mis compañeras de las otras aldeas. Todas hemos ido solas porque quedaban muchas por visitar y esta semana era la última que pasábamos en aldeas. La semana que viene nos vamos a Guatemala. Iremos a la capital y pasaremos allí varios días en una parroquia de un amigo del "padre tito".
Espero que todo nos siga yendo bien como hasta ahora. Algunas compañeras se han enfermado pero poco a poco se han ido recuperando. Todavía nos queda una semana de aventura y de conocer gente entrañable..." Mery ruiz.

Marta i Eric

La Panamericana

Hi ha una carretera que creua Amèrica de Sud a Nord, una carretera que comença al sud de Xile i va pujant lentament fins a les portes del nou paradís, a Ciudad Juarez (Mèxic). Creua molts països i regions, s’endinsa en ciutats i en surt carregada de il·lusions. Hi ha qui diria que també va de Nord a Sud... però qui vol anar al Sud? De Xile cap amunt tothom mira cap als Estats Units per anar-hi o per odiar-los.

Des del tròpic ja no hem deixat de seguir aquesta carretera. Nord, com seguint l’estel polar, nord, com si les nostres passes les guies un desig homèric de retornar pel camí menys recte possible. Quan serà l’hora de posar els peus a la nostra Ítaca? Potser perquè el viatge són ja moltes hores de bus, potser perquè costa explicar com és un paisatge, com és un desert, com és una muntanya, com és un volcà... potser per tot això serà millor parlar del camí.

La Panamericana, excepte en uns pocs quilòmetres en que està desdoblada, be a ser una antiga nacional espanyola, d’un carril per banda. La nostra Panamericana comenca a Calama, un cop creuats els Andes des de la ciutat argentina de Salta. Creuar els Andes allà significa ascendir a 4000 metres entre paisatges de rocs i sal, de estrats a les parets que iluminen al reflexar el sol ponent de roig, groc i taronja el nostre autobús. Al baixar del pas de Jama, el punt de màxima alçada i alhora frontera, entres al desert d’Atacama, deixes el petit poble de San Pedro d’Atacama enrera ple de gringos moxil.leros, i entres a Calama, ciutat que alimenta de coure al món ara mateix, i per sobre de tot a Xina. El sot obert al mig del desert té 4 kilómetres i mig de llarg i uns tres d’ample. S’enfonsa ben endins i d’allà surten grans camions carregats de rocs per depurar. Dins dels rocs és on hi ha el metall.

Aquest desert que comenca a Calama ja no ens deixarà fins al nord de Perú. Perú ja comença a ser dificil d’explicar. A partir d’ara el viatge s’accelera, corre, esbufeguem. Qui pot explicar un país si l’ha creuat en deu dies? I si tot el país se´t mostra com un desert al costat de l’oceà?
Sabem que no tot Perú es així, que té selva d’un tamany de tota la península ibèrica, que té muntanyes i valls rics en cultius... Però mai haguèssim imaginat que la costa seria una platja immensa on la Panamericana resegueix els contorns de les aigües del Pacífic a vegades arran, a vegades des d’un penyasegat, a vegades més a l’interior.

Al entrar a Arequipa, un pot escapar de l’aridesa i endinsar-se en el canyó del Colca... i provar de caminar pels camins que sempre hi han estat, on els cotxes no arriben i la llum elèctrica és una novetat. Baixar-hi a peu i pujar, com nosaltres, en mula perquè el teu cor no dóna per pujar de 2400 a 3500 en aquell desnivell. Però la carreretera Panamericana és el centre del nostre camí i al poc hi tornàvem a estar per arribar a Lima, enorme metròpoli de smog, tràfic i museus. De centre històric petit ple de balcons tancats, llargs balcons de fusta on veure pasar la vida. Carretera per arribar a Trujillo i els seus palaus de sorra enmig del inacabable desert, diferents tipus de desert (Sorra, matolls, pedra, dunes es van alternant per demostrar que mai es pot suposar que tots els deserts son iguals, i que vora l’oceà hi ha el més sec dels llocs del planeta).

De cop, després d’una nit sencera en la foscor de la carretera, un es desperta a la frontera equatoriana envoltat del verd i de la calor tropical. És aquí on comença potser la gran aventura, perquè es aquí on acaba la carretera plana, on acaben els autobusos còmodes i directes. Comença l’ascens a les valls interiors, els busos vells i petits i que paren a deixar i a recollir gent.

Més tard arribem a Guayaquil, ciutat viva, de negocis, de comerç, marítima i provant de modernitzar-se, amb un equip de fútbol de nom Barcelona Sporting Club, d’uniforme blaugrana i escut idèntic al del Barça. A partir de Guayaquil un inicia la pujada a les valls. La Panamericana puja i puja, i comencen els avançaments suïcides, els barrancs i penya-segats en verd de jungla, els petits pobles, els venedors de menjar que t’ofereixen dins el bus tota la fruita, la carn, els gelats i les begudes que vulguis i desitgis. O també pots comprar els remeis a la pitxor de les malalties que ni saps que tens però que tens. La venta de medicaments va precedida d’una llarga explicació de les coses dolentes que podem patir si no ens cuidem (del fetge, dels ronyons...), o de com ens hem de cuidar la boca. Un es sent malalt només de sentir-ho. I la carretera continua entre desenes de volcans adormits. Sempre acompanyats de les inacabables pel·lícules de violència, on els herois poden ser desconeguts xinos, japonesos o koreans, o bé els ja famosos dominadors dels videoclubs de basura nord-americana, com Seagal i altres. De vegades poden ser quatre pelis seguides de l’Stallone, sense pausa i amb al volum al màxim. Per això un encara valora més el poder baixar del bus. Si hi ha pietat per part dels xofers o no hi a tele o aquesta s'espatlla, queda la ràdio, plena de cumbia, ballenato, rancheres mexicanes, rumba o qualsevol música que pot estar animant fins a les tres de la matinada, per a que el conductor no s'adormi i pugui continuar adelantant en corves perillores amb doble linea a la carretera. De Guayaquil a Riobamba, on encara hi ha un tren perdut. Quito, ple de records catalans i de ciutat colonial, Otavalo de la que parlarem més tard... Camions plens de bananos, café, combustible, animals de tot tipus i camions plens de gent que com no pot pagar un bus viatge més barat (també pagant, eh!) viatge apilotonada i barrejada amb coses fins al seu destí, que pot ser centenars de quilòmetres més enllà.

Arribem a Otavalo per al dia de mercat, dissabte, on tot el poble surt al carrer a vendre la artesania i la roba típica del poble. El poble, potser per problemes d’amistat amb els ja anomenats volcans que l’envolten, està reconstruït diverses vegades. Però es aquí on descobrim un entorn ple de dones elegants, amb la seva falda blava, la seva camisa blanca amb bordats, el seu collaret taronja i les seves albarques blanques. Caminant pels pobles dels voltants, un comença a sentir que aquí hi ha de tornar. Que només ha raspat un xic d’alguna cosa que es molt gran, molt profunda. Aquí ja no es parla castellà... és quítxua el que un sent als homes jugant a voleibol, a les dones que van carregades als dos braços i l’esquena de farcells. I el mercat és un mercat també de bestiar. És curiós per nosaltres veure a dues dones arrossegar un porquet cap a casa, un porquet acabat de triar entre centenars. El porten amb alegria.

Però res detura a la Panamericana. Ella continua i entra a Colòmbia: Cali, Medellín, Bogotà, ciutats que respiren modernitat, que celebren la possible fi dels paramilitars alhora que saben que tot i fumigar més hectàrees de plantacions de coca cada any, cada cop hi ha més cultius al país. Petits casals, famílies... i continuem cap al nord. S’intueixen paissatges meravellosos i indrets perduts per a caminar i caminar i conèixer altres realitats fora de les ciutats. És com un tast per a tornar-hi. Continua la carretera de corves perilloses, de frenades brusques... però hi esperavem més control de l’exèrcit i no era aqui on el tindríem. Perquè va ser arribar a Veneçuela i haver de desmuntar l’equipatge, de mostrar els documents cinc vegades en una nit, de despullar-nos per veure si portavem quelcom sota la roba... A Venezuela, misteri que no sabem cap a on va. Cotxes grans recorren Caraques, que diuen que és la ciutat més perillosa de Sudamèrica, ciutat amb alegria caribenya ja, ciutat també enorme i desproporcionada de clima agradable i envoltada de verd. Aquí acaba la nostra carretera.

En el camí ens han acompanyat els casals catalans de Lima: Guayaquil (amb els Maspons al davant, amb famílies de presidents d’Ecuador, de candidats a presidents, de Miss Ecuador...), Quito ( on varem estar molt ben acollits per la Montse Vela d’Alcarràs i vàrem recuperar el gust per pa amb tomata amb la gent del casal.), Medellín amb les seves plaçes plenes d’estàtues de Botero ("Ah, van a ver a las gordas" ens deien a l’hostal) i un català fanàtic del motor, Bogotà amb un bonic centre històric i les històries de la guerra civil i de les operacions de la resistència a França d’en Pere Janè dins una ciutat colonial i finalment Caracas, el seu centre deixat i desmesurada en la seva dimensió, amb la por que tothom et posa al cos i on et miren malament si vols sortir de l’hotel pasades les set del vespre, però on varem poder celebrar el Sant Jordi amb la gran comunitat catalana d’aquí, amb sardanes ( que l’Eric mai havia ballat fins avui), canelons i un embotit de la famosa casa d’embotits "La Montserratina".

Ens falten els darrers quilòmetres de carretera sudamericana. Cap a Maracaibo i Cartagena de Indias tot passant per mil Macondos a posar els peus al mar Carib i d'allà a Panamà.
Fotos:

http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/613b

Marta i Eric

Tròpic de Capricorn

Tornem al nord. Enfilem cap a la calor i els tròpics. Enfilem cap a casa intentant fruïr del camí que ens hi porta. No es un retorn ràpid, sinò un retorn ple de kilòmetres de carretera. Som en la ruta cap a Salta, a punt d’abandonar l’Argentina on ha madurat el nostre projecte de conèixer i provar de captar l’esperit que hi ha als casals catalans. Tenim a les espatlles moltes entrevistes, converses, visites, records, corals,...

Caminem per aquesta Amèrica parlant català, perquè una part de la seva història s’ha escrit en aquesta llengua, com també ho han fet en grec, croat, àrab o alemany, alemanys del Reich, de la Republica Federal o del Volga.

El fet és que ens varem trobar amb les vacances de l’estiu austral. I ja que hi erem, varem empendre la ruta Patagònica de Chatwin i Sepúlveda, que eren els nostres llibres de capçalera, juntament amb un Ernesto Guevara que no era encara el Che. I ara que ja hem deixat la Patagònia enrere; Ushuaia, Punta Arenas, Puerto Natales formen part del record. Més enllà de "El sur" que li diuen a Xile. Nosaltres havíem escrit el darrer mail des del glaciar Perito Moreno, potser el més impresionant que un pot veure i escoltar. I si ara mirem dins la nostra memòria immediata, podem dir que potser sí que Ushuaia és la ciutat més austral del món. Almenys així ho vénen els argentins. Si parles amb els xilens et diràn que ells ténen la ciutat més austral (i potser ténen raó, si es considera Puerto Williams com una ciutat de 1400 habitants que cobren per viure-hi). Però el fet que Ushuaia es vengui com la fi del món crida a molta gent: a turistes motxileros com nosaltres, a gent rica que ve de creuers de 1000 persones (arriba un creuer cada dia), o la gent que arriba amb avió en temporada d’esquí. Aquest port que era un punt d’aprovisionament per a qui creuava de l’Atlàntic al Pacífic, s’ha convertit en una Andorra en petit, amb un llarg carrer comercial, ple de records i pijades de tots colors. La ciutat està abocada als turistes i fa que perdi totalment l’encant que sembla que podia tenir abans. Hi ha noves, i modernes construccions que no enganxen amb les tradicionals cases de fusta i ferro que hi ha al llarg de la Patagònia. Argentina té molt del nostre esperit destructiu de pobles, viles i ciutats. Un s’adona d’això al creuar a Xíle. Potser els pobles xilens són més avorrits, però la seva estructura és més homogènia. Cases de fusta i metall pintades de diferents colors i construides al voltant d’una cuina – calefacció d’on es va a les habitacions on no hi ha més que el llit i l’armari. I a dormir amb mantes. Punta Arenas i Puerto Natales són ciutats plenes d’aquestes cases, tot i que a la primera queden mansions de quan hi havia barons de la llana. I el seu cementiri reflecteix aquest moment de riquesa. Ja ho diuen: per conèixer una cultura, camina pel mercat i pel cementiri. Tot i que el món ha canviat molt, tot i que el satèl•lit porta la tele i l’internet, no és fàcil sortir d’aquests llocs tant australs. Hores de carreteres, dies de vaixell o el preu de l’avió els deixen allà, separats de tot. Viuen bastant del turisme. Hi ha balenes per allà i les varem veure saltar i nedar al nostre voltant. Hi ha parcs naturals fantàstics, que estan completament organitzats i en els que un paga tot a preu d’or. El curiòs és que, tot i que era fora de temporada, en els dos dies caminant per les Torres del Paine, ens va semblar estar en una autopista de excursionistes d’arreu del món, però quasi ningú del país ni de la regió. El preu ho fa imposible.
Es clar que un també hi troba algún català per allà. L’amor va portar al David a ser el veterinari amb més éxit d’Ushuaia. L’amor mou molta gent, i a l’hostal també d’Ushuaia un noi de Sevilla hi treballava després d’enamorar-se d’una noia d’allà. Era un noi amb molta gràcia explicant coses amb el seu accent andalús. Ens va fer una clase d’allò més divertida sobre la colonització americana. Amor, amor, amor. O la parella que feia sis anys que viatjava venent pulseres, arrecades, collarets… i no menjàven res animal; ni carn, ni ous, ni llet, ni formatge… S’alimentàven de llavors i unes poques verdures. O els canadencs, també una parella molt divertida que es dedicàven a viatjar fent voluntariat a les granjes biològiques.

Varem tornar al Xile "normal", al Xíle del nord, amb un vaixell de carrega que porta passatgers "gringos" a un preu fora de l’abast dels locals. Només els camioners, els mariners i els cuiners eren xilens. Hi ha moltes opinions sobre aquest vaixell. Des que és una estafa a que es una experiència única. Nosaltres ho varem gaudir força, i et dòna la veritable sensació de llunyania que hi ha al sud, en aquest camí de 1500 kilòmetres per les aigües gelades per glaciars diversos. I es garanteix una nit de mala mar, o és el moment de sopar sense cues. I arribes a un indret
fantàstic, perquè de Puerto Montt pots anar a Chiloé, la illa màgica, on tothom es coneix i puja sense pressa al autobús. On el conductor para sense rondinar a qualsevol lloc i fa provocar rialles als nens que tornen de l’escola, ajuda a baixar les maletes a les velles. On tothom sembla feliç tot i les dificultats climàtiques i geogràfiques. Certament varem conèixer gent meravellosa d’allà i gent màgica en camí, en un petit hostal enfront del mar a la petita vila de Chonchi. Sota la cura de Don Carlos, canadenc chilot, vàrem començar a veure que allò era el paradís del peix i el marisc, dels boscos i els prats verds. Com una mena de compensació a la existència de la irlanda, Chiloé és plena d’un paisatge equivalent, d’un mite que encara viu en la gent. Parar-se a parlar amb qualsevol d’allà i preguntar porta a un inici en que es diu que tot són contes, per a pasar a una llarga descripció d’aquests contes que tots coneixen i que omplen les seves vides... tot i no creure-hi. Vaixells fantasmes, noies que surten nues de les platjes seduint a nois, prínceps que s’enduen les noies... bruixes i bruixots. Tot mirant al mar. Mar de Chiloé a Valdivia, el port ple de salmó ( un euro i mig el kilo), lluç (un euro el kilo), navalles (dos euros i mig el kilo), musclos (un euro els tres kilos), tot fresc i acabat de pescar. Llàstima de no poder cuinar.

A Santiago hi ha diverses maneres d’arribar-hi. Hi havia fa uns dos anys la oportunitat d’arribar-hi en tren desde Temuco amb uns cotxes llit de 1930 fabricats a Breslau (que ara és Polonia i ja no es diu Breslau). Per sort per als xilens i per mala sort nostre, han comprat uns trens espanyols (probablement de segona mà a RENFE) que han reduit el viatge de
12 a 9 hores. La Maruja Torres els va tastar els antics per escriure el seu Amor Amèrica. Es clar que nosaltres varem patir 2 hores de retard per averíes de la màquina. A Amèrica han deixat morir tots els seus trens i ara els volen reconstruir. Hi ha vegades que et preguntes per on viatges. Al vaixell, als hostals, a diversos bars un prova de canviar llibres que ja ha llegit, i tots son en anglès, hebreu o alemany (algun francès), i són una gran recopilació de best sellers i romàntics.

Santiago de Xíle ens va rebre amb poc smog i una sorpresa: coincidir amb el President Maragall i gent de la Generalitat que porta la Catalunya Exterior. Ara tenim una fotografia amb el nostre presi i un contacte per si fem alguna cosa amb tot el material recopilat. Molt interesant la xerrada casual amb els de Catalunya Exterior. Al mateix Santiago ja varem veure que a Xíle hi varen arribar un tipus diferent de catalans dels que havíem vist abans. El govern xilè de 1939 va permetre la entrada de refugiats polítics i de gent amb ofici. També ho varem comprovar a Viña del Mar. Tot això es nota en la estructura del casal i en la seva història. Neruda, poeta, comunista i vividor en tres cases boniques i ben situades plenes de mil detalls que el podrien definir com un hortera o un rei del kitch o el pop, Neruda és protagonista de la majoria de les vides dels catalans vinguts a Xile després de la guerra Civil. "Para lo bueno y para lo malo"(ja que hi ha qui diu que ajudava o no als espanyols segons l’afinitat política amb ell). Valparaíso és la ciutat port de Xíle. És una ciutat abocada al mar des dels turons que la formen. Turons plens de cases de colors, cases de fusta i metall. Per arribar a casa, "ascensores" que son més aviat funiculars, es distribueixen arreu. Un pot caminar pels turons i sempre veure com entren i surten els grans vaixells de càrrega que porten i s’enduen productes i materials. La ciutat port de Valparaíso. Allà vàrem descobrir que feien tants nois i noies en parracs pels carrers de Santiago. Eren els nous a la Universitat, que abans d’entrar han de recollir una certa quantitat de diners vestits així per a les festes universitàries de principi de curs.

Retornar a Argentina va esdevenir una persecució de 2 hores d’un autobús, nosaltres en una camioneta. Per un error de la companyia de busos ens varen deixar sentats en una terminal de un petit poble anomenat Los Andes sense fer un trasbord. I quan se’n varen recordar de nosaltres es va iniciar aquesta persecució per la carretera de les 30 curves, que puja de 600 a 3800 metres cap al pas internacional. A la frontera, ja quan s’acabava la possibilitat de que poguèssim pujar-hi, el varem atrapar. I aquella nit èrem a Mendoza, on ens va acollir la Marta, que està becada a un dels dos casals que hi ha a la ciutat. Becada pel govern català, hem viscut tres dies a casa d’ella. Fent d’okupes un xic.

Avui i demà Argentina recorda els 30 anys de l’inici de la dictadura. Els carrers seran protagonistes, juntament amb cinemes i la televisió, en record d’una época que mai ha de tornar. Coincideix amb l’alto al foc d’ETA, portada als diaris d’aquí i amb el pas de l’Estatut pel Congrés. De Bolívia, els profesors ens diuen que les inundacions ja han passat, tot i que molta gent no pot tornar a on vivía i s’han de quedar a San Julián.

Alguns professors esperen nous fills. La majoria no ha utilitzat mai més internet i l’aula d’informàtica està tancada, però probablement s’obrirà un altre cop durant el curs. No sabem res de la biblioteca, però ens informarem.

A partir d’ara tot el camí cap al nord ens porta a accelerar el camí. Casals, immigrants, nèts d’immigrants, becaris ens esperen. Molts busos i fronteres que ens porten cap a casa. Perquè ja tenim els bitllets de tornada i ja comencem a pensar en com serà tornar. De vegades ens fa por, sobretot per a trobar casa i feina o viure acceleradament o per veure com serà tornar al món laboral convencional. I amb la il•lusió de retrobar amics i la família. Tot això amb la certesa que les visites que realitzem als casals i a les comunitats catalanes s’estàn convertint en una feina, una feina d’allò més interessant i entranyable que esperem seguir treballant-hi al tornar.

Marta i Eric

Fotos: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/3d54

Llengües Australs

Som ja molt al sud. Després de conèixer els casals de La Plata, Mar de Plata i Bahía Blanca, ens hem endissat a l’estepa patagònica Argentina. Ha estat un camí ple de coneixençes, de més catalans, altres espanyols i diversos Argentins.

Fa un mes dèiem que els casals ens havien marcat el viatge i havien esdevingut el camí a seguir. El cert es que conèixer els casals i la seva gent és una experiència inexplicable. De vegades, sense adonar-te, estàs fent un recorregut per pobles i comarques catalanes, descobrint d’on ha vingut cada una de les persones amb qui parlem. Altres vegades estàs descobrint motius que desconeixies per a marxar de casa: des del que fugia d’anar a la guerra d’Àfrica del 1905 al 1920 al que va marxar tot i tenir una bona posició social a casa pensant que a Amèrica tindria més oportunitats. Hi ha històries de qui ha anat i tornat, de qui no va poder tornar mai, de qui va lluitar a l’Ebre amb la Quinta del Biberó i qui va marxar per amor. I com dèiem ja en anteriors missatges, pares i avis que han passat als seus fills o néts la consciència d’on tenien el seu origen.
No volem dir que això només passi amb el catalans. Ha passat amb totes les regions espanyoles i amb moltes altres nacionalitats que són qui han construit aquests països: Argentina, Xíle i Uruguai.

Però un cop hem deixat enrera els casals, no hem deixat de trobar catalans arreu. Sopant en un alberg, la dona que seia al nostre costat ens va cantar una cançó de bressol que la seva àvia de Mataró, una Cabot, li ensenyava. És una cançó que ve directe de 1920, quan l’àvia va venir cap a Argentina i mai més va poder tornar . O en una pizzeria de Coyhaique, a la Carretera Austral xilena hi ha un cartell on diu: ENGLISH SPOKEN, PARLEM CATALÀ. I allà estan els Cucurella Vidal, amb mitja vida a Xile i l’altra a Catalunya. I així, sempre ens sembla que estem viatjant en català, però amb gent argentina i xilena. Potser tot això sembla molt repetitiu, però és que no deixa de sorprendre’ns. I a tot això, hem d’afegir-hi tot el turisme que hi ha per aquí. De vegades, amb la barreja de català i altres llengües, sembla que siguis a la Rambla de Barcelona. I podem imaginar que per a un encarregat de turisme de qualsevol d’aquests llocs turístics per on hem caigut nosaltres, pot pensar ben bé que el català és una de les llengües més importants de tants i tants catalans que viatgen per la Patagònia.

És curiós valorar també la sensació de pertanyença a un lloc que ens crea el parlar amb els emigrants catalans. Volem dir que et planteges moltes coses mentre escoltes i parles. Qui som i d’on som. I com seguim el debat sobre l’estatut i el model d’estat espanyol, hi ha moltes idees bullint al nostre cap. Però resumint molt, i representant a una gran part de totes les persones que hem vist i entrevistat, és molt difícil que un emigrant català es senti representat per l’Estat Espanyol. Primer, perquè ni als consulats ni a les embaixades hi ha cap vinculació catalana. Ni llengua ni cultura hi són i per tant, ens ho hem de fer nosaltres, en els casals. No ho feia, evidentment en la dictadura del General Franco i encara no ho fa. I mentre Espanya no prengui consciència d’això, mentre no comprengui que ens ha de representar a tots en ella mateixa, no aconseguirà que els emigrants catalans i bascos se’n sentint part. I aleshores et trobes els Xileno-Catalans i els Argentino-Catalans, gent que té la nacionalitat espanyola per conveniència, però que no se’n senten representats. Tot això no sabem si el nou estatut ho millora o ho empitxora. Veurem. És molt divertit però observar la il•lusió gran que pren un català en sentir parlar català. Es giren, es saluden, comenten d’on vénen i on van. I hi ha encara altres situacions molt curioses. Com, estant davant del Perito Moreno una argentina va sentir com uns turistes parlaven euskera i ella va començar a parlar també euskera, perquè era filla de emigrants de Donosti.

Del viatge en si, dir-vos que al sud de Bahía Blanca s’inicia la estepa, que ja no et deixa, per més que vagis cap abaix en aquesta bola del món. Hem conegut gent cansada de fer quilòmetres i quilòmetres, i hem observat que la ruta de molta gent té un esquema semblant: Bariloche o Puerto Madryn – El Calafate – Ushuaia – Puerto Natales (dóna la sensació que tenim un camí marcat del qual no podem sortir-nos i no hi res a veure fòra d’aquest). Cada un d’aquests indrets té una atracció turística important. El problema és que estan separats entre ells per unes 16 a 20 hores per aquesta mena de fals desert. És clar que els autobusos argentins tenen una categoria superior als que hi ha a Espanya, podent dormir quasi estirat en algun d’ells. Però són milers de kilòmetres. I quan arribes als llocs, tot són tours organitzat caríssims ( la frase del guia turístic és: ¡ pero si es barato para ustedes con el cambio del Euro! Punyetes!!). Moltes vegades, per arribar del poble on estàs fins al punt de "Naturalesa turistico- Espectacular", has de fer entre 80 i 200 quilòmetres d’anada i el mateix de tornada. El viatge pren temps, hi ha dies en que no hi ha transport. Si no tens pressa, és un viatge fantàstic. A nosaltres ens ha meravellat la natura i la capacitat de veure tants animals corrent amunt i avall, en una llibertat de tants quilòmetres. Guanacos, nyandus, armadillos, aus rapinyaires devorant els conills xafats pels cotxes i busos. Les carreteres no asfaltades en quilòmetres i quilòmetres han marcat el nostre pas per Argentina, i el pas de tres dies a la Patagonia xilena ens va sorprendre perquè és plena de verd. Del "desert" argentí al bosc "alpí" de Aysen.

Dir-vos que a El Chaltén, patagònia argentina vora Calafate, la gent viu molt amargada, com si no fos feliç, al súper, al bar i al bus tothom contesta molt malament. Clar que ser feliç a 800 kilòmetres de qualsevol altre lloc normal i sense res a fer més que treballar amb turisme en un poble de sorra i fred és dificil.

I hem tingut la sort de coincidir amb dues festes majors, del que hem pogut destacar el concert de León Gieco a El Calafate (cantaautor argentí, referència de la lluita contra la dictadura i contra la injusticia social, amb cançons com "En el país de la libertad" ó "Solo le pido a Dios") i un asado popular a Los Antiguos, on després de convidar a tot el poble i a tots els turistes, van sobrar 25 xais ja cuits en forma d’ "asado patagònico". Parlant de León Gieco, aquí continuen les multinacionals espanyoles fent de les seves. Aigües de Barcelona, Endesa, Repsol i Telefònica continuen en el punt de mira per crear situacions injustes i aprofitar-se dels recursos dels països.
De Bolívia tenim notícies però no pas bones: s’ha tornat a sortir-se el Río Grande, anegant moltes de les comunitats que nosaltres coneixíem. San Julián és ple de famílies que han perdut terres i cases i collites una altra vegada i són en tendes d’acampada. Diuen que és un desastre molt més gran que el de l’any passat, quan nosaltres feia tres dies que acabàvem d’arribar.
Nosaltres marxem una mica més al sud encara, per després arribar als casals de Xíle i el oest argentí. Continuarem en contacte. I a la primavera florida Barcelonina ens veurem amb vosaltres...

Marta i Eric

fotos: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=5600

Glamour y ruina en Africa: el precio de la caridad, Por Paul Theroux

Paul Hewson -que se llama a sí mismo "Bono"- tal vez puede entonar una melodía. ¿Y lo demás? Aunque probablemente existan cosas más irritantes que recibir lecciones sobre el desarrollo de Africa de parte de un astro de rock irlandés semi educado al que se le paga en exceso, con un nombre tonto y un sombrero de cowboy, en este momento no se me ocurre ninguna. Si la Navidad, que es la época de las historias lacrimógenas, me ha convertido en Scrooge, reconozco la contraparte dickensiana de Bono en la señora Jellyby, de Bleak House. Al insistir todo el tiempo en hablar de su aldea adoptiva de Borrioboola-Gha, "en la orilla izquierda del río Niger", la señora Jellyby trata de salvar a los africanos financiándolos para "tornear patas de pianoforte y exportarlas", y fastidia a todo el mundo para conseguir donaciones de dinero.

El destino de Africa parece haberse convertido en un teatro de palabras y gestos públicos vacíos. Pero lo que resulta notable en las celebridades comprometidas con mejorar la situación de Africa es la necesidad de mejorar sus propias imágenes. La gente que trata de arreglar las cosas en Africa tiene más deficiencias que Africa. La idea de que Africa está fatalmente aquejada y sólo puede ser salvada por las celebridades y los conciertos Feed the World es de una presunción destructiva y engañosa.

Los que nos comprometimos a ser maestros del Cuerpo de Paz en las zonas rurales de Malawi hace más de cuarenta años nos sentimos consternados por nuestras visitas ulteriores y por todas las historias que hemos leído sobre ese desdichado país. Pero más aún nos consternan casi todas las soluciones propuestas. No me refiero a la ayuda humanitaria o a la prevención y educación sobre el sida o las drogas disponibles. Tampoco me refiero a los emprendimientos en pequeña escala y estrechamente controlados, como la escuela de Oprah o la Aldea de los Niños de Malawi. Me refiero a la plataforma More Money. Esa parecía ser en un momento la respuesta. Pero ya no. No enviaría dinero particular a una obra de caridad ni ayuda externa a un gobierno salvo que se diera cuenta del empleo de cada dólar... y eso es algo que no ocurre nunca. Tirar más dinero de esa vieja manera no sólo es un desperdicio, sino también algo estúpido y perjudicial, y también implica ignorar algunos temas obvios.

Estados fallidos

Malawi está peor educado, más plagado de enfermedades y de malos servicios, más pobre de lo que era cuando yo viví y trabajé allí a principios de la década de 1960, pero no es por falta de ayuda externa o de donaciones de dinero. Malawi ha sido beneficiado por muchos miles de maestros, médicos y enfermeros extranjeros, y por grandes sumas de ayuda financiera y, sin embargo, ha declinado, pasando de ser un país prometedor a un Estado fallido.

A principios y mediados de la década de 1960, creeríamos que muy pronto Malawi sería autosuficiente con respecto a la cantidad de maestros. Y lo hubiera sido si durante décadas no hubiéramos seguido enviando maestros del Cuerpo de Paz. Los malawianos les dieron la bienvenida porque eso significaba que los estadounidenses enseñarían en las escuelas rurales -algo que los malawianos aborrecían hacer- abriendo el camino así a que los malawianos educados pudieran emigrar. Los malawianos eludían la enseñanza porque el pago y el estatus de esos cargos eran muy bajos. Cuando se estableció la universidad de Malawi, se les dio la bienvenida a más maestros extranjeros (porque iban gratis) y, por razones políticas, pocos de ellos fueron reemplazados por malawianos. El dinero también era un problema, aunque nunca hubo escasez de Mercedes Benz ministeriales. Los instructores médicos también llegaban del extranjero. En Malawi empezaron a graduarse enfermeras, pero eran seducidas por las propuestas de trabajo en Inglaterra y Australia y Estados Unidos, lo que significó que en Malawi fueran necesarias más enfermeras extranjeras. Las enfermeras del sur de Africa constituyen la columna vertebral del Servicio Nacional de Salud del Reino Unido.

Cuando el ministro de Educación de Malawi se robó todo el presupuesto educativo, de millones de dólares, en 2000, y el presidente de Zambia se robó una suma aún mayor un año más tarde, y Nigeria dilapidó su riqueza petrolera, ¿qué ocurrió? Bono y otros simplificadores de los problemas de Africa no dejaron de reclamar alivio de la deuda y más ayuda. Tuve una respuesta evasiva cuando durante una conferencia en la Fundación Gates señalé el éxito de las políticas responsables en Botswana, comparando el caso con la cleptomanía de sus vecinos, los cientos de millones malversados en Zambia y Malawi. Los donantes estimulan esta conducta al pasar por alto el mal gobierno y las verdaderas causas del fracaso de esos países. Gates ha dicho cándidamente que quiere librarse de su carga de billones de dólares. Bono es uno de sus asesores de confianza.

Gates quiere enviar computadoras a Africa: una idea improductiva, por no decir demencial. Yo ofrecería lápices y papel, estropajos y escobas: las escuelas que he visto en Malawi tienen gran necesidad de esos artículos. No enviaría más maestros. Esperaría que los malawianos se quedaran a enseñar. La Escuela de Medicina de la Universidad de Zambia ha formado miles de médicos y enfermeras, pocos de los cuales se quedan en el país. Hace apenas diez años Zimbabwe era próspero, con superávit de alimentos. Hoy es una ruina, porque las destructivas políticas del presidente Mugabe provocaron la expulsión de los granjeros y el exilio de los obreros calificados.

Los países africanos no carecen de recursos humanos. No son los casos incurables que parecen ser. Han sido desmoralizados por los malos gobiernos y subvertidos por los donantes, las agencias asistenciales, la urbanización descontrolada y el craso materialismo de la intromisión del mundo. Las montañas de ropa usada que usted envía allí cada Navidad han destruido la industria textil africana, la miseria que se les paga a los africanos por sus cosechas comerciales -café, azúcar, tabaco y té- ha sido ruinosa para la agricultura. En mi época, Malawi era un lozano país boscoso de tres millones de habitantes. Ahora es una tierra débil y deforestada con doce millones de habitantes; sus ríos están obstruidos por los sedimentos y cada año sufre inundaciones brutales. Se talaron los árboles para usarlos como combustible y despejar la tierra para la siembra destinada a la subsistencia. Durante sus primeros 40 años de existencia, Malawi tuvo dos presidentes: el primero, un megalómano que se autodenominaba "el mesías"; el segundo, un estafador cuyo primer acto oficial fue acercar su gordo rostro al dinero. Hace dos años, un nuevo hombre, Bingu wa Mutarika, inauguró su régimen anunciando que iba a comprar una flota de Maybach, uno de los autos más caros del mundo.

Muchas de las escuelas en las que enseñamos cuarenta años atrás están ahora en ruinas... cubiertas de graffiti, con las ventanas rotas, en medio de pastos crecidos. El dinero no arreglará eso. Un amigo malawiano que ocupa un alto cargo me pidió una vez jovialmente que mis hijos fueran a enseñar allí. "Sería bueno para ellos". Por supuesto que sería bueno para ellos. Enseñar en Africa es una de las mejores cosas que hice en mi vida. Pero parece que nuestro ejemplo sirvió de poco. Los hijos de mi amigo malawiano, por supuesto, están trabajando en Estados Unidos y en Inglaterra. A nadie se le ocurre estimular a los mismos africanos a asociarse con los voluntarios. Hay en Africa muchos adultos jóvenes educados y capaces que podrían hacer las cosas mucho mejor que un trabajador del Cuerpo de Paz.

Africa es un lugar hermoso... mucho más hermoso, más pacífico, con más capacidad de recuperación y, aunque no próspero, más autosuficiente que lo que señalan las descripciones habituales del continente. Pero como Africa parece tan inconclusa y tan diferente del resto del mundo -un paisaje en el que una persona puede bosquejar una nueva personalidad- atrae a mitómanos, a personas que quieren convencer al mundo de que son dignos y buenos. Esa gente viene en cualquier formato y sus figuras se agigantan. Las celebridades que se entrometen en Africa se agigantan especialmente. Hace poco, al ver a Brad Pitt y Angelina Jolie en Sudán abrazando a niños africanos y sermoneando al mundo sobre la caridad, la imagen que inmediatamente apareció en mi cabeza fue la de Tarzán y Jane.

Bono, en su rol de señora Jellyby con sombrero de cowboy, no sólo cree tener la solución de los males de Africa, sino que grita tan fuerte que otras personas también parecen creer en sus soluciones. De manera absurda, Bono viajó en 2002 a Africa con el secretario del Tesoro de los Estados Unidos, Paul O´Neil, en una gira por las capitales africanas. El tema de su perorata era la condonación de la deuda. Recientemente almorzó en la Casa Blanca, donde cotorreó sobre la plataforma More Money y sobre la manera en que los países africanos son completamente inútiles.

¿Pero lo son? Si Bono hubiera observado detenidamente Malawi hubiera visto una encarnación más temprana de su Irlanda natal. Ambos países se caracterizaron por siglos de hambruna, luchas religiosas, enfrentamientos internos, soberbios jefes de clan, desnutrición, cosechas perdidas, antiguas ortodoxias, sociabilidad tediosa, maltrato infantil, problemas dentales y un clima espantoso. En Malawi cundía un resentimiento similar, fue colonizado como Irlanda por ausentes señores británicos, y también estaba colmada de clérigos. Hasta hace pocos años, en Irlanda no se podían comprar preservativos legalmente ni uno se podía divorciar, aunque (igual que en Malawi) la cerveza se conseguía fácilmente en grandes cantidades y la ebriedad era una maldición nacional. Irlanda, la isla de la inacción, "la cerda que se come a su cría", según Joyce, era el Malawi de Europa, y por muchas razones idénticas, su principal exportación eran los inmigrantes, obreros y charlatanes.

Produce cierta melancolía pensar que para muchos africanos es más fácil viajar a Nueva York o a Londres que al interior de su propia tierra. Como el tío Manny y la tía Ruth enviaron una postal de un león desde Nairobi, uno piensa que han estado en todo Kenya. Pero gran parte del norte de Kenya es una zona sin acceso. No hay avión y casi ninguna carretera para ir a la ciudad fronteriza de Moyale, en el límite con Etiopía, donde encontré tan sólo camellos flacos y bandoleros errantes. El oeste de Zambia está fuera del mapa, el sur de Malawi es terra incognita, el norte de Mozambique es todavía un mar de minas terrestres. Pero es bastante fácil salir de Africa. Un estudio reciente del Banco Mundial ha confirmado que la emigración al Primer Mundo de gente calificada de países africanos de pequeño o mediano tamaño ha sido desastrosa.

Africa no tiene verdadera escasez de recursos humanos. Carece de confianza en sí misma y, en general, carece de liderazgo. Una vez más, Irlanda podría ser el modelo de una solución. Después de siglos de anhelar marcharse a otros países, los irlandeses descubrieron que, en vez de mendigar ellos mismos, podían cambiar las cosas. La educación, un gobierno nacional, la gente que se queda en el país y la simple diligencia han permitido que Irlanda deje de ser un caso perdido y se convierta en una nación próspera. En una palabra -¿me escucha, señor Hewson?-, los irlandeses han demostrado que hay algo bueno en quedarse en casa.

Por Paul Theroux.

Els catalans d’aqui.

Aquest es el primer dels nostres darrers cinc mails generals. San Julián queda lluny i el nou camí ens ha portat a la recerca dels catalans d’aquí, els catalans d’Amèrica. El que va començar ara fa un any i dos mesos al Casal de São Paulo ara ha esdevingut una feina que ens mostra dues realitats, la del país que trepitjem en cada cas (Paraguai, Argentina i Uruguai) i la dels emigrants que varen venir cap aquí en els segles anteriors.

El cert es que del casal d’Asunción ja en parlàvem a l’anterior correu. De la ciutat del calor vàrem enfilar cap a la parada turística més important de la zona: les catarates de l’Iguazú. Les catarates cauen just a la frontera entre Argentina i Brasil. Per tant, hi ha dues maneres de caminar-les: pel costat argentí i pel costat brasiler. Pel costat brasiler estar molt organitzat, sembla que siguem a un parc d’EEUU d’aquests que t’ensenyen a la tele. Et porten amb uns busos destapats i pots anar veient el verd de la selva aprop teu. Després un pot caminar per anar admirant les catarates des lluny i dinar a un bonic restaurant que queda a sobre d’elles veient els esquitxos que fan les aigues al baixar a tanta alcada.

El riu sembla un llac tranquil i silenciós i, de cop i volta, fa un salt impresionant que es converteix en un lloc sorollós i on un es converteix en una formigueta entre tants litres d’aigua.Dinant vem conèixer dues dones , mare i filla, de Montana (EUA, vaques i grans muntanyes verdes com Escòcia) i un mig sonat japonés que amb prou feines parlava. Aquest japonés pero, tenia dos curiosos llibres: guies de conversació en japonés i brasiler i l’altra en japonés- anglés tot ple de dibuixets així en plan còmic.

Nosaltres, a més de passejar varem fer un passeig remuntant el riu amb unes barcasses que han d’aguantar la enorme pressió i força de l’aigua. La gràcia es mullar-te. Et porten fins a les catarates i arribes a una petita on la barca entra a dins i... bé... quedes com un pollet. Jejeje. Al dia següent vem anar a la part argentina també molt bonica però per caminar-la més i ser més a prop de les catarates. Sembla que d’un moment a l’altre tancaran l’aixeta i deixarà de rajar aigua. Tanta aigua!!

En aquest punt un torna a analitzar l’absurditat de les fronteres: hi ha un punt on un pot veure tres països separats per dos rius: Brasil, Argentina i Paraguay. Si ho mires fredament, la terra de cada país, els arbres i l’aire de cada país són els mateixos... són iguals. Però que diferent serà la teva vida (en probabilitats) si neixes en un país o l’altre!!! I que difícil et serà sortir del teu país si ets Paraguayà!

I el viatge va continuar... fins a unes boniques ruines jesuitiques del sXVII a San Ignacio de Miní. L’esglèsia convivint i ajudant als pobles guaranis. Que raro, oi? Doncs va funcionar fins que el imperio español pensava que s’estava ajudant massa al poble. I que els jesuïtes en general a sudamèrica donaven massa educació per a la gent, massa poder aleshores. Són aquelles misions de la pel•lícula La Misión, tot i que no es del tot cert que les cremesin i les destruïssin com a la pel•lícula. Varen ser lentament abandonades un cop es va materialitzar l’expulsió del jesuïtes.

I aquí es va iniciar la ruta per l’interior de l’Agentina, cercant els casals de la regió que aquí s’anomena el Litoral Argentino, que no té mar sinò rius. Cada Casal és una història i cada persona de cada casal es també una història. Paraná, el casal fundat fa 10 anys i que, amb l’impuls de l’actual presidenta i de la anterior, ha esdevingut referent cultural a la ciutat. És important dir que les converses, un cop entra un als casals, són en català. És a dir, que moltes de les hores de converses nostres a l’Argentina són en català. Català de vegades conservat de generació en generació, de vegades reaprés ara fa poc. El cas de Paraná, teniem dues dones que mai havien parlat el català a casa i que intenten recuperar-lo. Han fet gegants, han iniciat una mini colla castellera i realitzen concursos de dibuix basats en lletres d’en Serrat. Perquè Serrat es molt Serrat aquí.

Pero Paraná ens va fer tornar al món d’on som: cafés, llibreries, tendes de roba. I ens va agradar tornar a menjar un bon croissant. Potser va ser aquí que varem adonar-nos del que n’es de diferent Bolívia respecte a la nostra Barcelona. Perquè mentre erem a Santa Cruz no ho notàvem tant. Al dia següent vem visitar el casal catala de Santa Fe on ens van acollir molt bé. Sols tenen un anyet i tenen moltes ganes. Però el que fa interessant per a nosaltres d’aquestes visites és que t’expliquin la seva vida: com van arribar aquí, el viatge en vaixell que podia durar entre 12 i 16 dies, el no saber on vas. El passar-t’ho pipa al vaixell perquè tens sis anys. O preocupar-te perquè no tens diners i vols viure. I veure com alguns encara parlen català o els nets que no l’havien aprés el volen aprendre ara i venir a estudiar a Catalunya. On un noi de ascendència riojana que va visitar Catalunya per una tieta politica i ara es un afèrrim republicà independentista i és el mestre de català a Santa Fe. El viatge va ser fins a Rosario, ciutat del petit Ernesto Guevara. Varem passar el nadal alli un xic tristos i enyorats, on la única realitat nadalenca va ser veure "White Christmas" d’en Bing Crosby en un cinema de barri ple d’avis. Sols, doncs. Aquí també vem visitar un dels casals més antics de tot Sudamèrica (103 anys) . Un mega edifici de bonica façana de 1902 que té, fins i tot, una pista de futbol a un tercer pis. Aquí la realitat del casal és un altre. Ja no és un espai petit i nou com a Paranà o d’un toc familiar com a Asunción. Aquí el casal és gran, com la ciutat que l’acull, i més profesional. És, en realitat, un gran centre cultural que es complementa amb l’Ajuntament.

Des de Rosario varem anar a Venado Tuerto i a Pergamino que ens han tractat com a fills seus. Són dos casals catalans petitons, en ciutats agricoles, d’uns 70.000 habitants cadascuna. A Venado són un munt de lleidatans vinguts d’un poble que es diu Algerri i emigrats a principis de segle evitant la guerra d’Àfrica i sabent que a Venado hi havia bones terres, hi varen venir. Ja no hi ha catalans directes o pocs. I amb la dona del presi havíem tingut tan bon rotllo per telèfon que ens van convidar a sopar. Em va recordar a la iaia Nuri (iaia de la Marta)... de expressió tendra, vinguda de Astúries i amb pell blanca com ella. I també amb un munt de plats perquè mengèssim com fa la meva iaia. El casal està formant ara un grup de joves per tal d’iniciar noves dinàmiques. I és que són molts els descendents de catalans . Vas pel carrer i mirant els noms de les botigues i de vegades no saps si ets a Venado Tuerto o a Mollerussa.

Pero la bomba va ser a Pergamino... El casal ho porta la familia Coca, de qui ja ens havien parlat des d’Asunción de Paraguai. Ara la presidenta és la Montserrat Coca, filla dels fundadors, una parella de catalans vinguts als anys 50-60. La seva tasca, la del casal de Pergamino, que no només han estat ells, sino un bon grup de gent, ha estat la de mantenir viva la cultura i la llengua catalanes en aquest indret argentí. Tenen una seu a Pergamino però fins ara la biblioteca del Casal està a casa dels Coca perque no han tingut temps de treure-ho i endreçar-ho però imagineu la casa com està, plena de llibres en català, molts records catalans i milers de trastos que feien d’una casa gran, petita. És un museu de records, de dues vides dedicades a la feina i al record de la Patria. Són gent tan acollidora!! Gent gran, es clar... La Teresa amb 77 anys i el Josep amb 87. I tenien un munt d’histories a explicar i la Teresa NO callava i moltes anècdotes interesants... Varem riure amb ells i varem plorar amb ells. Varem gravar hores d’història. I no ens volien deixar marxar,ni els Coca ni la Marga ni es altres, deien que ens quedèssim més dies perque encara tenien que explicar-nos més coses....

I d’allà a la capital. Gaudint del sabor de Buenos Aires a la nit de cap d’any. Parem uns quants dies a la mega ciutat. Es tan gran! I la nostra petita Barcelona no té res a veure amb això. És molt maca la ciutat pero se’ns calça com una sabata de taló massa gran. I hem vist ja ballar tango a totes les places de la ciutat, hem begut café, menjat bons croissants i pernil salat. (començava a ser un mite per a nosaltres). Ciutat per recórrer totes les llibreries de la ciutat (perquè aqui les llibreries són colosals) i veure el cementiri on descansa la Evita, veure museus, jardins i cantonades i realitzar alguna ruta guiada a peu, veure la reproducció de la font de Canaletes a la plaça Catalunya, veure coneguts, seguir les notícies d’aquí i d’allà. Buenos Aires semblà sortir de la greu crisi del 2001, però sembla que només en surten els que situaríem en la clase mitja alta... la resta s’ha quedat al camí. I sabeu com es nota això? A part del cartroners al carrer, que no van d’un en un sinó en familia (Pare, mare i nens a buscar pels carrers), també es veu en els cotxes: hi ha una convivència de cotxes nous i de cotxes prehistòrics. Aquí els reis son els 127 i els Fords, Chevrolets i els Crislers dels 70’s. La veritat es que ja ens hem fet a la ciutat i ens movem bastant bé amb busos i metros... Falten algunes coses a visitar pero que visitarem en aquests últims dies. Pero l’hem vist poc a poc... anant al cine, a cafès, a caminar molt. I és una ciutat maca, gran pero amb llocs molt interessants. No és com les ciutats brasileres que són un cumul de edificis mal fets. És una ciutat amb estils anglesos, parisins, catalans també.... Ells mateixos la defineixen com eclèctica.

Els casals de Buenos Aires son tres: el del centre és majestuós i ha patit una bona reforma (tant física com interna) que l’ha fet renèixer. És aquí, a més, on s’ha realitzat una trobada de casals de tot el Con Sud on s’ha generat una força regeneradora a tots els altres casals. I el casal és en si una obra d’art del modernisme, amb detalls de ferro forjat i treball en fusta. És el casal més antic del món, i tot i que la seva història arreplega unions i separacions de diferents entitats, té una continuitat iniciada al 1886. Com tots els casals, ha optat per obrir-se a la comunitat per arribar a més gent amb la difusió de la cultura catalana. És un casal molt gran i, per tant, amb un grau important de profesionalisme. És el que va sortir a Afers Extrangers del Miki Moto a TV3. L’altre casal és el de Castelar, amb més de 40 anys d’antiguitat. La seva seu ha estat construida pels socis en aquests 40 anys, i ara, un cop acabada, inicien també activitats a la comunitat. Són famoses però, les seves paelles mensuals i els seus castellers. És un casal familiar, de families treballadores que potser no teníen el seu lloc en el senyorial casal del centre de la ciutat. És un casal contruït pels emigrants de la postguerra.

No exiliats polítics sinò exiliats per fam i por de més guerra a Europa.
Anar a Castelar va significar agafar un tren de rodalies. Per a nosaltres va ser normal, però pels nostres amics de Buenos Aires va ser un xic atrevit. És una traçada més de la separació entre els de dalt (econòmicament) i els d’abaix. El tercer casal no és un casal. És La Obra Cultural Catalana, que durant tota la dictadura espanyola va treballar molt per a la cultura i la política catalana a l’Exili. Parlar amb un dels seus membres, el Sr. Fivaller Seras, va ser una experiència increible per tot el que ell transmet de la seva lluita. Es pot estar d’acord o no amb el que ells defensen (la independència final de Catalunya), però escoltar-lo va ser molt interessant i educatiu per a nosaltres. La Obra però no està reconeguda per la Generalitat (tot i haver fet una tasca que potser ni el Casal Català va fer) perquè en la seva estructura no hi entra fer estatuts ni juntes directives ni estar reconeguda pel govern argentí. Lliures e independents.

Ara som ja a Montevideo. Arribats amb la pluja (porta dos dies plovent) i amb la ciutat tancada per aquesta unió de cap de setmana i vacances d’estiu han fet que no quedés gaire per veure aquí. Però amb la companyia d’un gran amic dels pares de l’Eric, ens hem fet a la ciutat. El Casal queda per demà i després, cap al Sud. Recordem molt els amics que son d’aquí, de Montevideo.
Hem seguit les notícies de Bolívia, de les seves eleccions i de la revolució democràtica que representa per Bolívia i per a Sudamèrica el triomf d’Evo Morales i el M.A.S. Hem sentit vergonya per les bromes de la COPE. Penseu que a tots els diaris d’Argentina i Uruguai "l’Evotour" pel món és notícia dia si i dia també.

Nosaltres continuem bé. El viatge manté el motiu de conéixer més dels catalans d’aquí. Uns catalans que no tenen perquè ser espanyols per a ser catalans (amb tots els problemes de definició i de burocràcia que això pot arribar a generar). A la vegada, pero, em sentim culpables de la vida que fem... fer turisme, comprar roba, fer cafés, menjar bé... I és que després de un mes de marxar de Bolívia la nostra vida ha canviat cap al que sempre hem fet: consumir. I ens sentim tan i tan lluny de la pols i el fang i el sol i la calor de San Julián. Sembla que faci molt que vàrem deixar el poble. I poc ens recordem dels nens del darrere que estaran igual com sempre, dels profes que d’aqui una setmana tornen a organitzar classes, dels nens mal vestits que no es preocupen d’anar nets ( i jo quan hi era sols em preocupava d’anar neta no pas maca, ara si, ara torno a ser presumida ). I sempre penso el mateix... va ser útil que hi fóssim a San Julian?? Per aixo us envio una noticia d’en Paul Theroux que em trobat a un diari d’aqui, d’argentina. Parla de l’Africa però és aplicable a Bolívia.

Un peto ben gros i ara si que no us podeu queixar. No us avorrireu quan llegiu tot això.

Marta i Eric