Aquest es el primer dels nostres darrers cinc mails generals. San Julián queda lluny i el nou camí ens ha portat a la recerca dels catalans d’aquí, els catalans d’Amèrica. El que va començar ara fa un any i dos mesos al Casal de São Paulo ara ha esdevingut una feina que ens mostra dues realitats, la del país que trepitjem en cada cas (Paraguai, Argentina i Uruguai) i la dels emigrants que varen venir cap aquí en els segles anteriors.
El cert es que del casal d’Asunción ja en parlàvem a l’anterior correu. De la ciutat del calor vàrem enfilar cap a la parada turística més important de la zona: les catarates de l’Iguazú. Les catarates cauen just a la frontera entre Argentina i Brasil. Per tant, hi ha dues maneres de caminar-les: pel costat argentí i pel costat brasiler. Pel costat brasiler estar molt organitzat, sembla que siguem a un parc d’EEUU d’aquests que t’ensenyen a la tele. Et porten amb uns busos destapats i pots anar veient el verd de la selva aprop teu. Després un pot caminar per anar admirant les catarates des lluny i dinar a un bonic restaurant que queda a sobre d’elles veient els esquitxos que fan les aigues al baixar a tanta alcada.
El riu sembla un llac tranquil i silenciós i, de cop i volta, fa un salt impresionant que es converteix en un lloc sorollós i on un es converteix en una formigueta entre tants litres d’aigua.Dinant vem conèixer dues dones , mare i filla, de Montana (EUA, vaques i grans muntanyes verdes com Escòcia) i un mig sonat japonés que amb prou feines parlava. Aquest japonés pero, tenia dos curiosos llibres: guies de conversació en japonés i brasiler i l’altra en japonés- anglés tot ple de dibuixets així en plan còmic.
Nosaltres, a més de passejar varem fer un passeig remuntant el riu amb unes barcasses que han d’aguantar la enorme pressió i força de l’aigua. La gràcia es mullar-te. Et porten fins a les catarates i arribes a una petita on la barca entra a dins i... bé... quedes com un pollet. Jejeje. Al dia següent vem anar a la part argentina també molt bonica però per caminar-la més i ser més a prop de les catarates. Sembla que d’un moment a l’altre tancaran l’aixeta i deixarà de rajar aigua. Tanta aigua!!
En aquest punt un torna a analitzar l’absurditat de les fronteres: hi ha un punt on un pot veure tres països separats per dos rius: Brasil, Argentina i Paraguay. Si ho mires fredament, la terra de cada país, els arbres i l’aire de cada país són els mateixos... són iguals. Però que diferent serà la teva vida (en probabilitats) si neixes en un país o l’altre!!! I que difícil et serà sortir del teu país si ets Paraguayà!
I el viatge va continuar... fins a unes boniques ruines jesuitiques del sXVII a San Ignacio de Miní. L’esglèsia convivint i ajudant als pobles guaranis. Que raro, oi? Doncs va funcionar fins que el imperio español pensava que s’estava ajudant massa al poble. I que els jesuïtes en general a sudamèrica donaven massa educació per a la gent, massa poder aleshores. Són aquelles misions de la pel•lícula La Misión, tot i que no es del tot cert que les cremesin i les destruïssin com a la pel•lícula. Varen ser lentament abandonades un cop es va materialitzar l’expulsió del jesuïtes.
I aquí es va iniciar la ruta per l’interior de l’Agentina, cercant els casals de la regió que aquí s’anomena el Litoral Argentino, que no té mar sinò rius. Cada Casal és una història i cada persona de cada casal es també una història. Paraná, el casal fundat fa 10 anys i que, amb l’impuls de l’actual presidenta i de la anterior, ha esdevingut referent cultural a la ciutat. És important dir que les converses, un cop entra un als casals, són en català. És a dir, que moltes de les hores de converses nostres a l’Argentina són en català. Català de vegades conservat de generació en generació, de vegades reaprés ara fa poc. El cas de Paraná, teniem dues dones que mai havien parlat el català a casa i que intenten recuperar-lo. Han fet gegants, han iniciat una mini colla castellera i realitzen concursos de dibuix basats en lletres d’en Serrat. Perquè Serrat es molt Serrat aquí.
Pero Paraná ens va fer tornar al món d’on som: cafés, llibreries, tendes de roba. I ens va agradar tornar a menjar un bon croissant. Potser va ser aquí que varem adonar-nos del que n’es de diferent Bolívia respecte a la nostra Barcelona. Perquè mentre erem a Santa Cruz no ho notàvem tant. Al dia següent vem visitar el casal catala de Santa Fe on ens van acollir molt bé. Sols tenen un anyet i tenen moltes ganes. Però el que fa interessant per a nosaltres d’aquestes visites és que t’expliquin la seva vida: com van arribar aquí, el viatge en vaixell que podia durar entre 12 i 16 dies, el no saber on vas. El passar-t’ho pipa al vaixell perquè tens sis anys. O preocupar-te perquè no tens diners i vols viure. I veure com alguns encara parlen català o els nets que no l’havien aprés el volen aprendre ara i venir a estudiar a Catalunya. On un noi de ascendència riojana que va visitar Catalunya per una tieta politica i ara es un afèrrim republicà independentista i és el mestre de català a Santa Fe. El viatge va ser fins a Rosario, ciutat del petit Ernesto Guevara. Varem passar el nadal alli un xic tristos i enyorats, on la única realitat nadalenca va ser veure "White Christmas" d’en Bing Crosby en un cinema de barri ple d’avis. Sols, doncs. Aquí també vem visitar un dels casals més antics de tot Sudamèrica (103 anys) . Un mega edifici de bonica façana de 1902 que té, fins i tot, una pista de futbol a un tercer pis. Aquí la realitat del casal és un altre. Ja no és un espai petit i nou com a Paranà o d’un toc familiar com a Asunción. Aquí el casal és gran, com la ciutat que l’acull, i més profesional. És, en realitat, un gran centre cultural que es complementa amb l’Ajuntament.
Des de Rosario varem anar a Venado Tuerto i a Pergamino que ens han tractat com a fills seus. Són dos casals catalans petitons, en ciutats agricoles, d’uns 70.000 habitants cadascuna. A Venado són un munt de lleidatans vinguts d’un poble que es diu Algerri i emigrats a principis de segle evitant la guerra d’Àfrica i sabent que a Venado hi havia bones terres, hi varen venir. Ja no hi ha catalans directes o pocs. I amb la dona del presi havíem tingut tan bon rotllo per telèfon que ens van convidar a sopar. Em va recordar a la iaia Nuri (iaia de la Marta)... de expressió tendra, vinguda de Astúries i amb pell blanca com ella. I també amb un munt de plats perquè mengèssim com fa la meva iaia. El casal està formant ara un grup de joves per tal d’iniciar noves dinàmiques. I és que són molts els descendents de catalans . Vas pel carrer i mirant els noms de les botigues i de vegades no saps si ets a Venado Tuerto o a Mollerussa.
Pero la bomba va ser a Pergamino... El casal ho porta la familia Coca, de qui ja ens havien parlat des d’Asunción de Paraguai. Ara la presidenta és la Montserrat Coca, filla dels fundadors, una parella de catalans vinguts als anys 50-60. La seva tasca, la del casal de Pergamino, que no només han estat ells, sino un bon grup de gent, ha estat la de mantenir viva la cultura i la llengua catalanes en aquest indret argentí. Tenen una seu a Pergamino però fins ara la biblioteca del Casal està a casa dels Coca perque no han tingut temps de treure-ho i endreçar-ho però imagineu la casa com està, plena de llibres en català, molts records catalans i milers de trastos que feien d’una casa gran, petita. És un museu de records, de dues vides dedicades a la feina i al record de la Patria. Són gent tan acollidora!! Gent gran, es clar... La Teresa amb 77 anys i el Josep amb 87. I tenien un munt d’histories a explicar i la Teresa NO callava i moltes anècdotes interesants... Varem riure amb ells i varem plorar amb ells. Varem gravar hores d’història. I no ens volien deixar marxar,ni els Coca ni la Marga ni es altres, deien que ens quedèssim més dies perque encara tenien que explicar-nos més coses....
I d’allà a la capital. Gaudint del sabor de Buenos Aires a la nit de cap d’any. Parem uns quants dies a la mega ciutat. Es tan gran! I la nostra petita Barcelona no té res a veure amb això. És molt maca la ciutat pero se’ns calça com una sabata de taló massa gran. I hem vist ja ballar tango a totes les places de la ciutat, hem begut café, menjat bons croissants i pernil salat. (començava a ser un mite per a nosaltres). Ciutat per recórrer totes les llibreries de la ciutat (perquè aqui les llibreries són colosals) i veure el cementiri on descansa la Evita, veure museus, jardins i cantonades i realitzar alguna ruta guiada a peu, veure la reproducció de la font de Canaletes a la plaça Catalunya, veure coneguts, seguir les notícies d’aquí i d’allà. Buenos Aires semblà sortir de la greu crisi del 2001, però sembla que només en surten els que situaríem en la clase mitja alta... la resta s’ha quedat al camí. I sabeu com es nota això? A part del cartroners al carrer, que no van d’un en un sinó en familia (Pare, mare i nens a buscar pels carrers), també es veu en els cotxes: hi ha una convivència de cotxes nous i de cotxes prehistòrics. Aquí els reis son els 127 i els Fords, Chevrolets i els Crislers dels 70’s. La veritat es que ja ens hem fet a la ciutat i ens movem bastant bé amb busos i metros... Falten algunes coses a visitar pero que visitarem en aquests últims dies. Pero l’hem vist poc a poc... anant al cine, a cafès, a caminar molt. I és una ciutat maca, gran pero amb llocs molt interessants. No és com les ciutats brasileres que són un cumul de edificis mal fets. És una ciutat amb estils anglesos, parisins, catalans també.... Ells mateixos la defineixen com eclèctica.
Els casals de Buenos Aires son tres: el del centre és majestuós i ha patit una bona reforma (tant física com interna) que l’ha fet renèixer. És aquí, a més, on s’ha realitzat una trobada de casals de tot el Con Sud on s’ha generat una força regeneradora a tots els altres casals. I el casal és en si una obra d’art del modernisme, amb detalls de ferro forjat i treball en fusta. És el casal més antic del món, i tot i que la seva història arreplega unions i separacions de diferents entitats, té una continuitat iniciada al 1886. Com tots els casals, ha optat per obrir-se a la comunitat per arribar a més gent amb la difusió de la cultura catalana. És un casal molt gran i, per tant, amb un grau important de profesionalisme. És el que va sortir a Afers Extrangers del Miki Moto a TV3. L’altre casal és el de Castelar, amb més de 40 anys d’antiguitat. La seva seu ha estat construida pels socis en aquests 40 anys, i ara, un cop acabada, inicien també activitats a la comunitat. Són famoses però, les seves paelles mensuals i els seus castellers. És un casal familiar, de families treballadores que potser no teníen el seu lloc en el senyorial casal del centre de la ciutat. És un casal contruït pels emigrants de la postguerra.
No exiliats polítics sinò exiliats per fam i por de més guerra a Europa.
Anar a Castelar va significar agafar un tren de rodalies. Per a nosaltres va ser normal, però pels nostres amics de Buenos Aires va ser un xic atrevit. És una traçada més de la separació entre els de dalt (econòmicament) i els d’abaix. El tercer casal no és un casal. És La Obra Cultural Catalana, que durant tota la dictadura espanyola va treballar molt per a la cultura i la política catalana a l’Exili. Parlar amb un dels seus membres, el Sr. Fivaller Seras, va ser una experiència increible per tot el que ell transmet de la seva lluita. Es pot estar d’acord o no amb el que ells defensen (la independència final de Catalunya), però escoltar-lo va ser molt interessant i educatiu per a nosaltres. La Obra però no està reconeguda per la Generalitat (tot i haver fet una tasca que potser ni el Casal Català va fer) perquè en la seva estructura no hi entra fer estatuts ni juntes directives ni estar reconeguda pel govern argentí. Lliures e independents.
Ara som ja a Montevideo. Arribats amb la pluja (porta dos dies plovent) i amb la ciutat tancada per aquesta unió de cap de setmana i vacances d’estiu han fet que no quedés gaire per veure aquí. Però amb la companyia d’un gran amic dels pares de l’Eric, ens hem fet a la ciutat. El Casal queda per demà i després, cap al Sud. Recordem molt els amics que son d’aquí, de Montevideo.
Hem seguit les notícies de Bolívia, de les seves eleccions i de la revolució democràtica que representa per Bolívia i per a Sudamèrica el triomf d’Evo Morales i el M.A.S. Hem sentit vergonya per les bromes de la COPE. Penseu que a tots els diaris d’Argentina i Uruguai "l’Evotour" pel món és notícia dia si i dia també.
Nosaltres continuem bé. El viatge manté el motiu de conéixer més dels catalans d’aquí. Uns catalans que no tenen perquè ser espanyols per a ser catalans (amb tots els problemes de definició i de burocràcia que això pot arribar a generar). A la vegada, pero, em sentim culpables de la vida que fem... fer turisme, comprar roba, fer cafés, menjar bé... I és que després de un mes de marxar de Bolívia la nostra vida ha canviat cap al que sempre hem fet: consumir. I ens sentim tan i tan lluny de la pols i el fang i el sol i la calor de San Julián. Sembla que faci molt que vàrem deixar el poble. I poc ens recordem dels nens del darrere que estaran igual com sempre, dels profes que d’aqui una setmana tornen a organitzar classes, dels nens mal vestits que no es preocupen d’anar nets ( i jo quan hi era sols em preocupava d’anar neta no pas maca, ara si, ara torno a ser presumida ). I sempre penso el mateix... va ser útil que hi fóssim a San Julian?? Per aixo us envio una noticia d’en Paul Theroux que em trobat a un diari d’aqui, d’argentina. Parla de l’Africa però és aplicable a Bolívia.
Un peto ben gros i ara si que no us podeu queixar. No us avorrireu quan llegiu tot això.
Marta i Eric
