Tornem a estar en camí. Tornem a la carretera i tornem als quilòmetres i quilòmetres de camins. Se’ns fa estrany tornar-hi, com se’ns va fer estrany deixar San Julián. Han estat deu mesos de vida, un temps que ha passat volant i que ens ha donat molt. Però com sempre, des que l’escola és escola, els cursos s’acaben. Els nostre curs 2005 ha acabat i ara ens toca menjar un altre cop la pols del camí.
El dir adéu va ser escalonat, perquè molts mestres varen marxar abans que nosaltres. Un cop acaben classes (Aquell dia els nens es dediquen a netejar els cursos i a deixar-ho tot polit. Sobretot els pupitres de fusta, que van "lijar" (el català es perd) i ensabonar. Neteja de finestres, expulsió de aranyes,... tota una feinada que moltes vegades acabava en guerres d’aigua i dutxes sorpresa. I molts riures. I com sempre, acabes veient aquells que penquen i aquells que s’escaquejen) i han donat notes i han inscrit als alumnes (perquè la tasca d’inscripció per l’any següent no es automàtica sinó que la fan els professors el dia després de donar notes), marxen tots cap els seus llocs d’origen o cap a la ciutat de Santa Cruz. Així és amb tots els profes de les vivendes. Així que, per acomiadar-nos dels nostres veïns dels darrers 10 mesos, vàrem fer una tarda de postres. El berenar va esdevenir berenar sopar i ens vàrem posar com el quico. Això i la subhasta de tot el que teníem a casa (una subhasta com Déu mana, amb competició d’ofertes, martell i allò de "a la una, a las dos y a las.... doy 35 bolivianos por la hamaca!!!", marquen el final de la casa com la teníem. Després de la subhasta es va anar buidant poc a poc de les coses que ens havien acompanyat.
També va haver-hi un acte general de final de curs, on es varen repartir diplomes als dos millors alumnes de cada nivell. I va haver-hi un comiat a la promoció de batxillers que ha acabat la secundaria, amb desfilada amb els pares, diplomes i comiat per part de la direcció. Tot molt emotiu, sobretot pels pares.
El darrer divendres a San Julián ens varen convidar a la comunitat de 6 de Agosto, per agrair a la O.N.G. Educo (la que ens va enviar) pels llibres que varen arribar a la biblioteca (que els ha quedat molt bonica, per cert). Hi vàrem anar amb la Hermana Belén. Allà ens esperava reunit el Sindicat Agrari, que es qui regeix tot el que passa al poble. A tots tres ens varen posar uns collarets enormes, collarets de pans rodons i cebes.
Allà tots estaven asseguts dins l’edifici del sindicat (quatre parets de totxo amb un sostre elevat d’uralita per on, quan va ploure, va entrar aigua a dojo), a terra o en cadires portades de casa, però tot gent molt humil, pagesos que viuen del que cultiven, homes i dones als que els hi falta almenys la meitat de la dentadura, que no saben ni llegir ni escriure. Les reunions del Sindicat (que són tota la comunitat) comencen a les 8 del matí, i tot mascant coca, tranquil·lament van tenint lloc hora rera hora. Nosaltres estàvem convocats a les dues de la tarda. Ens van obsequiar amb una Fanta a cada un i érem els únics que podíem veure de la nostra Fanta. La resta mirava. I després, discursos d’agraïment i els presents... Ens varen regalar un gall a nosaltres i un altre a la Hermana Belén!!! Vius estaven els galls! El gall ens el vàrem menjar al darrer dissabte. Van venir a casa la Florinda (bibliotecària) i la Caty (secretària) i el van matar, desplomar, li van treure els budells, ronyons, cor i demés i a cuinar en un bon estofat! Tota una altra experiència. Va quedar boníssim.
Després d’això, ja només va quedar acabar les feines a la biblioteca que va ser moure tots els mobles perquè es va desteular una part de la biblioteca per a construir una aula adjacent. Va ser un xic xocant deixar tots els estants de la biblioteca arraconats a un extrem, ja que semblava que tota la feina feta no hagués quedat en res.
Un cop fet tot això, vàrem desmuntar el poc que quedava a casa amb l’ajuda d’uns quants nois i amb una hora i un carro amb dos cavalls, tot el que hi havia a casa va marxar. No quedava ja a l’escola més que els directors, la secretaria i la bibliotecària. L’escola va ser el darrer lloc en que varem estar a San Julián, i on varen sortir les llàgrimes al acomiadar-se de la Florinda i la Caty. I també ens vàrem acomiadar del director, el Demetrio, i de la Hermana Belén. I sota una pluja infernal, vàrem deixar fins no sabem quan el nostre poble de San Julián.
A Santa Cruz ens esperava la família de la profe Sandra i el profe Enrique. Vàrem anar amb ells al riu, un riu ràpid i fosc, fosc de fang. Diguem que per a nosaltres era un lloc no gaire agradable per prendre un bany, però el paisatge que ho envoltava era impressionant i ells s’ho vàrem passar bomba (nens i grans) enfangant-se i deixant-se portar pel riu. I va ser un altre comiat plorós aquella nit al deixar casa seva. En tots aquests comiats hi ha la incertesa real de que potser no ens tornem a veure més. Bolívia no és encara un lloc on sigui gaire fàcil anar-hi o tornar-hi.
Pensàvem que ja iniciàvem el viatge cap a Asunción del Paraguai. Il·lusions. El darrer regal bolivià va ser un bloqueig a Villamontes, poble situat en la nostra ruta, que va fer que el nostre bus es retardés dos dies en sortir. Dos dies per passejar Santa Cruz, visitar el Zoo (amb una Anaconda impressionant i un "perezoso" que va intentar donar-se a la fuga davant nostre baixant a peu de carrer) i una estona per anar al cine.
Finalment dissabte al vespre es va poder iniciar aquell viatge pel Chaco, una sabàna enorme on no hi viu quasi ningú i el camí és pols i fang. Allà al mig, al costat d’un bus clavat al fang en terra de ningú, vàrem parlar deu minuts amb un noi català. No sabem ni el nom, ni res. Però allà estàvem, tres catalanets, al mig del no res, intercanviant informacions de distàncies i condicions del camí cap a un cantó i cap a l’altre. I després, molt després, vàrem tenir un control antidroga amb gossos i regirada de TOTES les maletes, bosses i bolsos que hi havia al bus. Motxilles i maletes en fila. Dues hores de revisió. I sort que no hi havia ningú amb cocaïna, perquè aleshores són deu hores d’espera a que vingui el fiscal de no sé quin poble de per allà. I varen venir després uns set o vuit controls policíacs. El viatge va durar 27 hores.
Ara ja som a Asunción del Paraguai, una ciutat tranquil·la, on de nit ningú camina pels carrers, una ciutat calorosa, 36º C durant bastantes hores del dia i un sol que el rosteix, una ciutat plena de cases que marcaren el pas del Segle XIX al XX envoltades de monstres de finals del XX, una ciutat que ens ha acollit molt bé. Una ciutat que parla i respira guaraní, la llengua d’aquesta terra que té el castellà com a segona.
Ja havíem sentit alguna vegada però ens ha sorprés tant com veure a tothom, i diem tothom, amb un termo sota el braç ple d’aigua freda i a la mà porten la matera per anar xuclant el mate fred, anomenat tereré. I pel carrer hi ha punts de recàrrega tant de mate com d’aigua freda. Als busos et poden vendre de tot entre parada i parada, des de begudes a allargs de llum de cinc metres. La veritat és que ens hem sentit bé un altre cop en una ciutat on hi ha cafés, diaris extrangers i altres europeitats, però alhora veus que davant d’un congrés de diputats impresionant de nou i gran, pagat amb un crèdit xinès, hi ha xavoles de fusta amb famílies sense res. Contrastos tant típìcs d’aquesta Amèrica Llatina.
El Casal Català d’Asunción és una Espiga com la d’abans, amb un escenari com el que teníem, alçat i amb una estructura molt semblant a la que nosaltres teniem al carrer Solà. Ens vam sentir com a casa.Com a curiositats, tenen una biblioteca on hi tenen les fotos de Prat de la Riba, Puig i Cadafalc, Maçià, Companys, Tarradelles, Pujol i Maragall... i és que el Casal ha funcionat ininterrompudament des del 1914 i hi tenen totes les fotografies dels presidents de la Mancomunitat i de la Generalitat, fotografíes penjades l’any 1920, el 1931, el 1935, el 1978 i així fins ara. Hem estat parlat ja amb el President, el Sr. Ramón Gamell i Floriach i ahir vàrem sortir a fer unes cerveses amb els nois del grup de teatre. Acaben de estrenar la seva primera obra, que parla de la immigració catalana al Paraguai i de l’actual necessitat dels paraguaians de marxar del seu país.Tornaràn a fer l’obra la propera setmana, però no sabem si hi podrem ser-hi.
Avui hem visitat un espai dels Salesians on acullen nens del carrer, una de les opcions que teníem apart d’anar a Bolívia ara fa un any. Ens ha fet plantejar moltes coses el fet de coneixer un altre realitat i tot xerrant amb el salesià Miguel Angel Lorrea ens hem tornat a plantejar si existeix la necessitat i si és bona la presència de voluntaris de llarga durada.
Realment plantegem si els voluntaris que estem un any o dos en un projecte són d’utilitat o no o compliquen la marxa de la institució.La feina en una institució ha de ser continua i d’anys i anys. I els voluntaris arriben ( o arribem) i ens volem menjar el món. Moltes vegades, el "jefe/a" de la institució ha de buscar una feina que s’adeqüi als voluntaris i això implica maldecaps. I potser el voluntari no es sent còmode amb la seva feina. I quan t’acabes d’adaptar i has començat la feina ja és hora de marxar. No ho sé, és díficil d’explicar, la veritat. Però el que sí és real és que aquest any ha sigut aprofitat per nosaltres, uns "nosaltres" que marxem demà d’aquí. Ens esperen ja als casals catalans de Paranà, Rosario i Santa Fe. En un d’aquests llocs pasarem el Nadal i en algun altre el cap d’any. Us desitgem bones festes a tots, i gaudiu de la familia i els amics.
Fotos: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/bee5 De les fotos, hi ha una que diu Ou de pío... Pío és estruç a bolivia, però creiem que l’explicació potser era innecesaria.Ah! La truita d´estruç és dolça i esponjosa. Regal de la veïna.
Marta i Eric
Marta i Eric
