divendres, de gener 21, 2005

Amazonia, Selva i lluita

El divendres 7 de Gener vem marxar de Belem en direcció a Manaus a través del riu Amazones, serien més de 6 dies en vaixell.

El viatge és calma i lectura, música a tope en el bar i en tot el barco i observar el bonic paisatge que ens envolta.

El primer dia es recorre un "petit" canal, el canal do Parà on és comú trobar-se indígenes amb canoa que vénen a vendre al vaixell lligant la seva canoa perillosament a les baranes d´aquest. Vénen palmitos, fruites, blat de moro,... La majoria són adolescents.

Altres, la majoria nens de 6,7 o 8 anys s´acosten per veure si hi ha sort i els passatgers tiren algun regal (sabates, roba,...) I cauen regals!!

L´altre alicient per a nosaltres després de hores i hores navegant era arribar algun port i observar com carregaven i descarregaven mercaderia. Mentres vendedors de gelats , de banana fregida, de formatge pujaven al vaixell per oferir els seus productes. I era tambe en els ports que veien molts i molts dofins.
El riu Amazones és un mar d´aigua dolça, moltes vegades no veiem la costa de tant gran que és. Altres vegades veiem bonics poblats indígenes amb les seves cases de fusta pescant, rentant la roba...
El viatge es pot arribar a fer pesat si no saps que fer per omplir les hores, i sobretot perque el menjar és molt repetitiu, peró val tant la pena si portes llibres i ideies per pensar!
A Manaus arribarem un dijous a les quatre de la matinada després d´un dia complicat : l´Eric malalt de febres molt altes (39,2) i de diarrea. La Marta també amb mal de panxa.
I Manaus ens acollí calorosament, literalment, 36 graus de temperatura dia i nit. Manaus és la ciutat perduda enmitg de l´Amazones, enmitg de la selva.
Situada al Rio Negro, va tenir el seu gran moment de glòria amb la gran demanda de cauxú que va haver-hi al darrer quart del segle XIX. Aleshores tot l'amazones va enbogir i la capital de tota aquesta bogeria va ser Manaos. Molts es varen fer rics, es varen construir mansions, es va fer portar d'Europa un teatre d'opera, i molts dels materials de les cases... altres varen morir a la selva treballant... La ciutat creixia i els diners es cremaven dins d'ella. Però a principis del segle XX tot va morir de cop. Es va começar a produir cauxu a les colònies asiatiques de l'Imperi Britanic a un preu més baix i sense tantes morts com a l'amazonia. I Manaos va morir de cop. Va quedar tal com era aleshores, plena de mansions modernistes d'ornamentació Art-Decó. I així va quedar, al mig del riu. Es per aquesta arquitectura que val la pena venir a Manaos i passejar una estona.
Ara, Manaos torna a ser una ciutat viva, de dos milions d'habitants. Ho han aconseguit fent-la ciutat sense impostos per a les empreses. Ara aquí hi ha fàbriques de Nokia, Phillips i altres empreses. Al mig de la selva, sense carreteres cap enlloc. Imagineu Barcelona sense cap sortida. Tots els dies a 35º, tots els dies com si fos agost, sempre humida. A milers de quilometres de qualsevol altre lloc. No entenem com pot ser que hi hagi aquí dos milions de persones.
I de Manaus , recomenats per una bona amiga mexicana coneguda a Ouro Preto, vem anar a fer una excursió de quatre dies a la selva amazónica.
Tres hores en bus i una amb canoa ens portaren a un petit campament construit amb fulles de palmera i fusta, al costat del riu ( no electricitat , ni aigua corrent). Allà vem fer un petit aperitiu del que significa la selva pels natius, pels indígenes caboclos que ens van fer de guies. Pescar piranyes, veure dofins de riu, remar en canoa, veure ocells, monos, cocodrils, jaguars,tarantules... Aixecar-se quan surt el sol i anar a dormir quan es pon. Veure el dia nèixer i com es desperten els animals i escoltar els sorolls de la nit que poden arribar a fer por. Els sons canvien durant tot el dia.
Una nit vem dormir a una platja dins unes hamaques, el guia que ens acompanyava ens van començar a explicar boniques llegendes indies i ens descobrí el que significa la selva per a ell: L´home forma part de la natura , ha de mantenir aquest equilibri. I l´home és igual a un jaguar que a un ocell, que a una tortuga,.... I ens va demostrar que l´esser humà pot viure a la selva en armonia. Ells se´ls veu tan feliços. Es tan dificil explicar-ho en paraules!! Com hem definit, va ser un aperitiu perqué els guies, de cultura india, son gent reservada i és molt poc a poc que se t´obren i pots descobrir que és ser indi. Nosaltres tenim, sols una petita noció.

Ara tornem a ser a Manaos, a punt de marxar cap a Porto Velho amb vaixell . Abans però hem trobat quasi per casualitat el IV Forum Social Panamazonic.
Trobada amb tots els pobles dels països que reuneix l´amazonia per comentar i trobar solucions a les problematiques indigenes, a la sostentabilitat dels recursos naturals, etc. Continuem trobant aquí la lluita per la Terra i els seus recursos, sempre sota la base de que es continua volent treure d'aquests paissos de llatinoamèrica el que tenen sota la seva superficie (petroli, minerals i ara l'aigua) sense deixar res per als habitants d'aquí. I tot per portar-ho cap al nord. Ara son projectes de gaseoductes i oleoductes. I els indigenes diuen NO.
Ara mateix venim de la seu de la FUNAI, organisme del govern federal. Però els indigenes han optat per ocupar aquest organisme ja que troben que no els defensa. Es a dir... lluita.

Finalment, dir que hi ha molt de soroll per la succesió del Bisbe Casaldaliga... sembla que les noticies han arribat també a Barcelona... Nosaltre ho varem viure en directe allà...
Agraint tots els correus que hem rebut, ara continuem cap a Porto Velho per entrar, si tot va bé, d'aquí uns dies a la Bolivia. Tenim ganes d'arribar-hi. Significa començar a treballar.
Eric i Marta

divendres, de gener 07, 2005

Una Esglèsia plena d'esperança.

Demà marxem d’aquesta petita ciutat allunyada de tot arreu. Illa dins la terra, a 24 hores de pista de fang de tot el món conegut. L’altre opció és sortir amb la avioneta que s´enlaira de dilluns a divendres creuant el riu Araguaia fins a la autopista que va de Brasília a Belem. Si hi ha sort, sortirem d’avió. Són uns 100 kilòmetres (com de Barcelona a Girona), però guanyes dos dies de viatge, i si hi ha llocs lliures i estàs a l’aeroport a l’hora de la sortida, fan un preu d’oferta que compensa l’autobús i la nit intermitja d’hotel. Aquest avió és com aquell que al principi de Casablanca fa que tothom aixequi el cap per veure’l passar... És la única sortida ràpida d’aquí.

Demà marxem de São Félix. Hem viscut a la casa del Bisbe. Hem viscut amb Dom Pedro (Casaldàliga), amb el Pablo Gabriel (missioner agustinià) i la tia Irene, monja que va arribar a São Félix amb dom Pedro a finals dels 60´s. Ens han adoptat i hem fet vida amb ells. El dia comença aquí amb el sol, que surt a les sis. Els galls canten, però són galls no gaire entrenats. Moltes vegades començen a cantar a les tres de la matinada. Esmorzar, pregària a la capella del pati... La casa del bisbe no és un palau. És una casa que no té cap diferencia amb les cases que hem vist a São Félix. Potser preparada per acollir els visitants, que són uns 200 l’any, però una casa oberta, de portes sempre obertes, des que s’aixequen fins que es fiquen al llit. Potser la imatge que acompanya a la casa de portes obertes és la cortina que fa de porta de la habitació de Dom Pedro. És, doncs, un bisbe sense portes, acollidor i conversador. Nosaltres varem deixar Barcelona amb la polèmica del palau del arquebisbe Carles... Potser això ens ha mostrat una esglèsia que porta a la pràctica el missatge de l’Evangeli sense mitges tintes. Porten lluitant 35 anys amb el poble i pel poble. Potser per això aquí encara hi ha martirs. No podem sinò recomanar el llibre de Francesc Escribano: Descalç sobre la terra vermella. Hem vist molt del que diu, hem conegut als qui allà parlen.
Demà marxem de São Félix i la darrera nit és de pluja torrencial. Cauran els darrers mangos al pati del jardi. Ha estat una de les poques tasques que hem pogut realitzar per a la casa, recollir els mangos cada dia. I amb els cajás que també queien i que la Marta recollia feiem suc.
Després de la pregària, hem fet de mans de Dom Pedro, per picar els textos i les respostes dels emails que no paren d’arribar. A les dotze dinar, migdiada i tarda de lectures, cartes, neteja de roba, visites.
Hem conegut molta gent de la comunitat, i amb alguns hem creat un bonic vincle que desitgem que continui.
El sopar és a dos quarts de set, quan el sol ja ha marxat. Xerrada o passeig vora el riu o eucaristia a les vuit. I infusió d’herbes i pastes o pastissos a les nou. Dom Pedro i Paulo Gabriel escriuen poemes. I en Paulo Gabriel, 54 anys, escriu també contes que ,de tant en tant, ens ha llegit al vespre. La tia Irene, amb els seus 86 anys, toca encara el piano a casa i a la Catedral, tot i que el 1996 va tenir una apoplègia de la que s’ha recuperat parcialment. I en aquests dies li hem ensenyat a utilitzar el Excel. Ès una casa aquesta d’una mitjana d’edat alta, però d’un esperit jove, sempre actius.
Cap d’any? Va ser curiós, perquè per la televisió van transmitir les imatges de Río de Janeiro, São Paulo i Brasília, que van una hora endavant que nosaltres, que al Matto Grosso. Per tant, varem sopar, varem veure les imatges de televisió i varem anar a la vora del riu Araguaia a celebrar el nostre cap d’any. El riu...
si el mires una estona, veus els peixos saltar. Vam navegar-lo un dia per visitar una aldea Karaja. Les garces de riu passaven, i a la riba veierem el nostre primer caiman (jacaré en diuen). I un peix va saltar dins la canoa.
L’Esglèsia... potser no seria just dir que l’Esglèsia de São Félix està més viva que les esglèsies que hem conegut abans, a la nostra terra. També es una esglèsia amb un 75% de dones. Però el que ho fa diferent és el que transmet: l’alegria de viure, de lluitar contra la injustícia social i contra les opressions personals que pateix cadascú. De unir-se en mutirão (multitud) i construir una casa per una dona amb problemes d´alcoholisme. La responsabilitat de les persones versus la sotmissió.

No es transmet la idea de sotmetre’s a la injustícia. Davant la injustícia, la lluita. L’Evangeli radical, de la dificultat del poderós per entrar al Regne, del Jesús que ve a alliberar als homes.
I les coses, moltes queden relativitzades, el Vi? Potser avui no hi ha vi i es brindarà amb pinga (beguda alcohólica molt forta). Aquí cadascú ha de viure segons dicti el seu cor i si avui no vas a missa ja trobarem quelcom per motivar-hi a anar-hi demà. Relativitzem per arribar a les persones, per fer tot més humà!

Tornem a dir-vos el mateix, llegiu el llibre de l’Escribano. Tot això hi queda reflectit.
Creiem que el que aquí hem après ens ha de servir a San Julián, allà a la Bolivia, allà on ja comencem a encaminar-nos. Demà marxem i ja anem cap al nord. Cap a Belem do Pará. A la boca de l’Amazones que ens durà cap na Bolivia.

Cinc dies després... A Betlem me’n vull anar...
Després de deixar São Félix amb el petit avió blanc que ens va portar per sobre l’Ilha do Bananal, i després que el nostre autobus es quedés sense canvi de marxes al mig del no res a les tres de la matinada, varem arribar a Belem un dia abans que els reis mags, la nit del 4 de gener.
Ens va rebre un hotel que no ha canviat res des dels anys 30. Ni els mobles, ni la pintura, ni l’assenssor, ni la recepcionista, que tot i ser jove, tenia aquell toc "Bates" de psicossis tot arrosegant les claus per les parets fosques (només funcionen la meitat de les bombetes als passadissos, i el lavabo no te llum). No cal dir que la primera habitació que ens varen mostrar tenia el llit de matrimoni enfonsat, i que no podiem trobar la segona habitació perquè aquell passadis no tenia llum. Sort que portavem llumins que haviem guanyat al tir de fira! Si aneu a Belem do Para, no deixeu de passar-hi una nit. Es net i l’esmorzar es bo. HOTEL CENTRAL.
Belem es una ciutat en transformació, que a diferencia de altres ciutats de Brasil, conserva el seu passat.
Es el port de l’Amazones, i han arreglat alguns dels magatzems del port per a centre d’oci. No deixa de ser un Maremagnum, però una mica més romantic.
El veritable espectacle però es el mercat. Pocions d’amor i d’energia, llengues de peix com a llimes de duricies dels peus, peixos enormes (1 metre de llarg algun d’ells, 200 kilos de peix en altres casos) de riu i de mar, fruites i polpa de fruita, carns salades en parades de fusta... hamaques per a la travessa de riu,... Belem es la ciutat que considerem més bonica de les que hem vist, tot i estar bruta i decadent. Es una barreja sempre curiosa.
Ja tenim els passatges per al "Cisne Branco", al camarot número 3. Dues lliteres. Penjarem les hamaques a fora i pujarem 5 dies el riu Amazones fins a Manaos.
Sortim el dia 7 a la tarda, quan el sol es pon al moll. Portem llibres i papers per escriure... Moltes gràcies a tots pels mails que ens envieu... no els podem contestar tots, però els tenim presents i ens sentim recordats. De vegades ens anyorem, i mantenir la comunicació ens ajuda.
Un petó a tots i bon any 2005.