dimecres, de desembre 14, 2005

Adéu Bolívia (Un día volveré)

Tornem a estar en camí. Tornem a la carretera i tornem als quilòmetres i quilòmetres de camins. Se’ns fa estrany tornar-hi, com se’ns va fer estrany deixar San Julián. Han estat deu mesos de vida, un temps que ha passat volant i que ens ha donat molt. Però com sempre, des que l’escola és escola, els cursos s’acaben. Els nostre curs 2005 ha acabat i ara ens toca menjar un altre cop la pols del camí.

El dir adéu va ser escalonat, perquè molts mestres varen marxar abans que nosaltres. Un cop acaben classes (Aquell dia els nens es dediquen a netejar els cursos i a deixar-ho tot polit. Sobretot els pupitres de fusta, que van "lijar" (el català es perd) i ensabonar. Neteja de finestres, expulsió de aranyes,... tota una feinada que moltes vegades acabava en guerres d’aigua i dutxes sorpresa. I molts riures. I com sempre, acabes veient aquells que penquen i aquells que s’escaquejen) i han donat notes i han inscrit als alumnes (perquè la tasca d’inscripció per l’any següent no es automàtica sinó que la fan els professors el dia després de donar notes), marxen tots cap els seus llocs d’origen o cap a la ciutat de Santa Cruz. Així és amb tots els profes de les vivendes. Així que, per acomiadar-nos dels nostres veïns dels darrers 10 mesos, vàrem fer una tarda de postres. El berenar va esdevenir berenar sopar i ens vàrem posar com el quico. Això i la subhasta de tot el que teníem a casa (una subhasta com Déu mana, amb competició d’ofertes, martell i allò de "a la una, a las dos y a las.... doy 35 bolivianos por la hamaca!!!", marquen el final de la casa com la teníem. Després de la subhasta es va anar buidant poc a poc de les coses que ens havien acompanyat.
També va haver-hi un acte general de final de curs, on es varen repartir diplomes als dos millors alumnes de cada nivell. I va haver-hi un comiat a la promoció de batxillers que ha acabat la secundaria, amb desfilada amb els pares, diplomes i comiat per part de la direcció. Tot molt emotiu, sobretot pels pares.
El darrer divendres a San Julián ens varen convidar a la comunitat de 6 de Agosto, per agrair a la O.N.G. Educo (la que ens va enviar) pels llibres que varen arribar a la biblioteca (que els ha quedat molt bonica, per cert). Hi vàrem anar amb la Hermana Belén. Allà ens esperava reunit el Sindicat Agrari, que es qui regeix tot el que passa al poble. A tots tres ens varen posar uns collarets enormes, collarets de pans rodons i cebes.
Allà tots estaven asseguts dins l’edifici del sindicat (quatre parets de totxo amb un sostre elevat d’uralita per on, quan va ploure, va entrar aigua a dojo), a terra o en cadires portades de casa, però tot gent molt humil, pagesos que viuen del que cultiven, homes i dones als que els hi falta almenys la meitat de la dentadura, que no saben ni llegir ni escriure. Les reunions del Sindicat (que són tota la comunitat) comencen a les 8 del matí, i tot mascant coca, tranquil·lament van tenint lloc hora rera hora. Nosaltres estàvem convocats a les dues de la tarda. Ens van obsequiar amb una Fanta a cada un i érem els únics que podíem veure de la nostra Fanta. La resta mirava. I després, discursos d’agraïment i els presents... Ens varen regalar un gall a nosaltres i un altre a la Hermana Belén!!! Vius estaven els galls! El gall ens el vàrem menjar al darrer dissabte. Van venir a casa la Florinda (bibliotecària) i la Caty (secretària) i el van matar, desplomar, li van treure els budells, ronyons, cor i demés i a cuinar en un bon estofat! Tota una altra experiència. Va quedar boníssim.

Després d’això, ja només va quedar acabar les feines a la biblioteca que va ser moure tots els mobles perquè es va desteular una part de la biblioteca per a construir una aula adjacent. Va ser un xic xocant deixar tots els estants de la biblioteca arraconats a un extrem, ja que semblava que tota la feina feta no hagués quedat en res.
Un cop fet tot això, vàrem desmuntar el poc que quedava a casa amb l’ajuda d’uns quants nois i amb una hora i un carro amb dos cavalls, tot el que hi havia a casa va marxar. No quedava ja a l’escola més que els directors, la secretaria i la bibliotecària. L’escola va ser el darrer lloc en que varem estar a San Julián, i on varen sortir les llàgrimes al acomiadar-se de la Florinda i la Caty. I també ens vàrem acomiadar del director, el Demetrio, i de la Hermana Belén. I sota una pluja infernal, vàrem deixar fins no sabem quan el nostre poble de San Julián.
A Santa Cruz ens esperava la família de la profe Sandra i el profe Enrique. Vàrem anar amb ells al riu, un riu ràpid i fosc, fosc de fang. Diguem que per a nosaltres era un lloc no gaire agradable per prendre un bany, però el paisatge que ho envoltava era impressionant i ells s’ho vàrem passar bomba (nens i grans) enfangant-se i deixant-se portar pel riu. I va ser un altre comiat plorós aquella nit al deixar casa seva. En tots aquests comiats hi ha la incertesa real de que potser no ens tornem a veure més. Bolívia no és encara un lloc on sigui gaire fàcil anar-hi o tornar-hi.

Pensàvem que ja iniciàvem el viatge cap a Asunción del Paraguai. Il·lusions. El darrer regal bolivià va ser un bloqueig a Villamontes, poble situat en la nostra ruta, que va fer que el nostre bus es retardés dos dies en sortir. Dos dies per passejar Santa Cruz, visitar el Zoo (amb una Anaconda impressionant i un "perezoso" que va intentar donar-se a la fuga davant nostre baixant a peu de carrer) i una estona per anar al cine.

Finalment dissabte al vespre es va poder iniciar aquell viatge pel Chaco, una sabàna enorme on no hi viu quasi ningú i el camí és pols i fang. Allà al mig, al costat d’un bus clavat al fang en terra de ningú, vàrem parlar deu minuts amb un noi català. No sabem ni el nom, ni res. Però allà estàvem, tres catalanets, al mig del no res, intercanviant informacions de distàncies i condicions del camí cap a un cantó i cap a l’altre. I després, molt després, vàrem tenir un control antidroga amb gossos i regirada de TOTES les maletes, bosses i bolsos que hi havia al bus. Motxilles i maletes en fila. Dues hores de revisió. I sort que no hi havia ningú amb cocaïna, perquè aleshores són deu hores d’espera a que vingui el fiscal de no sé quin poble de per allà. I varen venir després uns set o vuit controls policíacs. El viatge va durar 27 hores.

Ara ja som a Asunción del Paraguai, una ciutat tranquil·la, on de nit ningú camina pels carrers, una ciutat calorosa, 36º C durant bastantes hores del dia i un sol que el rosteix, una ciutat plena de cases que marcaren el pas del Segle XIX al XX envoltades de monstres de finals del XX, una ciutat que ens ha acollit molt bé. Una ciutat que parla i respira guaraní, la llengua d’aquesta terra que té el castellà com a segona.
Ja havíem sentit alguna vegada però ens ha sorprés tant com veure a tothom, i diem tothom, amb un termo sota el braç ple d’aigua freda i a la mà porten la matera per anar xuclant el mate fred, anomenat tereré. I pel carrer hi ha punts de recàrrega tant de mate com d’aigua freda. Als busos et poden vendre de tot entre parada i parada, des de begudes a allargs de llum de cinc metres. La veritat és que ens hem sentit bé un altre cop en una ciutat on hi ha cafés, diaris extrangers i altres europeitats, però alhora veus que davant d’un congrés de diputats impresionant de nou i gran, pagat amb un crèdit xinès, hi ha xavoles de fusta amb famílies sense res. Contrastos tant típìcs d’aquesta Amèrica Llatina.
El Casal Català d’Asunción és una Espiga com la d’abans, amb un escenari com el que teníem, alçat i amb una estructura molt semblant a la que nosaltres teniem al carrer Solà. Ens vam sentir com a casa.Com a curiositats, tenen una biblioteca on hi tenen les fotos de Prat de la Riba, Puig i Cadafalc, Maçià, Companys, Tarradelles, Pujol i Maragall... i és que el Casal ha funcionat ininterrompudament des del 1914 i hi tenen totes les fotografies dels presidents de la Mancomunitat i de la Generalitat, fotografíes penjades l’any 1920, el 1931, el 1935, el 1978 i així fins ara. Hem estat parlat ja amb el President, el Sr. Ramón Gamell i Floriach i ahir vàrem sortir a fer unes cerveses amb els nois del grup de teatre. Acaben de estrenar la seva primera obra, que parla de la immigració catalana al Paraguai i de l’actual necessitat dels paraguaians de marxar del seu país.Tornaràn a fer l’obra la propera setmana, però no sabem si hi podrem ser-hi.
Avui hem visitat un espai dels Salesians on acullen nens del carrer, una de les opcions que teníem apart d’anar a Bolívia ara fa un any. Ens ha fet plantejar moltes coses el fet de coneixer un altre realitat i tot xerrant amb el salesià Miguel Angel Lorrea ens hem tornat a plantejar si existeix la necessitat i si és bona la presència de voluntaris de llarga durada.
Realment plantegem si els voluntaris que estem un any o dos en un projecte són d’utilitat o no o compliquen la marxa de la institució.La feina en una institució ha de ser continua i d’anys i anys. I els voluntaris arriben ( o arribem) i ens volem menjar el món. Moltes vegades, el "jefe/a" de la institució ha de buscar una feina que s’adeqüi als voluntaris i això implica maldecaps. I potser el voluntari no es sent còmode amb la seva feina. I quan t’acabes d’adaptar i has començat la feina ja és hora de marxar. No ho sé, és díficil d’explicar, la veritat. Però el que sí és real és que aquest any ha sigut aprofitat per nosaltres, uns "nosaltres" que marxem demà d’aquí. Ens esperen ja als casals catalans de Paranà, Rosario i Santa Fe. En un d’aquests llocs pasarem el Nadal i en algun altre el cap d’any. Us desitgem bones festes a tots, i gaudiu de la familia i els amics.
Fotos: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/bee5 De les fotos, hi ha una que diu Ou de pío... Pío és estruç a bolivia, però creiem que l’explicació potser era innecesaria.Ah! La truita d´estruç és dolça i esponjosa. Regal de la veïna.

Marta i Eric

dilluns, de novembre 14, 2005

Un any

El temps s’ha trastocat. Ja fa un any que varem marxar. Fa un any que un diumenge de novembre varem enganyar al clima i varem escapar de l’hivern. El varem deixar enrere i no el tornarem a trobar fins d’aquí molts dies.

Fa un any que deixàvem les feines i la casa. Fa un any que “s’inaugurava” la nova seu de l’Espiga, que en realitat va trigar uns quants mesos més en poder ser utilitzada (sip). Ara fa un any que dinàvem amb la família en un petit restaurant de barri, el darrer dinar junts. I ara fa un any pujàvem les escales de l’aeroport del Prat. Fa un any de tot això. I com no hem passat cap hivern, sembla que el temps no passi. Un any? Doncs si.

Però el cert es que ja hem iniciat el procés de deixar també la nostra petita caseta de mestres, on la pintura ja ha caigut en de les parets per la humitat i les aranyes sembla que ja la volen ocupar. Algunes coses les empaquem per a enviar-les a Barcelona. Altres, les coses de casa, la bicicleta, etc, seran protagonistes d’una subhasta a benefici de l’escola. I es que el camí cap al sud no ens permet més que la motxilla, la tenda d’acampada i algun llibre. Sabem que al deixar San Julián anirem cap a Asunción del Paraguai... Però encara falten unes quantes setmanes. Al menys fins a primers de desembre estarem per l’escola.

L’Eric ja es posa nerviós amb la Marta perquè comença a endreçar i planificar el que donarem, el que vendrem, el que ens emportarem. Diu, i té raó, que al marxar de Barcelona, la Marta va fer el mateix. Però es que la Marta s’emociona!

La feina.
Estem tancant temes diversos. Hem iniciat el període de reforçament. Això vol dir que els que ja ho han aprovat tot, tenen un xic de descans. Els que no, s’han d’enfrontar als exàmens de final de curs. L’Eric té bastants exàmens de recuperació amb els de 7º, però amb la resta avançarà matèria. La Marta es dedicarà ja integrament a la Biblioteca.

Respecte a la feina de mestre d’informàtica, la feina més bonica es la formació de professors. La recompensa personal es molt més gran, ja que es donar una eina a gent que abans es pensava que mai podria aprendre a utilitzar una màquina d’aquestes. Hem vist Windows, Word, Excel i ara que han obert el primer lloc d’Internet a San Julián (Milacre senyor, milacre que deia l’Alfred), han aprés a buscar amb el Google i han fet el seu correu electrònic. I el millor es que dominen la màquina. No s’enrecordaran de tot el que han fet, perquè no tenen on practicar-ho a casa, però saben el que es pot arribar a fer i que ells ho poden fer. I això omple molt.

Fira a l’escola.
Com s’acosta el final de curs, es obligat a les escoles fer una fira on tots els cursos mostren la feina feta durant l’any, i així els pares poden valorar la tasca feta. Dos dies dura, tot i que com divendres va diluviar, el segon dia va ser mes fluix. Va haver-hi, a part dels treballs de les diferents assignatures, jocs preparats pels alumnes, mostres d’experiments de física i química, molts treballs manuals i festivals de teatre, de danses i de gimnàstica, a part d’una mostra de totes les regions de Bolívia preparada pels de 8é de primària. L’Eric va fer una exposició de pintures fetes amb els ordinadors per alumnes de 7é i 8é i quan va marxar la llum varem organitzar una sèrie de partides al Enredos.

El país.
Bolívia sembla que tindrà eleccions el 18 de desembre, convocades pel president interí sense que el parlament s’hagi posat d’acord en si les aprova o no. Veurem com va la cosa, però ho veurem de lluny. La intuïció ens diu que definitivament hi hauran eleccions. El que no es veu tant clar es si les eleccions podran donar un resultat que serveixi per a alguna cosa. El país està dividit i sense diàleg. No es una divisió només entre dretes o esquerres. És una divisió entre regions amb odis absurds i por a perdre escons. Ningú respecte les normes i les lleis i això pot acabar com el rosari de l’aurora. El parlament, a dia d’avui,ha deixat de reunir-se perquè no es capaç no d’arribar a un acord sinó de parlar i escoltar-se. I com a nens petits, marxen. Això sí, cobren encara que no treballin.

Bolívia és un país que penja d’un fil i qualsevol dia pot esclatar una guerra civil entre rics i pobres, entre cambes (Sta Cruz) i colles (altiplano). O qualsevol vulgui fer un cop d’estat i acabi de carregar-se el país.

I es que ens queixem del nostre món occidental, injust, fet per anar a correcuita. Pensem que els altres mons són potser més bonics i més tranquils, mes justos perquè es basen en cultures més tradicionals i on la gent hi està més arrelada, més envoltats de natura, més purs per viure...
I la veritat és que nosaltres, com a gringos amb plata, podem viure a Bolívia força bé, tranquils i sense problemes per menjar i divertir-nos si baixem a Santa Cruz. Però és ben injust veure la pobresa que hi ha al nostre voltant, les desigualtats en un país dominat per uns pocs rics, i poblat per molts pobres. Un país on la diversió dels homes es seure junts i beure cervesa fins a caure, un país on no hi ha sortida. Preferim el nostre món occidental podrit.
No és veritat aquest pensament idealitzat que els països del tercer món tenen una cultura més pura. Tenen una part de cultura molt ben conservada, en el que són menjars, danses, vestits i música. Tot això es viu molt, i a l’escola es treballa molt, i hi ha molta consciència en la música nacional. I suposem que hi ha també un coneixement de l’entorn, de les plantes, d’una medicina tradicional, una filosofia pròpia molt amagada i en la que nosaltres poc hi hem entrat. Però tenim la sensació que tot això està canviant a un ritme molt ràpid. Els joves es troben en un xoc cultural entre una cultura tradicional i que els sembla anticuada (es la dels seus pares, que només parlen quechua) i la que els mostra l’occident per la televisió, l’internet, la música i les pel•lícules. Però nosaltres no som especialistes ni sociòlegs i el nostre anàlisis es probablement superficial.

Societat
Una altra cosa que ens ha sorprès és el concepte de família. Com el tema sexe és tabú i el tema condó també podeu imaginar que tenim un efecte contrari al que es proposen els conservadors en temes sexuals: nenes de 15 anys tenen nens. A la vegada la família canvia molt... ara tinc fills amb una parella, desprès amb un altre però sense formar famílies estables.

Això no sabem si forma part d’una herència cultural o es una cosa més actual. Ja sabem que a Espanya hi ha molts divorcis però la gent és més conscient a l’hora de tenir fills. La família no es veu aquí com a concepte de unitat. Les parelles no es parlen gaire en públic i mai (i diem mai, ni de nit si no es que estan molt segurs d’estar sols) es fan cap tipus de contacte carinyos, ni s’agafen de la ma. Aquí a San Julián ni els jovenets. A Santa Cruz, uns pocs. Molt pocs ( Això m’ha cohibit molt a mostrar-me tal com sóc amb l’Eric). Així, que uneix a les parelles aquí??Uns fills no volguts que fan que es formin matrimonis no desitjats??
O hi ha amor?? Si a més hi sumem que és un món masclista on la dona compta ben poc... Algunes profes han comentat alguna vegada que no es senten estimades pels seus marits, que al llit no compten gaire i que els fills poden ser o són una càrrega per a elles i , a la vegada, una companyia.

Una cosa curiosa: quasi tots els profes tenen un dia lliure a més del cap de setmana. Una de les profes s’aixeca a fer-li l’esmorzar al seu marit, que també és mestre el dia que té festa. Penseu que el dia que el marit té festa s’aixeca a fer-li l’esmorzar?? Però hi ha més actituds més masclistes que no hem tingut l’oportunitat de viure.

El dia dels morts.
Aquí a San Julián el dia dels morts es converteix en dos o potser més dies, depenent del que duri la ressaca cervesera. Però ho explicarem per passos:

El dia ú de novembre és el dia dels angelets, és a dir, es vetlla als nens petits. I que per desgràcia, aquí molts nens moren ben petits. El dia dos de novembre es festa nacional, i durant tot el dia i a la nit, especialment, es va a vetllar els difunts adults al cementiri. Aquell dia nosaltres anàrem a fer un volt pel cementiri. Ens sorprenguérem un xic: a fora del cementiri semblava una fira de festa major amb pomes ensucrades, cavallitus, matalassos elàstics, música a dojo, etc. Dins del cementiri tot estava il•luminat per mils de espelmes que envoltaven les tombes i totes elles estaven decorades amb milers de flors i guinardes. Els familiars de cada difunt s’asseien a sobre de la tomba i repartien masitas ( pans dolços) i chicha colla (amb alcohol, a diferencia de la chicha camba, sense alcohol) a tothom que venia a visitar-los.

Diuen que no a tots els cementiris de Bolívia es celebra tan festivament. La barreja de espelmes, pregaries, riures, alcohol, flors, families, nens, avies... donava al cementiri un toc de convivència amb el veritable món dels morts, una cosa que no haviem captat en cap altre cementiri per tots sants, on els morts son morts i els vius visiten les pedres.

La festa va continuar fins l’endemà al matí amb música ben forta i borratxos que deien “ ezto... hip... ezto... ez un lugar zagradoooo....”. Tot això trobarem de camí a l’escola al matí següent. Però alguns encara estaven contents a la tarda quan vaig anar a on comprem pa . El marit de la fornera i els seus amics no volien servir-nos pa després de unes vint cerveses de litre.

Parlant de cerveses... l’altre dia, la Marta tornava cap a quarts de dotze a casa per dinar... On comprem la llet hi havia uns senyors parlant de “negocis” amb una cervesa acabada d’obrir... quan va tornar a l’escola,cap a la una, ja portaven unes deu cerveses i les paraules no sortien del tot definides. Curiós i divertit.

Una bona proposta: Habitat.
Una de les organitzacions més interessants de San Julián es “Habitat para la humanidad”. Promoguda ja fa anys des dels Estats Units, aquesta organització ajuda a la gent amb menys recursos a tenir una vivenda digne. Com ho fa? Dona un crèdit sense interessos als beneficiaris. El crèdit cobreix el material de la casa i un paleta qualificat. Penseu que una casa d’una habitació, saleta-menjador, un bany i una cuina surt per uns 2500 dòlars, uns 2000 euros. Hi ha cases un xic més grans a uns 3000 dòlars. Amb teulada de teules i tot. El que la família ha de posar es el terreny comprat legalment i el certificat de naixement de tots els seus fills. I braços per ajudar a la feina. Un cop tenen la casa acabada i entregada, comencen a pagar unes quotes de 20 a 25 dòlars al mes durant uns 8 a 10 anys. I amb aquestes quotes es financen les noves cases.

L’altre dia varem anar a l’entrega de la darrera tongada, unes 8 famílies. Una d’elles era la d’un ex alumne de l’escola al que se li va morir el pare fa cosa de cinc anys. Té 20 anys ara i és ell qui tira la família endavant treballant de jardiner. Alejandro és el seu nom. Té al seu càrrec dues nebodes, una orfe i l’altre d’una germana que no fa res, diuen. A l’escola s’han fet rifes i col•lectes de diners i els alumnes de secundaria i alguns mestres han anat a ajudar en la construcció. És emocionant, oi? Però el que impressiona es pensar en la sensació que ha de tenir dins una persona en veure la seva primera casa de veritat, que és seva i que s’ho ha currat i s’ho haurà de currar molts anys per pagar-la, quan tota la seva vida anterior l’ha viscuda en cabanyes de fusta o d’adob, sostres d’uralita o palla i goteres quan plovia. Creiem que nosaltres mai podrem imaginar-nos el que significa entrar en la teva veritable primera casa.

Els padrins.
Al final els nens de darrera de casa es varen batejar (veure les fotografies) però no en varem ser padrins. Varem ajudar un xic amb la roba i els certificats de baptisme, perquè als nens els feia il•lusió, però al final no sabem si varen entendre els pares perquè no podíem ser padrins.

Es molt curiós veure com els nens que es bategen són grans, i que moltes de les nenes porten un vestit de comunió. Després veus moltes nenes a l’escola que acaben venint a classe amb els vestits de comunió, que un dia varen ser nous, com a roba normal d’anar a l’escola. I és que probablement no tinguin cap altra roba.

Els animals de les pluges.
Ha arribat la temporada de pluges a San Julián. Això no vol dir que refresqui gaire. Vol dir més xafogor i més insectes i animals. Però curiosament, els animals van canviant. Al principi varen venir els exercits d’escarabats verds, de potes plenes de grapes que si s’enganxaven en algun lloc, no es deslliuraven del seu punt d’anclatge. S’enganxaven als cabells arrissats de la Marta i no els treies més que amb una tovallola. Però després han desaparegut i varen passar a dominar l’ambient uns petits, molt petits insectes negres que fan saltirons i que van cap a la llum per, quan la toquen, moren. Pel matí els trèiem amb l’escombra a munts del tros de terra sota el nostre florescent del menjador-cuina-sala d’estar-estudi-mirador (si, el todo en uno). La Marta ha dormit amb mosquitera.
Ara és el temps de les granotes. El seu cant inunda la nit, i és divertit observar com se’ls omple la papada per a poder cridar i cantar. Són com gaites ambulants. Per les cases dels veïns ha aparegut una tarantulota grossa i peluda dins la roba bruta. Sort que la profe Sandra la va veure a temps... També una serp vermella a ratlles roges va entrar a casa el profe Enrique, ahir al matí un llangardaix grooos, verd, d’uns 20 centímetres van envair la habitació de la profe Mery i sembla que no marxarà fins que ella torni aquesta tarda... a casa nostra només entren uns cucs llargs i rojos que fan forats a les parets i que si els parteixes per la meitat, continuen vius.

Els pollets, els chanchos i les vaques vénen de tant en tant a saludar-nos i les formigues fan grans formiguers envoltats de petits turons de sorra que elles han tret de la terra tova de San Julián. Però els nens no són menys...Des la finestra veiem els nens com es banyen a la charca desprès d’un dia de pluja torrencial. En aigua bruta i amb xanxos pel mig, però tant hi fa. També pesquen granotes i chicharres (grills de 5 a 7 centímetres) que fan un soroll bestial a la nit. Ens plantegem de gravar el soroll que fan i penjar-ho en mp3.

En aquests darrers dies de pluges hem estat també de plomaires, arreglant el tub que connecta la primera cambra del pou cec amb la segona. A part d’aprendre un xic de fontaneria domèstica, ens hem omplert d’aigua pudent i se’ns han tret algunes altres manies. I també ha posat a prova l’entesa entre els profes que vivim aquí, ja que sempre hi ha el que acaba fent la feina, i els que no fan res.

L’alumne misteriós.
Ha aparegut no sabem com un noi que estudia electrònica. Va venir un dia preguntant si l’Eric en sabia i ara, en aquests darrers dissabtes, hi ha classes d’electrònica i microcontroladors a casa. Es diu Marco Antonio i encara no li hem preguntat com va assabentar-se de nosaltres. Ens hem oblidat de preguntar-ho.

Racisme.
Aquesta no és una història boliviana. Es una història barcelonina. Una història que creiem que és important que es conegui i per això us l’adjuntem al final. Uns quants ja la coneixeu, perquè es la història que han viscut la Susanna i el Mamadou. El que segueix es la carta que varen enviar a la premsa la setmana passada, i que explica el que ha passat.

Però per els que no els conegueu, el Mamadou Bâ es un noi de la família que va acollir a l’Eric quan va estar a Senegal l’estiu del 2002. Millor dit, que va adoptar a l’Eric durant aquell mes. L’Eric es l’Abdu Karim Bâ a Bambylor, i com a contrapartida el Mamadou es l’Oriol a casa els pares de l’Eric. És per tant un germà per nosaltres (i entre nosaltres ens anomenem així). El Mamadou es va casar amb la Susanna ara fa dos anys i vivien en un petit pis del barri de Sant Pere a Barcelona. Us deixo amb l’escrit de la Susanna, publicat a La Vanguardia el dia 11 de novembre.

Potser ja n’haureu sentit a parlar però, perquè radios i fins i tot TV3 ja n’ha fet ressò (dimecres 17 surten als matins del Cuní).

No em lloguen un pis perquè el meu marit és negre
“Fa unes setmanes que el meu marit i jo ens hem decidit a llogar un pis. Després de molt buscar ens vam decidir per un que ens va agradar molt i que les condicions-preu eren raonables. Vaig anar a l’administrador per parlar de les condicions i donar la paga i senyal. Després d’un gran interrogatori i de complir totes les condicions, que no eren poques (contracte fix, aval bancari de 4 mesos, 3 mesos per avançat i un gran etcètera...) vaig donar la paga i senyal i vaig signar. Tot anava perfecte, però va sortir un inconvenient. Abans de marxar, em van preguntar amb qui viuria, i jo sense cap problema vaig dir: “amb el meu marit”. Els va semblar la mar de normal que anés a viure amb el meu marit, però quan em van demanar el nom del meu marit per fer-lo constar en el contracte, ja no els va semblar tan normal. El nom del meu marit és senegalès, perquè ell té aquesta nacionalitat. Doncs resulta que això no els va fer cap gràcia i als 10 minuts d’haver marxat, em truquen per dir-me que no me’l poden llogar. Els vaig preguntar si era pel color de la pell del meu marit i em van dir que ho sentien molt però sí. Llavors, a què venien totes les condicions que em demanaven i jo complia? Està clar que si el meu marit s’hagués dit Josep Bofarull, no hi hauria hagut cap problema.... Jo ho vaig trobar un cas clar de racisme. És per això que he denunciat el meu cas a una ONG que s’ocupa d’aquests casos clars de racisme. I animo a tothom, que faci el mateix que jo si es troba davant d’una persona tan racista com Javier Gimeno, l’Administrador de Finques Mehopa, algú que no es mereix tenir uns llogaters tan honrats com nosaltres.”

Susanna Adell.


Un altre cas de racisme, també relacionat amb Bambylor i amb amigues que s’han casat amb nois d’allà, es el del tracte deficient i discriminatori que fa la Ambaixada Espanyola a Dakar en el cas dels matrimonis. En una altre carta que s’ha publicat a l’Avui també el dia 11 de Novembre, la nostre amiga Montse explica el que està vivint ara mateix, mentre la burocràcia espanyola té al seu marit esperant per si el deixen venir o no. Si voleu ho podeu comparar amb el nostre casament, on cap dels dos testimonis va portar el D.N.I. i el varen donar per vàlid tant alegrement.

Llibre de família
“Fa tres mesos que em vaig casar i encara no tinc el llibre de família. Es veu que quan et cases amb un estranger passes a ser un ciutadà de segona i ja no tens els mateixos drets que abans. Em vaig casar al Senegal aquest estiu. Vam presentar tots els papers a l’ambaixada espanyola i encara esperem. Un dels problemes més greus, a part del temps que tarden a fer els tràmits, és com et tracten. Ens hem sentit humiliats. En primer lloc, perquè per anar a fer els tràmits no deixaven entrar el meu marit amb mi, tot i tenir un llibre de família senegalès i un passaport amb totes les dades correctes. En segon lloc, perquè la informació que et donen, si te la volen donar després d’apel•lar als drets que tens com a ciutadà europeu, és confusa. Hem hagut de passar, també, pel tràngol d’una entrevista personal per analitzar si ens coneixem prou bé. He fet un munt de trucades des de Barcelona i el meu interlocutor quasi no parlava espanyol. I, fins i tot, el meu marit ha hagut de sentir la frase típica de l’administració, ¡vuelva usted mañana!No ens cansarem d’esperar, però no és just que l’administració jugui d’aquesta manera amb els sentiments.”

Montse


I finalment, aquí venen les fotografies que hem fet els darrers mesos.:
Al grup anterior hem afegit 3 més del dia de la independència:

dissabte, d’octubre 08, 2005

Fum

Venim de dies foscos a San Julian. Tot era fum i el fum venia dels camps que cremaven al nord. Perquè és el temps previ a la sembra, i s’ha de preparar nova terra per a plantar la soja, el blat i els girasols i tot el que aquesta terra dóna. Però estem parlant d’extensions de terra que s’escapen a les mesures dels nostres caps, perquè el fum que cobreix San Julián i ens deixa sense sol i sense cel ve de 500 ó 600 kilòmetres de distància. Això vol dir que un fum de la Sierra Madrilenya cobreix el cel de Tarragona o Girona. I els nens tenien conjuntivitis i tossien, i les clases es feien insuportables.

Que ha substituit de cop al fum? Primer el vent del sud i el pas de 30ºC a 16ºC en una nit. Parlem de les màximes. I en dos dies hem tornat al sol fort i als 34ºC que fan de la dutxa la millor part de la casa. I finalment, la primavera ha esclatat en aquesta barreja de pluja i calor:
serps, escorpins i taràntules, acompanyats dels escarbats verds, orugues i altres membres de les brigades de Greenpeace.

I mentrestant, Bolivia continua creant-se convulsions improvitzades. I no se sap si hi haurà eleccions el 4 de desembre o el país tornarà a esclatar aleshores. És tot com una mentida que no sabem com s’aguanta. Resulta que ara el tribunal constitucional ha decretat que alguns departaments tenen dret a tenir més diputats i altres departaments n’han de tenir menys perquè en les noves eleccions s’han de fer servir les dades del cens de l’any 2001. Això es normal, i era sabut que s’hauria d’haver fet així. Però no es va fer. I ara els que perden diputats diuen que boicotejaran les eleccions, i els que en guanyen que si no es convoquen les eleccions les autoconvocaran. I el congrès porta dues setmanes sense poder decidir res.

Caos. La ràdio, des que varem arribar a Bolívia anuncia la celebració de la assemblea constituent. I els anuncis es repeteixen vint o trenta cops al dia. És l’assemblea que ha de refundar políticament el país... però vindrà després de les eleccions de desembre, que com hem dit, no se sap si es celebraran. Però la ràdio no calla. “Creemos en Bolivia. Asamblea Constituyente. Por una cultura de unidad.” Poseu-hi música d’anunci de ràdio municipal i ja teniu la campanya.

I mentrestant, San Julián resta lluny d’això. Ha passat per sobre nostre el dia de l’arbre i els alumnes han plantat arbres al voltant de l’escola i els petits han recollit tota la brossa dels voltants, i l’han deixada en bosses que en dos dies els gossos han aconseguit tornar a repartir pels voltants. Ha passat el dia de l’estudiant, que és el dia de la primavera, el 21 de setembre. I han fet poesies a l’amor i a la primavera en un lloc on l’amor suposa tenir el primer nen als 16 anys, 10 fills als 30 i en un lloc on les estacions no existeixen. Un lloc o plou o no plou, on hi ha vent del sud o hi ha vent del nord. Però aquí sempre hi ha un dia a celebrar. El dia de quelcom bolivià. Perquè és sempre el dia de l’estudiant bolivià, de la mare boliviana,del avi bolivià...

S’acosta l’aniversari del col•legi, que es celebrat el dia de San Enric d’Ossó, noi de Tortosa fundador de les Teresianes. La Marta, aquella setmana vendrà llibres que han sobrat, novel•la per adults, després de repartir a totes les escoles seccionals. La Marta treballa molt a la biblioteca i l’Eric comença a fer examens de Windows als alumnes. Dels profes que passen clases, un 90% va passar l’examen. I es tot ha d’estar llest per al 25 de novembre. Es el darrer dia de clase. Després notes.

De les notes curioses, la familia del darrera, la dels nens que vénen a jugar a casa nostre a les nits, ens han demanat que fòssim els padrins de bateig de tres dels nens, de 4 a 7 anys. No ho podem ser, perquè marxem a principis de desembre i el nostre cristianisme no es gaire ortodoxe tenint en compte el que implicaria ser padrins, però ens ha creat un problema moral fort, perquè t’aprecies als nens i el que necessiten són els calers per a un vestit i el certificat de bateig... un total de 8 Euros per nen. Oi que és ridícul dit així? Doncs és una fortuna per a la familia, una dona sola amb 6 o 7 fills petits, un marit que no és el pare d’aquests fills i que treballa cinc dies a la setmana netejant roba a mà i cuinant de 8 del matí a 7 del vespre per a uns profes veïns nostres que només treballen 4 hores diàries. Fent això no deu guanyar més que 20 Euros al mes.

Finalment, aquest cap de setmana som a Santa Cruz a un curs de tècniques per a reforçar la lectura i l’escriptura dels nens. És un curs interessant no només pels continguts sinò per a valorar com és la educació dels profes aquí. Es clar que desconeixem com és la formació de professors a Espanya... Però és curios de viure-ho. És un curs de dos dies amb 5 ponències generals i 5 tallers d’hora i mitja.

Dir-vos, finalment, que d’aquípoc ja no es podran enviar cartes ni postals a l’adreça de San Julián, ja que triguen tres setmanes en arribar... Als que ens heu escrit, gràcies. Sabem que algunes no han arribat, però moltes si, i no sabeu la il•lusió que ens fan.

Un petó,

Marta i Eric.

Hem penjat fotos del viatge per Bolívia del setembre amb els pares de la Marta. Hi ha algunes del cole també... Podeu mirar a http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=b0ff

diumenge, de setembre 18, 2005

Inici del final...

Som a les darreries de la nostra estada a San Julián i tot va massa de presa, massa de presa per poder enllestir amb tot el que ens cal fer. I és que de Febrer a ara el temps ens ha passat per davant sense avisar-nos.

Potser amb un any no dóna temps a fer tot el que ens havíem proposat però comencem a somiar en altres coses...

Somiem, doncs, en poder acabar el nostre projecte però ja comencem a somiar en continuar el viatge. Més viatge? Quin viatge? Tenim el dubte de que fer al desembre... No us pensareu que tornarem tan aviat, oi? Els somnis son platges on poder veure pingüins, foques i les llunyanes cues de balenes. Somnis de tango i smog. Somnis de retorn a la selva amazònica i acabar envoltats de mariachis o guerrillers. I ens han dit que la única manera de fer realitat els somnis es tirar endavant. Però encara no hem decidit si fem aquest pas o no. Un altre nadal fora de casa, un altre aniversari tots dos sols... el camí que fa que enlloc sigui casa teva...
això enfront del ara o mai.

La vida a San Julián? Continuem, continuem programant ordinadors, fent classes de computació, ordenant llibres i més llibres... I a les tardes llegim, llegim molt. Veiem alguna pel•lícula a l’ordinador... Que hi ha més a fer? Veure passar la vida i jugar amb els nostres veïns, els nens de darrere casa, xerrant als porxos amb els altres profes, celebrar el dia de Santa Cruz, el dia de l’amistat, el dia de l’estudiant... aquí a bolivia hi ha dies per a tothom.

Ara hem dit adéu a uns dies de vacances ben macos. Els pares de la Marta han estat per aquestes terres bolivianes juntament amb la Carla, la germana de set anys (fets a Bolívia). Ens hem passejat pel salar d’Uyuni, per Potosí i Sucre. Uyuni, desert blanc de sal amb illes plenes de cactus amb més de 5 metres de llargada, amb craters plens de geisers i aigues termals als voltants, i llacunes on fan vida tot l’anys aquells ocells anomenats flamencs, dedicats a menjar petites algues que donen colors a les aigues gelades. Potosí, on hi ha el “nostre” Cerro Rico que encara dona plata, zinc i altres minerals a la gent pobre que continua vivint de la mineria, cooperativitzada i deixada a la ma de Deu. Treball dur que fa que els anys de vida dels miners no passin dels 45, quan els pulmons plens de pols no donen més. Es el valor de les joies de plata. Varem fer una bonica visita a les mines on vem poder sentir la duresa de la fosca feina i el somriure dels treballadors. El camí va continuar fins a Sucre, ciutat colonial, potser la més maca de Bolivia. Ciutat que recorda a les ciutats del nord d’Espanya o potser Madrid. Ens vem sentir com a casa. Enyorança de Barcelona i el bullici que et trobes.

Ara celebrem també les 24 tardors i una primavera de la Marta. I l’Eric , com sempre, (sabeu que li agrada muntar saraus) munta boniques festes sorpresa i reserva hotels amb piscina i tot. Una festa amb els veïns de casa que van ajudar moltíssim a enganyar-me. També van venir altres profes i les germanes. Bufada d’espelmes amb estampida de pastís a la cara i pinyata colectiva amb farina inclosa. Una nena semblava un osset de peluix de tan enfarinada que va quedar. Xurrasco, papas, amanida i música al pati de casa. I potser un sentiment d’amistat, d’inici de relacions que ja no son de veinatge, sinó quelcom més. Seguim el cap de setmana amb ruta cap a Santa Cruz: un bonic hotelet on la Marta va tenir el esmorzar al llit.

I així és.. la vida continua amb dos mesos de feina intensa per acabar tot allò començat! Esperem que ho poguem fer.

Un petó a tots

Marta ( i Eric)

dissabte, de juliol 30, 2005

Histories mínimes

Varem deixar d’escriure després dels fets de juny, quan el president de Bolívia havia dimitit i tot semblava que anava a esclatar. Després de tot allò sembla com si ja no hagués passat res digne de ser explicat, com si a la radio ja no hi haguessin noticies i com si cada dia fos un xic semblant a l’anterior. Ja no hi ha emoció. Tot i això, hem fet un recull de breus apunts de la vida quotidiana de San Julián.

“EL CHINO”
No se si recordareu que, amb tot el merder que va passar a Bolívia, els profes havien marxat de casa i ens havíem quedat sols. Varem estar dues setmanes treballant a l’escola, classificant llibres i muntant l’aula de computació. Tota la resta de profes havia marxat i varem decidir quedar-nos per tres motius: hi havia molta feina a fer, no volíem deixar les vivendes sense ningú, car hi ha hagut molts robatoris els darrers mesos a San Julián, i a l’escola han entrat ja varies vegades, i finalment teníem present que a principis de Juliol nosaltres marxàvem de vacances amb la mare de l’Eric.

Varen ser dies “difícils”. Estàvem tot el dia junts, i sense gaire gent amb qui parlar. Va ser un temps d’enyorança de Barcelona, de hores mortes, de solitud en parella. Fins que va aparèixer “el chino”. O millor dir, fins el dia en que ens va desaparèixer la bici del nostre pati. Va ser un dijous al matí. El dia abans la Marta havia caigut i va deixar-la sense lligar, i al matí algú se l’havia endut. La varem donar per perduda. I ho va estar fins diumenge, en que, mentre portàvem la bombona de butà cap al mercat, tot xino-xano, un nen ens va avançar amb la nostra pròpia bicicleta. El varem parar. No tenia el nen més de 10 anys. I quan li varem preguntar de on havia tret la bici, ell jurava i perjurava que el seu pare l’havia comprat per 100 bolivians. I la Marta el va acompanyar a casa a ell i la bici per parlar amb els seus pares. Jo em vaig quedar amb la bombona. I era cert. Aquell home l’havia comprat a un personatge famós a tot San Julián: “el Chino” .

“El Chino” es un home que havia viscut davant de casa nostra farà un any. Diuen que es baixet i que te la cara marcada pels cops de la seva dona. Diuen que la seva dona es curandera. I diuen que la seva dona el pega amb el cinturó. Si parles del “Chino” als nens del barri se’t queden amb cara d’espant i et pregunten que per que el vols veure. I es neguen a acompanyar-te a la seva casa per por. “El Chino” ja ha robat abans i la seva dona deu diners a la dona que els va llogar una casa fa uns mesos. “El Chino” treballava a una serralleria que hi ha darrera l’escola (San Julián està ple de serralleries). I ”el Chino” va robar-nos la bici un matí de dijous que passava per davant de casa nostra.

Però la família que havia comprat la nostra bici era una família humil. El pare, que treballa triant arròs i va comprar-la amb il•lusió de portar un regal a la família. Es va gastar més diners dels que podia i ara veníem nosaltres a dir-li que allò era nostre. L’home parlava molt lentament, amb dificultats per parlar el castellà. La filla gran va facilitar un xic la cosa, però no veia clar que la bici fos nostra. Viuen tots en una petita casa de fusta envoltada de terra i escombraries, amb un bassal ple d’aigua amb algun rastre ja verd. Aigua vella. Feia molta pena tot, i a més, havíem de demostrar que era la nostra bici, i nosaltres no teníem papers per demostrar-ho, només la clau del candau, que evidentment obria aquell candau. Després de molts “y ahora que haremos...” varem acordar deixar la bici lligada allà fins que trobessin al “Chino” i que nosaltres els ajudaríem a buscar-lo. Als tres dies ells no havien fet gaire i nosaltres, amb l’ajuda de la profe Sandra ja havíem descobert que el Chino havia tornat a canviar de casa i que treballava a les afores de San Julián. Com la família no havia fet res, ens varem endur la bici i varem quedar en tornar-nos a trobar per veure que més se sabia del lladre de bicicletes. Però em incomplert la nostra part, i no els hem tornat a veure. Això si, cada lliguem la bici.

UN PETIT VIATGE.
A la setmana de iniciar per fi les classes, varem marxar a un petit viatge. Havia vingut la primera visita del hivern (el vostre estiu), la mare de l’Eric. En deu dies varem anar de La Paz al Cusco passant pel Llac Titicaca. Purament turisme, amb un xic d’aventura en la fugida nocturna de Puno, ja que els bloquejos que s’havien acabat a Bolívia continuaven a Perú, aquest cop contra el Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units.

Com a petit resum de tot el viatge, dir que La Paz va continuar tat bojament acollidora com sempre, el llac mostrava el seu blau intens sota el cel més net del món i els seus peixos variaven la nostra dieta de pollastre i carn. I Cusco era la contradicció de ser un lloc purament turístic (no pots caminar tranquil pels carrers d’aquesta ciutat sense que et venguin o t’ofereixin postals, enllustrament de sabates, marionetes, tours o menús de tots tipus) amb la meravella dels ciments inkes i la construcció colonial. Això si, es neta i polida. I es que amb el que es cobra per dormir o menjar, suposem que l’alcaldia rep uns bons ingressos per a mantenir-la. Va coincidir allà amb el dia del mestre peruà, que evidentment es un dia diferent del dia del mestre bolivià. I estaven totes les escoles de la ciutat desfilant a la Plaza de Armas, tots els nens de primer de primària fins els batxillers, desfilant a pas d’oca. I d’allà, dos dies al Machu Pichu, que es com entrar a una postal. Es com irreal. Car d’arribar-hi monetàriament, molt car, està ben cuidat, i si no vas en un grup de 40 persones, et dona la sensació de que hi ha sempre poca gent.

Val la pena dormir una nit a “Aguas Calientes”, el poble que està al costat per dos motius: per a poder tornar una segona vegada a les ruïnes i per poder banyar-se a les aigües termals.
Va ser un bonic petit viatge. Retrobar-se amb la família tant lluny i després de set mesos i semblar que res no ha canviat i que la distància no existeix.

ARRIBEN MÉS LLIBRES.
Tot va ser tornar i ens varen arribar 300 caixes de llibres. Tornem a la feina. Hem deixat les lliçons de teatre per a que la Marta pugui endreçar.
Ara l’Eric treballa matí i tarda amb la informàtica. Formació de 7é i 8é de primària, extraescolars de 1er a 4rt de secundaria i als profes en dos torns. A més, fa la instal•lació de computadores al preescolar i el manteniment general de les màquines. La Marta porta el reforç a la lectura de 1er a 3er de primària, suport a la biblioteca (formació de la bibliotecària sobretot) i endreçament de llibres nous. Entre els dos estem preparant la formació del professorat per a que coneguin la biblioteca i la facin servir. Ara la veuen com un lloc per a que els nens facin els deures, no una cosa que els pugui interessar a ells. No saben ni el que hi ha no entren a preguntar-ho. Després farem formació de nens.
També ha arribat molt material escolar i computadores. Però sabeu que... es més car portar el material escolar fins aquí que comprar-lo aquí...

Ara doncs, estem treballant força. Els dies passant volant i entre tot això i rentar tot a mà, netejar la casa dels rius de pols o d’aigua que entren, anar a comprar al mercat amb la bici, llegir els diaris només el diumenge i assabentar-te per la radio de les noticies (d’una manera americocentrista), les setmanes volen. No se si més o menys que quan treballàvem a Barcelona, però... ja portem cinc mesos treballant aquí.

OLÍMPICS.
Una de les activitats típiques del curs escolar a San Julian són les Olimpíades de Magisteri. Durant un cap de setmana els professors de les diferents escoles del nucli s’enfronten entre ells per a “confraternitzar i crear unió”, que vol dir demostrar que ets millor que els altres i els pots guanyar, com més els humiliïs millor. L’acte d’inauguració va tenir desfilada, dels atletes i acompanyants, discursos, danses típiques, focs d’artifici i molt més, en les sis hores, molt dures, que va durar. Durant tres dies van haver-hi partits de futbol, basquet, voleibol i futbol sala.
I la nostra escola, amb “quatre medalles d’or de les set possibles, va ser la campiona, incrementant el nivell d’adversitat i odi que acumula. A part de ser de conveni, de estar mes cuidada i mes polida, de tenir més recursos i de cobrar les hores treballades, la nostra escola es la millor olímpicament parlant. Fins i tot la banda municipal anava en contra dels nostres equips!!! També es curiós la importància que es dona aquí als jocs esportius. Son més importants aquestes olimpíades que qualsevol altre cosa, inclús més importants que la educació dels nens.

LLIÇONS.
Continuem descobrint la personalitat boliviana. Cóm la gent et ve a demanar quelcom i abans et parla de quatre coses diferents fins a demanar-te el favor (que tu ja intuïes des del principi). O que no et parlen mai dels seus problemes o del seu passat. La família es tancada en ella mateixa i tot queda dins. A les classes veiem molt que no tenen capacitat de concentració, que es distreuen sempre amb el que els envolta.
Que els hi pots repetir una cosa quatre vegades i quan els deixes sols per a repetir-ho, ja no recorden el que tu els has dit (I això tant en nens com amb adults, i els adults son els professors, que fan faltes d’ortografia garrofals).
Hem calculat també que un nen bolivià fa un 33% menys hores de classe al dia que un nen espanyol, i que això significa que per tres cursos que fa un nen a Espanya, a Bolívia en fa dos. En definitiva, que a Bolívia els nens només fan 8 cursos espanyols Això es el pitjor subdesenvolupament, subdesenvolupament ja no només de mitjans o diners, sinó crònic i per sempre, perquè tot el potencial humà d’un poble està castrat i esdevé cíclic. Però com ells no ho saben, com ells no tenen amb que comparar, molts no aspiren a res millor. Fins i tot dóna la sensació que per a molts profes treballar quatre dies a la setmana quatre hores al dia es un sacrifici que mai serà pagat de manera adient.

Marta i Eric

Fotos: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/a25b

dissabte, de juny 11, 2005

Guerra i pau

Ja fa dies que tenim pensat escriure per explicar que està passant a Bolívia o potser per explicar el que nosaltres creiem que està passant a Bolívia, perquè potser és un xic difícil d’explicar. Potser per això cal començar per un punt d’inici, i aquest punt serà el dia 15 de maig, diumenge.

PRELUDI
La setmana del 16 al 22 de maig nosaltres dos varem deixar de donar classes per dedicar-nos integrament a la biblioteca. Va ser una setmana molt intensa, de feina de mati i tarda, tots els dies de la setmana, ja que només teníem aquells dies per acabar la feina. Ja a mitja setmana varem veure que la feina era impossible i varem reduir l’objectiu a endreçar, classificar i posar als estants els llibres de consulta, i deixar les novel·les i els llibres infantils i juvenils per a més endavant o directament per a la bibliotecària, la Florinda, a la que tampoc volíem forçar a un ritme massa europeu de feina. Aquells dies va arribar de la central sindical de mestres de La Paz la primera ordre de parada de 24 hores dels mestres rurals i els urbans (1). San Julián no va realitzar aquesta parada de 24 hores. Tampoc va fer la parada de 48 hores ni la de 72 hores que varen seguir. Però el diumenge 22 de maig va arribar la ordre de paro indefinit. I aquesta ordre si que va ser acceptada pels secretaris generals de sindicat de les escoles del nostre poble. Dilluns 23, a les 10 del matí, es paraven les classes del matí (això vol dir que nosaltres varem fer 2 hores del nostre nou horari). Encara que s’havia pactat amb els directors de fer classe fins a les dotze i aleshores iniciar el paro, els mestres no ha varen complir. I nosaltres varem tornar a la Biblioteca. Per la tarda, els profes si que varen fer classe fins a les quatre, quan va realitzar-se la reunió de tots els professors del nucli. (2). Allà es va començar a veure que no es sabia ben be perquè es parava, si per motius sectorials (augment de sou) o per motius nacionals (llei de nacionalització d’hidrocarburs (3) i convocatòria d’assemblea constituent (4), a més de rebuig de
l’autoconvocada autonomia de Santa Cruz. (5)). Tot i això, varem posar en comú que com a nucli no ens semblava gaire correcte parar classes, i que podíem trobar una manera de protestar sense perjudicar als nostres alumnes.

El dia 24 de maig va haver-hi reunió de tots els mestres de tot el districte de San Julián. Allà ja es va veure que la nostra posició era minoritària, ja que els altres nuclis ja varen dir que la proposta era parar del tot i acceptar el paro indefinit. I enmig de tot això, alguns varen aixecar els ànims contra la nostra escola, ja que és la que normalment mai segueix les parades sectorials. Es va parlar de les germanes espanyoles que dominaven l’escola i que obligava als mestres a treballar, i que havien de fer fora a les germanes, i els ànims es varen caldejar, derivant finalment a la organització de un comitè de vaga, dirigit pels més radicals, que va organitzar ja, quasi sense consulta de les bases, les activitats dels primers dies: marxa per la carretera dimecres al matí i bloqueig llampec a la tarda. Encara que es volia continuar ja indefinidament, varen veure que dijous era Corpus Cristi, festa nacional i divendres dia de la mare Boliviana. Tota activitat sectorial va aturar-se, doncs, fins dilluns, convocats tots al matí.

GUERRA
El dilluns, a la reunió del matí, el comitè de vaga va trobar-se que la gent de base tenia poques ganes de fer bloqueig. La reunió es va allargar molt, i es va debatre molt que calia fer, però mentre des la direcció s’exhortava a bloquejar i tallar la carretera, les bases no ho veien clar.
Al final es va clausurar sense cap decisió, i el comitè va convocar als secretaris de cada nucli a una reunió extraordinària. Varen fer la reunió i en aquesta reunió en petit comitè es va aprovar anar directament, al matí següent, a tallar la carretera. Inexplicablement, la mateixa gent que
el dia anterior dubtava i es manifestava en contra, ara acatava la ordre sense protestar en veu alta, i així va ser com els mestres de San Julián varen anar a tallar la carretera. La varen tenir tallada durant 10 dies.
Varen ser els primers en la gran revolta popular que ha fer caure el poder executiu a Bolívia. Potser cal recordar que San Julián és la zona de Santa Cruz amb més població de l’altiplà. Els habitants autòctons de la regió son els “cambas” i els de l’altiplà son anomenats aquí “kollas”. Es suporten en condicions normals, s’odien si son provocats. En tot això però, en tots aquests dies, mai va quedar del tot clar si els mestres lluitaven per la situació nacional (Demanant la nacionalització dels hidrocarburs i la convocatòria a una assemblea constituent i contra la autonomia de Santa Cruz) o per la seva demanda de augment de sou. Només a mida que la situació general del país ha anat radicalitzant-se, s’han decantat per la demanda nacional, però sense tenir-ho clar del tot. Ni els dirigents, ni els enviats del sindicat central... ningú ha sabut aclarir perquè estàvem allà. Però els professors hi eren. Poc a poc, es van anar afegint altres entitats i sindicats del poble. Els transportistes, els temuts colons (força de xoc més important i més organitzada, tothom els té por, perquè quan si posen no els treu més que l’exèrcit). El president del govern va proclamar una convocatòria a la Assemblea Constituent i al referèndum autonòmic, com per acontentar tant als sectors socials com a la oligarquia de Santa Cruz. Però el congrés ni ho va debatre i va quedar en un no res. I es que el congrés va deixar de sessionar pels conflictes socials a La Paz, creant encara mes sensació de deixadesa i de desgovern. En aquests deu dies hem vist com el menjar començava a faltar, com les dones es barallaven al mercat per la verdura que arribava, com les coses pujaven de preu... Nosaltres continuàvem a la biblioteca, ja dedicant-nos a la novel·la. La varem acabar, i també la juvenil. Mentrestant, a La Paz començaven els greus disturbis. La ciutat estava ocupada cada dia per manifestants que demanaven el mateix que es demanava a San Julián, amb la peculiaritat que San Julián era l’únic indret de tot el territori crucenyo on hi havia aquestes demandes i on tot estava parat. A la resta de l’orient bolivià la vida era normal. Be, normal no, perquè cap al nord no els arribava ni menjar ni combustible perquè nosaltres ho teníem bloquejat. Els professors tenien quatre torns per a tallar la carretera. Es varen enfrontar a la agressivitat de veïns que els varen voler atropellar. I començaven a arribar amenaces que els pobles més enllà de la carretera s’estaven armant per a venir a desbloquejar, fos com fos, el camí. La gana i la falta de aliments i altres coses començava a enervar els ànims. I a San Julian, els colons varen començar a armar-se a les barricades sota el lema de “nosaltres no començarem, però si venen a provocar-nos, pocs tornaran a casa”. Així es va iniciar aquesta setmana. Amb por ja entre els mestres, amb la dimissió del president Mesa, que es va rendir a la evidencia de que ell ja no podia fer més. Era dilluns 6 de juny. Era el dia del mestre bolivià i varem veure el seu emotiu discurs a casa de la profe Arminda, on un petit grup celebràvem aquesta data. Això deixava via lliure al cap del congrés, a un tal Hormando Vaca-Díez. Cap al camí a la presidència del govern, ja que ell era el successor constitucional. Vaca-Díez és el representant dels “empresaris” crucenyos, oligarca i molt vinculat al president del govern que va ordenar la matança de l’octubre del 2003. És el principal responsable de les variacions a la llei d’hidrocarburs en benefici de les empreses extrangeres. Només li calia que el congrés acceptés la renuncia del president i ell ho seria per dret. I aquí va esclatar la darrera revolta, la més gran. La Paz era camp de batalla, sense aigua (els campesins havien rebentat una de les línies d’entrada d’aigua) i sense gas, ja que la fabrica està a El Alto. Tampoc l’alto tenia gas, i això que les temperatures mínimes eren de cinc a deu graus sota zero. Vaca-Díez va decidir allunyar al congrés de La Paz i el va convocar a Sucre. Tots els sectors socials varen afegir a les demandes anteriors que Vaca-Díez no acceptes el càrrec i sobre aquest crit es varen llençar sobre Sucre. Érem a dimecres 8 de juny. Aquell dia la profe Sandra, la seva filla Carla Andrea, de setze anys, el seu fill Cèsar d’un any i mig,el seu marit; el profe Enrique, la profe Carminia i la seva filla de un any, juntament amb altres profes varen marxar cap a Santa Cruz caminant vint-i-cinc quilometres fugint de l’enclaustrament de San Julián.

Va ser el primer moment trist de veritat, perquè, encara que marxaven a la seva casa de la ciutat, la imatge de veure les dues famílies marxar sense quasi res per la carretera era trista.
El president Mesa va fer un darrer comunicat televisió, a la desesperada, demanant la renuncia de Vaca-Díez. El dijous tothom estava pendent de Sucre. Però el congrés no es va reunir ni al matí ni a la tarda. La por creixia i els moviments socials tenien tot Sucre ocupat i els miners
tenien dinamita per volar-ho tot. Aleshores es va anunciar que un miner havia mort en l’ enfrontament amb l’exèrcit. La revolta total estava a la cantonada. Mentrestant a San Julián s’anunciava que estaven a punt d’arribar els joves dels pobles veïns a desbloquejar fos com fos.
S’anunciava sang al poble. Va ser aquella tarda que la germana Bea i la germana Marivi ens varen venir a dir que elles marxarien a l’endemà al matí i que venien a dir-nos que per seguretat, com a estrangers era millor marxar. Que agaféssim allò imprescindible i que anéssim a dormir a casa d’elles. Mentrestant, de Sucre les noticies eren que Vaca-Díez fugia
escoltat de la policia i que els miners tenien a tots els diputats envoltats i que havien ocupat l’aeroport. Varem entrar a casa, varem fer les motxilles i varem agafar tot allò que havíem portat al arribar. Era una primera tria, ja que la majoria de coses es quedarien després a casa
les germanes, que és mes segura que la nostra en cas de quedar abandonada. A més, la germana Chus no marxava. Ella havia decidit quedar-se a San Julián passés el que passés. Però si que érem conscients que estàvem fugint. Deixarem tot endreçat però sense saber si tornaríem a la casa.

Llibres, menjar,... només ens endúiem de més les cartes rebudes i les fotografies. I de nit, després d’acomiadar-nos dels darrers profes que quedaven a les vivendes (la Mary Bel, el Roger i el seu fill Jeremy), a les fosques, varem arribar-nos a casa les germanes. Havíem de sortir de
matinada, a les quatre, en grups de dos per a que no ens veiessin com a grup de gringos. Havíem de caminar vint-i-cinc quilometres fins a Los Troncos, allà agafar un cotxe, creuar el riu en uns pontons o barcassa i cap a Santa Cruz amb cotxe, per contactar amb la profe Sandra o la profe
Carmínia i establir-nos a casa d’elles. Era una nit, com ho havia estat tot el dia, de radio. Ja deien per les diferents emissores que a San Julián s’havia decretat la llei seca, per impedir que en els piquets de bloqueig es vengués beguda que, ajuntat amb les armes, fes alguna desgràcia.

PAU
Però de cop, a les vuit i mitja es va anunciar roda de premsa de Vaca-Díez. A les nou renunciava a la successió, tot treien serps per la boca en parlar del president Mesa i de Evo Morales, cap del partit polític M.A.S. (Movimiento al Socialismo), que és qui certament està darrera dels aixecaments populars. A les deu es convocava el congrés de diputats, que entrava a la sala a les onze, després de esperar una hora a la porta de l’edifici perquè el porter ja s’havia anat a dormir i no tenien claus per entrar. I a les onze i mitja el cap de la Cort Suprema, Rodríguez Berces,
era anomenat nou president de la República de Bolívia. A les dotze i mitja s’aixecava el bloqueig a San Julián i es celebrava amb petards i trets d’escopeta i pistola a l’aire. A la una decidíem ja quedar-nos a San Julián.

Divendres tot es va aixecar diferent. El mercat era ple de menjar, la gent somreia com feia dies, tot i que San Julián s’havia mantingut sempre tranquil i amb els nens jugant al carrer. Varem tornar a casa amb les motxilles. A la reunió sindical general es va decidir que s’accepten les
vacances que el ministeri ha donat als profes (dues setmanes) com a temps per a negociar l’augment de sou, tot i que com a sector continuem en paro indefinit sense deixar encara clar si ho estem per l’augment de sou (ara sembla que si) o per la qüestió nacional. I varem anar, per la tarda, a fer un gelat ben bo amb la Mary Bel i el Jeremy, mentre el Roger tornava als entrenaments per al campionat de Futbol del poble on els profes tenen un equip. De cop tot torna a la seva normalitat, com si res hagués passat. En tot això, tot està tranquil, però ni s’ha canviat la llei d’hidrocarburs, ni s’ha convocat a l’Assemblea Constituent no s’ha parlat de la autonomia de Santa Cruz. Tot ha canviat per a que res no canviï, que deia aquell personatge de Lampedusa.

DEMOCRACIA
Volíem comentar finalment el concepte de democràcia i que és. Aquí hem vist aquests dies moltes parts del que es podria anomenar democràcia i del que en pensem que és. Per una part, hem vist com els manifestants han fet caure un govern i han impedit que qui volia el govern no hi pogués accedir. Però qui pot dir que això és democràtic? Hem vist un parlament que ha volgut jugar, com sempre ho ha fet, a fet i amagar, retardant tant com ha pogut les decisions i modificant les lleis per a benefici d’uns pocs. Son representants elegits democràticament, però és democràcia? Hem vist com una regió ha demanat de fer un referèndum per a tenir autonomia,
i ho ha fet reunint cinc-centes mil firmes, que en un país com Bolívia, de deu milions d’habitants, és molt, però que com el congrés no ho ha treballat ràpidament, ha autoconvocat un referèndum a la seva regió per a votar-ho. Però tot això encara no ha estat tant incisiu com el següent:
Un mestre és membre d’una escola i d’un nucli que agrupa escoles. Dins el seu nucli ell té veu i vot, i el nucli decideix una posició. Després aquesta decisió es porta a tot el districte, en la figura del Sindicat de mestres, i allà es posa en comú la decisió de cada nucli i es pren una decisió comú. Això vol dir que potser una persona pensa A i ho diu en el seu nucli. El nucli decideix B. I porta això al sindicat, que tria C. I la persona no pot fer A, ni el nucli no pot fer B, sinó que ha de fer C,
perquè si no la resta de nuclis el miraran malament. Aquí, a les reunions de associacions i sindicats, qui no ve te multa (equivalent de 10 a 20 € nostres), i qui no va a bloqueig o a manifestar-se també té repercussions. I el cert es que en aquesta escala de decisions que fan que qui pensa A faci C i el nucli que pensa B hagi de fer tot junt C ens fa reflexionar que en tota decisió democràtica s’ha de respectar la minoria, encara que això et faci més dèbil I tot i això, per la obligatorietat de anar, de seguir la decisió del sindicat, han canviat la situació del seu país, han tombat els plans d’un poder que es volia perpetuar en el mateix poder... però ho han fet antidemocràticament. I aquí hi ha el nostre dubte. Un dubte que no podrem resoldre encara, però que ens porta a plantejar-nos que és la democràcia i on hi ha el veritable govern del pobre.


DIARI DE LA MARTA
Divendres,deu de juny de 2005

Bufa un vent terrible a San Julián, són dos quarts d’ una del migdia i sembla com si la naturalesa ens digués: que imbècils sou humans. Està enfurismat el vent i em tira la roba estesa a terra i algunes coses més. Estic cansada, molt cansada. Desprès d’aquest dia escoltant radio hora
darrere hora, d’haver tancat la nostra petita casa sense saber si tornàvem i agafar allò imprescindible en una bossa de mà... ara he dormit. Quasi tres hores. Hem arribat de casa les germanes, he endreçat i dormo, dormo al meu llit bolivià. L’Eric se’n va a una reunió de profes de tots els col·legis dels voltants...jo no tinc força. I és que la tensió ha sortit tota i ara és esgotament.

Desprès de dormir, ara ja respiro tranquil·la. Ja no tinc un nus a l’estómac com feia dos dies que tenia.

És increïble com canvien les coses en qüestió de minuts. Dimecres atents perquè el congrés no havia pogut sessionar a la Paz. La meva por, però,era que els homes de les regions dels voltants que tenien gana i estaven armats ataquessin San Julián i aleshores si que no podien
sortir....

En part, les germanes i l’Eric tenien raó: no era més que quedar-nos a casa tranquilets però ¿ i si es donaven fort fins provocar la guerra aquí i no sabíem per on marxar? També deien que no arribarien els de les altres regions perquè tenen por als homes d’aquí i són capaços de matar i estan acostumats a donar tirs i cops de matxet.
Però ahir a la nit sabíem que realment venien, estava confirmat. Potser jo sóc massa poruga i sí que hi havia temps suficient d’escapar si passava algo. Des de dimecres, però, que l’ambaixada retirava als seus, jo pensava que potser era hora de marxar fins a Sta Cruz, molt superficialment, inconscientment però veia que era possible tot.
¿No era millor passar-nos de porucs i marxar? No ho sabré mai ni espero haver de saber-ho per cap altra vegada.

Escrivint m’adono de tota la por que no veia dins meu i que ara surt ... potser exagerant les coses.

Per altra banda, s’ha de reconèixer que el problema venia si aquest “vaca diez” no renunciava, esclatava la guerra i esclatava immediatament. Ahir va ser un dia difícil, escoltant la radio a cada moment (va estar encesa des les vuit del matí fins que varem marxar a les sis de la tarda a casa
les germanes) i on veiem que no deixaven sessionar però el més greu és que Hormando Vaca Diez no renunciava.
I ahir al migdia vaig anar a casa les germanes per saber si havien trucat a la ambaixada i que en pensaven de tot. Per elles no hi havia perill. A la tarda però s’ho van pensar millor i van venir a casa a buscar-nos.
Marxaríem a les quatre de la matinada, ens acompanyaria un profe per seguretat, caminaríem vint km i agafaríem un taxi cap a Sta Cruz. Allà hauríem d’esperar a veure que passava. A Sta Cruz tot estava tranquil però els militars també rondaven els carrers. Jo ja pensava que no volia
esperar a que passava sinó agafar un avió i llestos. Si calia ja tornaria un temps després.
Crec que sóc exagerada i massa poruga però per això tinc un marit més atrevit i aventurer.

Ahir, també, l’Eric i jo estàvem enfadats doncs ell , que no havia anat cap dia, volia anar ahir divendres a bloquejar la carretera amb els altres profes homes. Jo li vaig dir que era molt perillós i més ara que no sabíem que faríem els pobles dels voltants. Així que el vaig amenaçar que si ell marxava a bloquejar, jo tornava a Espanya. I es que en aquesta setmana he trobat a faltar molt a tots, als amics i a la família..

Ara me`n vaig a endreçar un xic la casa... ahir va quedar com un camp de batalla. ¿Sabeu les pelis on es veu una família corrent, recollint tot el que poden perquè han de fugir? Doncs per mi ja no és una pel·lícula. Jo no sabia que deixar i que no deixar. No sabia si tornaríem i qui es quedaria amb les nostres coses.

I jo el primer que vaig donar a la veïna va ser el menjar per la gateta. Pobra gata! S’ha passat la nit esgratinyant la porta.

Notes:
(1) Cal dir que a Bolívia hi ha una separació entre els mestres que treballen a la ciutat i els que treballen en zona rural, i és obligatori per a qualsevol mestre haver estat com a mínim dos anys treballant en zona rural per a poder treballar a la ciutat. És la única manera de tenir mestres a les zones rurals, escoles petites, multigrau (nens de diferents edats dins la mateixa aula cursant cursos diferents), on es viu en la comunitat i de la comunitat, moltes vegades sense llum.

(2) Nucli: Les escoles s’agrupen per nuclis. Cada nucli controla aquelles escoles petites que estan al seu voltant (en un radi de diversos quilometres) que no tenen la mida suficient per a poder tenir tots els òrgans administratius. Quan hi ha una reunió de nucli, s’ha de preveure una anticipació suficient per a que es pugui avisar a tots els profes, ja sigui via radio o via telèfon mòbil.
(3) En els darrers anys, s’han descobert a Bolívia les més grans reserves de gas de tot Sud-Amèrica, per darrera de les de Veneçuela (una Veneçuela Chavista que vol dir problemàtica segons els E.E.U.U). L’anterior president, l’anterior a Mesa volem dir, cap al 2003 va crear obscurs contractes amb companyies petrolieres que les beneficiava en gran manera i ho va fer saltant-se la constitució i el congrés. Van ser aquests fet els que varem propiciar la revolta del 2003, que varen acabar amb la matança de 30 manifestants per part de l’exèrcit sota ordre del president, Gonzalo Sanchez de Lozada, alies “Goni”. Veure també (4).

(4) Després dels fets del 2003, i ja sota la batuta del president Carlos Mesa, Vicepresident de Goñi i home sense passat polític, neutral i de bona fe, va proposar de canviar la constitució del país per a que tinguessin veu els indígenes i les dones, que encara no tenien drets constitucionals, a més de entra-hi tota la problemàtica dels hidrocarburs. Però davant la
insistència dels moviments socials, es va realitzar un referèndum sobre hidrocarburs que va donar lloc a una llei del govern que el congrés va modificar a la seva voluntat per a donar lloc a una llei “estèril” aprovada el mes d’abril del 2004. Com aquesta llei no complia la voluntat
dels moviments socials, i tampoc la voluntat general del referèndum, el president no la va signar i va ser aprovada sense la seva signatura. Aquest va ser el primer moment de la revolta popular que ha acabat en els fets d’aquest juny.
(5) Santa Cruz és la regió industrial i més prospera de la actual Bolívia. La ciutat ha crescut de 40.000 habitants el 1950 a 1 milió i pico en la actualitat. Hi té una bona part de culpa la droga (cocaïna), i ara mateix la soja. Ara, amb tot aquest capital econòmic i amb els pous de gas i
petroli en la zona, Santa Cruz ha demanat la autonomia econòmica. Hi ha barrejat assumptes socials, ètnics i racials. Arguments que us sonaran: “Paguem més impostos del que l’estat centralista ens torna”, “Perquè hem de mantenir a les regions pobres i ells tenen carreteres...”, “Els de l’altiplà son uns ganduls...”, “Els de l’altiplà (també anomenats kollas) son bruts i fan pudor perquè no es renten”,... Mentrestant, a l’Alto i a tot l’altiplà es parla de Santa Cruz i els seus dirigents com uns oligarques que volen els diners i el poder autonòmic per a reduir els
impostos sobre les seves empreses i aprofitar-se de la seva nova riquesaper a explotar als immigrant de l’altiplà.

dissabte, de maig 14, 2005

Tardor

Quan arriba el fred aquí ho fa de cop, sense avís ni miraments. Pot fer la calor més asfixiant, el sol més enlluernador, el dia més tranquil. De cop, el vent comença a bufar, s’aixeca la pols dels carrers, els arbres intenten que les seves branques les gronxin el menys possible, tasca del tot impossible, i el cel es tapa. El vent, acabat d’arribar, prova d’arribar a tots els racons.

Va ser bastant impressionant el dia que tot això va succeir en el moment de la consagració dins de l’església gran de San Julián, i els papers volaven i ,fins i tot, les Formes Sagrades saltaven amb el vent, mentre el cel s’enfosquia .De cop semblava que tot venia amb força divina. I va ser molest quan va venir de nit el fred, i va començar a ploure i ploure i a baixar la temperatura. La casa va començar a inundar-se, car les finestres tenen esquerdes i alguns vidres son trencats. Aigua i aigua, i la única solució va ser retirar les caixes del terra i deixar entrar l’aigua per a treure-la tota quan tot passés. No volem dir que el fred sigui molt baix, però es forta la diferència tèrmica, que fa passar de 29 ó 33 graus xafogosos de calor a 15 o 18 de fred humit. El fred vol dir dies de petita pluja amb el cel encapotat. Si el fred es curt, dura aquesta pluja un dia.
Si no, dos o tres, cada cop més fluixa, passant cap a xirimiri.
I és clar tot això dificulta el bany i la higiene de la roba. L’aigua surt aparentment gelada de la dutxa i hem d’escalfar-ne per poder netejar-nos.
La roba no hi ha més remei que fer-ho amb aigua freda. Total, ens netegem amb pots com es feia antigament a les nostres famílies. Això sí, a la nit és un luxe dormir abrigats i amb dues mantes sense passar calor.

Segueixen un parell de dies encapotats, en que el dia es suau en temperatura i la nit fresca. Això que la nit es fresca es nota en les sortides als banys, que estan fora. Finalment, surt el sol i dia a dia tot es va escalfant i es quan apareixen dos jornades primaverals tal com nosaltres les entenem, i són els millors dies en aquesta terra d’extrems.

CURIOSITATS BIBLIOTECÀRIES
Hem començat ja a introduir els llibres rebuts d’Espanya a la biblioteca. Això d’introduir llibres usats té la seva gràcia, doncs un sempre troba coses curioses en aquests llibres. Signatures de l’autor, donant un agraïment al que ha comprat el llibre o bé al seu destinatari pseudofinal, doncs el destinatari realment final no se sap mai. Papers i cartes deixades com a punts, records de gent que ara ha esdevingut anònima per nosaltres... Aquí volem fer un homenatge a les paraules i papers que hem trobat: Dins “El contracte social”, de J.J. Rousseau, a la primera plana hi havia escrit: “De si, la voluntad general puede errar. Quim 8-XII-83.” O en un llibre de filosofia trobàvem la programació de la primera desconnexió en català del centre de RTVE de Sant Cugat. Sembla un retall del “Diari de Barcelona”, però no un podem assegurar. Al darrera hi ha un tros d’article d’en Pernau parlant de que en un moment donat de la història tots varem estar a favor de la creació de l’estat d’Israel, després de conèixer el que va ser l’holocaust. Ara tots hi estem en contra, ve a dir, i és que la nostra opinió varia no considerant el fons de les coses sinó la superfície momentània. Acompanyava a la informació de la programació i a la porció d’article una llista de telèfons d’utilitat pública, però en castellà. Devia ser d’un altre diari. Hi ha, en d’altres llibres, retalls del Periodico que parlen dels canvis en l’Església de 1985, que, curiosament apunten que el cor dogmàtic de l’església s’allunya de la Teologia de la alliberament per acostar-se a la doctrina dura de la Europa central... curiós que això esdevingui ara totalment realitzat amb la pujada al poder (perquè vulgui o no admetre en veu alta, el Papa encara es cap d’estat i la seva entronització es de rei o de president vitalici de república), i un altre article parlant de la relació de l’església amb el regim franquista. Continuant amb l’església, s’ens parla de la renaixença de l’església progre de Barcelona sota la direcció d’en Narcis Jubany, una sèrie d’articles sobre l’escàndol de la banca Ambrosiana i el cardenal Marcinkus i una entrevista amb José Maria de Llanos, sacerdot i comunista que treballava al Pozo del Tio Raimundo quan allà hi havia xavoles i no atemptats . Hi ha també una tira publicitària que en diu que s’han esgotat les set primeres edicions del primer llibre publicat en castellà del primer llibre del papa, que suposem ha de ser Joan Pau II i la tira publicitària del 1978.

Hi ha també recuperats apunts culturals. Tenim el catàleg d’una exposició de M. Barceló del 1977 a l’Ateneu Barcelonès; tenim la programació d’una filmoteca que el 1992 no tancava a l’agost (almenys la primera setmana); tenim una entrevista a Jose Maria Valverde en que explica perquè va decidir tronar a Barcelona i quedar-s’hi, i ho explica el 1 d’octubre de
1985 a La Vanguardia.

En els diversos, trobem les coses més curioses... Les receptes de Servei Català de Salut (1 Aldsotone, 1 Maygaté de 160 mg i 1 Segnil); un full amb versos de “La vida es Sueño” escrits amb lletra tremolosa, una felicitació que desitja un bon 1974 als tiets, una postal de perruqueries Torrent escrita en alemany, plena de missatges amorosos, una carta de P.G.H. de Murcia a M.L.R de Barcelona, del 12 de juliol de 1979, de escriptura senzilla i amb un missatge de bona voluntat entre cosins.

Hi ha altres dedicatòries d’amor i apunts presos dels llibres, i finalment hi ha els llibres curiosos: la biografia popular de Lluis Companys en català o la teoria per estudiar per a l’ascens a Oficial d’oficina de la RENFE de 1970 (encara que el text es de 1956).

Finalment la joia: El llibre “El planetilla furioso” de la colecció “LA SAGA DE LOS AZNAR”, de 1976. Es una novela de ciencia ficció on els herois son la familia Aznar. Se qui hi ha molta gent amb el cognom Aznar, però quan un troba un llibre de ciencia ficció amb el titol de “La saga de los Aznar” i ho barreja amb la estrena del nou episodi de la Guerra de les Galàxies, el resultat mental es sorprenent i un s’imagina a Darth Vader amb un bigotet i arrogessat als peus de l’emperador mentre Zapatero Skywalker li pren el poder.

EL DINAR DE VEINS
L’altre dia es va organitzar el primer dinar de les cases de profes del barri 25 de maig, que són les nostres cinc vivendes (les cases de profes, que el barri es més extens). Cada un va prepara un plat típic de la seva regió, i es que tots som inmigrans, alguns potosins, altres cochabambins, altres crucenys però cap es nascut a San Julian. Va ser divertit seure tots junts a fora i compartint els nostres coneixements culinaris. Les aportacions nostres: gaspatxo, truita de patates, espinacs a la catalana i alberginia i tomaquets rellenus. Alguns plats els podeu veure a les fotos.

CASTIGS CORPORALS.

En un petita conversa entre alumnes de primer de primària, la Marta va descobrir com els “guasqueaban” (els pegaven) a casa.... I es que aquí l’educació encara es a base de maltractaments fisics com un pal de fusta ample que li diuen chicote, amb el cinturó, amb un instrument que sembla de sadomasoquisme amb tres tires de cuiro, amb ferro bullent ... Però els nens ho explicaven com una cosa normal i lògica que els facin a casa. Si es porten malament els han de pegar no? La profe Marta no sabia que fer en aquell moment, si posar-se a riure o plorar. I hi ha gent a Catalunya que ja reprén als pares que donen una petita patacada al cul, els diuen mals pares...

L’ESCOLA I NOSALTRES.
La setmana vinent es una setmana de canvis. De primer, estarem tota la setmana tancats entre llibres a la biblioteca, que romandrà tancada. Allà, amb la Florinda, la bibliotecaria, hem de deixar-ho tot endreçat, classificat i preparat per imprimir el catàleg de totes les existències, tant les noves com les que ja hi eren. Això te una certa pressa perquè ara els llibre estan en la sala on serà, a partir de dilluns 23, al nova aula d’informàtica. I es que a partir del 23, les nostres tasquen canvien un xic. L’Eric passarà a profe d’informatica, i la Marta farà reforç de lectura en els mes petits del mati i tarda i continuarà amb dramatització dels grans del matí i tots els de la tarda. Be, tots no, deixa un curs a l’Eric per a que no deixi de banda els nens, ja que les lliçons d’informatica van destinades als grans.

Sabeu quin es el problema mes gran per a la informàtica? Que aquí pocs han vist un teclat, be d’ordinador, be de màquina d’escriure. Ja us informarem de com avança.

FOTOS:
Algunes fotos dels nostres veïns, del paquet que ens varen enviar els pares de la Marta, i dels plats del menjar internacional. http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/e574

diumenge, d’abril 24, 2005

Vida a San Julian

Ara que fa dies que no escrivim, ara sembla que ja no tinguem res a dir. I potser es perquè ja tenim un dia a dia que ens marca tot el que fem. Ja fa dos mesos que treballem i moltes de les coses que son el nostre dia a dia ja no son novetat per a vosaltres, perquè ja ho varem explicar al mail anterior... Intentarem ser originals i explicar tot allò que encara es secret.

I LA CASA.
La nostra caseta ja es una llar: pintada d’ocre i amb cortines grogues. La nostre casa forma part de cinc vivendes de profes, de dues habitacions cada una. Cada profe te dret a una habitació. Això vol dir que hi ha profes que viuen compartint casa amb altres profes. Dona igual si tens parella o si tens molts fills... una habitació per mestre. Nosaltres som dos, així que tenim una casa “sencera”. La veritat es que tenim quasi més espai que a Barcelona: dues habitacions, jardí, animals domèstics... Tot un pas endavant. Per cert, Pere, si llegeixes això, ja ens diràs com va la vida a Carme 66!!! Tornant a la nostra casa, dormim en lliteres, doncs a la habitació petita no hi cabien els dos llits de costat. Tenim un armari de roba (fet de roba i metall volem dir). A la sala-menjador hi ha una cuina de dos fogons a gas, una taula gran (250 cm per 80 cm) de pura fusta (a Barcelona valdria un ronyó) que ens serveix per treballar i de biblioteca, dues taules metàl•liques per dinar, dues cadires de metall i la nevera petita. Ho complementen dos estants petits de ferro fi (quasi filferro) per conserves i estris de cuina.

Fora, una hamaca de poc us (a la tarda hi toca el sol de ple!) i dues cadires còmodes per seure fora. El banys i l’aixeta d’aigua son també a fora, al pati, i compartit i netejat per tots, organitzats per torns. La llum la prenem d’un profe que ens deixa fer-ho a canvi de que li paguem una part “proporcional” que sembla que es tota la seva factura. Les escombraries es cremen i nosaltres ens encarreguem de treure totes les males herbes de la nostra part de pati.

De moment ens han visitat (a dins) tres aranyes de mida mitjà i un escorpí. Per fora han circulat un gripau enorme (imagina el més gran que mai has vist i serà fill del nostre) i una taràntula com el teu puny. A més, es passegen les vaques (veure foto), els gansos, les ovelles i els chanchos (porcs). La Princesa es la gossa que ens vigila la casa a la nit.

Tenim 4 nens de 1 any com a veïns (fills de les profes) i un de 4 (El nostre ja íntim amic Lalo), 6 professores i dos professors. Darrera tenim uns nens que viuen tota la setmana a càrrec del seu germà gran, el de 15 anys. A les tardes i nits, ens trobem al porxo que compartim per xerrar o per fer reunió de llum o aigua. La llum ens la enganxem d’un profe que te contracte. Ell porta la factura i fem parts proporcionals. Però aquest mes hem descobert que el profe passa la llum a altres cases i que a totes fa probablement el mateix, així que ell te la llum gratis i encara deu guanyar diners.

II L’ESCOLA
La vida a l’escola continua el seu ritme. De tant en tant hi ha un dia de festa sorpresa (dia de cobro del mestre, dia del nen bolivià), que fa que el ritme es relaxi. Però no penseu que estem ja cansats de la feina. Nooooooooooooooooooooooooooooooo... es que la rutina la teníem perduda, i al recuperar-la, hem recuperat les coses que te la rutina... el fet de que ja no saps que explicar perquè la vida es construeix a base de petites anècdotes que es van sobreposant i aleshores ja no saps si explicar-ho o no. Explicar que una de les feines que ens proposem es que els nens sàpiguen fer una fila per anar d’un lloc a un altre per després deixar de fer files i anar tranquil•lament al curs, i no com ara, que van corrent i empenyent-se uns als altres. Històries... Com la del professor de segon de primària que aplica el següent sil•logisme: els nens han d’aprendre a llegir llibres; els llibres estan escrits en lletra d’impremta; per tant els nens han d’aprendre a llegir i escriure primer de tot en lletra d’impremta. Realitat: els nens no saben llegir ni escriure. No saben ni escriure el seu nom. Però el mestre continua en la seva. O el merder de fer fotocòpies dels llibres de lectura, que en reunió es queda que tots els cursos ho fan en grup les fotocopies (tots els cursos al mateix moment... ) i després et trobes de que cada profe fa el que vol... Però el que es cert es que els nens més problemàtics ho son perquè les històries de casa seva ho han provocat. Pares que no estan perquè treballen tot el dia a la botigueta (traducció de ventita i que es un conjunt de quatre fustes on venen el que sigui, des de estris de casa a menjar) i germans de 15 i 11 anys que porten la casa endavant. O pares que veuen molt i després abusen de les filles, o... les històries son moltes i no val la pena allargar el mail.

Continuem flipant amb els noms dels nens, i de com ajuden a les feines familiars.

Ja han arribat els llibres i el proper cap de setmana, en que es trasllada l’u de maig a dilluns, tindrem tres dies per començar a endreçar. De moment els hem començat a mirar i dona unes ganes de llegir, llegir i llegir!!!!

Dijous venent hi ha una manifestació de pares per demanar que le govern doni més sous.. Els pares que no hi vagin, tenen multa. Ho han decidit els propis pares.

III EL POBLE
El poble s’ha omplert de pols, ja que fa setmanes que no plou (2 i mitja). A l’escola anem caminant o amb una bici de segona (o tercera o vuitena mà, ja que no canvia de marxes i les rodes es desinflen si o si cada dos dies) o caminant. Al mercat hi anem caminant i tornem a casa en mototaxi.

A la Marta, no sabem com s’ho fa, sempre li toca el motorista boig, que suposa sempre que tothom s’apartarà de la seva ruta. Si dibuixéssim els nostres recorreguts, farien un triangle on de la casa a l’escola seria un catet, de l’escola al mercat l’altre i del mercat a casa seria l’hipotenusa. I acompleix el teorema de manera curiosa: de casa a l’escola, 10 minuts, de l’escola al mercat 10 més i del mercat a casa 15 minuts a bon pas.

Comprem la carn els dimecres o els diumenges, ja que arriba fresca al mercat. Es molt impresionant veure totes les parts d’una vaca senceres, un cap amb els ulls oberts, mirant la darrera llum de la vida, tirat a terra, el fetge gegant,... La verdura arriba els dimarts i els divendres. Pollastres i formatge quasi cada dia. La llet, en bosses metàliques... Les conserves i la neteja cada tres setmanes a Santa Cruz.

IV DIVERSIONS
La diversió aquí es xerrar amb els veins, i anar a veure una pinicula a l’esglesia. L’altre dia varen passar Alexander. Va ser curiòs veure les escenes de llit al lloc on hauria d’haver-hi el Crist darrera l’altar.

Més privadament, podem veure pelicules a l’ordinador. Els DVD i els VCD son baratos de llogar (0.50 Euros) i això ens ha permés veure Lost in Translation, Kill Bill, Los piratas del Caribe i tot Star Wars. Els nens de darrera venen i es col•loquen a la finestra per mirar la tele. Els hi va agradar molt La amenaza fantasma, avui els hem comprat Shreck i Nemo... Jo, es que es una mica trist veure com miren per la teva finestra i et demanen veure una peli. Hem comprat cortines per quan volem més intimitat per sopar de vegades.

Però ja no hi ha res més que això i la radio. Curiositats musicals: canço molt de moda: “La fuerza del destino” (Mecano però no se si cantat per Mecano), rancheras mexicanes, música àrab i evidentment la cumbia i el bolero. De música autoctona aquí Santa Cruz poca.

Llegim molt i més que llegirem amb el munt de llibres que han arribat. Ara estem kafkians, amb “La metamorfosi” i “El procès”, a part de rellegir “Les venes obertes d’America Llatina”

V NOTICIES
Ens arriben poques noticies d’Espanya ara que no estem vivint amb le sgermanes, doncs el diari el venen al costat del mercat i no hi anem cada día. Hem sabut de les eleccions basques (que es feien) però fins avui no n’hem sabut el resultat. De la elecció del Papa si que n’hem sabut i molt.
Suposo que per espanya també han parlat molt. Aquí la reacció final ha estat: que be, ja hi ha nou Papa, però no s’ha comentat gaire el seu tarannà. Del futbol, aquí son tots mes madridistes que a la Castellana, així que si al final tenim la sort de guanyar la lliga, l’Eric es capaça de posar-se una samarreta del barça a l’arribar a l’escola.

Ens arriba correu, encara que depèn de quines cartes fan un camí llarg. Ens ha arribat una via Guatemala! Triga entre dues setmanes i un mes. Nosaltres responem tot per correu ordinari, ja que l’accés al mail està força restringit!

VI FINAL
Nois, noies, familia, amics... us deixem fins a la propera. Potser es que la rutina ens envaeix, però estem molt be i contents... I si voleu col•laborar amb la tasca, el dia 7 de maig, a Les Corts, es fa la mostra d’entitats del barri. Allà estarà l’entitat que ens ha enviat, EDUCO... paseu i saludeu-los i ells us diràn si cal quelcom!

Un petó i disculpeu la ortografia!

Marta i Eric

ANNEX FOTOGRAFIES
Hem penjat les darreres fotografies a
http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=8e2b&

dissabte, de març 19, 2005

San Julian, setmana III

Sembla mentida que ja faci més de tres setmanes que vàrem aterrar aquí. La darrera vegada parlàvem de l’aclimatació. Ara ja podem dir que som professors, que depèn de per a qui no estem casats i que oficialment som missioners.

Els dies de cada dia tenen una pauta semblant. El despertador sona a tres quarts de set, i del llit sortim a les set. Dutxa ràpida, agafar les bosses que ens van regalar el Navero i la Mariona amb la pandereta dins i agafar també el portafolis on estan els apunts de les activitats a fer a les classes del matí. I a córrer cap a l’esmorzar a casa de les germanes. Per arribar-hi hem de creuar el pati de gespa. De nit tornem pel cami de pedres, doncs mai se sap a on s’amaguen les taràntules i les vívores. Ahir hi havia un escorpí a la nostra habitació, però es va amagar prou ràpid per a matar-lo. Suposo que va fugir de veure’ns tant blancs encara.

Esmorzem, amb més pressa els que tenen classe pel matí i els altres freguen plats i tasses. I cap a les classes, que comencen a tres quarts de vuit. Son sis classes de 40 minuts amb un descans de 10 minuts cada dos classes. L’Eric fa les de Dramatització del matí i està a l’espera de que s’acabi de muntar l’aula d’ordinadors. La Marta es la “profe” de Lectura Eficaç del matí i de dramatització i Lectura Eficaç de la tarda. Ah, només fem de 1er a 6é de primària. Les classes son un xic fosques a dins, però l’escola es acollidora, organitzada al voltant de dos patis, un dur i l’altre de gespa. Hi ha dos torns d’alumnes, els del matí (1er a 8é en dos línies, A i B) i la tarda (1er a 8é C i 1er a 4rt de secundaria A i B).

Els mitjans son simples, llibres compartits per tots els alumnes (un de la classe els va a buscar al principi de cada assignatura), manca de material en alguns nens... No hi ha ventiladors. Els pupitres son de 2 en 2 i el profe te una taula petita. La tiça està guardada a direcció. Aquí es va fer una reforma educativa com la d’espanya, però si a espanya hi ha la queixa de que no hi ha recursos, imagineu aquí.

La nostra escola està en protestes i manifestacions, ja que el govern de Bolívia no ha acomplert amb el conveni. El conveni indica que l’Església construeix les escoles, els pares en paguen el manteniment i el govern paga els sous. Doncs fa dos anys que no dona nous sous, i a les escoles en zones de creixement, com San Julián, els nous professors necessaris els han de pagar els pares. Però aquí, quan s’ha de fer una manifestació, des de la direcció de l’escola es decideix que les classes continuen normalment i que són els pares els que han de demanar. I aleshores es munta una reunió de pares i ells decideixen que els pares que no es manifestin, paguen 50 Bolivianos a la comunitat educativa.

El cert es que en aquestes setmanes hem viscut la dimissió del president, que el parlament no ha acceptat. El president va presentar la dimissió perquè s’havien bloquejat totes les principals carreteres del país. I els bloqueigs son organitzats pel M.A.S., partit indigenista d’esquerra, que predomina a l’altiplano i que demana que es posin més impostos a les empreses que treuen petroli i gas de Bolívia. Es clar que el petroli i el gas no surt de l’altiplano, sinó de Santa Cruz, que demana autonomia. Es un xic complicat, però resulta que els del M.A.S. estan contra l’autonomia, els de l’Autonomia estan contra el M.A.S. i tots es van posicionar contra el govern central. I aleshores el president va dimitir per obtenir una posició de força... i va guanyar. Ara hi ha reunions per arreglar-ho tot, però el país està bloquejat encara. Avui fins i tot està bloquejat San Julian.

Tornant a l’escola, el nivell de lectura es baix. Hi ha diverses causes. Alguns nens han après a casa en quetxua (que no només es una marca del Decathlon, sinó que es una de els ètnies andina, la dels inques, i que Decathlon va fer-se seva suposo per la referència al fred i les muntanyes i l’aventura.). Molts treballen en el torn oposat al de les classes ajudant a les parades que les seves mares tenen, o ajudant a les feines de casa. I finalment, llegir quins llibres, son tant cars i tant difícils d’aconseguir... Alguns “profes” llegeixen encara movent els llavis... I si saben llegir, els hi manca comprensió lectora.

Dinem a les dotze. Si hi ha classe per la tarda, cap a classe. L’Eric munta ordinadors i prepara tot el material informàtic. Després es preparen les classes del dia seguent i es repassa el fet aquell dia. I després anem a fer un volt, quan el sol ja es baix allà a quarts de sis, per sortir de l’ambient. Però no es fàcil. Els nens ens veuen i s’acosten cridant: “profe”, “profe Marta” o “profe Eric”... I se’t tiren a sobre!!! Passem pel mercat, comprem alguna cosa per la casa o simplement fem un volt. S’ha de tornar abans de fer-se fosc (a les set ja es negre) perquè els mosquits no perdonen. El sopar es a quarts de vuit o les vuit. Sobretaula, noticies si les fan (hi ha només un canal a San Julian, i el controla un senyor que posa el que vol. Ell ho rep per una antena gran.) A les deu la habitació i aquí ja es privat.

Els caps de setmana son tranquils. Dissabtes de preparar les classes de la setmana següent i nit de pel·lícula, i diumenge de cuinar un xic i llegir i descansar. Algun cap de setmana baixem a Santa Cruz i fins i tot podem anar al cinema!!! Per setmana Santa anirem a San Ignacio de Velasco, a la Chiquitania.

A més, en aquests proxims dies tornem a fer mudanca... Ja tenim la nostra caseta de profes llesta per anar-hi a viure on estarem vivint al costat dels altres profes . Ens esperen amb entusiasme... el profe Roger (es pronuncia rojer) per veure el futbol, les dones per ensenyar-nos a cuinar boliviâ i els bebès dels mestres per practicar amb ells... Petita casa amb minimes comoditats però serà maco aprendre a viure humilment i a compartir amb els natius d`aquí. Perquè sinó era difícil que fessim amistats.

Ara ja pensem com podrem anar a comprar en el "gran mercat del poble"... carn penjada de sol a sol, amb calor al sostre de la botiga, comprar el pa, comprar la poca fruita que es ven (i cara quan hi ha bloqueijos), comprar estris de neteja i higiene.... i es que baixar a Santa Cruz a comprar és imposible pel pes i per les distancies. Aprofitant el bonic cap de setmana que anirem a veure " Constantine"...

Un petó a tots,

Marta i Eric

Fotografies de La Paz: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/a755