Som a les darreries de la nostra estada a San Julián i tot va massa de presa, massa de presa per poder enllestir amb tot el que ens cal fer. I és que de Febrer a ara el temps ens ha passat per davant sense avisar-nos.
Potser amb un any no dóna temps a fer tot el que ens havíem proposat però comencem a somiar en altres coses...
Somiem, doncs, en poder acabar el nostre projecte però ja comencem a somiar en continuar el viatge. Més viatge? Quin viatge? Tenim el dubte de que fer al desembre... No us pensareu que tornarem tan aviat, oi? Els somnis son platges on poder veure pingüins, foques i les llunyanes cues de balenes. Somnis de tango i smog. Somnis de retorn a la selva amazònica i acabar envoltats de mariachis o guerrillers. I ens han dit que la única manera de fer realitat els somnis es tirar endavant. Però encara no hem decidit si fem aquest pas o no. Un altre nadal fora de casa, un altre aniversari tots dos sols... el camí que fa que enlloc sigui casa teva...
això enfront del ara o mai.
La vida a San Julián? Continuem, continuem programant ordinadors, fent classes de computació, ordenant llibres i més llibres... I a les tardes llegim, llegim molt. Veiem alguna pel•lícula a l’ordinador... Que hi ha més a fer? Veure passar la vida i jugar amb els nostres veïns, els nens de darrere casa, xerrant als porxos amb els altres profes, celebrar el dia de Santa Cruz, el dia de l’amistat, el dia de l’estudiant... aquí a bolivia hi ha dies per a tothom.
Ara hem dit adéu a uns dies de vacances ben macos. Els pares de la Marta han estat per aquestes terres bolivianes juntament amb la Carla, la germana de set anys (fets a Bolívia). Ens hem passejat pel salar d’Uyuni, per Potosí i Sucre. Uyuni, desert blanc de sal amb illes plenes de cactus amb més de 5 metres de llargada, amb craters plens de geisers i aigues termals als voltants, i llacunes on fan vida tot l’anys aquells ocells anomenats flamencs, dedicats a menjar petites algues que donen colors a les aigues gelades. Potosí, on hi ha el “nostre” Cerro Rico que encara dona plata, zinc i altres minerals a la gent pobre que continua vivint de la mineria, cooperativitzada i deixada a la ma de Deu. Treball dur que fa que els anys de vida dels miners no passin dels 45, quan els pulmons plens de pols no donen més. Es el valor de les joies de plata. Varem fer una bonica visita a les mines on vem poder sentir la duresa de la fosca feina i el somriure dels treballadors. El camí va continuar fins a Sucre, ciutat colonial, potser la més maca de Bolivia. Ciutat que recorda a les ciutats del nord d’Espanya o potser Madrid. Ens vem sentir com a casa. Enyorança de Barcelona i el bullici que et trobes.
Ara celebrem també les 24 tardors i una primavera de la Marta. I l’Eric , com sempre, (sabeu que li agrada muntar saraus) munta boniques festes sorpresa i reserva hotels amb piscina i tot. Una festa amb els veïns de casa que van ajudar moltíssim a enganyar-me. També van venir altres profes i les germanes. Bufada d’espelmes amb estampida de pastís a la cara i pinyata colectiva amb farina inclosa. Una nena semblava un osset de peluix de tan enfarinada que va quedar. Xurrasco, papas, amanida i música al pati de casa. I potser un sentiment d’amistat, d’inici de relacions que ja no son de veinatge, sinó quelcom més. Seguim el cap de setmana amb ruta cap a Santa Cruz: un bonic hotelet on la Marta va tenir el esmorzar al llit.
I així és.. la vida continua amb dos mesos de feina intensa per acabar tot allò començat! Esperem que ho poguem fer.
Un petó a tots
Marta ( i Eric)
