Varem deixar d’escriure després dels fets de juny, quan el president de Bolívia havia dimitit i tot semblava que anava a esclatar. Després de tot allò sembla com si ja no hagués passat res digne de ser explicat, com si a la radio ja no hi haguessin noticies i com si cada dia fos un xic semblant a l’anterior. Ja no hi ha emoció. Tot i això, hem fet un recull de breus apunts de la vida quotidiana de San Julián.
“EL CHINO”
No se si recordareu que, amb tot el merder que va passar a Bolívia, els profes havien marxat de casa i ens havíem quedat sols. Varem estar dues setmanes treballant a l’escola, classificant llibres i muntant l’aula de computació. Tota la resta de profes havia marxat i varem decidir quedar-nos per tres motius: hi havia molta feina a fer, no volíem deixar les vivendes sense ningú, car hi ha hagut molts robatoris els darrers mesos a San Julián, i a l’escola han entrat ja varies vegades, i finalment teníem present que a principis de Juliol nosaltres marxàvem de vacances amb la mare de l’Eric.
“EL CHINO”
No se si recordareu que, amb tot el merder que va passar a Bolívia, els profes havien marxat de casa i ens havíem quedat sols. Varem estar dues setmanes treballant a l’escola, classificant llibres i muntant l’aula de computació. Tota la resta de profes havia marxat i varem decidir quedar-nos per tres motius: hi havia molta feina a fer, no volíem deixar les vivendes sense ningú, car hi ha hagut molts robatoris els darrers mesos a San Julián, i a l’escola han entrat ja varies vegades, i finalment teníem present que a principis de Juliol nosaltres marxàvem de vacances amb la mare de l’Eric.
Varen ser dies “difícils”. Estàvem tot el dia junts, i sense gaire gent amb qui parlar. Va ser un temps d’enyorança de Barcelona, de hores mortes, de solitud en parella. Fins que va aparèixer “el chino”. O millor dir, fins el dia en que ens va desaparèixer la bici del nostre pati. Va ser un dijous al matí. El dia abans la Marta havia caigut i va deixar-la sense lligar, i al matí algú se l’havia endut. La varem donar per perduda. I ho va estar fins diumenge, en que, mentre portàvem la bombona de butà cap al mercat, tot xino-xano, un nen ens va avançar amb la nostra pròpia bicicleta. El varem parar. No tenia el nen més de 10 anys. I quan li varem preguntar de on havia tret la bici, ell jurava i perjurava que el seu pare l’havia comprat per 100 bolivians. I la Marta el va acompanyar a casa a ell i la bici per parlar amb els seus pares. Jo em vaig quedar amb la bombona. I era cert. Aquell home l’havia comprat a un personatge famós a tot San Julián: “el Chino” .
“El Chino” es un home que havia viscut davant de casa nostra farà un any. Diuen que es baixet i que te la cara marcada pels cops de la seva dona. Diuen que la seva dona es curandera. I diuen que la seva dona el pega amb el cinturó. Si parles del “Chino” als nens del barri se’t queden amb cara d’espant i et pregunten que per que el vols veure. I es neguen a acompanyar-te a la seva casa per por. “El Chino” ja ha robat abans i la seva dona deu diners a la dona que els va llogar una casa fa uns mesos. “El Chino” treballava a una serralleria que hi ha darrera l’escola (San Julián està ple de serralleries). I ”el Chino” va robar-nos la bici un matí de dijous que passava per davant de casa nostra.
Però la família que havia comprat la nostra bici era una família humil. El pare, que treballa triant arròs i va comprar-la amb il•lusió de portar un regal a la família. Es va gastar més diners dels que podia i ara veníem nosaltres a dir-li que allò era nostre. L’home parlava molt lentament, amb dificultats per parlar el castellà. La filla gran va facilitar un xic la cosa, però no veia clar que la bici fos nostra. Viuen tots en una petita casa de fusta envoltada de terra i escombraries, amb un bassal ple d’aigua amb algun rastre ja verd. Aigua vella. Feia molta pena tot, i a més, havíem de demostrar que era la nostra bici, i nosaltres no teníem papers per demostrar-ho, només la clau del candau, que evidentment obria aquell candau. Després de molts “y ahora que haremos...” varem acordar deixar la bici lligada allà fins que trobessin al “Chino” i que nosaltres els ajudaríem a buscar-lo. Als tres dies ells no havien fet gaire i nosaltres, amb l’ajuda de la profe Sandra ja havíem descobert que el Chino havia tornat a canviar de casa i que treballava a les afores de San Julián. Com la família no havia fet res, ens varem endur la bici i varem quedar en tornar-nos a trobar per veure que més se sabia del lladre de bicicletes. Però em incomplert la nostra part, i no els hem tornat a veure. Això si, cada lliguem la bici.
UN PETIT VIATGE.
A la setmana de iniciar per fi les classes, varem marxar a un petit viatge. Havia vingut la primera visita del hivern (el vostre estiu), la mare de l’Eric. En deu dies varem anar de La Paz al Cusco passant pel Llac Titicaca. Purament turisme, amb un xic d’aventura en la fugida nocturna de Puno, ja que els bloquejos que s’havien acabat a Bolívia continuaven a Perú, aquest cop contra el Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units.
Com a petit resum de tot el viatge, dir que La Paz va continuar tat bojament acollidora com sempre, el llac mostrava el seu blau intens sota el cel més net del món i els seus peixos variaven la nostra dieta de pollastre i carn. I Cusco era la contradicció de ser un lloc purament turístic (no pots caminar tranquil pels carrers d’aquesta ciutat sense que et venguin o t’ofereixin postals, enllustrament de sabates, marionetes, tours o menús de tots tipus) amb la meravella dels ciments inkes i la construcció colonial. Això si, es neta i polida. I es que amb el que es cobra per dormir o menjar, suposem que l’alcaldia rep uns bons ingressos per a mantenir-la. Va coincidir allà amb el dia del mestre peruà, que evidentment es un dia diferent del dia del mestre bolivià. I estaven totes les escoles de la ciutat desfilant a la Plaza de Armas, tots els nens de primer de primària fins els batxillers, desfilant a pas d’oca. I d’allà, dos dies al Machu Pichu, que es com entrar a una postal. Es com irreal. Car d’arribar-hi monetàriament, molt car, està ben cuidat, i si no vas en un grup de 40 persones, et dona la sensació de que hi ha sempre poca gent.
Val la pena dormir una nit a “Aguas Calientes”, el poble que està al costat per dos motius: per a poder tornar una segona vegada a les ruïnes i per poder banyar-se a les aigües termals.
Va ser un bonic petit viatge. Retrobar-se amb la família tant lluny i després de set mesos i semblar que res no ha canviat i que la distància no existeix.
ARRIBEN MÉS LLIBRES.
Tot va ser tornar i ens varen arribar 300 caixes de llibres. Tornem a la feina. Hem deixat les lliçons de teatre per a que la Marta pugui endreçar.
ARRIBEN MÉS LLIBRES.
Tot va ser tornar i ens varen arribar 300 caixes de llibres. Tornem a la feina. Hem deixat les lliçons de teatre per a que la Marta pugui endreçar.
Ara l’Eric treballa matí i tarda amb la informàtica. Formació de 7é i 8é de primària, extraescolars de 1er a 4rt de secundaria i als profes en dos torns. A més, fa la instal•lació de computadores al preescolar i el manteniment general de les màquines. La Marta porta el reforç a la lectura de 1er a 3er de primària, suport a la biblioteca (formació de la bibliotecària sobretot) i endreçament de llibres nous. Entre els dos estem preparant la formació del professorat per a que coneguin la biblioteca i la facin servir. Ara la veuen com un lloc per a que els nens facin els deures, no una cosa que els pugui interessar a ells. No saben ni el que hi ha no entren a preguntar-ho. Després farem formació de nens.
També ha arribat molt material escolar i computadores. Però sabeu que... es més car portar el material escolar fins aquí que comprar-lo aquí...
Ara doncs, estem treballant força. Els dies passant volant i entre tot això i rentar tot a mà, netejar la casa dels rius de pols o d’aigua que entren, anar a comprar al mercat amb la bici, llegir els diaris només el diumenge i assabentar-te per la radio de les noticies (d’una manera americocentrista), les setmanes volen. No se si més o menys que quan treballàvem a Barcelona, però... ja portem cinc mesos treballant aquí.
OLÍMPICS.
Una de les activitats típiques del curs escolar a San Julian són les Olimpíades de Magisteri. Durant un cap de setmana els professors de les diferents escoles del nucli s’enfronten entre ells per a “confraternitzar i crear unió”, que vol dir demostrar que ets millor que els altres i els pots guanyar, com més els humiliïs millor. L’acte d’inauguració va tenir desfilada, dels atletes i acompanyants, discursos, danses típiques, focs d’artifici i molt més, en les sis hores, molt dures, que va durar. Durant tres dies van haver-hi partits de futbol, basquet, voleibol i futbol sala.
Ara doncs, estem treballant força. Els dies passant volant i entre tot això i rentar tot a mà, netejar la casa dels rius de pols o d’aigua que entren, anar a comprar al mercat amb la bici, llegir els diaris només el diumenge i assabentar-te per la radio de les noticies (d’una manera americocentrista), les setmanes volen. No se si més o menys que quan treballàvem a Barcelona, però... ja portem cinc mesos treballant aquí.
OLÍMPICS.
Una de les activitats típiques del curs escolar a San Julian són les Olimpíades de Magisteri. Durant un cap de setmana els professors de les diferents escoles del nucli s’enfronten entre ells per a “confraternitzar i crear unió”, que vol dir demostrar que ets millor que els altres i els pots guanyar, com més els humiliïs millor. L’acte d’inauguració va tenir desfilada, dels atletes i acompanyants, discursos, danses típiques, focs d’artifici i molt més, en les sis hores, molt dures, que va durar. Durant tres dies van haver-hi partits de futbol, basquet, voleibol i futbol sala.
I la nostra escola, amb “quatre medalles d’or de les set possibles, va ser la campiona, incrementant el nivell d’adversitat i odi que acumula. A part de ser de conveni, de estar mes cuidada i mes polida, de tenir més recursos i de cobrar les hores treballades, la nostra escola es la millor olímpicament parlant. Fins i tot la banda municipal anava en contra dels nostres equips!!! També es curiós la importància que es dona aquí als jocs esportius. Son més importants aquestes olimpíades que qualsevol altre cosa, inclús més importants que la educació dels nens.
LLIÇONS.
Continuem descobrint la personalitat boliviana. Cóm la gent et ve a demanar quelcom i abans et parla de quatre coses diferents fins a demanar-te el favor (que tu ja intuïes des del principi). O que no et parlen mai dels seus problemes o del seu passat. La família es tancada en ella mateixa i tot queda dins. A les classes veiem molt que no tenen capacitat de concentració, que es distreuen sempre amb el que els envolta.
LLIÇONS.
Continuem descobrint la personalitat boliviana. Cóm la gent et ve a demanar quelcom i abans et parla de quatre coses diferents fins a demanar-te el favor (que tu ja intuïes des del principi). O que no et parlen mai dels seus problemes o del seu passat. La família es tancada en ella mateixa i tot queda dins. A les classes veiem molt que no tenen capacitat de concentració, que es distreuen sempre amb el que els envolta.
Que els hi pots repetir una cosa quatre vegades i quan els deixes sols per a repetir-ho, ja no recorden el que tu els has dit (I això tant en nens com amb adults, i els adults son els professors, que fan faltes d’ortografia garrofals).
Hem calculat també que un nen bolivià fa un 33% menys hores de classe al dia que un nen espanyol, i que això significa que per tres cursos que fa un nen a Espanya, a Bolívia en fa dos. En definitiva, que a Bolívia els nens només fan 8 cursos espanyols Això es el pitjor subdesenvolupament, subdesenvolupament ja no només de mitjans o diners, sinó crònic i per sempre, perquè tot el potencial humà d’un poble està castrat i esdevé cíclic. Però com ells no ho saben, com ells no tenen amb que comparar, molts no aspiren a res millor. Fins i tot dóna la sensació que per a molts profes treballar quatre dies a la setmana quatre hores al dia es un sacrifici que mai serà pagat de manera adient.
Marta i Eric
Fotos: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/a25b
Marta i Eric
Fotos: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/a25b
