Guerra i pau

Ja fa dies que tenim pensat escriure per explicar que està passant a Bolívia o potser per explicar el que nosaltres creiem que està passant a Bolívia, perquè potser és un xic difícil d’explicar. Potser per això cal començar per un punt d’inici, i aquest punt serà el dia 15 de maig, diumenge.

PRELUDI
La setmana del 16 al 22 de maig nosaltres dos varem deixar de donar classes per dedicar-nos integrament a la biblioteca. Va ser una setmana molt intensa, de feina de mati i tarda, tots els dies de la setmana, ja que només teníem aquells dies per acabar la feina. Ja a mitja setmana varem veure que la feina era impossible i varem reduir l’objectiu a endreçar, classificar i posar als estants els llibres de consulta, i deixar les novel·les i els llibres infantils i juvenils per a més endavant o directament per a la bibliotecària, la Florinda, a la que tampoc volíem forçar a un ritme massa europeu de feina. Aquells dies va arribar de la central sindical de mestres de La Paz la primera ordre de parada de 24 hores dels mestres rurals i els urbans (1). San Julián no va realitzar aquesta parada de 24 hores. Tampoc va fer la parada de 48 hores ni la de 72 hores que varen seguir. Però el diumenge 22 de maig va arribar la ordre de paro indefinit. I aquesta ordre si que va ser acceptada pels secretaris generals de sindicat de les escoles del nostre poble. Dilluns 23, a les 10 del matí, es paraven les classes del matí (això vol dir que nosaltres varem fer 2 hores del nostre nou horari). Encara que s’havia pactat amb els directors de fer classe fins a les dotze i aleshores iniciar el paro, els mestres no ha varen complir. I nosaltres varem tornar a la Biblioteca. Per la tarda, els profes si que varen fer classe fins a les quatre, quan va realitzar-se la reunió de tots els professors del nucli. (2). Allà es va començar a veure que no es sabia ben be perquè es parava, si per motius sectorials (augment de sou) o per motius nacionals (llei de nacionalització d’hidrocarburs (3) i convocatòria d’assemblea constituent (4), a més de rebuig de
l’autoconvocada autonomia de Santa Cruz. (5)). Tot i això, varem posar en comú que com a nucli no ens semblava gaire correcte parar classes, i que podíem trobar una manera de protestar sense perjudicar als nostres alumnes.

El dia 24 de maig va haver-hi reunió de tots els mestres de tot el districte de San Julián. Allà ja es va veure que la nostra posició era minoritària, ja que els altres nuclis ja varen dir que la proposta era parar del tot i acceptar el paro indefinit. I enmig de tot això, alguns varen aixecar els ànims contra la nostra escola, ja que és la que normalment mai segueix les parades sectorials. Es va parlar de les germanes espanyoles que dominaven l’escola i que obligava als mestres a treballar, i que havien de fer fora a les germanes, i els ànims es varen caldejar, derivant finalment a la organització de un comitè de vaga, dirigit pels més radicals, que va organitzar ja, quasi sense consulta de les bases, les activitats dels primers dies: marxa per la carretera dimecres al matí i bloqueig llampec a la tarda. Encara que es volia continuar ja indefinidament, varen veure que dijous era Corpus Cristi, festa nacional i divendres dia de la mare Boliviana. Tota activitat sectorial va aturar-se, doncs, fins dilluns, convocats tots al matí.

GUERRA
El dilluns, a la reunió del matí, el comitè de vaga va trobar-se que la gent de base tenia poques ganes de fer bloqueig. La reunió es va allargar molt, i es va debatre molt que calia fer, però mentre des la direcció s’exhortava a bloquejar i tallar la carretera, les bases no ho veien clar.
Al final es va clausurar sense cap decisió, i el comitè va convocar als secretaris de cada nucli a una reunió extraordinària. Varen fer la reunió i en aquesta reunió en petit comitè es va aprovar anar directament, al matí següent, a tallar la carretera. Inexplicablement, la mateixa gent que
el dia anterior dubtava i es manifestava en contra, ara acatava la ordre sense protestar en veu alta, i així va ser com els mestres de San Julián varen anar a tallar la carretera. La varen tenir tallada durant 10 dies.

Varen ser els primers en la gran revolta popular que ha fer caure el poder executiu a Bolívia. Potser cal recordar que San Julián és la zona de Santa Cruz amb més població de l’altiplà. Els habitants autòctons de la regió son els “cambas” i els de l’altiplà son anomenats aquí “kollas”. Es suporten en condicions normals, s’odien si son provocats. En tot això però, en tots aquests dies, mai va quedar del tot clar si els mestres lluitaven per la situació nacional (Demanant la nacionalització dels hidrocarburs i la convocatòria a una assemblea constituent i contra la autonomia de Santa Cruz) o per la seva demanda de augment de sou. Només a mida que la situació general del país ha anat radicalitzant-se, s’han decantat per la demanda nacional, però sense tenir-ho clar del tot. Ni els dirigents, ni els enviats del sindicat central... ningú ha sabut aclarir perquè estàvem allà. Però els professors hi eren. Poc a poc, es van anar afegint altres entitats i sindicats del poble. Els transportistes, els temuts colons (força de xoc més important i més organitzada, tothom els té por, perquè quan si posen no els treu més que l’exèrcit). El president del govern va proclamar una convocatòria a la Assemblea Constituent i al referèndum autonòmic, com per acontentar tant als sectors socials com a la oligarquia de Santa Cruz. Però el congrés ni ho va debatre i va quedar en un no res. I es que el congrés va deixar de sessionar pels conflictes socials a La Paz, creant encara mes sensació de deixadesa i de desgovern. En aquests deu dies hem vist com el menjar començava a faltar, com les dones es barallaven al mercat per la verdura que arribava, com les coses pujaven de preu... Nosaltres continuàvem a la biblioteca, ja dedicant-nos a la novel·la. La varem acabar, i també la juvenil. Mentrestant, a La Paz començaven els greus disturbis. La ciutat estava ocupada cada dia per manifestants que demanaven el mateix que es demanava a San Julián, amb la peculiaritat que San Julián era l’únic indret de tot el territori crucenyo on hi havia aquestes demandes i on tot estava parat. A la resta de l’orient bolivià la vida era normal. Be, normal no, perquè cap al nord no els arribava ni menjar ni combustible perquè nosaltres ho teníem bloquejat. Els professors tenien quatre torns per a tallar la carretera. Es varen enfrontar a la agressivitat de veïns que els varen voler atropellar. I començaven a arribar amenaces que els pobles més enllà de la carretera s’estaven armant per a venir a desbloquejar, fos com fos, el camí. La gana i la falta de aliments i altres coses començava a enervar els ànims. I a San Julian, els colons varen començar a armar-se a les barricades sota el lema de “nosaltres no començarem, però si venen a provocar-nos, pocs tornaran a casa”. Així es va iniciar aquesta setmana. Amb por ja entre els mestres, amb la dimissió del president Mesa, que es va rendir a la evidencia de que ell ja no podia fer més. Era dilluns 6 de juny. Era el dia del mestre bolivià i varem veure el seu emotiu discurs a casa de la profe Arminda, on un petit grup celebràvem aquesta data. Això deixava via lliure al cap del congrés, a un tal Hormando Vaca-Díez. Cap al camí a la presidència del govern, ja que ell era el successor constitucional. Vaca-Díez és el representant dels “empresaris” crucenyos, oligarca i molt vinculat al president del govern que va ordenar la matança de l’octubre del 2003. És el principal responsable de les variacions a la llei d’hidrocarburs en benefici de les empreses extrangeres. Només li calia que el congrés acceptés la renuncia del president i ell ho seria per dret. I aquí va esclatar la darrera revolta, la més gran. La Paz era camp de batalla, sense aigua (els campesins havien rebentat una de les línies d’entrada d’aigua) i sense gas, ja que la fabrica està a El Alto. Tampoc l’alto tenia gas, i això que les temperatures mínimes eren de cinc a deu graus sota zero. Vaca-Díez va decidir allunyar al congrés de La Paz i el va convocar a Sucre. Tots els sectors socials varen afegir a les demandes anteriors que Vaca-Díez no acceptes el càrrec i sobre aquest crit es varen llençar sobre Sucre. Érem a dimecres 8 de juny. Aquell dia la profe Sandra, la seva filla Carla Andrea, de setze anys, el seu fill Cèsar d’un any i mig,el seu marit; el profe Enrique, la profe Carminia i la seva filla de un any, juntament amb altres profes varen marxar cap a Santa Cruz caminant vint-i-cinc quilometres fugint de l’enclaustrament de San Julián.

Va ser el primer moment trist de veritat, perquè, encara que marxaven a la seva casa de la ciutat, la imatge de veure les dues famílies marxar sense quasi res per la carretera era trista.
El president Mesa va fer un darrer comunicat televisió, a la desesperada, demanant la renuncia de Vaca-Díez. El dijous tothom estava pendent de Sucre. Però el congrés no es va reunir ni al matí ni a la tarda. La por creixia i els moviments socials tenien tot Sucre ocupat i els miners
tenien dinamita per volar-ho tot. Aleshores es va anunciar que un miner havia mort en l’ enfrontament amb l’exèrcit. La revolta total estava a la cantonada. Mentrestant a San Julián s’anunciava que estaven a punt d’arribar els joves dels pobles veïns a desbloquejar fos com fos.
S’anunciava sang al poble. Va ser aquella tarda que la germana Bea i la germana Marivi ens varen venir a dir que elles marxarien a l’endemà al matí i que venien a dir-nos que per seguretat, com a estrangers era millor marxar. Que agaféssim allò imprescindible i que anéssim a dormir a casa d’elles. Mentrestant, de Sucre les noticies eren que Vaca-Díez fugia
escoltat de la policia i que els miners tenien a tots els diputats envoltats i que havien ocupat l’aeroport. Varem entrar a casa, varem fer les motxilles i varem agafar tot allò que havíem portat al arribar. Era una primera tria, ja que la majoria de coses es quedarien després a casa
les germanes, que és mes segura que la nostra en cas de quedar abandonada. A més, la germana Chus no marxava. Ella havia decidit quedar-se a San Julián passés el que passés. Però si que érem conscients que estàvem fugint. Deixarem tot endreçat però sense saber si tornaríem a la casa.

Llibres, menjar,... només ens endúiem de més les cartes rebudes i les fotografies. I de nit, després d’acomiadar-nos dels darrers profes que quedaven a les vivendes (la Mary Bel, el Roger i el seu fill Jeremy), a les fosques, varem arribar-nos a casa les germanes. Havíem de sortir de
matinada, a les quatre, en grups de dos per a que no ens veiessin com a grup de gringos. Havíem de caminar vint-i-cinc quilometres fins a Los Troncos, allà agafar un cotxe, creuar el riu en uns pontons o barcassa i cap a Santa Cruz amb cotxe, per contactar amb la profe Sandra o la profe
Carmínia i establir-nos a casa d’elles. Era una nit, com ho havia estat tot el dia, de radio. Ja deien per les diferents emissores que a San Julián s’havia decretat la llei seca, per impedir que en els piquets de bloqueig es vengués beguda que, ajuntat amb les armes, fes alguna desgràcia.

PAU
Però de cop, a les vuit i mitja es va anunciar roda de premsa de Vaca-Díez. A les nou renunciava a la successió, tot treien serps per la boca en parlar del president Mesa i de Evo Morales, cap del partit polític M.A.S. (Movimiento al Socialismo), que és qui certament està darrera dels aixecaments populars. A les deu es convocava el congrés de diputats, que entrava a la sala a les onze, després de esperar una hora a la porta de l’edifici perquè el porter ja s’havia anat a dormir i no tenien claus per entrar. I a les onze i mitja el cap de la Cort Suprema, Rodríguez Berces,
era anomenat nou president de la República de Bolívia. A les dotze i mitja s’aixecava el bloqueig a San Julián i es celebrava amb petards i trets d’escopeta i pistola a l’aire. A la una decidíem ja quedar-nos a San Julián.

Divendres tot es va aixecar diferent. El mercat era ple de menjar, la gent somreia com feia dies, tot i que San Julián s’havia mantingut sempre tranquil i amb els nens jugant al carrer. Varem tornar a casa amb les motxilles. A la reunió sindical general es va decidir que s’accepten les
vacances que el ministeri ha donat als profes (dues setmanes) com a temps per a negociar l’augment de sou, tot i que com a sector continuem en paro indefinit sense deixar encara clar si ho estem per l’augment de sou (ara sembla que si) o per la qüestió nacional. I varem anar, per la tarda, a fer un gelat ben bo amb la Mary Bel i el Jeremy, mentre el Roger tornava als entrenaments per al campionat de Futbol del poble on els profes tenen un equip. De cop tot torna a la seva normalitat, com si res hagués passat. En tot això, tot està tranquil, però ni s’ha canviat la llei d’hidrocarburs, ni s’ha convocat a l’Assemblea Constituent no s’ha parlat de la autonomia de Santa Cruz. Tot ha canviat per a que res no canviï, que deia aquell personatge de Lampedusa.

DEMOCRACIA
Volíem comentar finalment el concepte de democràcia i que és. Aquí hem vist aquests dies moltes parts del que es podria anomenar democràcia i del que en pensem que és. Per una part, hem vist com els manifestants han fet caure un govern i han impedit que qui volia el govern no hi pogués accedir. Però qui pot dir que això és democràtic? Hem vist un parlament que ha volgut jugar, com sempre ho ha fet, a fet i amagar, retardant tant com ha pogut les decisions i modificant les lleis per a benefici d’uns pocs. Son representants elegits democràticament, però és democràcia? Hem vist com una regió ha demanat de fer un referèndum per a tenir autonomia,
i ho ha fet reunint cinc-centes mil firmes, que en un país com Bolívia, de deu milions d’habitants, és molt, però que com el congrés no ho ha treballat ràpidament, ha autoconvocat un referèndum a la seva regió per a votar-ho. Però tot això encara no ha estat tant incisiu com el següent:
Un mestre és membre d’una escola i d’un nucli que agrupa escoles. Dins el seu nucli ell té veu i vot, i el nucli decideix una posició. Després aquesta decisió es porta a tot el districte, en la figura del Sindicat de mestres, i allà es posa en comú la decisió de cada nucli i es pren una decisió comú. Això vol dir que potser una persona pensa A i ho diu en el seu nucli. El nucli decideix B. I porta això al sindicat, que tria C. I la persona no pot fer A, ni el nucli no pot fer B, sinó que ha de fer C,
perquè si no la resta de nuclis el miraran malament. Aquí, a les reunions de associacions i sindicats, qui no ve te multa (equivalent de 10 a 20 € nostres), i qui no va a bloqueig o a manifestar-se també té repercussions. I el cert es que en aquesta escala de decisions que fan que qui pensa A faci C i el nucli que pensa B hagi de fer tot junt C ens fa reflexionar que en tota decisió democràtica s’ha de respectar la minoria, encara que això et faci més dèbil I tot i això, per la obligatorietat de anar, de seguir la decisió del sindicat, han canviat la situació del seu país, han tombat els plans d’un poder que es volia perpetuar en el mateix poder... però ho han fet antidemocràticament. I aquí hi ha el nostre dubte. Un dubte que no podrem resoldre encara, però que ens porta a plantejar-nos que és la democràcia i on hi ha el veritable govern del pobre.


DIARI DE LA MARTA
Divendres,deu de juny de 2005

Bufa un vent terrible a San Julián, són dos quarts d’ una del migdia i sembla com si la naturalesa ens digués: que imbècils sou humans. Està enfurismat el vent i em tira la roba estesa a terra i algunes coses més. Estic cansada, molt cansada. Desprès d’aquest dia escoltant radio hora
darrere hora, d’haver tancat la nostra petita casa sense saber si tornàvem i agafar allò imprescindible en una bossa de mà... ara he dormit. Quasi tres hores. Hem arribat de casa les germanes, he endreçat i dormo, dormo al meu llit bolivià. L’Eric se’n va a una reunió de profes de tots els col·legis dels voltants...jo no tinc força. I és que la tensió ha sortit tota i ara és esgotament.

Desprès de dormir, ara ja respiro tranquil·la. Ja no tinc un nus a l’estómac com feia dos dies que tenia.

És increïble com canvien les coses en qüestió de minuts. Dimecres atents perquè el congrés no havia pogut sessionar a la Paz. La meva por, però,era que els homes de les regions dels voltants que tenien gana i estaven armats ataquessin San Julián i aleshores si que no podien
sortir....

En part, les germanes i l’Eric tenien raó: no era més que quedar-nos a casa tranquilets però ¿ i si es donaven fort fins provocar la guerra aquí i no sabíem per on marxar? També deien que no arribarien els de les altres regions perquè tenen por als homes d’aquí i són capaços de matar i estan acostumats a donar tirs i cops de matxet.
Però ahir a la nit sabíem que realment venien, estava confirmat. Potser jo sóc massa poruga i sí que hi havia temps suficient d’escapar si passava algo. Des de dimecres, però, que l’ambaixada retirava als seus, jo pensava que potser era hora de marxar fins a Sta Cruz, molt superficialment, inconscientment però veia que era possible tot.

¿No era millor passar-nos de porucs i marxar? No ho sabré mai ni espero haver de saber-ho per cap altra vegada.

Escrivint m’adono de tota la por que no veia dins meu i que ara surt ... potser exagerant les coses.

Per altra banda, s’ha de reconèixer que el problema venia si aquest “vaca diez” no renunciava, esclatava la guerra i esclatava immediatament. Ahir va ser un dia difícil, escoltant la radio a cada moment (va estar encesa des les vuit del matí fins que varem marxar a les sis de la tarda a casa
les germanes) i on veiem que no deixaven sessionar però el més greu és que Hormando Vaca Diez no renunciava.

I ahir al migdia vaig anar a casa les germanes per saber si havien trucat a la ambaixada i que en pensaven de tot. Per elles no hi havia perill. A la tarda però s’ho van pensar millor i van venir a casa a buscar-nos.

Marxaríem a les quatre de la matinada, ens acompanyaria un profe per seguretat, caminaríem vint km i agafaríem un taxi cap a Sta Cruz. Allà hauríem d’esperar a veure que passava. A Sta Cruz tot estava tranquil però els militars també rondaven els carrers. Jo ja pensava que no volia
esperar a que passava sinó agafar un avió i llestos. Si calia ja tornaria un temps després.

Crec que sóc exagerada i massa poruga però per això tinc un marit més atrevit i aventurer.

Ahir, també, l’Eric i jo estàvem enfadats doncs ell , que no havia anat cap dia, volia anar ahir divendres a bloquejar la carretera amb els altres profes homes. Jo li vaig dir que era molt perillós i més ara que no sabíem que faríem els pobles dels voltants. Així que el vaig amenaçar que si ell marxava a bloquejar, jo tornava a Espanya. I es que en aquesta setmana he trobat a faltar molt a tots, als amics i a la família..

Ara me`n vaig a endreçar un xic la casa... ahir va quedar com un camp de batalla. ¿Sabeu les pelis on es veu una família corrent, recollint tot el que poden perquè han de fugir? Doncs per mi ja no és una pel·lícula. Jo no sabia que deixar i que no deixar. No sabia si tornaríem i qui es quedaria amb les nostres coses.

I jo el primer que vaig donar a la veïna va ser el menjar per la gateta. Pobra gata! S’ha passat la nit esgratinyant la porta.

Notes:
(1) Cal dir que a Bolívia hi ha una separació entre els mestres que treballen a la ciutat i els que treballen en zona rural, i és obligatori per a qualsevol mestre haver estat com a mínim dos anys treballant en zona rural per a poder treballar a la ciutat. És la única manera de tenir mestres a les zones rurals, escoles petites, multigrau (nens de diferents edats dins la mateixa aula cursant cursos diferents), on es viu en la comunitat i de la comunitat, moltes vegades sense llum.

(2) Nucli: Les escoles s’agrupen per nuclis. Cada nucli controla aquelles escoles petites que estan al seu voltant (en un radi de diversos quilometres) que no tenen la mida suficient per a poder tenir tots els òrgans administratius. Quan hi ha una reunió de nucli, s’ha de preveure una anticipació suficient per a que es pugui avisar a tots els profes, ja sigui via radio o via telèfon mòbil.

(3) En els darrers anys, s’han descobert a Bolívia les més grans reserves de gas de tot Sud-Amèrica, per darrera de les de Veneçuela (una Veneçuela Chavista que vol dir problemàtica segons els E.E.U.U). L’anterior president, l’anterior a Mesa volem dir, cap al 2003 va crear obscurs contractes amb companyies petrolieres que les beneficiava en gran manera i ho va fer saltant-se la constitució i el congrés. Van ser aquests fet els que varem propiciar la revolta del 2003, que varen acabar amb la matança de 30 manifestants per part de l’exèrcit sota ordre del president, Gonzalo Sanchez de Lozada, alies “Goni”. Veure també (4).

(4) Després dels fets del 2003, i ja sota la batuta del president Carlos Mesa, Vicepresident de Goñi i home sense passat polític, neutral i de bona fe, va proposar de canviar la constitució del país per a que tinguessin veu els indígenes i les dones, que encara no tenien drets constitucionals, a més de entra-hi tota la problemàtica dels hidrocarburs. Però davant la
insistència dels moviments socials, es va realitzar un referèndum sobre hidrocarburs que va donar lloc a una llei del govern que el congrés va modificar a la seva voluntat per a donar lloc a una llei “estèril” aprovada el mes d’abril del 2004. Com aquesta llei no complia la voluntat
dels moviments socials, i tampoc la voluntat general del referèndum, el president no la va signar i va ser aprovada sense la seva signatura. Aquest va ser el primer moment de la revolta popular que ha acabat en els fets d’aquest juny.

(5) Santa Cruz és la regió industrial i més prospera de la actual Bolívia. La ciutat ha crescut de 40.000 habitants el 1950 a 1 milió i pico en la actualitat. Hi té una bona part de culpa la droga (cocaïna), i ara mateix la soja. Ara, amb tot aquest capital econòmic i amb els pous de gas i
petroli en la zona, Santa Cruz ha demanat la autonomia econòmica. Hi ha barrejat assumptes socials, ètnics i racials. Arguments que us sonaran: “Paguem més impostos del que l’estat centralista ens torna”, “Perquè hem de mantenir a les regions pobres i ells tenen carreteres...”, “Els de l’altiplà son uns ganduls...”, “Els de l’altiplà (també anomenats kollas) son bruts i fan pudor perquè no es renten”,... Mentrestant, a l’Alto i a tot l’altiplà es parla de Santa Cruz i els seus dirigents com uns oligarques que volen els diners i el poder autonòmic per a reduir els
impostos sobre les seves empreses i aprofitar-se de la seva nova riquesaper a explotar als immigrant de l’altiplà.