El final de la caminada...

Sembla que arribar a La Paz hagi estat despertar a l’hivern que havíem esquivat durant tot el viatge. La Paz l’hem caminada, l’hem pujada i baixada, l’hem menjada i l’hem coneguda amb diversos personatges que ara ja son persones i amics.

Potser quan vàrem decidir anar cap a Rurrenabaque no sabíem que aquesta tria ens portaria a conèixer tanta gent.

Ja el primer dia, caminant per la fira de miniatures anomenada "Las Alasitas" vàrem conèixer el Valentín. En Valentín Mejillones es amauta Aymara, savi dels coneixements andins. Podeu buscar el seu nom al Google... Be, en Valentín va iniciar amb nosaltres una conversa que vàrem anar perllongant en dies, en diferents visites a la seva parada de Ekekos, ninots de la bona sort. Amb ell sempre estava la Wara (Estrella en aymara), la seva filla de 10 anys. De les converses va sortir la posibilitat de realitzar un intercanvi de joves a la zona de Tiwanaku, d’on ell es originari. A Tiwanaku vàrem anar-hi amb ell i amb l’Anne Mieke i també vàrem visitar El Alto, on viu la seva família, per realitzar el ritual de la Ch’alla. Aquest ritual es fa al principi de l’any per demanar tot allò que es desitja que succeeixi en els propers dotze mesos.

Hem parlat de l’Anne Mieke... Aquesta holandesa estava al mateix hotel que nosaltres, i una tarda va succeir una escena veritablement repelent... Hi havia cinc persones escrivint a la cafeteria de l’hotel, cada una en el seu diari personal, el que havia succeït aquell dia. Dues canadenques, l’Anne i nosaltres... Al final, algú va iniciar la conversa... i així es va formar un grup típic de guiris tots parlant en castellà. Però amb l’Anne es va establir una més gran empatia, potser perquè ella també es queda a Bolívia. Es economista i antropòloga i vol realitzar aquí el seu treball d’antropologia. Per això es va animar a venir a conèixer al Valentín.

La Paz varen ser deu dies. Els mercats, les cholitas, el menjar, la nit envoltada de les llums de la vall, la Paz ha estat la primera ciutat freda que ens ha permès fer cafès calents i gaudir-los. Potser no era tan ordenada Bolívia com vàrem pensar al principi, però continua tenint mes estructura que Brasil. El carnaval, aigua, globus, espuma i rues de disfresses... la Marta s’enfadava quan al principi la mullaven. Però va comprar una màscara i un pot d’espuma i l’hauríeu de veure al contraatac.

I quan a San Julian ens vàrem demanar quatre dies més per arribar, ens vàrem dirigir cap a Cochabamba. Una ciutat on hem conegut al Sr. Werner Guttentag, llibreter alemany exiliat el 1933 a Holanda i arribat a Bolívia el 1939. El 1945 va fundar la seva primera llibreria. Ha estat referent en aquest país com a editor i llibreter. Te llibreries a La Paz, Cochabamba i Santa Cruz. Ara, amb 85 anys, sembla que el pessimisme te un paper important en el seu pensament.

Va ser una coincidència el parlar amb ell... haviem trobat un bon llibre critica literària editat als anys 50 * i la dependenta ens va comentar que era de la col•lecció particular del Sr. Werner. Al pagar, un home gran ens va mirar detingudament mentre parlàvem (en català) i ens va dir si parlàvem yiddish... I va començar una conversa interessant, acabant a la biblioteca de San Julian que encara hem de començar. Potser ens pot donar un cop de ma, ja que diu que hi ha molts llibres sense destí... es trist. El seu pessimisme ve de moltes coses, però es que a Bolívia els llibres son molt cars, tant per al llibreter com per al lector. I aleshores la solució es presenta en les edicions pirata fotocopiades. (Hem vist un venedor de carrer llegint la Odissea.). Però el Sr. Guttentag no pot vendre fotocopies a la seva llibreria i els llibres que té valen 10 àpats bolivians. El segon dia de visita a la seva llibreria vàrem coincidir amb un pedant historiador d’Alella que fa molts anys (40) que viu a Bolívia i que no ens va dir el seu nom... només va posar en dubte la nostra capacitat de bibliotecaris. Ves a saber... potser amb el temps ens hi fem més.

I avui ja som a Santa Cruz. Hem descobert que el retard que ens varen sol•licitar les Germanes Teresianes era degut a que el paleta no havia acabat la nostra futura habitació. Com en son de patidores si nosaltres podem dormir al terra o al primer sofà que ens vingui de pas!!! La realitat es que encara no ha acabat, però ara agafarem el nostre darrer autobús i aquesta tarda, després de tres mesos de camí, serem a la nostra nova casa.
Marta i Eric

* "La tradición clásica" de Gilbert Highet, edició de Fondo de Cultura Econòmica, Mèxic 1954. Es una passada.

Cap a la ciutat dels núvols

I

Varem deixar enrrera Manaos i varem enfilar el riu Madeira. Va ser fosc, sense poder veure l'encontre de les aigues. Quatre dies llegint teatre i novela, deixant passar arbres que fan camí invers cap al mar.

El riu Madeira ens portava fins a Porto Velho, ciutat creada a finals del segle XIX per a ser port del làtex portat de Bolivia i que arribava allà amb el "Tren del Diable", un tren construit en 30 anys, de 350 kilometres i on moriren 6000 treballadors. Quan el van acabar, el làtex ja no tenia valor i el tren ja era inutil. Histories llatinoamericanes. A la ciutat varem coneixer una familia ecuatoriana per casualitat... Gent de viatge.

La seguent parada va ser Guajara Mirim. La carretera, nova, segueix l'antic camí del tren. Aquesta ciutat fronterera està ja sobre el riu Marmorë. A l'altre cantó del riu varem veure per primera vegada Bolivia.

I aixi Bolivia esdevenia realitat. I després de visitar al bisbe de Guajara Mirim, un home d'Albí que encara parla la llengua d'Oc, varem creuar el riu. La ciutat boliviana es diu Guayaramirim. Vam passar aduana, i la encarregada de immigració ens va preguntar perquè els bolivians no podien entrar a Espanya. Va ser un comentari sec. Li varem respondre que jo tampoc puc entrar a Bolivia a treballar. Però la pregunta va quedar allí. La primera impressió del nou pais es d'ordre. Potser si algú arriba des d'Espanya no serà aquesta la impressió, però venint de Brasil, es així. Ordre, candidessa, sensillesa...

Guayaramirim no te res més que una plaça on decenes de motos donen voltes. Allà havien d agafar un vaixell petit cap a Trinitat. Pero el vaixell es retrassava, no havia manera de trobar al propietari ni al capitá, tampoc era gaire bonic... i al final la Marta va decidir que aniriem a un lloc anomenat Rurrenabaque, que no coneixiem. I resulta que Rurre (diminutiu popular de Rurrenabaque) es un petit i agradable poblet envoltat de selva i pampa. 17 hores per a fer 600 kilometres. Pistes de fang, aigua, rius creuats amb balsas... I Rurre.

Rurre es un punt turistic important, ple de agencies per visitar els parcs naturals que l'envolten i lloc on diversos personatges tenen negocis... Un cuiner tunissià que es va cansar de traballar a Nova York i a Paris i es va instalar en aquesta frontera... Una nordamericana que va muntar aquí un café amb pelicules en DVD i intercanvi de llibres amb la seva parella, i quan ja ho tenien fet, ell va marxar. Ara ella te el café i l'obre quan vol. Mai saps quan podras veure una pelicula (Alta Fidelitat, que encara no havia vist mai i Casablanca, que la Marta no havia vist)... un voluntari canadenc que dona clases d'informatica a l'hospital sense parlar gaire castellà... Rurre es un petit indret ple d'histories. Quadriculat i sobre el riu Beni, envoltat de turons selvatics verds, ens va obsequiar amb la seva festa major. Toros a qui no es mata sino que es munten, rues de dia i de nit, i molta música forta amb pocs balladors, molta cervessa i miseria a la plaça. Rurre te els tres o quatre mons.

Els turistes, que tenim dolars, els comerciants gringos que han muntat negocis (restaurants i agencies de tours), els bolivians que tenen restaurants, els bolivians que tenen petites parades als carrers i els bolivians que no fan res. I per sota, els bolivians que bruts i sense res, passen dies i nits a la plaça o a la vora del riu.

I divendres vam agafar un petit avió militar, adaptat per portar viatgers i en una hora ja erem a la Paz. Varem voler volar per veure els andes. I els varem veure... neu. Era neu. I a sota, La Paz. I era carnaval.

Eric

II

Imagineu-vos un desert blanc de cotó ....on voldrieu jugar-hi saltar-hi i dormir-hi. Imagineu-vos que d`enmitg d`aquesta planicie en surten les punxegudes muntanyes dels Andes que volen fer pessigolles als núvols.

Un avió petitet vola entre els riures de les muntanyes amb els núvols. A sota es veuen petits nuclis de cases de fang i adob que poblen el Altiplano . I es que com diu la paraula ens trobem a més de 4000 metres d`alçada en una plana que mai sembla acabar. Sabeu el conte del "Teo vola en avió"?? Doncs així de maco és el viatge de Rurrenabarque a la Paz.

L`Avió arriba a El Alto , la zona més pobre i més rebutjada pels paceños. Estem a 3962m i baixarem fins a 3665m en un bus vellot. I des d`allà dalt es veu una ciutat enclavada en una vall i entre muntanyes que la custodien plenes de neu. Fa fred(8-10C) , fred pel nostre cos acostumat a estar a mes de 30 graus en els últims quasi tres mesos. I no tenim roba d`abric però que més dóna. Estem a La Paz! I que n`és de maca laciutat: les cholites (i jo que em pensava que era un reclam turístic) van amunt i avall vestides amb barrets estil londinenc i faldilles de mil colors.

Moltes amb els nens a les espatlles. , hi ha nombrosos cafès (enyoràvem el cafè i les cafeteries inexistents a Brasil), i sents que estàs a una ciutat viva a mes de 3000metres. En certa part en recorda Barcelona pel moviment social i cultural que es viu.

Som a carnaval i els nens i nenes es disfressen sortint al carrer amb grans pistoles d`aigua , esprais d´espuma i globus d´aigua . Tot i el fred que fa, hi ha possibilitats de quedar-te xop.

Llegim els diaris : la agitació política al país i les corrupcions econòmiques son evidents. A la vegada, però, es veu el poble bolivià com un poble que comença a despertar i a demanar les igualtats socials: en educació, en sanitat, en gestions econòmiques com el gas i l`aigua, en el reconeixement indígena,... Ara mateix des del govern es vol fer una assemblea per refer la constitució... hi ha molts interessos de diners enmitg i el poble reclama la seva veu.

Els bolivians se´ls veu orgullosos de ser-ho. Potser , en diferencia de Brasil, hi ha una unitat ètnica (que en veritat en son moltes) que fa transmetre una unió entre tots. A la vegada però, es respira una cultura indígena callada, seca i tímida (no m´atreveixo a dir del cert que per això, per ser tolerants, tranquils van ser explotats pels espanyols) .

I seguim, seguim a la Paz en carnaval tot i que el soroche (mal d´alçada ) ens afecta i ja hem tingut algun petit susto i desmai...Tot és anar poc a poc caminant com ho fan les cholites amb els seus peus menuts. No hi ha pressa i menys a la Ciutat dels Núvols.
Marta

Fotos :
http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/2f5a