Varem deixar enrrera Manaos i varem enfilar el riu Madeira. Va ser fosc, sense poder veure l'encontre de les aigues. Quatre dies llegint teatre i novela, deixant passar arbres que fan camí invers cap al mar.
El riu Madeira ens portava fins a Porto Velho, ciutat creada a finals del segle XIX per a ser port del làtex portat de Bolivia i que arribava allà amb el "Tren del Diable", un tren construit en 30 anys, de 350 kilometres i on moriren 6000 treballadors. Quan el van acabar, el làtex ja no tenia valor i el tren ja era inutil. Histories llatinoamericanes. A la ciutat varem coneixer una familia ecuatoriana per casualitat... Gent de viatge.
La seguent parada va ser Guajara Mirim. La carretera, nova, segueix l'antic camí del tren. Aquesta ciutat fronterera està ja sobre el riu Marmorë. A l'altre cantó del riu varem veure per primera vegada Bolivia.
I aixi Bolivia esdevenia realitat. I després de visitar al bisbe de Guajara Mirim, un home d'Albí que encara parla la llengua d'Oc, varem creuar el riu. La ciutat boliviana es diu Guayaramirim. Vam passar aduana, i la encarregada de immigració ens va preguntar perquè els bolivians no podien entrar a Espanya. Va ser un comentari sec. Li varem respondre que jo tampoc puc entrar a Bolivia a treballar. Però la pregunta va quedar allí. La primera impressió del nou pais es d'ordre. Potser si algú arriba des d'Espanya no serà aquesta la impressió, però venint de Brasil, es així. Ordre, candidessa, sensillesa...
Guayaramirim no te res més que una plaça on decenes de motos donen voltes. Allà havien d agafar un vaixell petit cap a Trinitat. Pero el vaixell es retrassava, no havia manera de trobar al propietari ni al capitá, tampoc era gaire bonic... i al final la Marta va decidir que aniriem a un lloc anomenat Rurrenabaque, que no coneixiem. I resulta que Rurre (diminutiu popular de Rurrenabaque) es un petit i agradable poblet envoltat de selva i pampa. 17 hores per a fer 600 kilometres. Pistes de fang, aigua, rius creuats amb balsas... I Rurre.
Rurre es un punt turistic important, ple de agencies per visitar els parcs naturals que l'envolten i lloc on diversos personatges tenen negocis... Un cuiner tunissià que es va cansar de traballar a Nova York i a Paris i es va instalar en aquesta frontera... Una nordamericana que va muntar aquí un café amb pelicules en DVD i intercanvi de llibres amb la seva parella, i quan ja ho tenien fet, ell va marxar. Ara ella te el café i l'obre quan vol. Mai saps quan podras veure una pelicula (Alta Fidelitat, que encara no havia vist mai i Casablanca, que la Marta no havia vist)... un voluntari canadenc que dona clases d'informatica a l'hospital sense parlar gaire castellà... Rurre es un petit indret ple d'histories. Quadriculat i sobre el riu Beni, envoltat de turons selvatics verds, ens va obsequiar amb la seva festa major. Toros a qui no es mata sino que es munten, rues de dia i de nit, i molta música forta amb pocs balladors, molta cervessa i miseria a la plaça. Rurre te els tres o quatre mons.
Els turistes, que tenim dolars, els comerciants gringos que han muntat negocis (restaurants i agencies de tours), els bolivians que tenen restaurants, els bolivians que tenen petites parades als carrers i els bolivians que no fan res. I per sota, els bolivians que bruts i sense res, passen dies i nits a la plaça o a la vora del riu.
I divendres vam agafar un petit avió militar, adaptat per portar viatgers i en una hora ja erem a la Paz. Varem voler volar per veure els andes. I els varem veure... neu. Era neu. I a sota, La Paz. I era carnaval.
Eric
II
Imagineu-vos un desert blanc de cotó ....on voldrieu jugar-hi saltar-hi i dormir-hi. Imagineu-vos que d`enmitg d`aquesta planicie en surten les punxegudes muntanyes dels Andes que volen fer pessigolles als núvols.
Un avió petitet vola entre els riures de les muntanyes amb els núvols. A sota es veuen petits nuclis de cases de fang i adob que poblen el Altiplano . I es que com diu la paraula ens trobem a més de 4000 metres d`alçada en una plana que mai sembla acabar. Sabeu el conte del "Teo vola en avió"?? Doncs així de maco és el viatge de Rurrenabarque a la Paz.
L`Avió arriba a El Alto , la zona més pobre i més rebutjada pels paceños. Estem a 3962m i baixarem fins a 3665m en un bus vellot. I des d`allà dalt es veu una ciutat enclavada en una vall i entre muntanyes que la custodien plenes de neu. Fa fred(8-10C) , fred pel nostre cos acostumat a estar a mes de 30 graus en els últims quasi tres mesos. I no tenim roba d`abric però que més dóna. Estem a La Paz! I que n`és de maca laciutat: les cholites (i jo que em pensava que era un reclam turístic) van amunt i avall vestides amb barrets estil londinenc i faldilles de mil colors.
Moltes amb els nens a les espatlles. , hi ha nombrosos cafès (enyoràvem el cafè i les cafeteries inexistents a Brasil), i sents que estàs a una ciutat viva a mes de 3000metres. En certa part en recorda Barcelona pel moviment social i cultural que es viu.
Som a carnaval i els nens i nenes es disfressen sortint al carrer amb grans pistoles d`aigua , esprais d´espuma i globus d´aigua . Tot i el fred que fa, hi ha possibilitats de quedar-te xop.
Llegim els diaris : la agitació política al país i les corrupcions econòmiques son evidents. A la vegada, però, es veu el poble bolivià com un poble que comença a despertar i a demanar les igualtats socials: en educació, en sanitat, en gestions econòmiques com el gas i l`aigua, en el reconeixement indígena,... Ara mateix des del govern es vol fer una assemblea per refer la constitució... hi ha molts interessos de diners enmitg i el poble reclama la seva veu.
Els bolivians se´ls veu orgullosos de ser-ho. Potser , en diferencia de Brasil, hi ha una unitat ètnica (que en veritat en son moltes) que fa transmetre una unió entre tots. A la vegada però, es respira una cultura indígena callada, seca i tímida (no m´atreveixo a dir del cert que per això, per ser tolerants, tranquils van ser explotats pels espanyols) .
I seguim, seguim a la Paz en carnaval tot i que el soroche (mal d´alçada ) ens afecta i ja hem tingut algun petit susto i desmai...Tot és anar poc a poc caminant com ho fan les cholites amb els seus peus menuts. No hi ha pressa i menys a la Ciutat dels Núvols.
Marta
Marta
Fotos :
http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/2f5a
