Sembla que arribar a La Paz hagi estat despertar a l’hivern que havíem esquivat durant tot el viatge. La Paz l’hem caminada, l’hem pujada i baixada, l’hem menjada i l’hem coneguda amb diversos personatges que ara ja son persones i amics.
Potser quan vàrem decidir anar cap a Rurrenabaque no sabíem que aquesta tria ens portaria a conèixer tanta gent.
Ja el primer dia, caminant per la fira de miniatures anomenada "Las Alasitas" vàrem conèixer el Valentín. En Valentín Mejillones es amauta Aymara, savi dels coneixements andins. Podeu buscar el seu nom al Google... Be, en Valentín va iniciar amb nosaltres una conversa que vàrem anar perllongant en dies, en diferents visites a la seva parada de Ekekos, ninots de la bona sort. Amb ell sempre estava la Wara (Estrella en aymara), la seva filla de 10 anys. De les converses va sortir la posibilitat de realitzar un intercanvi de joves a la zona de Tiwanaku, d’on ell es originari. A Tiwanaku vàrem anar-hi amb ell i amb l’Anne Mieke i també vàrem visitar El Alto, on viu la seva família, per realitzar el ritual de la Ch’alla. Aquest ritual es fa al principi de l’any per demanar tot allò que es desitja que succeeixi en els propers dotze mesos.
Hem parlat de l’Anne Mieke... Aquesta holandesa estava al mateix hotel que nosaltres, i una tarda va succeir una escena veritablement repelent... Hi havia cinc persones escrivint a la cafeteria de l’hotel, cada una en el seu diari personal, el que havia succeït aquell dia. Dues canadenques, l’Anne i nosaltres... Al final, algú va iniciar la conversa... i així es va formar un grup típic de guiris tots parlant en castellà. Però amb l’Anne es va establir una més gran empatia, potser perquè ella també es queda a Bolívia. Es economista i antropòloga i vol realitzar aquí el seu treball d’antropologia. Per això es va animar a venir a conèixer al Valentín.
La Paz varen ser deu dies. Els mercats, les cholitas, el menjar, la nit envoltada de les llums de la vall, la Paz ha estat la primera ciutat freda que ens ha permès fer cafès calents i gaudir-los. Potser no era tan ordenada Bolívia com vàrem pensar al principi, però continua tenint mes estructura que Brasil. El carnaval, aigua, globus, espuma i rues de disfresses... la Marta s’enfadava quan al principi la mullaven. Però va comprar una màscara i un pot d’espuma i l’hauríeu de veure al contraatac.
I quan a San Julian ens vàrem demanar quatre dies més per arribar, ens vàrem dirigir cap a Cochabamba. Una ciutat on hem conegut al Sr. Werner Guttentag, llibreter alemany exiliat el 1933 a Holanda i arribat a Bolívia el 1939. El 1945 va fundar la seva primera llibreria. Ha estat referent en aquest país com a editor i llibreter. Te llibreries a La Paz, Cochabamba i Santa Cruz. Ara, amb 85 anys, sembla que el pessimisme te un paper important en el seu pensament.
Va ser una coincidència el parlar amb ell... haviem trobat un bon llibre critica literària editat als anys 50 * i la dependenta ens va comentar que era de la col•lecció particular del Sr. Werner. Al pagar, un home gran ens va mirar detingudament mentre parlàvem (en català) i ens va dir si parlàvem yiddish... I va començar una conversa interessant, acabant a la biblioteca de San Julian que encara hem de començar. Potser ens pot donar un cop de ma, ja que diu que hi ha molts llibres sense destí... es trist. El seu pessimisme ve de moltes coses, però es que a Bolívia els llibres son molt cars, tant per al llibreter com per al lector. I aleshores la solució es presenta en les edicions pirata fotocopiades. (Hem vist un venedor de carrer llegint la Odissea.). Però el Sr. Guttentag no pot vendre fotocopies a la seva llibreria i els llibres que té valen 10 àpats bolivians. El segon dia de visita a la seva llibreria vàrem coincidir amb un pedant historiador d’Alella que fa molts anys (40) que viu a Bolívia i que no ens va dir el seu nom... només va posar en dubte la nostra capacitat de bibliotecaris. Ves a saber... potser amb el temps ens hi fem més.
I avui ja som a Santa Cruz. Hem descobert que el retard que ens varen sol•licitar les Germanes Teresianes era degut a que el paleta no havia acabat la nostra futura habitació. Com en son de patidores si nosaltres podem dormir al terra o al primer sofà que ens vingui de pas!!! La realitat es que encara no ha acabat, però ara agafarem el nostre darrer autobús i aquesta tarda, després de tres mesos de camí, serem a la nostra nova casa.
Marta i Eric
Marta i Eric
* "La tradición clásica" de Gilbert Highet, edició de Fondo de Cultura Econòmica, Mèxic 1954. Es una passada.
