El temps s’ha trastocat. Ja fa un any que varem marxar. Fa un any que un diumenge de novembre varem enganyar al clima i varem escapar de l’hivern. El varem deixar enrere i no el tornarem a trobar fins d’aquí molts dies.
Fa un any que deixàvem les feines i la casa. Fa un any que “s’inaugurava” la nova seu de l’Espiga, que en realitat va trigar uns quants mesos més en poder ser utilitzada (sip). Ara fa un any que dinàvem amb la família en un petit restaurant de barri, el darrer dinar junts. I ara fa un any pujàvem les escales de l’aeroport del Prat. Fa un any de tot això. I com no hem passat cap hivern, sembla que el temps no passi. Un any? Doncs si.
Però el cert es que ja hem iniciat el procés de deixar també la nostra petita caseta de mestres, on la pintura ja ha caigut en de les parets per la humitat i les aranyes sembla que ja la volen ocupar. Algunes coses les empaquem per a enviar-les a Barcelona. Altres, les coses de casa, la bicicleta, etc, seran protagonistes d’una subhasta a benefici de l’escola. I es que el camí cap al sud no ens permet més que la motxilla, la tenda d’acampada i algun llibre. Sabem que al deixar San Julián anirem cap a Asunción del Paraguai... Però encara falten unes quantes setmanes. Al menys fins a primers de desembre estarem per l’escola.
L’Eric ja es posa nerviós amb la Marta perquè comença a endreçar i planificar el que donarem, el que vendrem, el que ens emportarem. Diu, i té raó, que al marxar de Barcelona, la Marta va fer el mateix. Però es que la Marta s’emociona!
La feina.
Estem tancant temes diversos. Hem iniciat el període de reforçament. Això vol dir que els que ja ho han aprovat tot, tenen un xic de descans. Els que no, s’han d’enfrontar als exàmens de final de curs. L’Eric té bastants exàmens de recuperació amb els de 7º, però amb la resta avançarà matèria. La Marta es dedicarà ja integrament a la Biblioteca.
Fa un any que deixàvem les feines i la casa. Fa un any que “s’inaugurava” la nova seu de l’Espiga, que en realitat va trigar uns quants mesos més en poder ser utilitzada (sip). Ara fa un any que dinàvem amb la família en un petit restaurant de barri, el darrer dinar junts. I ara fa un any pujàvem les escales de l’aeroport del Prat. Fa un any de tot això. I com no hem passat cap hivern, sembla que el temps no passi. Un any? Doncs si.
Però el cert es que ja hem iniciat el procés de deixar també la nostra petita caseta de mestres, on la pintura ja ha caigut en de les parets per la humitat i les aranyes sembla que ja la volen ocupar. Algunes coses les empaquem per a enviar-les a Barcelona. Altres, les coses de casa, la bicicleta, etc, seran protagonistes d’una subhasta a benefici de l’escola. I es que el camí cap al sud no ens permet més que la motxilla, la tenda d’acampada i algun llibre. Sabem que al deixar San Julián anirem cap a Asunción del Paraguai... Però encara falten unes quantes setmanes. Al menys fins a primers de desembre estarem per l’escola.
L’Eric ja es posa nerviós amb la Marta perquè comença a endreçar i planificar el que donarem, el que vendrem, el que ens emportarem. Diu, i té raó, que al marxar de Barcelona, la Marta va fer el mateix. Però es que la Marta s’emociona!
La feina.
Estem tancant temes diversos. Hem iniciat el període de reforçament. Això vol dir que els que ja ho han aprovat tot, tenen un xic de descans. Els que no, s’han d’enfrontar als exàmens de final de curs. L’Eric té bastants exàmens de recuperació amb els de 7º, però amb la resta avançarà matèria. La Marta es dedicarà ja integrament a la Biblioteca.
Respecte a la feina de mestre d’informàtica, la feina més bonica es la formació de professors. La recompensa personal es molt més gran, ja que es donar una eina a gent que abans es pensava que mai podria aprendre a utilitzar una màquina d’aquestes. Hem vist Windows, Word, Excel i ara que han obert el primer lloc d’Internet a San Julián (Milacre senyor, milacre que deia l’Alfred), han aprés a buscar amb el Google i han fet el seu correu electrònic. I el millor es que dominen la màquina. No s’enrecordaran de tot el que han fet, perquè no tenen on practicar-ho a casa, però saben el que es pot arribar a fer i que ells ho poden fer. I això omple molt.
Fira a l’escola.
Com s’acosta el final de curs, es obligat a les escoles fer una fira on tots els cursos mostren la feina feta durant l’any, i així els pares poden valorar la tasca feta. Dos dies dura, tot i que com divendres va diluviar, el segon dia va ser mes fluix. Va haver-hi, a part dels treballs de les diferents assignatures, jocs preparats pels alumnes, mostres d’experiments de física i química, molts treballs manuals i festivals de teatre, de danses i de gimnàstica, a part d’una mostra de totes les regions de Bolívia preparada pels de 8é de primària. L’Eric va fer una exposició de pintures fetes amb els ordinadors per alumnes de 7é i 8é i quan va marxar la llum varem organitzar una sèrie de partides al Enredos.
El país.
Bolívia sembla que tindrà eleccions el 18 de desembre, convocades pel president interí sense que el parlament s’hagi posat d’acord en si les aprova o no. Veurem com va la cosa, però ho veurem de lluny. La intuïció ens diu que definitivament hi hauran eleccions. El que no es veu tant clar es si les eleccions podran donar un resultat que serveixi per a alguna cosa. El país està dividit i sense diàleg. No es una divisió només entre dretes o esquerres. És una divisió entre regions amb odis absurds i por a perdre escons. Ningú respecte les normes i les lleis i això pot acabar com el rosari de l’aurora. El parlament, a dia d’avui,ha deixat de reunir-se perquè no es capaç no d’arribar a un acord sinó de parlar i escoltar-se. I com a nens petits, marxen. Això sí, cobren encara que no treballin.
Bolívia és un país que penja d’un fil i qualsevol dia pot esclatar una guerra civil entre rics i pobres, entre cambes (Sta Cruz) i colles (altiplano). O qualsevol vulgui fer un cop d’estat i acabi de carregar-se el país.
I es que ens queixem del nostre món occidental, injust, fet per anar a correcuita. Pensem que els altres mons són potser més bonics i més tranquils, mes justos perquè es basen en cultures més tradicionals i on la gent hi està més arrelada, més envoltats de natura, més purs per viure...
I la veritat és que nosaltres, com a gringos amb plata, podem viure a Bolívia força bé, tranquils i sense problemes per menjar i divertir-nos si baixem a Santa Cruz. Però és ben injust veure la pobresa que hi ha al nostre voltant, les desigualtats en un país dominat per uns pocs rics, i poblat per molts pobres. Un país on la diversió dels homes es seure junts i beure cervesa fins a caure, un país on no hi ha sortida. Preferim el nostre món occidental podrit.
No és veritat aquest pensament idealitzat que els països del tercer món tenen una cultura més pura. Tenen una part de cultura molt ben conservada, en el que són menjars, danses, vestits i música. Tot això es viu molt, i a l’escola es treballa molt, i hi ha molta consciència en la música nacional. I suposem que hi ha també un coneixement de l’entorn, de les plantes, d’una medicina tradicional, una filosofia pròpia molt amagada i en la que nosaltres poc hi hem entrat. Però tenim la sensació que tot això està canviant a un ritme molt ràpid. Els joves es troben en un xoc cultural entre una cultura tradicional i que els sembla anticuada (es la dels seus pares, que només parlen quechua) i la que els mostra l’occident per la televisió, l’internet, la música i les pel•lícules. Però nosaltres no som especialistes ni sociòlegs i el nostre anàlisis es probablement superficial.
Societat
Una altra cosa que ens ha sorprès és el concepte de família. Com el tema sexe és tabú i el tema condó també podeu imaginar que tenim un efecte contrari al que es proposen els conservadors en temes sexuals: nenes de 15 anys tenen nens. A la vegada la família canvia molt... ara tinc fills amb una parella, desprès amb un altre però sense formar famílies estables.
Societat
Una altra cosa que ens ha sorprès és el concepte de família. Com el tema sexe és tabú i el tema condó també podeu imaginar que tenim un efecte contrari al que es proposen els conservadors en temes sexuals: nenes de 15 anys tenen nens. A la vegada la família canvia molt... ara tinc fills amb una parella, desprès amb un altre però sense formar famílies estables.
Això no sabem si forma part d’una herència cultural o es una cosa més actual. Ja sabem que a Espanya hi ha molts divorcis però la gent és més conscient a l’hora de tenir fills. La família no es veu aquí com a concepte de unitat. Les parelles no es parlen gaire en públic i mai (i diem mai, ni de nit si no es que estan molt segurs d’estar sols) es fan cap tipus de contacte carinyos, ni s’agafen de la ma. Aquí a San Julián ni els jovenets. A Santa Cruz, uns pocs. Molt pocs ( Això m’ha cohibit molt a mostrar-me tal com sóc amb l’Eric). Així, que uneix a les parelles aquí??Uns fills no volguts que fan que es formin matrimonis no desitjats??
O hi ha amor?? Si a més hi sumem que és un món masclista on la dona compta ben poc... Algunes profes han comentat alguna vegada que no es senten estimades pels seus marits, que al llit no compten gaire i que els fills poden ser o són una càrrega per a elles i , a la vegada, una companyia.
Una cosa curiosa: quasi tots els profes tenen un dia lliure a més del cap de setmana. Una de les profes s’aixeca a fer-li l’esmorzar al seu marit, que també és mestre el dia que té festa. Penseu que el dia que el marit té festa s’aixeca a fer-li l’esmorzar?? Però hi ha més actituds més masclistes que no hem tingut l’oportunitat de viure.
El dia dels morts.
Aquí a San Julián el dia dels morts es converteix en dos o potser més dies, depenent del que duri la ressaca cervesera. Però ho explicarem per passos:
El dia ú de novembre és el dia dels angelets, és a dir, es vetlla als nens petits. I que per desgràcia, aquí molts nens moren ben petits. El dia dos de novembre es festa nacional, i durant tot el dia i a la nit, especialment, es va a vetllar els difunts adults al cementiri. Aquell dia nosaltres anàrem a fer un volt pel cementiri. Ens sorprenguérem un xic: a fora del cementiri semblava una fira de festa major amb pomes ensucrades, cavallitus, matalassos elàstics, música a dojo, etc. Dins del cementiri tot estava il•luminat per mils de espelmes que envoltaven les tombes i totes elles estaven decorades amb milers de flors i guinardes. Els familiars de cada difunt s’asseien a sobre de la tomba i repartien masitas ( pans dolços) i chicha colla (amb alcohol, a diferencia de la chicha camba, sense alcohol) a tothom que venia a visitar-los.
Diuen que no a tots els cementiris de Bolívia es celebra tan festivament. La barreja de espelmes, pregaries, riures, alcohol, flors, families, nens, avies... donava al cementiri un toc de convivència amb el veritable món dels morts, una cosa que no haviem captat en cap altre cementiri per tots sants, on els morts son morts i els vius visiten les pedres.
La festa va continuar fins l’endemà al matí amb música ben forta i borratxos que deien “ ezto... hip... ezto... ez un lugar zagradoooo....”. Tot això trobarem de camí a l’escola al matí següent. Però alguns encara estaven contents a la tarda quan vaig anar a on comprem pa . El marit de la fornera i els seus amics no volien servir-nos pa després de unes vint cerveses de litre.
Parlant de cerveses... l’altre dia, la Marta tornava cap a quarts de dotze a casa per dinar... On comprem la llet hi havia uns senyors parlant de “negocis” amb una cervesa acabada d’obrir... quan va tornar a l’escola,cap a la una, ja portaven unes deu cerveses i les paraules no sortien del tot definides. Curiós i divertit.
Una bona proposta: Habitat.
Una de les organitzacions més interessants de San Julián es “Habitat para la humanidad”. Promoguda ja fa anys des dels Estats Units, aquesta organització ajuda a la gent amb menys recursos a tenir una vivenda digne. Com ho fa? Dona un crèdit sense interessos als beneficiaris. El crèdit cobreix el material de la casa i un paleta qualificat. Penseu que una casa d’una habitació, saleta-menjador, un bany i una cuina surt per uns 2500 dòlars, uns 2000 euros. Hi ha cases un xic més grans a uns 3000 dòlars. Amb teulada de teules i tot. El que la família ha de posar es el terreny comprat legalment i el certificat de naixement de tots els seus fills. I braços per ajudar a la feina. Un cop tenen la casa acabada i entregada, comencen a pagar unes quotes de 20 a 25 dòlars al mes durant uns 8 a 10 anys. I amb aquestes quotes es financen les noves cases.
L’altre dia varem anar a l’entrega de la darrera tongada, unes 8 famílies. Una d’elles era la d’un ex alumne de l’escola al que se li va morir el pare fa cosa de cinc anys. Té 20 anys ara i és ell qui tira la família endavant treballant de jardiner. Alejandro és el seu nom. Té al seu càrrec dues nebodes, una orfe i l’altre d’una germana que no fa res, diuen. A l’escola s’han fet rifes i col•lectes de diners i els alumnes de secundaria i alguns mestres han anat a ajudar en la construcció. És emocionant, oi? Però el que impressiona es pensar en la sensació que ha de tenir dins una persona en veure la seva primera casa de veritat, que és seva i que s’ho ha currat i s’ho haurà de currar molts anys per pagar-la, quan tota la seva vida anterior l’ha viscuda en cabanyes de fusta o d’adob, sostres d’uralita o palla i goteres quan plovia. Creiem que nosaltres mai podrem imaginar-nos el que significa entrar en la teva veritable primera casa.
Els padrins.
Al final els nens de darrera de casa es varen batejar (veure les fotografies) però no en varem ser padrins. Varem ajudar un xic amb la roba i els certificats de baptisme, perquè als nens els feia il•lusió, però al final no sabem si varen entendre els pares perquè no podíem ser padrins.
Es molt curiós veure com els nens que es bategen són grans, i que moltes de les nenes porten un vestit de comunió. Després veus moltes nenes a l’escola que acaben venint a classe amb els vestits de comunió, que un dia varen ser nous, com a roba normal d’anar a l’escola. I és que probablement no tinguin cap altra roba.
Els animals de les pluges.
Ha arribat la temporada de pluges a San Julián. Això no vol dir que refresqui gaire. Vol dir més xafogor i més insectes i animals. Però curiosament, els animals van canviant. Al principi varen venir els exercits d’escarabats verds, de potes plenes de grapes que si s’enganxaven en algun lloc, no es deslliuraven del seu punt d’anclatge. S’enganxaven als cabells arrissats de la Marta i no els treies més que amb una tovallola. Però després han desaparegut i varen passar a dominar l’ambient uns petits, molt petits insectes negres que fan saltirons i que van cap a la llum per, quan la toquen, moren. Pel matí els trèiem amb l’escombra a munts del tros de terra sota el nostre florescent del menjador-cuina-sala d’estar-estudi-mirador (si, el todo en uno). La Marta ha dormit amb mosquitera.
Ara és el temps de les granotes. El seu cant inunda la nit, i és divertit observar com se’ls omple la papada per a poder cridar i cantar. Són com gaites ambulants. Per les cases dels veïns ha aparegut una tarantulota grossa i peluda dins la roba bruta. Sort que la profe Sandra la va veure a temps... També una serp vermella a ratlles roges va entrar a casa el profe Enrique, ahir al matí un llangardaix grooos, verd, d’uns 20 centímetres van envair la habitació de la profe Mery i sembla que no marxarà fins que ella torni aquesta tarda... a casa nostra només entren uns cucs llargs i rojos que fan forats a les parets i que si els parteixes per la meitat, continuen vius.
Els pollets, els chanchos i les vaques vénen de tant en tant a saludar-nos i les formigues fan grans formiguers envoltats de petits turons de sorra que elles han tret de la terra tova de San Julián. Però els nens no són menys...Des la finestra veiem els nens com es banyen a la charca desprès d’un dia de pluja torrencial. En aigua bruta i amb xanxos pel mig, però tant hi fa. També pesquen granotes i chicharres (grills de 5 a 7 centímetres) que fan un soroll bestial a la nit. Ens plantegem de gravar el soroll que fan i penjar-ho en mp3.
En aquests darrers dies de pluges hem estat també de plomaires, arreglant el tub que connecta la primera cambra del pou cec amb la segona. A part d’aprendre un xic de fontaneria domèstica, ens hem omplert d’aigua pudent i se’ns han tret algunes altres manies. I també ha posat a prova l’entesa entre els profes que vivim aquí, ja que sempre hi ha el que acaba fent la feina, i els que no fan res.
L’alumne misteriós.
Ha aparegut no sabem com un noi que estudia electrònica. Va venir un dia preguntant si l’Eric en sabia i ara, en aquests darrers dissabtes, hi ha classes d’electrònica i microcontroladors a casa. Es diu Marco Antonio i encara no li hem preguntat com va assabentar-se de nosaltres. Ens hem oblidat de preguntar-ho.
Racisme.
Aquesta no és una història boliviana. Es una història barcelonina. Una història que creiem que és important que es conegui i per això us l’adjuntem al final. Uns quants ja la coneixeu, perquè es la història que han viscut la Susanna i el Mamadou. El que segueix es la carta que varen enviar a la premsa la setmana passada, i que explica el que ha passat.
Però per els que no els conegueu, el Mamadou Bâ es un noi de la família que va acollir a l’Eric quan va estar a Senegal l’estiu del 2002. Millor dit, que va adoptar a l’Eric durant aquell mes. L’Eric es l’Abdu Karim Bâ a Bambylor, i com a contrapartida el Mamadou es l’Oriol a casa els pares de l’Eric. És per tant un germà per nosaltres (i entre nosaltres ens anomenem així). El Mamadou es va casar amb la Susanna ara fa dos anys i vivien en un petit pis del barri de Sant Pere a Barcelona. Us deixo amb l’escrit de la Susanna, publicat a La Vanguardia el dia 11 de novembre.
Potser ja n’haureu sentit a parlar però, perquè radios i fins i tot TV3 ja n’ha fet ressò (dimecres 17 surten als matins del Cuní).
No em lloguen un pis perquè el meu marit és negre
“Fa unes setmanes que el meu marit i jo ens hem decidit a llogar un pis. Després de molt buscar ens vam decidir per un que ens va agradar molt i que les condicions-preu eren raonables. Vaig anar a l’administrador per parlar de les condicions i donar la paga i senyal. Després d’un gran interrogatori i de complir totes les condicions, que no eren poques (contracte fix, aval bancari de 4 mesos, 3 mesos per avançat i un gran etcètera...) vaig donar la paga i senyal i vaig signar. Tot anava perfecte, però va sortir un inconvenient. Abans de marxar, em van preguntar amb qui viuria, i jo sense cap problema vaig dir: “amb el meu marit”. Els va semblar la mar de normal que anés a viure amb el meu marit, però quan em van demanar el nom del meu marit per fer-lo constar en el contracte, ja no els va semblar tan normal. El nom del meu marit és senegalès, perquè ell té aquesta nacionalitat. Doncs resulta que això no els va fer cap gràcia i als 10 minuts d’haver marxat, em truquen per dir-me que no me’l poden llogar. Els vaig preguntar si era pel color de la pell del meu marit i em van dir que ho sentien molt però sí. Llavors, a què venien totes les condicions que em demanaven i jo complia? Està clar que si el meu marit s’hagués dit Josep Bofarull, no hi hauria hagut cap problema.... Jo ho vaig trobar un cas clar de racisme. És per això que he denunciat el meu cas a una ONG que s’ocupa d’aquests casos clars de racisme. I animo a tothom, que faci el mateix que jo si es troba davant d’una persona tan racista com Javier Gimeno, l’Administrador de Finques Mehopa, algú que no es mereix tenir uns llogaters tan honrats com nosaltres.”
Susanna Adell.
Un altre cas de racisme, també relacionat amb Bambylor i amb amigues que s’han casat amb nois d’allà, es el del tracte deficient i discriminatori que fa la Ambaixada Espanyola a Dakar en el cas dels matrimonis. En una altre carta que s’ha publicat a l’Avui també el dia 11 de Novembre, la nostre amiga Montse explica el que està vivint ara mateix, mentre la burocràcia espanyola té al seu marit esperant per si el deixen venir o no. Si voleu ho podeu comparar amb el nostre casament, on cap dels dos testimonis va portar el D.N.I. i el varen donar per vàlid tant alegrement.
Llibre de família
“Fa tres mesos que em vaig casar i encara no tinc el llibre de família. Es veu que quan et cases amb un estranger passes a ser un ciutadà de segona i ja no tens els mateixos drets que abans. Em vaig casar al Senegal aquest estiu. Vam presentar tots els papers a l’ambaixada espanyola i encara esperem. Un dels problemes més greus, a part del temps que tarden a fer els tràmits, és com et tracten. Ens hem sentit humiliats. En primer lloc, perquè per anar a fer els tràmits no deixaven entrar el meu marit amb mi, tot i tenir un llibre de família senegalès i un passaport amb totes les dades correctes. En segon lloc, perquè la informació que et donen, si te la volen donar després d’apel•lar als drets que tens com a ciutadà europeu, és confusa. Hem hagut de passar, també, pel tràngol d’una entrevista personal per analitzar si ens coneixem prou bé. He fet un munt de trucades des de Barcelona i el meu interlocutor quasi no parlava espanyol. I, fins i tot, el meu marit ha hagut de sentir la frase típica de l’administració, ¡vuelva usted mañana!No ens cansarem d’esperar, però no és just que l’administració jugui d’aquesta manera amb els sentiments.”
Montse
I finalment, aquí venen les fotografies que hem fet els darrers mesos.:
Al grup anterior hem afegit 3 més del dia de la independència:
Susanna Adell.
Un altre cas de racisme, també relacionat amb Bambylor i amb amigues que s’han casat amb nois d’allà, es el del tracte deficient i discriminatori que fa la Ambaixada Espanyola a Dakar en el cas dels matrimonis. En una altre carta que s’ha publicat a l’Avui també el dia 11 de Novembre, la nostre amiga Montse explica el que està vivint ara mateix, mentre la burocràcia espanyola té al seu marit esperant per si el deixen venir o no. Si voleu ho podeu comparar amb el nostre casament, on cap dels dos testimonis va portar el D.N.I. i el varen donar per vàlid tant alegrement.
Llibre de família
“Fa tres mesos que em vaig casar i encara no tinc el llibre de família. Es veu que quan et cases amb un estranger passes a ser un ciutadà de segona i ja no tens els mateixos drets que abans. Em vaig casar al Senegal aquest estiu. Vam presentar tots els papers a l’ambaixada espanyola i encara esperem. Un dels problemes més greus, a part del temps que tarden a fer els tràmits, és com et tracten. Ens hem sentit humiliats. En primer lloc, perquè per anar a fer els tràmits no deixaven entrar el meu marit amb mi, tot i tenir un llibre de família senegalès i un passaport amb totes les dades correctes. En segon lloc, perquè la informació que et donen, si te la volen donar després d’apel•lar als drets que tens com a ciutadà europeu, és confusa. Hem hagut de passar, també, pel tràngol d’una entrevista personal per analitzar si ens coneixem prou bé. He fet un munt de trucades des de Barcelona i el meu interlocutor quasi no parlava espanyol. I, fins i tot, el meu marit ha hagut de sentir la frase típica de l’administració, ¡vuelva usted mañana!No ens cansarem d’esperar, però no és just que l’administració jugui d’aquesta manera amb els sentiments.”
Montse
I finalment, aquí venen les fotografies que hem fet els darrers mesos.:
Al grup anterior hem afegit 3 més del dia de la independència:
