divendres, de gener 07, 2005

Una Esglèsia plena d'esperança.

Demà marxem d’aquesta petita ciutat allunyada de tot arreu. Illa dins la terra, a 24 hores de pista de fang de tot el món conegut. L’altre opció és sortir amb la avioneta que s´enlaira de dilluns a divendres creuant el riu Araguaia fins a la autopista que va de Brasília a Belem. Si hi ha sort, sortirem d’avió. Són uns 100 kilòmetres (com de Barcelona a Girona), però guanyes dos dies de viatge, i si hi ha llocs lliures i estàs a l’aeroport a l’hora de la sortida, fan un preu d’oferta que compensa l’autobús i la nit intermitja d’hotel. Aquest avió és com aquell que al principi de Casablanca fa que tothom aixequi el cap per veure’l passar... És la única sortida ràpida d’aquí.

Demà marxem de São Félix. Hem viscut a la casa del Bisbe. Hem viscut amb Dom Pedro (Casaldàliga), amb el Pablo Gabriel (missioner agustinià) i la tia Irene, monja que va arribar a São Félix amb dom Pedro a finals dels 60´s. Ens han adoptat i hem fet vida amb ells. El dia comença aquí amb el sol, que surt a les sis. Els galls canten, però són galls no gaire entrenats. Moltes vegades començen a cantar a les tres de la matinada. Esmorzar, pregària a la capella del pati... La casa del bisbe no és un palau. És una casa que no té cap diferencia amb les cases que hem vist a São Félix. Potser preparada per acollir els visitants, que són uns 200 l’any, però una casa oberta, de portes sempre obertes, des que s’aixequen fins que es fiquen al llit. Potser la imatge que acompanya a la casa de portes obertes és la cortina que fa de porta de la habitació de Dom Pedro. És, doncs, un bisbe sense portes, acollidor i conversador. Nosaltres varem deixar Barcelona amb la polèmica del palau del arquebisbe Carles... Potser això ens ha mostrat una esglèsia que porta a la pràctica el missatge de l’Evangeli sense mitges tintes. Porten lluitant 35 anys amb el poble i pel poble. Potser per això aquí encara hi ha martirs. No podem sinò recomanar el llibre de Francesc Escribano: Descalç sobre la terra vermella. Hem vist molt del que diu, hem conegut als qui allà parlen.
Demà marxem de São Félix i la darrera nit és de pluja torrencial. Cauran els darrers mangos al pati del jardi. Ha estat una de les poques tasques que hem pogut realitzar per a la casa, recollir els mangos cada dia. I amb els cajás que també queien i que la Marta recollia feiem suc.
Després de la pregària, hem fet de mans de Dom Pedro, per picar els textos i les respostes dels emails que no paren d’arribar. A les dotze dinar, migdiada i tarda de lectures, cartes, neteja de roba, visites.
Hem conegut molta gent de la comunitat, i amb alguns hem creat un bonic vincle que desitgem que continui.
El sopar és a dos quarts de set, quan el sol ja ha marxat. Xerrada o passeig vora el riu o eucaristia a les vuit. I infusió d’herbes i pastes o pastissos a les nou. Dom Pedro i Paulo Gabriel escriuen poemes. I en Paulo Gabriel, 54 anys, escriu també contes que ,de tant en tant, ens ha llegit al vespre. La tia Irene, amb els seus 86 anys, toca encara el piano a casa i a la Catedral, tot i que el 1996 va tenir una apoplègia de la que s’ha recuperat parcialment. I en aquests dies li hem ensenyat a utilitzar el Excel. Ès una casa aquesta d’una mitjana d’edat alta, però d’un esperit jove, sempre actius.
Cap d’any? Va ser curiós, perquè per la televisió van transmitir les imatges de Río de Janeiro, São Paulo i Brasília, que van una hora endavant que nosaltres, que al Matto Grosso. Per tant, varem sopar, varem veure les imatges de televisió i varem anar a la vora del riu Araguaia a celebrar el nostre cap d’any. El riu...
si el mires una estona, veus els peixos saltar. Vam navegar-lo un dia per visitar una aldea Karaja. Les garces de riu passaven, i a la riba veierem el nostre primer caiman (jacaré en diuen). I un peix va saltar dins la canoa.
L’Esglèsia... potser no seria just dir que l’Esglèsia de São Félix està més viva que les esglèsies que hem conegut abans, a la nostra terra. També es una esglèsia amb un 75% de dones. Però el que ho fa diferent és el que transmet: l’alegria de viure, de lluitar contra la injustícia social i contra les opressions personals que pateix cadascú. De unir-se en mutirão (multitud) i construir una casa per una dona amb problemes d´alcoholisme. La responsabilitat de les persones versus la sotmissió.

No es transmet la idea de sotmetre’s a la injustícia. Davant la injustícia, la lluita. L’Evangeli radical, de la dificultat del poderós per entrar al Regne, del Jesús que ve a alliberar als homes.
I les coses, moltes queden relativitzades, el Vi? Potser avui no hi ha vi i es brindarà amb pinga (beguda alcohólica molt forta). Aquí cadascú ha de viure segons dicti el seu cor i si avui no vas a missa ja trobarem quelcom per motivar-hi a anar-hi demà. Relativitzem per arribar a les persones, per fer tot més humà!

Tornem a dir-vos el mateix, llegiu el llibre de l’Escribano. Tot això hi queda reflectit.
Creiem que el que aquí hem après ens ha de servir a San Julián, allà a la Bolivia, allà on ja comencem a encaminar-nos. Demà marxem i ja anem cap al nord. Cap a Belem do Pará. A la boca de l’Amazones que ens durà cap na Bolivia.

Cinc dies després... A Betlem me’n vull anar...
Després de deixar São Félix amb el petit avió blanc que ens va portar per sobre l’Ilha do Bananal, i després que el nostre autobus es quedés sense canvi de marxes al mig del no res a les tres de la matinada, varem arribar a Belem un dia abans que els reis mags, la nit del 4 de gener.
Ens va rebre un hotel que no ha canviat res des dels anys 30. Ni els mobles, ni la pintura, ni l’assenssor, ni la recepcionista, que tot i ser jove, tenia aquell toc "Bates" de psicossis tot arrosegant les claus per les parets fosques (només funcionen la meitat de les bombetes als passadissos, i el lavabo no te llum). No cal dir que la primera habitació que ens varen mostrar tenia el llit de matrimoni enfonsat, i que no podiem trobar la segona habitació perquè aquell passadis no tenia llum. Sort que portavem llumins que haviem guanyat al tir de fira! Si aneu a Belem do Para, no deixeu de passar-hi una nit. Es net i l’esmorzar es bo. HOTEL CENTRAL.
Belem es una ciutat en transformació, que a diferencia de altres ciutats de Brasil, conserva el seu passat.
Es el port de l’Amazones, i han arreglat alguns dels magatzems del port per a centre d’oci. No deixa de ser un Maremagnum, però una mica més romantic.
El veritable espectacle però es el mercat. Pocions d’amor i d’energia, llengues de peix com a llimes de duricies dels peus, peixos enormes (1 metre de llarg algun d’ells, 200 kilos de peix en altres casos) de riu i de mar, fruites i polpa de fruita, carns salades en parades de fusta... hamaques per a la travessa de riu,... Belem es la ciutat que considerem més bonica de les que hem vist, tot i estar bruta i decadent. Es una barreja sempre curiosa.
Ja tenim els passatges per al "Cisne Branco", al camarot número 3. Dues lliteres. Penjarem les hamaques a fora i pujarem 5 dies el riu Amazones fins a Manaos.
Sortim el dia 7 a la tarda, quan el sol es pon al moll. Portem llibres i papers per escriure... Moltes gràcies a tots pels mails que ens envieu... no els podem contestar tots, però els tenim presents i ens sentim recordats. De vegades ens anyorem, i mantenir la comunicació ens ajuda.
Un petó a tots i bon any 2005.
Publicat per