Hi ha una carretera que creua Amèrica de Sud a Nord, una carretera que comença al sud de Xile i va pujant lentament fins a les portes del nou paradís, a Ciudad Juarez (Mèxic). Creua molts països i regions, s’endinsa en ciutats i en surt carregada de il·lusions. Hi ha qui diria que també va de Nord a Sud... però qui vol anar al Sud? De Xile cap amunt tothom mira cap als Estats Units per anar-hi o per odiar-los.
Des del tròpic ja no hem deixat de seguir aquesta carretera. Nord, com seguint l’estel polar, nord, com si les nostres passes les guies un desig homèric de retornar pel camí menys recte possible. Quan serà l’hora de posar els peus a la nostra Ítaca? Potser perquè el viatge són ja moltes hores de bus, potser perquè costa explicar com és un paisatge, com és un desert, com és una muntanya, com és un volcà... potser per tot això serà millor parlar del camí.
La Panamericana, excepte en uns pocs quilòmetres en que està desdoblada, be a ser una antiga nacional espanyola, d’un carril per banda. La nostra Panamericana comenca a Calama, un cop creuats els Andes des de la ciutat argentina de Salta. Creuar els Andes allà significa ascendir a 4000 metres entre paisatges de rocs i sal, de estrats a les parets que iluminen al reflexar el sol ponent de roig, groc i taronja el nostre autobús. Al baixar del pas de Jama, el punt de màxima alçada i alhora frontera, entres al desert d’Atacama, deixes el petit poble de San Pedro d’Atacama enrera ple de gringos moxil.leros, i entres a Calama, ciutat que alimenta de coure al món ara mateix, i per sobre de tot a Xina. El sot obert al mig del desert té 4 kilómetres i mig de llarg i uns tres d’ample. S’enfonsa ben endins i d’allà surten grans camions carregats de rocs per depurar. Dins dels rocs és on hi ha el metall.
Aquest desert que comenca a Calama ja no ens deixarà fins al nord de Perú. Perú ja comença a ser dificil d’explicar. A partir d’ara el viatge s’accelera, corre, esbufeguem. Qui pot explicar un país si l’ha creuat en deu dies? I si tot el país se´t mostra com un desert al costat de l’oceà?
Sabem que no tot Perú es així, que té selva d’un tamany de tota la península ibèrica, que té muntanyes i valls rics en cultius... Però mai haguèssim imaginat que la costa seria una platja immensa on la Panamericana resegueix els contorns de les aigües del Pacífic a vegades arran, a vegades des d’un penyasegat, a vegades més a l’interior.
Al entrar a Arequipa, un pot escapar de l’aridesa i endinsar-se en el canyó del Colca... i provar de caminar pels camins que sempre hi han estat, on els cotxes no arriben i la llum elèctrica és una novetat. Baixar-hi a peu i pujar, com nosaltres, en mula perquè el teu cor no dóna per pujar de 2400 a 3500 en aquell desnivell. Però la carreretera Panamericana és el centre del nostre camí i al poc hi tornàvem a estar per arribar a Lima, enorme metròpoli de smog, tràfic i museus. De centre històric petit ple de balcons tancats, llargs balcons de fusta on veure pasar la vida. Carretera per arribar a Trujillo i els seus palaus de sorra enmig del inacabable desert, diferents tipus de desert (Sorra, matolls, pedra, dunes es van alternant per demostrar que mai es pot suposar que tots els deserts son iguals, i que vora l’oceà hi ha el més sec dels llocs del planeta).
De cop, després d’una nit sencera en la foscor de la carretera, un es desperta a la frontera equatoriana envoltat del verd i de la calor tropical. És aquí on comença potser la gran aventura, perquè es aquí on acaba la carretera plana, on acaben els autobusos còmodes i directes. Comença l’ascens a les valls interiors, els busos vells i petits i que paren a deixar i a recollir gent.
Més tard arribem a Guayaquil, ciutat viva, de negocis, de comerç, marítima i provant de modernitzar-se, amb un equip de fútbol de nom Barcelona Sporting Club, d’uniforme blaugrana i escut idèntic al del Barça. A partir de Guayaquil un inicia la pujada a les valls. La Panamericana puja i puja, i comencen els avançaments suïcides, els barrancs i penya-segats en verd de jungla, els petits pobles, els venedors de menjar que t’ofereixen dins el bus tota la fruita, la carn, els gelats i les begudes que vulguis i desitgis. O també pots comprar els remeis a la pitxor de les malalties que ni saps que tens però que tens. La venta de medicaments va precedida d’una llarga explicació de les coses dolentes que podem patir si no ens cuidem (del fetge, dels ronyons...), o de com ens hem de cuidar la boca. Un es sent malalt només de sentir-ho. I la carretera continua entre desenes de volcans adormits. Sempre acompanyats de les inacabables pel·lícules de violència, on els herois poden ser desconeguts xinos, japonesos o koreans, o bé els ja famosos dominadors dels videoclubs de basura nord-americana, com Seagal i altres. De vegades poden ser quatre pelis seguides de l’Stallone, sense pausa i amb al volum al màxim. Per això un encara valora més el poder baixar del bus. Si hi ha pietat per part dels xofers o no hi a tele o aquesta s'espatlla, queda la ràdio, plena de cumbia, ballenato, rancheres mexicanes, rumba o qualsevol música que pot estar animant fins a les tres de la matinada, per a que el conductor no s'adormi i pugui continuar adelantant en corves perillores amb doble linea a la carretera. De Guayaquil a Riobamba, on encara hi ha un tren perdut. Quito, ple de records catalans i de ciutat colonial, Otavalo de la que parlarem més tard... Camions plens de bananos, café, combustible, animals de tot tipus i camions plens de gent que com no pot pagar un bus viatge més barat (també pagant, eh!) viatge apilotonada i barrejada amb coses fins al seu destí, que pot ser centenars de quilòmetres més enllà.
Arribem a Otavalo per al dia de mercat, dissabte, on tot el poble surt al carrer a vendre la artesania i la roba típica del poble. El poble, potser per problemes d’amistat amb els ja anomenats volcans que l’envolten, està reconstruït diverses vegades. Però es aquí on descobrim un entorn ple de dones elegants, amb la seva falda blava, la seva camisa blanca amb bordats, el seu collaret taronja i les seves albarques blanques. Caminant pels pobles dels voltants, un comença a sentir que aquí hi ha de tornar. Que només ha raspat un xic d’alguna cosa que es molt gran, molt profunda. Aquí ja no es parla castellà... és quítxua el que un sent als homes jugant a voleibol, a les dones que van carregades als dos braços i l’esquena de farcells. I el mercat és un mercat també de bestiar. És curiós per nosaltres veure a dues dones arrossegar un porquet cap a casa, un porquet acabat de triar entre centenars. El porten amb alegria.
Però res detura a la Panamericana. Ella continua i entra a Colòmbia: Cali, Medellín, Bogotà, ciutats que respiren modernitat, que celebren la possible fi dels paramilitars alhora que saben que tot i fumigar més hectàrees de plantacions de coca cada any, cada cop hi ha més cultius al país. Petits casals, famílies... i continuem cap al nord. S’intueixen paissatges meravellosos i indrets perduts per a caminar i caminar i conèixer altres realitats fora de les ciutats. És com un tast per a tornar-hi. Continua la carretera de corves perilloses, de frenades brusques... però hi esperavem més control de l’exèrcit i no era aqui on el tindríem. Perquè va ser arribar a Veneçuela i haver de desmuntar l’equipatge, de mostrar els documents cinc vegades en una nit, de despullar-nos per veure si portavem quelcom sota la roba... A Venezuela, misteri que no sabem cap a on va. Cotxes grans recorren Caraques, que diuen que és la ciutat més perillosa de Sudamèrica, ciutat amb alegria caribenya ja, ciutat també enorme i desproporcionada de clima agradable i envoltada de verd. Aquí acaba la nostra carretera.
En el camí ens han acompanyat els casals catalans de Lima: Guayaquil (amb els Maspons al davant, amb famílies de presidents d’Ecuador, de candidats a presidents, de Miss Ecuador...), Quito ( on varem estar molt ben acollits per la Montse Vela d’Alcarràs i vàrem recuperar el gust per pa amb tomata amb la gent del casal.), Medellín amb les seves plaçes plenes d’estàtues de Botero ("Ah, van a ver a las gordas" ens deien a l’hostal) i un català fanàtic del motor, Bogotà amb un bonic centre històric i les històries de la guerra civil i de les operacions de la resistència a França d’en Pere Janè dins una ciutat colonial i finalment Caracas, el seu centre deixat i desmesurada en la seva dimensió, amb la por que tothom et posa al cos i on et miren malament si vols sortir de l’hotel pasades les set del vespre, però on varem poder celebrar el Sant Jordi amb la gran comunitat catalana d’aquí, amb sardanes ( que l’Eric mai havia ballat fins avui), canelons i un embotit de la famosa casa d’embotits "La Montserratina".
Ens falten els darrers quilòmetres de carretera sudamericana. Cap a Maracaibo i Cartagena de Indias tot passant per mil Macondos a posar els peus al mar Carib i d'allà a Panamà.
Fotos:
Fotos:
