Suposem que forma part de la nostra cultura judeocristiana el tenir clar des de l’inici de la consciència que tot té un final. De vegades però el que pensem que és un acabament, no es més que un pas endavant dins del camí. Ara que ja s’acosta el retorn a Catalunya, tenim més clar que el nostre viatge no acaba allà. Tot el que portem a dins ens farà companyia en el nostre futur.
Diuen que la Rosa Regàs, escriptora catalana, ha guanyat el 2005 el premi Grans Viatgers amb el llibre "Volcanes Dormidos", les experiències d’un viatge de Guatemala a Panamà. També la Maruja Torres explicava com va viure la invasió nord-americana de Panamà a "Amor América", juntament amb altres experiències en la seva recerca de trens americans. També en Javier Reverte té una bona trilogia centreamericana. Nosaltres hem creuat molt ràpidament aquestes terres marcades sobretot per la interferència militar i política dels Estats Units d’Amèrica. Revolucions i contrarevolucions, interessos comercials i interessos polítics han deixat un rastre tant immens de Sang que encara molta de la terra es roja. Panamà, Hondures, El Salvador, Nicaragua i Guatemala han estat atacades d’una o altra manera en els darrers 150 anys pels Marines o per la CIA. I si això no es prou, les circumstàncies internes de cada un d’aquests països venïen ja marcades per sistemes d’explotació dels indígenes o d’esclaus d’Àfrica que encara tenen repercussions a la vida quotidiana.
Nosaltres hem creuat molt ràpid tota aquesta regió, només copsant petites senyals. Potser ens quedem amb la sensació de que el més interessant comença a Nicaragua, amb tot el moviment Sandinista. Però no es gaire acceptable com a esser humà destacar Nicaragua, El Salvador i Hondures, ja que ho són per ser els llocs que més marques tenen de les matances i guerres civils finançades pels Nord-americans, que no varen acceptar mai cap moviment social que pogués perjudicar els seus interessos a la zona.
Un troba en tot el camí pintades, banderes i consignes revolucionàries que acompanyen la pobresa deixada per les armes, les mines i la destrucció.
Perquè la pobresa aquí es molt gran. I la misèria, al voltant de les ciutats plenes de centres comercials (On triomfen els Pizza Hut, Kentucky, Tony’s Romas,...) , la misèria és present i crea la por, la por necessària per a que els rics no s’acostin als pobres, i els murs de les cases siguin ben alts, amb moltes alarmes, armes, guàrdies privats... indústria de la por. Això, la indústria de la por, ja no ens deixarà fins a Mèxic.
Els controls fronterers son molt grans, sobretot si viatges en busos que et portin d’un país a un altre. Costa Rica et pot fer passar, a les seves fronteres, 5 hores. Però quan ho descobreixes, el millor es arribar fins a la frontera en un bus, creuar amb un tricicle i agafar un bus a l’altre cantó de la frontera fins al lloc on vols arribar. Els busos dins dels païssos son moltes vegades antics busos d’escoles nord-americanes, repintats per fora però amb tots els cartells en anglès a dins. En l’argot anglès els anomenen Chicken Bus, el bus de les gallines. I es que dins t’hi pots trobar de tot.
A tots aquests països hi ha comunitats catalanes. Sempre dedicats al negoci, els catalans son rastrejables pels cognoms de les botigues als centres de les ciutats i viles, on es varen instal·lar ja fa anys. A Costa Rica tenen un casal grandet. A El Salvador, on el casal es va fundar per gestionar una ajuda de la Generalitat per a reconstruir una escola després d’un terratrèmol devastador, tira molt la penya del Barça, però fan reunions periòdiques. A Guatemala no tenen un lloc fixe on reunir-se. Són realitats diferents, però sempre trobem persones amb una professió més o menys lliberal.
Cal dir que, a part de buscar i entrevistar catalans, hem decidit seguir la ruta maia. Copán (Hondures), Tikal (Guatemala) i Palenque (Mèxic) són les tres ciutats maies que hem trepitjat, i cal dir que són tres indrets increïbles, sobretot els dos darrers, on la jungla t’envolta i els monos fan la banda sonora original, acompanyats de tucans, tempestes i gringos.
Però un cop un entres a Guatemala, es redescobreix quelcom molt antic que haviem deixat a Ecuador... d’indigenisme i l’orgull indígena, que et fa notar que allà hi ha quelcom que no podrem arribar a copsar del tot. A Guatemala i a Chiapes, Mèxic, la realitat es maia, no castellana, i la llengua dins les furgonetes de transport és sempre una varietat de la seva llengua. Si tenim en compte que els turistes son en sa majoria angloparlants i que els de la regió són maies, el castellà es una llengua només d’us oficial. Potser es per això que no hem pogut entendre el rerefons de la lluita Zapatista, que té un fort suport a la zona, i tot i que nosaltres hi hem estat poc i ens hem adonat.
Clar que Mèxic es un país curiòs en el seu aspecte politicomitològic. Es el país de la revolució feta des de la base, on té com a herois a tots els revolucionaris, des de 1810 amb Hidalgo i els Serdán, fins a l’actualitat amb el subcomandante Marcos. Té, al Palau de Govern de la capital els murals de Diego Rivera atacant ja al 1935 al imperialisme ianqui, uns murals que cap altre país ni govern del món gosaria tenir en el lloc d’honor del govern. I aquest mateix país té dins tota la injustícia social, els governs i sindicats més corruptes,... El mateix govern que glorifica a Zapata i Pancho Villa és qui ordena un càrrega policial amb dret a violar dones i engarjolar a qui sigui, sense cap consideració i cap remordiment (ex.Atenco,3/05/06). El mateix que santifica la revolució i la reforma agrària del 1910-1920, ataca als zapatistes i té un tractat de lliure comerç amb els Estats Units que no ha creat llocs de feina, ha acabat de destruir la indústria local i ha creat la corrent migratòria més important de gent cap al nord, concloent amb la més que probable aprovació de construïr un mur i militaritzar la frontera.
Clar que a nosaltres personalment Mèxic ens ha rebut molt bé. A San Cristóbal de las Casas ens hem fet amb un matrimoni italià que després de voltar pel món com a fotógrafs, han fet una pausa i han obert un restaurant. I va ser bonic xerrar amb els nens venedors de San Juan Chamula. Sempre et demanen que els hi compris quelcom, i nosaltres varem acabar convidant a menjar tortillas de pollo a alguns, a canvi ens explicar tot allò que veiem allà, i tots els rituals que es fan dins de l’església. Fins i tot, una família ens va convidar a celebrar amb el seu alcohol la benedicció de la gallina que anaven a menjar-se.
A Puebla hem estat a casa d’uns amics i ens han tractat com a reis, a part d’ensenyar-nos a cuinar alguns plats poblanos, acompanyant-los al mercat (allò si que és un mercat, gran, immens, ple de colors, de fruites i de olors), descobrint-nos la realitat de la vida familiar... I ara ja som a D.F., la capital de 21 milions de persones, tres Catalunyes dins una ciutat, mitja Espanya dins d’una ciutat... Aquí també retrobem amics de la família i visitem l’Orfeó Català en el seu centenari.
Ara ja només resta dir als que esteu a Europa que fins ara, que ens veiem en uns dies, que ja tenim ganes de veure-us la cara i no només llegir les cartes, mails o sentir la veu per telèfon. I donar les gràcies a tots els que ens heu acompanyat en el viatge. Als catalans i a la resta d’espanyols d’arreu, als catalans d’Amèrica, a tots els llatinoamericans sense importar les absurdes fronteres mentideres, als canadencs, als italians, als alemanys,als xilens, als nord-americans, als senegalesos, als amics del camí, a tots, tots, tots... moltes gràcies per caminar amb nosaltres.
I us deixem amb tres textos que pensem que ofereixen visions d’Amèrica, centrats en Centreamèrica, però que es podria aplicar a quasi tota Amèrica Llatina. El primer es de l’ambaixador d’Estats Units a Hondures. Els altres dos són d’amics nostres.
"Como economista, no como embajador, pongo un ejemplo crudo: los hondureños ganan dos veces más al exportar gente que por exportar productos" Charles Ford
"En aquestes terres he conegut moltes dones, però no pas pel que us imagineu.. resulta que és més fàcil conèixer dones o fer amistat amb elles que no pas homes... Moltes dones que he conegut tenen un munt de fills de pares diferents.. i moltes son mares solteres, però l´agravant de tot això és que elles han de mantenir als seus fills que molts cops pateixen malnutrició o malalties... quan els preguntes pels pares dels seus fills, et diuen que aquests pares viuen amb alguna altra dona i no volen saber res dels fills anteriors.. Aquestes dones que he conegut sempre porten el somriure a la boca, i treballen tot el dia en diversos treballs per poder portar a la boca dels seus fills algun aliment.. jo sempre que he pogut els dono algun diner.. per exemple la dona de la neteja de l’hotel de Tolú.. em va dir que guanyava 10.000 pesos al dia que son uns 3 euros per treballar com una burra.. quan vaig marxar de l’hotel després de pagar el compte, li vaig donar 10.000 pesos extres, ella tenia un fill malalt per malnutrició.. No em vull posar cap medalla, perquè realment li vaig donar poc.. més em gasto amb els meus capricis... però realment les dones d’aquí són molt millor que els homes, amb sinceritat i confiança... veient tot això, no és estrany, i perdoneu, que molts dels problemes que tenim els europeus em semblin una immoralitat, fruït del individualisme i l’egoisme.. I d’aquí poc em tocarà tornar.. em queixo com un més... em retrobaré amb els radicals petit burgesos que fan la revolució entre setmana, bé parlen molt d´ella, i per vacances i caps de setmana se’n van com un dominguero més.. em trobaré l’estratificació horària que deixa cada cosa per un moment i que assassina cruelment els sentiments i l’espontaneïtat.... em trobaré el tedi dels farts de panxa... no sé em trobaré la intolerància cada cop més gran de gent que s´emprenya amb tu no saps perquè.. o perquè no vol sentir coses que no els agrada o que les seves susceptibilitat no suporta.. no sé em trobaré els desconfiats, els gasius que neden en or... i quantes coses més em trobaré...Qui vulgui que m’engegui a la merda, però que ho faci... perquè malgrat tot el que em trobaré.. no sabem la sort que tenim tots plegats de tenir tot el que tenim.. però potser ens sobren béns materials i ens falta la calidesa d’aquesta gent.. que parlant amb ells et diuen que no la volen perdre per res del món.." Jordi Font.
"¿Qué tal siguen las vacaciones? Yo vuelvo a estar de nuevo en Taulabé, en la parroquia san Gaspar. Me he vuelto un día antes de la aldea. En unas horas asistiré a una reunión de alcohólicos anónimos. Quedé con un chico que nos hace de chófer los fines de semana y me quedaré a dormir en su casa. He pasado una semana muy dura. Esta semana he ido sola a una aldea llamada santa fe. He estado con una familia muy, muy, muy pobre y las he pasado canutas. Esta semana ha sido especial pero muy dura. La familia era muy acogedora pero vivían en unas condiciones infrahumanas. Vivían en plena montaña a una hora caminando desde la carretera. El camino era tan malo que era imposible llegar allí si no era a pie. Ni tan sólo se podía llegar en burro. Había que cruzar un río, y ahora que es invierno y llueve muchísimo cubría hasta la cintura. Ese río lo he tenido que cruzar cada día 2 veces para poder bajar a la aldea a la reunión de mujeres, a la reunión del comité de salud, para ir al aeropuerto a buscar una maleta y un paquete perdidos, para ir a la escuela y hoy para venirme Para Taulabé,.... La casa era una chavola de madera, cubierta de plásticos y periódicos. Por la noche y cuando llovía se colaba todo el agua y el frío. El suelo era de tierra. Había una habitación donde dormían los 8 miembros de la familia y yo. Las camas estaban hechas de maderas y cuerdas. Era imposible dormir en ellas. Y eso que yo dormía en la cama de los padres, que era "la mejor". En la casa vivían los padres con sus 6 hijos de 6, 7, 11, 13, 15 y 17 años. 2 chicas y 4 chicos. A parte de ellos vivían 10 perros, 8 patos, 30 gallinas, 1 gato, 100.000 moscas, 200.000 mosquitos y 1.000.000 de pulgas y parásitos varios. Me he pasado las 5 noches que he estado allí en vela. Las pulgas y parásitos varios no me dejaban dormir. Los notaba recorriéndome el cuerpo. Me hacían cosquillas y de repente me mordian. Tengo el cuerpo llenito de picadas. No hay un rincón donde no me hayan picado. En otras aldeas me han picado también pero ni punto de comparación con ésta. La casa tenía un comedor-cocina, donde estaban todos los animales metidos. La señora de la casa se pasaba todo el día con la escoba detrás de ellos porque se meaban dentro, se comían la comida, se subían en la mesa y entraban en la habitación... A mi me encantan los animales pero aquello era como vivir en un corral. Yo no acabé de acostumbrarme a tanta suciedad y falta de higiene. Para mi suerte no me he puesto enferma en los días que he estado allí. No me lo puedo ni creer. Aunque el mayor peligro era el agua. Ellos la recogían de un río que pasaba cerca. Allí se bañaban, lavaban la ropa y cogían el agua. La señora me hervía el agua pero olía a podrido y era incapaz de beberla. Por suerte, el día que fui al aeropuerto me compré una botella de 1 litro y con eso he sobrevivido los 5 días. Estos días con esta familia han sido muy especiales. Con lo poco que tenían eran "felices". El marido se iba a trabajar a las 5.30h de la mañana y volvía a las 16h. Él plantaba café en un campo a 2 horas a pie de santa fe. En esta aldea no había luz, entonces el sol era el que marcaba el ritmo de vida. A las 5.15 empezaba a amanecer, y era cuando nos levantávamos. Desayunábamos a las 6.30 (café con tortitas de maíz, arroz, fríjoles, aguacate,...). A las 12h era la comida (lo que había sobrado del desayuno). Y a las 5.30 era la cena (las sobras del desayuno y la comida). El café hondureño está riquísimo! Es dulce y aguachado. A las 18.30 ya era de noche y nos íbamos a dormir a las 19h. Allí se levantaban todos a la misma hora y se iban a dormir a la misma hora. La señora hacía bromas conmigo y me decía que ellos eran "puros pollos" porque se iban a dormir temprano.
Mañana regresan mis compañeras de las otras aldeas. Todas hemos ido solas porque quedaban muchas por visitar y esta semana era la última que pasábamos en aldeas. La semana que viene nos vamos a Guatemala. Iremos a la capital y pasaremos allí varios días en una parroquia de un amigo del "padre tito".
Espero que todo nos siga yendo bien como hasta ahora. Algunas compañeras se han enfermado pero poco a poco se han ido recuperando. Todavía nos queda una semana de aventura y de conocer gente entrañable..." Mery ruiz.
Marta i Eric
