La Panamericana

Hi ha una carretera que creua Amèrica de Sud a Nord, una carretera que comença al sud de Xile i va pujant lentament fins a les portes del nou paradís, a Ciudad Juarez (Mèxic). Creua molts països i regions, s’endinsa en ciutats i en surt carregada de il·lusions. Hi ha qui diria que també va de Nord a Sud... però qui vol anar al Sud? De Xile cap amunt tothom mira cap als Estats Units per anar-hi o per odiar-los.

Des del tròpic ja no hem deixat de seguir aquesta carretera. Nord, com seguint l’estel polar, nord, com si les nostres passes les guies un desig homèric de retornar pel camí menys recte possible. Quan serà l’hora de posar els peus a la nostra Ítaca? Potser perquè el viatge són ja moltes hores de bus, potser perquè costa explicar com és un paisatge, com és un desert, com és una muntanya, com és un volcà... potser per tot això serà millor parlar del camí.

La Panamericana, excepte en uns pocs quilòmetres en que està desdoblada, be a ser una antiga nacional espanyola, d’un carril per banda. La nostra Panamericana comenca a Calama, un cop creuats els Andes des de la ciutat argentina de Salta. Creuar els Andes allà significa ascendir a 4000 metres entre paisatges de rocs i sal, de estrats a les parets que iluminen al reflexar el sol ponent de roig, groc i taronja el nostre autobús. Al baixar del pas de Jama, el punt de màxima alçada i alhora frontera, entres al desert d’Atacama, deixes el petit poble de San Pedro d’Atacama enrera ple de gringos moxil.leros, i entres a Calama, ciutat que alimenta de coure al món ara mateix, i per sobre de tot a Xina. El sot obert al mig del desert té 4 kilómetres i mig de llarg i uns tres d’ample. S’enfonsa ben endins i d’allà surten grans camions carregats de rocs per depurar. Dins dels rocs és on hi ha el metall.

Aquest desert que comenca a Calama ja no ens deixarà fins al nord de Perú. Perú ja comença a ser dificil d’explicar. A partir d’ara el viatge s’accelera, corre, esbufeguem. Qui pot explicar un país si l’ha creuat en deu dies? I si tot el país se´t mostra com un desert al costat de l’oceà?
Sabem que no tot Perú es així, que té selva d’un tamany de tota la península ibèrica, que té muntanyes i valls rics en cultius... Però mai haguèssim imaginat que la costa seria una platja immensa on la Panamericana resegueix els contorns de les aigües del Pacífic a vegades arran, a vegades des d’un penyasegat, a vegades més a l’interior.

Al entrar a Arequipa, un pot escapar de l’aridesa i endinsar-se en el canyó del Colca... i provar de caminar pels camins que sempre hi han estat, on els cotxes no arriben i la llum elèctrica és una novetat. Baixar-hi a peu i pujar, com nosaltres, en mula perquè el teu cor no dóna per pujar de 2400 a 3500 en aquell desnivell. Però la carreretera Panamericana és el centre del nostre camí i al poc hi tornàvem a estar per arribar a Lima, enorme metròpoli de smog, tràfic i museus. De centre històric petit ple de balcons tancats, llargs balcons de fusta on veure pasar la vida. Carretera per arribar a Trujillo i els seus palaus de sorra enmig del inacabable desert, diferents tipus de desert (Sorra, matolls, pedra, dunes es van alternant per demostrar que mai es pot suposar que tots els deserts son iguals, i que vora l’oceà hi ha el més sec dels llocs del planeta).

De cop, després d’una nit sencera en la foscor de la carretera, un es desperta a la frontera equatoriana envoltat del verd i de la calor tropical. És aquí on comença potser la gran aventura, perquè es aquí on acaba la carretera plana, on acaben els autobusos còmodes i directes. Comença l’ascens a les valls interiors, els busos vells i petits i que paren a deixar i a recollir gent.

Més tard arribem a Guayaquil, ciutat viva, de negocis, de comerç, marítima i provant de modernitzar-se, amb un equip de fútbol de nom Barcelona Sporting Club, d’uniforme blaugrana i escut idèntic al del Barça. A partir de Guayaquil un inicia la pujada a les valls. La Panamericana puja i puja, i comencen els avançaments suïcides, els barrancs i penya-segats en verd de jungla, els petits pobles, els venedors de menjar que t’ofereixen dins el bus tota la fruita, la carn, els gelats i les begudes que vulguis i desitgis. O també pots comprar els remeis a la pitxor de les malalties que ni saps que tens però que tens. La venta de medicaments va precedida d’una llarga explicació de les coses dolentes que podem patir si no ens cuidem (del fetge, dels ronyons...), o de com ens hem de cuidar la boca. Un es sent malalt només de sentir-ho. I la carretera continua entre desenes de volcans adormits. Sempre acompanyats de les inacabables pel·lícules de violència, on els herois poden ser desconeguts xinos, japonesos o koreans, o bé els ja famosos dominadors dels videoclubs de basura nord-americana, com Seagal i altres. De vegades poden ser quatre pelis seguides de l’Stallone, sense pausa i amb al volum al màxim. Per això un encara valora més el poder baixar del bus. Si hi ha pietat per part dels xofers o no hi a tele o aquesta s'espatlla, queda la ràdio, plena de cumbia, ballenato, rancheres mexicanes, rumba o qualsevol música que pot estar animant fins a les tres de la matinada, per a que el conductor no s'adormi i pugui continuar adelantant en corves perillores amb doble linea a la carretera. De Guayaquil a Riobamba, on encara hi ha un tren perdut. Quito, ple de records catalans i de ciutat colonial, Otavalo de la que parlarem més tard... Camions plens de bananos, café, combustible, animals de tot tipus i camions plens de gent que com no pot pagar un bus viatge més barat (també pagant, eh!) viatge apilotonada i barrejada amb coses fins al seu destí, que pot ser centenars de quilòmetres més enllà.

Arribem a Otavalo per al dia de mercat, dissabte, on tot el poble surt al carrer a vendre la artesania i la roba típica del poble. El poble, potser per problemes d’amistat amb els ja anomenats volcans que l’envolten, està reconstruït diverses vegades. Però es aquí on descobrim un entorn ple de dones elegants, amb la seva falda blava, la seva camisa blanca amb bordats, el seu collaret taronja i les seves albarques blanques. Caminant pels pobles dels voltants, un comença a sentir que aquí hi ha de tornar. Que només ha raspat un xic d’alguna cosa que es molt gran, molt profunda. Aquí ja no es parla castellà... és quítxua el que un sent als homes jugant a voleibol, a les dones que van carregades als dos braços i l’esquena de farcells. I el mercat és un mercat també de bestiar. És curiós per nosaltres veure a dues dones arrossegar un porquet cap a casa, un porquet acabat de triar entre centenars. El porten amb alegria.

Però res detura a la Panamericana. Ella continua i entra a Colòmbia: Cali, Medellín, Bogotà, ciutats que respiren modernitat, que celebren la possible fi dels paramilitars alhora que saben que tot i fumigar més hectàrees de plantacions de coca cada any, cada cop hi ha més cultius al país. Petits casals, famílies... i continuem cap al nord. S’intueixen paissatges meravellosos i indrets perduts per a caminar i caminar i conèixer altres realitats fora de les ciutats. És com un tast per a tornar-hi. Continua la carretera de corves perilloses, de frenades brusques... però hi esperavem més control de l’exèrcit i no era aqui on el tindríem. Perquè va ser arribar a Veneçuela i haver de desmuntar l’equipatge, de mostrar els documents cinc vegades en una nit, de despullar-nos per veure si portavem quelcom sota la roba... A Venezuela, misteri que no sabem cap a on va. Cotxes grans recorren Caraques, que diuen que és la ciutat més perillosa de Sudamèrica, ciutat amb alegria caribenya ja, ciutat també enorme i desproporcionada de clima agradable i envoltada de verd. Aquí acaba la nostra carretera.

En el camí ens han acompanyat els casals catalans de Lima: Guayaquil (amb els Maspons al davant, amb famílies de presidents d’Ecuador, de candidats a presidents, de Miss Ecuador...), Quito ( on varem estar molt ben acollits per la Montse Vela d’Alcarràs i vàrem recuperar el gust per pa amb tomata amb la gent del casal.), Medellín amb les seves plaçes plenes d’estàtues de Botero ("Ah, van a ver a las gordas" ens deien a l’hostal) i un català fanàtic del motor, Bogotà amb un bonic centre històric i les històries de la guerra civil i de les operacions de la resistència a França d’en Pere Janè dins una ciutat colonial i finalment Caracas, el seu centre deixat i desmesurada en la seva dimensió, amb la por que tothom et posa al cos i on et miren malament si vols sortir de l’hotel pasades les set del vespre, però on varem poder celebrar el Sant Jordi amb la gran comunitat catalana d’aquí, amb sardanes ( que l’Eric mai havia ballat fins avui), canelons i un embotit de la famosa casa d’embotits "La Montserratina".

Ens falten els darrers quilòmetres de carretera sudamericana. Cap a Maracaibo i Cartagena de Indias tot passant per mil Macondos a posar els peus al mar Carib i d'allà a Panamà.
Fotos:

http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/613b

Marta i Eric

Tròpic de Capricorn

Tornem al nord. Enfilem cap a la calor i els tròpics. Enfilem cap a casa intentant fruïr del camí que ens hi porta. No es un retorn ràpid, sinò un retorn ple de kilòmetres de carretera. Som en la ruta cap a Salta, a punt d’abandonar l’Argentina on ha madurat el nostre projecte de conèixer i provar de captar l’esperit que hi ha als casals catalans. Tenim a les espatlles moltes entrevistes, converses, visites, records, corals,...

Caminem per aquesta Amèrica parlant català, perquè una part de la seva història s’ha escrit en aquesta llengua, com també ho han fet en grec, croat, àrab o alemany, alemanys del Reich, de la Republica Federal o del Volga.

El fet és que ens varem trobar amb les vacances de l’estiu austral. I ja que hi erem, varem empendre la ruta Patagònica de Chatwin i Sepúlveda, que eren els nostres llibres de capçalera, juntament amb un Ernesto Guevara que no era encara el Che. I ara que ja hem deixat la Patagònia enrere; Ushuaia, Punta Arenas, Puerto Natales formen part del record. Més enllà de "El sur" que li diuen a Xile. Nosaltres havíem escrit el darrer mail des del glaciar Perito Moreno, potser el més impresionant que un pot veure i escoltar. I si ara mirem dins la nostra memòria immediata, podem dir que potser sí que Ushuaia és la ciutat més austral del món. Almenys així ho vénen els argentins. Si parles amb els xilens et diràn que ells ténen la ciutat més austral (i potser ténen raó, si es considera Puerto Williams com una ciutat de 1400 habitants que cobren per viure-hi). Però el fet que Ushuaia es vengui com la fi del món crida a molta gent: a turistes motxileros com nosaltres, a gent rica que ve de creuers de 1000 persones (arriba un creuer cada dia), o la gent que arriba amb avió en temporada d’esquí. Aquest port que era un punt d’aprovisionament per a qui creuava de l’Atlàntic al Pacífic, s’ha convertit en una Andorra en petit, amb un llarg carrer comercial, ple de records i pijades de tots colors. La ciutat està abocada als turistes i fa que perdi totalment l’encant que sembla que podia tenir abans. Hi ha noves, i modernes construccions que no enganxen amb les tradicionals cases de fusta i ferro que hi ha al llarg de la Patagònia. Argentina té molt del nostre esperit destructiu de pobles, viles i ciutats. Un s’adona d’això al creuar a Xíle. Potser els pobles xilens són més avorrits, però la seva estructura és més homogènia. Cases de fusta i metall pintades de diferents colors i construides al voltant d’una cuina – calefacció d’on es va a les habitacions on no hi ha més que el llit i l’armari. I a dormir amb mantes. Punta Arenas i Puerto Natales són ciutats plenes d’aquestes cases, tot i que a la primera queden mansions de quan hi havia barons de la llana. I el seu cementiri reflecteix aquest moment de riquesa. Ja ho diuen: per conèixer una cultura, camina pel mercat i pel cementiri. Tot i que el món ha canviat molt, tot i que el satèl•lit porta la tele i l’internet, no és fàcil sortir d’aquests llocs tant australs. Hores de carreteres, dies de vaixell o el preu de l’avió els deixen allà, separats de tot. Viuen bastant del turisme. Hi ha balenes per allà i les varem veure saltar i nedar al nostre voltant. Hi ha parcs naturals fantàstics, que estan completament organitzats i en els que un paga tot a preu d’or. El curiòs és que, tot i que era fora de temporada, en els dos dies caminant per les Torres del Paine, ens va semblar estar en una autopista de excursionistes d’arreu del món, però quasi ningú del país ni de la regió. El preu ho fa imposible.
Es clar que un també hi troba algún català per allà. L’amor va portar al David a ser el veterinari amb més éxit d’Ushuaia. L’amor mou molta gent, i a l’hostal també d’Ushuaia un noi de Sevilla hi treballava després d’enamorar-se d’una noia d’allà. Era un noi amb molta gràcia explicant coses amb el seu accent andalús. Ens va fer una clase d’allò més divertida sobre la colonització americana. Amor, amor, amor. O la parella que feia sis anys que viatjava venent pulseres, arrecades, collarets… i no menjàven res animal; ni carn, ni ous, ni llet, ni formatge… S’alimentàven de llavors i unes poques verdures. O els canadencs, també una parella molt divertida que es dedicàven a viatjar fent voluntariat a les granjes biològiques.

Varem tornar al Xile "normal", al Xíle del nord, amb un vaixell de carrega que porta passatgers "gringos" a un preu fora de l’abast dels locals. Només els camioners, els mariners i els cuiners eren xilens. Hi ha moltes opinions sobre aquest vaixell. Des que és una estafa a que es una experiència única. Nosaltres ho varem gaudir força, i et dòna la veritable sensació de llunyania que hi ha al sud, en aquest camí de 1500 kilòmetres per les aigües gelades per glaciars diversos. I es garanteix una nit de mala mar, o és el moment de sopar sense cues. I arribes a un indret
fantàstic, perquè de Puerto Montt pots anar a Chiloé, la illa màgica, on tothom es coneix i puja sense pressa al autobús. On el conductor para sense rondinar a qualsevol lloc i fa provocar rialles als nens que tornen de l’escola, ajuda a baixar les maletes a les velles. On tothom sembla feliç tot i les dificultats climàtiques i geogràfiques. Certament varem conèixer gent meravellosa d’allà i gent màgica en camí, en un petit hostal enfront del mar a la petita vila de Chonchi. Sota la cura de Don Carlos, canadenc chilot, vàrem començar a veure que allò era el paradís del peix i el marisc, dels boscos i els prats verds. Com una mena de compensació a la existència de la irlanda, Chiloé és plena d’un paisatge equivalent, d’un mite que encara viu en la gent. Parar-se a parlar amb qualsevol d’allà i preguntar porta a un inici en que es diu que tot són contes, per a pasar a una llarga descripció d’aquests contes que tots coneixen i que omplen les seves vides... tot i no creure-hi. Vaixells fantasmes, noies que surten nues de les platjes seduint a nois, prínceps que s’enduen les noies... bruixes i bruixots. Tot mirant al mar. Mar de Chiloé a Valdivia, el port ple de salmó ( un euro i mig el kilo), lluç (un euro el kilo), navalles (dos euros i mig el kilo), musclos (un euro els tres kilos), tot fresc i acabat de pescar. Llàstima de no poder cuinar.

A Santiago hi ha diverses maneres d’arribar-hi. Hi havia fa uns dos anys la oportunitat d’arribar-hi en tren desde Temuco amb uns cotxes llit de 1930 fabricats a Breslau (que ara és Polonia i ja no es diu Breslau). Per sort per als xilens i per mala sort nostre, han comprat uns trens espanyols (probablement de segona mà a RENFE) que han reduit el viatge de
12 a 9 hores. La Maruja Torres els va tastar els antics per escriure el seu Amor Amèrica. Es clar que nosaltres varem patir 2 hores de retard per averíes de la màquina. A Amèrica han deixat morir tots els seus trens i ara els volen reconstruir. Hi ha vegades que et preguntes per on viatges. Al vaixell, als hostals, a diversos bars un prova de canviar llibres que ja ha llegit, i tots son en anglès, hebreu o alemany (algun francès), i són una gran recopilació de best sellers i romàntics.

Santiago de Xíle ens va rebre amb poc smog i una sorpresa: coincidir amb el President Maragall i gent de la Generalitat que porta la Catalunya Exterior. Ara tenim una fotografia amb el nostre presi i un contacte per si fem alguna cosa amb tot el material recopilat. Molt interesant la xerrada casual amb els de Catalunya Exterior. Al mateix Santiago ja varem veure que a Xíle hi varen arribar un tipus diferent de catalans dels que havíem vist abans. El govern xilè de 1939 va permetre la entrada de refugiats polítics i de gent amb ofici. També ho varem comprovar a Viña del Mar. Tot això es nota en la estructura del casal i en la seva història. Neruda, poeta, comunista i vividor en tres cases boniques i ben situades plenes de mil detalls que el podrien definir com un hortera o un rei del kitch o el pop, Neruda és protagonista de la majoria de les vides dels catalans vinguts a Xile després de la guerra Civil. "Para lo bueno y para lo malo"(ja que hi ha qui diu que ajudava o no als espanyols segons l’afinitat política amb ell). Valparaíso és la ciutat port de Xíle. És una ciutat abocada al mar des dels turons que la formen. Turons plens de cases de colors, cases de fusta i metall. Per arribar a casa, "ascensores" que son més aviat funiculars, es distribueixen arreu. Un pot caminar pels turons i sempre veure com entren i surten els grans vaixells de càrrega que porten i s’enduen productes i materials. La ciutat port de Valparaíso. Allà vàrem descobrir que feien tants nois i noies en parracs pels carrers de Santiago. Eren els nous a la Universitat, que abans d’entrar han de recollir una certa quantitat de diners vestits així per a les festes universitàries de principi de curs.

Retornar a Argentina va esdevenir una persecució de 2 hores d’un autobús, nosaltres en una camioneta. Per un error de la companyia de busos ens varen deixar sentats en una terminal de un petit poble anomenat Los Andes sense fer un trasbord. I quan se’n varen recordar de nosaltres es va iniciar aquesta persecució per la carretera de les 30 curves, que puja de 600 a 3800 metres cap al pas internacional. A la frontera, ja quan s’acabava la possibilitat de que poguèssim pujar-hi, el varem atrapar. I aquella nit èrem a Mendoza, on ens va acollir la Marta, que està becada a un dels dos casals que hi ha a la ciutat. Becada pel govern català, hem viscut tres dies a casa d’ella. Fent d’okupes un xic.

Avui i demà Argentina recorda els 30 anys de l’inici de la dictadura. Els carrers seran protagonistes, juntament amb cinemes i la televisió, en record d’una época que mai ha de tornar. Coincideix amb l’alto al foc d’ETA, portada als diaris d’aquí i amb el pas de l’Estatut pel Congrés. De Bolívia, els profesors ens diuen que les inundacions ja han passat, tot i que molta gent no pot tornar a on vivía i s’han de quedar a San Julián.

Alguns professors esperen nous fills. La majoria no ha utilitzat mai més internet i l’aula d’informàtica està tancada, però probablement s’obrirà un altre cop durant el curs. No sabem res de la biblioteca, però ens informarem.

A partir d’ara tot el camí cap al nord ens porta a accelerar el camí. Casals, immigrants, nèts d’immigrants, becaris ens esperen. Molts busos i fronteres que ens porten cap a casa. Perquè ja tenim els bitllets de tornada i ja comencem a pensar en com serà tornar. De vegades ens fa por, sobretot per a trobar casa i feina o viure acceleradament o per veure com serà tornar al món laboral convencional. I amb la il•lusió de retrobar amics i la família. Tot això amb la certesa que les visites que realitzem als casals i a les comunitats catalanes s’estàn convertint en una feina, una feina d’allò més interessant i entranyable que esperem seguir treballant-hi al tornar.

Marta i Eric

Fotos: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/3d54

Llengües Australs

Som ja molt al sud. Després de conèixer els casals de La Plata, Mar de Plata i Bahía Blanca, ens hem endissat a l’estepa patagònica Argentina. Ha estat un camí ple de coneixençes, de més catalans, altres espanyols i diversos Argentins.

Fa un mes dèiem que els casals ens havien marcat el viatge i havien esdevingut el camí a seguir. El cert es que conèixer els casals i la seva gent és una experiència inexplicable. De vegades, sense adonar-te, estàs fent un recorregut per pobles i comarques catalanes, descobrint d’on ha vingut cada una de les persones amb qui parlem. Altres vegades estàs descobrint motius que desconeixies per a marxar de casa: des del que fugia d’anar a la guerra d’Àfrica del 1905 al 1920 al que va marxar tot i tenir una bona posició social a casa pensant que a Amèrica tindria més oportunitats. Hi ha històries de qui ha anat i tornat, de qui no va poder tornar mai, de qui va lluitar a l’Ebre amb la Quinta del Biberó i qui va marxar per amor. I com dèiem ja en anteriors missatges, pares i avis que han passat als seus fills o néts la consciència d’on tenien el seu origen.
No volem dir que això només passi amb el catalans. Ha passat amb totes les regions espanyoles i amb moltes altres nacionalitats que són qui han construit aquests països: Argentina, Xíle i Uruguai.

Però un cop hem deixat enrera els casals, no hem deixat de trobar catalans arreu. Sopant en un alberg, la dona que seia al nostre costat ens va cantar una cançó de bressol que la seva àvia de Mataró, una Cabot, li ensenyava. És una cançó que ve directe de 1920, quan l’àvia va venir cap a Argentina i mai més va poder tornar . O en una pizzeria de Coyhaique, a la Carretera Austral xilena hi ha un cartell on diu: ENGLISH SPOKEN, PARLEM CATALÀ. I allà estan els Cucurella Vidal, amb mitja vida a Xile i l’altra a Catalunya. I així, sempre ens sembla que estem viatjant en català, però amb gent argentina i xilena. Potser tot això sembla molt repetitiu, però és que no deixa de sorprendre’ns. I a tot això, hem d’afegir-hi tot el turisme que hi ha per aquí. De vegades, amb la barreja de català i altres llengües, sembla que siguis a la Rambla de Barcelona. I podem imaginar que per a un encarregat de turisme de qualsevol d’aquests llocs turístics per on hem caigut nosaltres, pot pensar ben bé que el català és una de les llengües més importants de tants i tants catalans que viatgen per la Patagònia.

És curiós valorar també la sensació de pertanyença a un lloc que ens crea el parlar amb els emigrants catalans. Volem dir que et planteges moltes coses mentre escoltes i parles. Qui som i d’on som. I com seguim el debat sobre l’estatut i el model d’estat espanyol, hi ha moltes idees bullint al nostre cap. Però resumint molt, i representant a una gran part de totes les persones que hem vist i entrevistat, és molt difícil que un emigrant català es senti representat per l’Estat Espanyol. Primer, perquè ni als consulats ni a les embaixades hi ha cap vinculació catalana. Ni llengua ni cultura hi són i per tant, ens ho hem de fer nosaltres, en els casals. No ho feia, evidentment en la dictadura del General Franco i encara no ho fa. I mentre Espanya no prengui consciència d’això, mentre no comprengui que ens ha de representar a tots en ella mateixa, no aconseguirà que els emigrants catalans i bascos se’n sentint part. I aleshores et trobes els Xileno-Catalans i els Argentino-Catalans, gent que té la nacionalitat espanyola per conveniència, però que no se’n senten representats. Tot això no sabem si el nou estatut ho millora o ho empitxora. Veurem. És molt divertit però observar la il•lusió gran que pren un català en sentir parlar català. Es giren, es saluden, comenten d’on vénen i on van. I hi ha encara altres situacions molt curioses. Com, estant davant del Perito Moreno una argentina va sentir com uns turistes parlaven euskera i ella va començar a parlar també euskera, perquè era filla de emigrants de Donosti.

Del viatge en si, dir-vos que al sud de Bahía Blanca s’inicia la estepa, que ja no et deixa, per més que vagis cap abaix en aquesta bola del món. Hem conegut gent cansada de fer quilòmetres i quilòmetres, i hem observat que la ruta de molta gent té un esquema semblant: Bariloche o Puerto Madryn – El Calafate – Ushuaia – Puerto Natales (dóna la sensació que tenim un camí marcat del qual no podem sortir-nos i no hi res a veure fòra d’aquest). Cada un d’aquests indrets té una atracció turística important. El problema és que estan separats entre ells per unes 16 a 20 hores per aquesta mena de fals desert. És clar que els autobusos argentins tenen una categoria superior als que hi ha a Espanya, podent dormir quasi estirat en algun d’ells. Però són milers de kilòmetres. I quan arribes als llocs, tot són tours organitzat caríssims ( la frase del guia turístic és: ¡ pero si es barato para ustedes con el cambio del Euro! Punyetes!!). Moltes vegades, per arribar del poble on estàs fins al punt de "Naturalesa turistico- Espectacular", has de fer entre 80 i 200 quilòmetres d’anada i el mateix de tornada. El viatge pren temps, hi ha dies en que no hi ha transport. Si no tens pressa, és un viatge fantàstic. A nosaltres ens ha meravellat la natura i la capacitat de veure tants animals corrent amunt i avall, en una llibertat de tants quilòmetres. Guanacos, nyandus, armadillos, aus rapinyaires devorant els conills xafats pels cotxes i busos. Les carreteres no asfaltades en quilòmetres i quilòmetres han marcat el nostre pas per Argentina, i el pas de tres dies a la Patagonia xilena ens va sorprendre perquè és plena de verd. Del "desert" argentí al bosc "alpí" de Aysen.

Dir-vos que a El Chaltén, patagònia argentina vora Calafate, la gent viu molt amargada, com si no fos feliç, al súper, al bar i al bus tothom contesta molt malament. Clar que ser feliç a 800 kilòmetres de qualsevol altre lloc normal i sense res a fer més que treballar amb turisme en un poble de sorra i fred és dificil.

I hem tingut la sort de coincidir amb dues festes majors, del que hem pogut destacar el concert de León Gieco a El Calafate (cantaautor argentí, referència de la lluita contra la dictadura i contra la injusticia social, amb cançons com "En el país de la libertad" ó "Solo le pido a Dios") i un asado popular a Los Antiguos, on després de convidar a tot el poble i a tots els turistes, van sobrar 25 xais ja cuits en forma d’ "asado patagònico". Parlant de León Gieco, aquí continuen les multinacionals espanyoles fent de les seves. Aigües de Barcelona, Endesa, Repsol i Telefònica continuen en el punt de mira per crear situacions injustes i aprofitar-se dels recursos dels països.
De Bolívia tenim notícies però no pas bones: s’ha tornat a sortir-se el Río Grande, anegant moltes de les comunitats que nosaltres coneixíem. San Julián és ple de famílies que han perdut terres i cases i collites una altra vegada i són en tendes d’acampada. Diuen que és un desastre molt més gran que el de l’any passat, quan nosaltres feia tres dies que acabàvem d’arribar.
Nosaltres marxem una mica més al sud encara, per després arribar als casals de Xíle i el oest argentí. Continuarem en contacte. I a la primavera florida Barcelonina ens veurem amb vosaltres...

Marta i Eric

fotos: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=5600

Glamour y ruina en Africa: el precio de la caridad, Por Paul Theroux

Paul Hewson -que se llama a sí mismo "Bono"- tal vez puede entonar una melodía. ¿Y lo demás? Aunque probablemente existan cosas más irritantes que recibir lecciones sobre el desarrollo de Africa de parte de un astro de rock irlandés semi educado al que se le paga en exceso, con un nombre tonto y un sombrero de cowboy, en este momento no se me ocurre ninguna. Si la Navidad, que es la época de las historias lacrimógenas, me ha convertido en Scrooge, reconozco la contraparte dickensiana de Bono en la señora Jellyby, de Bleak House. Al insistir todo el tiempo en hablar de su aldea adoptiva de Borrioboola-Gha, "en la orilla izquierda del río Niger", la señora Jellyby trata de salvar a los africanos financiándolos para "tornear patas de pianoforte y exportarlas", y fastidia a todo el mundo para conseguir donaciones de dinero.

El destino de Africa parece haberse convertido en un teatro de palabras y gestos públicos vacíos. Pero lo que resulta notable en las celebridades comprometidas con mejorar la situación de Africa es la necesidad de mejorar sus propias imágenes. La gente que trata de arreglar las cosas en Africa tiene más deficiencias que Africa. La idea de que Africa está fatalmente aquejada y sólo puede ser salvada por las celebridades y los conciertos Feed the World es de una presunción destructiva y engañosa.

Los que nos comprometimos a ser maestros del Cuerpo de Paz en las zonas rurales de Malawi hace más de cuarenta años nos sentimos consternados por nuestras visitas ulteriores y por todas las historias que hemos leído sobre ese desdichado país. Pero más aún nos consternan casi todas las soluciones propuestas. No me refiero a la ayuda humanitaria o a la prevención y educación sobre el sida o las drogas disponibles. Tampoco me refiero a los emprendimientos en pequeña escala y estrechamente controlados, como la escuela de Oprah o la Aldea de los Niños de Malawi. Me refiero a la plataforma More Money. Esa parecía ser en un momento la respuesta. Pero ya no. No enviaría dinero particular a una obra de caridad ni ayuda externa a un gobierno salvo que se diera cuenta del empleo de cada dólar... y eso es algo que no ocurre nunca. Tirar más dinero de esa vieja manera no sólo es un desperdicio, sino también algo estúpido y perjudicial, y también implica ignorar algunos temas obvios.

Estados fallidos

Malawi está peor educado, más plagado de enfermedades y de malos servicios, más pobre de lo que era cuando yo viví y trabajé allí a principios de la década de 1960, pero no es por falta de ayuda externa o de donaciones de dinero. Malawi ha sido beneficiado por muchos miles de maestros, médicos y enfermeros extranjeros, y por grandes sumas de ayuda financiera y, sin embargo, ha declinado, pasando de ser un país prometedor a un Estado fallido.

A principios y mediados de la década de 1960, creeríamos que muy pronto Malawi sería autosuficiente con respecto a la cantidad de maestros. Y lo hubiera sido si durante décadas no hubiéramos seguido enviando maestros del Cuerpo de Paz. Los malawianos les dieron la bienvenida porque eso significaba que los estadounidenses enseñarían en las escuelas rurales -algo que los malawianos aborrecían hacer- abriendo el camino así a que los malawianos educados pudieran emigrar. Los malawianos eludían la enseñanza porque el pago y el estatus de esos cargos eran muy bajos. Cuando se estableció la universidad de Malawi, se les dio la bienvenida a más maestros extranjeros (porque iban gratis) y, por razones políticas, pocos de ellos fueron reemplazados por malawianos. El dinero también era un problema, aunque nunca hubo escasez de Mercedes Benz ministeriales. Los instructores médicos también llegaban del extranjero. En Malawi empezaron a graduarse enfermeras, pero eran seducidas por las propuestas de trabajo en Inglaterra y Australia y Estados Unidos, lo que significó que en Malawi fueran necesarias más enfermeras extranjeras. Las enfermeras del sur de Africa constituyen la columna vertebral del Servicio Nacional de Salud del Reino Unido.

Cuando el ministro de Educación de Malawi se robó todo el presupuesto educativo, de millones de dólares, en 2000, y el presidente de Zambia se robó una suma aún mayor un año más tarde, y Nigeria dilapidó su riqueza petrolera, ¿qué ocurrió? Bono y otros simplificadores de los problemas de Africa no dejaron de reclamar alivio de la deuda y más ayuda. Tuve una respuesta evasiva cuando durante una conferencia en la Fundación Gates señalé el éxito de las políticas responsables en Botswana, comparando el caso con la cleptomanía de sus vecinos, los cientos de millones malversados en Zambia y Malawi. Los donantes estimulan esta conducta al pasar por alto el mal gobierno y las verdaderas causas del fracaso de esos países. Gates ha dicho cándidamente que quiere librarse de su carga de billones de dólares. Bono es uno de sus asesores de confianza.

Gates quiere enviar computadoras a Africa: una idea improductiva, por no decir demencial. Yo ofrecería lápices y papel, estropajos y escobas: las escuelas que he visto en Malawi tienen gran necesidad de esos artículos. No enviaría más maestros. Esperaría que los malawianos se quedaran a enseñar. La Escuela de Medicina de la Universidad de Zambia ha formado miles de médicos y enfermeras, pocos de los cuales se quedan en el país. Hace apenas diez años Zimbabwe era próspero, con superávit de alimentos. Hoy es una ruina, porque las destructivas políticas del presidente Mugabe provocaron la expulsión de los granjeros y el exilio de los obreros calificados.

Los países africanos no carecen de recursos humanos. No son los casos incurables que parecen ser. Han sido desmoralizados por los malos gobiernos y subvertidos por los donantes, las agencias asistenciales, la urbanización descontrolada y el craso materialismo de la intromisión del mundo. Las montañas de ropa usada que usted envía allí cada Navidad han destruido la industria textil africana, la miseria que se les paga a los africanos por sus cosechas comerciales -café, azúcar, tabaco y té- ha sido ruinosa para la agricultura. En mi época, Malawi era un lozano país boscoso de tres millones de habitantes. Ahora es una tierra débil y deforestada con doce millones de habitantes; sus ríos están obstruidos por los sedimentos y cada año sufre inundaciones brutales. Se talaron los árboles para usarlos como combustible y despejar la tierra para la siembra destinada a la subsistencia. Durante sus primeros 40 años de existencia, Malawi tuvo dos presidentes: el primero, un megalómano que se autodenominaba "el mesías"; el segundo, un estafador cuyo primer acto oficial fue acercar su gordo rostro al dinero. Hace dos años, un nuevo hombre, Bingu wa Mutarika, inauguró su régimen anunciando que iba a comprar una flota de Maybach, uno de los autos más caros del mundo.

Muchas de las escuelas en las que enseñamos cuarenta años atrás están ahora en ruinas... cubiertas de graffiti, con las ventanas rotas, en medio de pastos crecidos. El dinero no arreglará eso. Un amigo malawiano que ocupa un alto cargo me pidió una vez jovialmente que mis hijos fueran a enseñar allí. "Sería bueno para ellos". Por supuesto que sería bueno para ellos. Enseñar en Africa es una de las mejores cosas que hice en mi vida. Pero parece que nuestro ejemplo sirvió de poco. Los hijos de mi amigo malawiano, por supuesto, están trabajando en Estados Unidos y en Inglaterra. A nadie se le ocurre estimular a los mismos africanos a asociarse con los voluntarios. Hay en Africa muchos adultos jóvenes educados y capaces que podrían hacer las cosas mucho mejor que un trabajador del Cuerpo de Paz.

Africa es un lugar hermoso... mucho más hermoso, más pacífico, con más capacidad de recuperación y, aunque no próspero, más autosuficiente que lo que señalan las descripciones habituales del continente. Pero como Africa parece tan inconclusa y tan diferente del resto del mundo -un paisaje en el que una persona puede bosquejar una nueva personalidad- atrae a mitómanos, a personas que quieren convencer al mundo de que son dignos y buenos. Esa gente viene en cualquier formato y sus figuras se agigantan. Las celebridades que se entrometen en Africa se agigantan especialmente. Hace poco, al ver a Brad Pitt y Angelina Jolie en Sudán abrazando a niños africanos y sermoneando al mundo sobre la caridad, la imagen que inmediatamente apareció en mi cabeza fue la de Tarzán y Jane.

Bono, en su rol de señora Jellyby con sombrero de cowboy, no sólo cree tener la solución de los males de Africa, sino que grita tan fuerte que otras personas también parecen creer en sus soluciones. De manera absurda, Bono viajó en 2002 a Africa con el secretario del Tesoro de los Estados Unidos, Paul O´Neil, en una gira por las capitales africanas. El tema de su perorata era la condonación de la deuda. Recientemente almorzó en la Casa Blanca, donde cotorreó sobre la plataforma More Money y sobre la manera en que los países africanos son completamente inútiles.

¿Pero lo son? Si Bono hubiera observado detenidamente Malawi hubiera visto una encarnación más temprana de su Irlanda natal. Ambos países se caracterizaron por siglos de hambruna, luchas religiosas, enfrentamientos internos, soberbios jefes de clan, desnutrición, cosechas perdidas, antiguas ortodoxias, sociabilidad tediosa, maltrato infantil, problemas dentales y un clima espantoso. En Malawi cundía un resentimiento similar, fue colonizado como Irlanda por ausentes señores británicos, y también estaba colmada de clérigos. Hasta hace pocos años, en Irlanda no se podían comprar preservativos legalmente ni uno se podía divorciar, aunque (igual que en Malawi) la cerveza se conseguía fácilmente en grandes cantidades y la ebriedad era una maldición nacional. Irlanda, la isla de la inacción, "la cerda que se come a su cría", según Joyce, era el Malawi de Europa, y por muchas razones idénticas, su principal exportación eran los inmigrantes, obreros y charlatanes.

Produce cierta melancolía pensar que para muchos africanos es más fácil viajar a Nueva York o a Londres que al interior de su propia tierra. Como el tío Manny y la tía Ruth enviaron una postal de un león desde Nairobi, uno piensa que han estado en todo Kenya. Pero gran parte del norte de Kenya es una zona sin acceso. No hay avión y casi ninguna carretera para ir a la ciudad fronteriza de Moyale, en el límite con Etiopía, donde encontré tan sólo camellos flacos y bandoleros errantes. El oeste de Zambia está fuera del mapa, el sur de Malawi es terra incognita, el norte de Mozambique es todavía un mar de minas terrestres. Pero es bastante fácil salir de Africa. Un estudio reciente del Banco Mundial ha confirmado que la emigración al Primer Mundo de gente calificada de países africanos de pequeño o mediano tamaño ha sido desastrosa.

Africa no tiene verdadera escasez de recursos humanos. Carece de confianza en sí misma y, en general, carece de liderazgo. Una vez más, Irlanda podría ser el modelo de una solución. Después de siglos de anhelar marcharse a otros países, los irlandeses descubrieron que, en vez de mendigar ellos mismos, podían cambiar las cosas. La educación, un gobierno nacional, la gente que se queda en el país y la simple diligencia han permitido que Irlanda deje de ser un caso perdido y se convierta en una nación próspera. En una palabra -¿me escucha, señor Hewson?-, los irlandeses han demostrado que hay algo bueno en quedarse en casa.

Por Paul Theroux.

Els catalans d’aqui.

Aquest es el primer dels nostres darrers cinc mails generals. San Julián queda lluny i el nou camí ens ha portat a la recerca dels catalans d’aquí, els catalans d’Amèrica. El que va començar ara fa un any i dos mesos al Casal de São Paulo ara ha esdevingut una feina que ens mostra dues realitats, la del país que trepitjem en cada cas (Paraguai, Argentina i Uruguai) i la dels emigrants que varen venir cap aquí en els segles anteriors.

El cert es que del casal d’Asunción ja en parlàvem a l’anterior correu. De la ciutat del calor vàrem enfilar cap a la parada turística més important de la zona: les catarates de l’Iguazú. Les catarates cauen just a la frontera entre Argentina i Brasil. Per tant, hi ha dues maneres de caminar-les: pel costat argentí i pel costat brasiler. Pel costat brasiler estar molt organitzat, sembla que siguem a un parc d’EEUU d’aquests que t’ensenyen a la tele. Et porten amb uns busos destapats i pots anar veient el verd de la selva aprop teu. Després un pot caminar per anar admirant les catarates des lluny i dinar a un bonic restaurant que queda a sobre d’elles veient els esquitxos que fan les aigues al baixar a tanta alcada.

El riu sembla un llac tranquil i silenciós i, de cop i volta, fa un salt impresionant que es converteix en un lloc sorollós i on un es converteix en una formigueta entre tants litres d’aigua.Dinant vem conèixer dues dones , mare i filla, de Montana (EUA, vaques i grans muntanyes verdes com Escòcia) i un mig sonat japonés que amb prou feines parlava. Aquest japonés pero, tenia dos curiosos llibres: guies de conversació en japonés i brasiler i l’altra en japonés- anglés tot ple de dibuixets així en plan còmic.

Nosaltres, a més de passejar varem fer un passeig remuntant el riu amb unes barcasses que han d’aguantar la enorme pressió i força de l’aigua. La gràcia es mullar-te. Et porten fins a les catarates i arribes a una petita on la barca entra a dins i... bé... quedes com un pollet. Jejeje. Al dia següent vem anar a la part argentina també molt bonica però per caminar-la més i ser més a prop de les catarates. Sembla que d’un moment a l’altre tancaran l’aixeta i deixarà de rajar aigua. Tanta aigua!!

En aquest punt un torna a analitzar l’absurditat de les fronteres: hi ha un punt on un pot veure tres països separats per dos rius: Brasil, Argentina i Paraguay. Si ho mires fredament, la terra de cada país, els arbres i l’aire de cada país són els mateixos... són iguals. Però que diferent serà la teva vida (en probabilitats) si neixes en un país o l’altre!!! I que difícil et serà sortir del teu país si ets Paraguayà!

I el viatge va continuar... fins a unes boniques ruines jesuitiques del sXVII a San Ignacio de Miní. L’esglèsia convivint i ajudant als pobles guaranis. Que raro, oi? Doncs va funcionar fins que el imperio español pensava que s’estava ajudant massa al poble. I que els jesuïtes en general a sudamèrica donaven massa educació per a la gent, massa poder aleshores. Són aquelles misions de la pel•lícula La Misión, tot i que no es del tot cert que les cremesin i les destruïssin com a la pel•lícula. Varen ser lentament abandonades un cop es va materialitzar l’expulsió del jesuïtes.

I aquí es va iniciar la ruta per l’interior de l’Agentina, cercant els casals de la regió que aquí s’anomena el Litoral Argentino, que no té mar sinò rius. Cada Casal és una història i cada persona de cada casal es també una història. Paraná, el casal fundat fa 10 anys i que, amb l’impuls de l’actual presidenta i de la anterior, ha esdevingut referent cultural a la ciutat. És important dir que les converses, un cop entra un als casals, són en català. És a dir, que moltes de les hores de converses nostres a l’Argentina són en català. Català de vegades conservat de generació en generació, de vegades reaprés ara fa poc. El cas de Paraná, teniem dues dones que mai havien parlat el català a casa i que intenten recuperar-lo. Han fet gegants, han iniciat una mini colla castellera i realitzen concursos de dibuix basats en lletres d’en Serrat. Perquè Serrat es molt Serrat aquí.

Pero Paraná ens va fer tornar al món d’on som: cafés, llibreries, tendes de roba. I ens va agradar tornar a menjar un bon croissant. Potser va ser aquí que varem adonar-nos del que n’es de diferent Bolívia respecte a la nostra Barcelona. Perquè mentre erem a Santa Cruz no ho notàvem tant. Al dia següent vem visitar el casal catala de Santa Fe on ens van acollir molt bé. Sols tenen un anyet i tenen moltes ganes. Però el que fa interessant per a nosaltres d’aquestes visites és que t’expliquin la seva vida: com van arribar aquí, el viatge en vaixell que podia durar entre 12 i 16 dies, el no saber on vas. El passar-t’ho pipa al vaixell perquè tens sis anys. O preocupar-te perquè no tens diners i vols viure. I veure com alguns encara parlen català o els nets que no l’havien aprés el volen aprendre ara i venir a estudiar a Catalunya. On un noi de ascendència riojana que va visitar Catalunya per una tieta politica i ara es un afèrrim republicà independentista i és el mestre de català a Santa Fe. El viatge va ser fins a Rosario, ciutat del petit Ernesto Guevara. Varem passar el nadal alli un xic tristos i enyorats, on la única realitat nadalenca va ser veure "White Christmas" d’en Bing Crosby en un cinema de barri ple d’avis. Sols, doncs. Aquí també vem visitar un dels casals més antics de tot Sudamèrica (103 anys) . Un mega edifici de bonica façana de 1902 que té, fins i tot, una pista de futbol a un tercer pis. Aquí la realitat del casal és un altre. Ja no és un espai petit i nou com a Paranà o d’un toc familiar com a Asunción. Aquí el casal és gran, com la ciutat que l’acull, i més profesional. És, en realitat, un gran centre cultural que es complementa amb l’Ajuntament.

Des de Rosario varem anar a Venado Tuerto i a Pergamino que ens han tractat com a fills seus. Són dos casals catalans petitons, en ciutats agricoles, d’uns 70.000 habitants cadascuna. A Venado són un munt de lleidatans vinguts d’un poble que es diu Algerri i emigrats a principis de segle evitant la guerra d’Àfrica i sabent que a Venado hi havia bones terres, hi varen venir. Ja no hi ha catalans directes o pocs. I amb la dona del presi havíem tingut tan bon rotllo per telèfon que ens van convidar a sopar. Em va recordar a la iaia Nuri (iaia de la Marta)... de expressió tendra, vinguda de Astúries i amb pell blanca com ella. I també amb un munt de plats perquè mengèssim com fa la meva iaia. El casal està formant ara un grup de joves per tal d’iniciar noves dinàmiques. I és que són molts els descendents de catalans . Vas pel carrer i mirant els noms de les botigues i de vegades no saps si ets a Venado Tuerto o a Mollerussa.

Pero la bomba va ser a Pergamino... El casal ho porta la familia Coca, de qui ja ens havien parlat des d’Asunción de Paraguai. Ara la presidenta és la Montserrat Coca, filla dels fundadors, una parella de catalans vinguts als anys 50-60. La seva tasca, la del casal de Pergamino, que no només han estat ells, sino un bon grup de gent, ha estat la de mantenir viva la cultura i la llengua catalanes en aquest indret argentí. Tenen una seu a Pergamino però fins ara la biblioteca del Casal està a casa dels Coca perque no han tingut temps de treure-ho i endreçar-ho però imagineu la casa com està, plena de llibres en català, molts records catalans i milers de trastos que feien d’una casa gran, petita. És un museu de records, de dues vides dedicades a la feina i al record de la Patria. Són gent tan acollidora!! Gent gran, es clar... La Teresa amb 77 anys i el Josep amb 87. I tenien un munt d’histories a explicar i la Teresa NO callava i moltes anècdotes interesants... Varem riure amb ells i varem plorar amb ells. Varem gravar hores d’història. I no ens volien deixar marxar,ni els Coca ni la Marga ni es altres, deien que ens quedèssim més dies perque encara tenien que explicar-nos més coses....

I d’allà a la capital. Gaudint del sabor de Buenos Aires a la nit de cap d’any. Parem uns quants dies a la mega ciutat. Es tan gran! I la nostra petita Barcelona no té res a veure amb això. És molt maca la ciutat pero se’ns calça com una sabata de taló massa gran. I hem vist ja ballar tango a totes les places de la ciutat, hem begut café, menjat bons croissants i pernil salat. (començava a ser un mite per a nosaltres). Ciutat per recórrer totes les llibreries de la ciutat (perquè aqui les llibreries són colosals) i veure el cementiri on descansa la Evita, veure museus, jardins i cantonades i realitzar alguna ruta guiada a peu, veure la reproducció de la font de Canaletes a la plaça Catalunya, veure coneguts, seguir les notícies d’aquí i d’allà. Buenos Aires semblà sortir de la greu crisi del 2001, però sembla que només en surten els que situaríem en la clase mitja alta... la resta s’ha quedat al camí. I sabeu com es nota això? A part del cartroners al carrer, que no van d’un en un sinó en familia (Pare, mare i nens a buscar pels carrers), també es veu en els cotxes: hi ha una convivència de cotxes nous i de cotxes prehistòrics. Aquí els reis son els 127 i els Fords, Chevrolets i els Crislers dels 70’s. La veritat es que ja ens hem fet a la ciutat i ens movem bastant bé amb busos i metros... Falten algunes coses a visitar pero que visitarem en aquests últims dies. Pero l’hem vist poc a poc... anant al cine, a cafès, a caminar molt. I és una ciutat maca, gran pero amb llocs molt interessants. No és com les ciutats brasileres que són un cumul de edificis mal fets. És una ciutat amb estils anglesos, parisins, catalans també.... Ells mateixos la defineixen com eclèctica.

Els casals de Buenos Aires son tres: el del centre és majestuós i ha patit una bona reforma (tant física com interna) que l’ha fet renèixer. És aquí, a més, on s’ha realitzat una trobada de casals de tot el Con Sud on s’ha generat una força regeneradora a tots els altres casals. I el casal és en si una obra d’art del modernisme, amb detalls de ferro forjat i treball en fusta. És el casal més antic del món, i tot i que la seva història arreplega unions i separacions de diferents entitats, té una continuitat iniciada al 1886. Com tots els casals, ha optat per obrir-se a la comunitat per arribar a més gent amb la difusió de la cultura catalana. És un casal molt gran i, per tant, amb un grau important de profesionalisme. És el que va sortir a Afers Extrangers del Miki Moto a TV3. L’altre casal és el de Castelar, amb més de 40 anys d’antiguitat. La seva seu ha estat construida pels socis en aquests 40 anys, i ara, un cop acabada, inicien també activitats a la comunitat. Són famoses però, les seves paelles mensuals i els seus castellers. És un casal familiar, de families treballadores que potser no teníen el seu lloc en el senyorial casal del centre de la ciutat. És un casal contruït pels emigrants de la postguerra.

No exiliats polítics sinò exiliats per fam i por de més guerra a Europa.
Anar a Castelar va significar agafar un tren de rodalies. Per a nosaltres va ser normal, però pels nostres amics de Buenos Aires va ser un xic atrevit. És una traçada més de la separació entre els de dalt (econòmicament) i els d’abaix. El tercer casal no és un casal. És La Obra Cultural Catalana, que durant tota la dictadura espanyola va treballar molt per a la cultura i la política catalana a l’Exili. Parlar amb un dels seus membres, el Sr. Fivaller Seras, va ser una experiència increible per tot el que ell transmet de la seva lluita. Es pot estar d’acord o no amb el que ells defensen (la independència final de Catalunya), però escoltar-lo va ser molt interessant i educatiu per a nosaltres. La Obra però no està reconeguda per la Generalitat (tot i haver fet una tasca que potser ni el Casal Català va fer) perquè en la seva estructura no hi entra fer estatuts ni juntes directives ni estar reconeguda pel govern argentí. Lliures e independents.

Ara som ja a Montevideo. Arribats amb la pluja (porta dos dies plovent) i amb la ciutat tancada per aquesta unió de cap de setmana i vacances d’estiu han fet que no quedés gaire per veure aquí. Però amb la companyia d’un gran amic dels pares de l’Eric, ens hem fet a la ciutat. El Casal queda per demà i després, cap al Sud. Recordem molt els amics que son d’aquí, de Montevideo.
Hem seguit les notícies de Bolívia, de les seves eleccions i de la revolució democràtica que representa per Bolívia i per a Sudamèrica el triomf d’Evo Morales i el M.A.S. Hem sentit vergonya per les bromes de la COPE. Penseu que a tots els diaris d’Argentina i Uruguai "l’Evotour" pel món és notícia dia si i dia també.

Nosaltres continuem bé. El viatge manté el motiu de conéixer més dels catalans d’aquí. Uns catalans que no tenen perquè ser espanyols per a ser catalans (amb tots els problemes de definició i de burocràcia que això pot arribar a generar). A la vegada, pero, em sentim culpables de la vida que fem... fer turisme, comprar roba, fer cafés, menjar bé... I és que després de un mes de marxar de Bolívia la nostra vida ha canviat cap al que sempre hem fet: consumir. I ens sentim tan i tan lluny de la pols i el fang i el sol i la calor de San Julián. Sembla que faci molt que vàrem deixar el poble. I poc ens recordem dels nens del darrere que estaran igual com sempre, dels profes que d’aqui una setmana tornen a organitzar classes, dels nens mal vestits que no es preocupen d’anar nets ( i jo quan hi era sols em preocupava d’anar neta no pas maca, ara si, ara torno a ser presumida ). I sempre penso el mateix... va ser útil que hi fóssim a San Julian?? Per aixo us envio una noticia d’en Paul Theroux que em trobat a un diari d’aqui, d’argentina. Parla de l’Africa però és aplicable a Bolívia.

Un peto ben gros i ara si que no us podeu queixar. No us avorrireu quan llegiu tot això.

Marta i Eric

Adéu Bolívia (Un día volveré)

Tornem a estar en camí. Tornem a la carretera i tornem als quilòmetres i quilòmetres de camins. Se’ns fa estrany tornar-hi, com se’ns va fer estrany deixar San Julián. Han estat deu mesos de vida, un temps que ha passat volant i que ens ha donat molt. Però com sempre, des que l’escola és escola, els cursos s’acaben. Els nostre curs 2005 ha acabat i ara ens toca menjar un altre cop la pols del camí.

El dir adéu va ser escalonat, perquè molts mestres varen marxar abans que nosaltres. Un cop acaben classes (Aquell dia els nens es dediquen a netejar els cursos i a deixar-ho tot polit. Sobretot els pupitres de fusta, que van "lijar" (el català es perd) i ensabonar. Neteja de finestres, expulsió de aranyes,... tota una feinada que moltes vegades acabava en guerres d’aigua i dutxes sorpresa. I molts riures. I com sempre, acabes veient aquells que penquen i aquells que s’escaquejen) i han donat notes i han inscrit als alumnes (perquè la tasca d’inscripció per l’any següent no es automàtica sinó que la fan els professors el dia després de donar notes), marxen tots cap els seus llocs d’origen o cap a la ciutat de Santa Cruz. Així és amb tots els profes de les vivendes. Així que, per acomiadar-nos dels nostres veïns dels darrers 10 mesos, vàrem fer una tarda de postres. El berenar va esdevenir berenar sopar i ens vàrem posar com el quico. Això i la subhasta de tot el que teníem a casa (una subhasta com Déu mana, amb competició d’ofertes, martell i allò de "a la una, a las dos y a las.... doy 35 bolivianos por la hamaca!!!", marquen el final de la casa com la teníem. Després de la subhasta es va anar buidant poc a poc de les coses que ens havien acompanyat.

També va haver-hi un acte general de final de curs, on es varen repartir diplomes als dos millors alumnes de cada nivell. I va haver-hi un comiat a la promoció de batxillers que ha acabat la secundaria, amb desfilada amb els pares, diplomes i comiat per part de la direcció. Tot molt emotiu, sobretot pels pares.

El darrer divendres a San Julián ens varen convidar a la comunitat de 6 de Agosto, per agrair a la O.N.G. Educo (la que ens va enviar) pels llibres que varen arribar a la biblioteca (que els ha quedat molt bonica, per cert). Hi vàrem anar amb la Hermana Belén. Allà ens esperava reunit el Sindicat Agrari, que es qui regeix tot el que passa al poble. A tots tres ens varen posar uns collarets enormes, collarets de pans rodons i cebes.

Allà tots estaven asseguts dins l’edifici del sindicat (quatre parets de totxo amb un sostre elevat d’uralita per on, quan va ploure, va entrar aigua a dojo), a terra o en cadires portades de casa, però tot gent molt humil, pagesos que viuen del que cultiven, homes i dones als que els hi falta almenys la meitat de la dentadura, que no saben ni llegir ni escriure. Les reunions del Sindicat (que són tota la comunitat) comencen a les 8 del matí, i tot mascant coca, tranquil·lament van tenint lloc hora rera hora. Nosaltres estàvem convocats a les dues de la tarda. Ens van obsequiar amb una Fanta a cada un i érem els únics que podíem veure de la nostra Fanta. La resta mirava. I després, discursos d’agraïment i els presents... Ens varen regalar un gall a nosaltres i un altre a la Hermana Belén!!! Vius estaven els galls! El gall ens el vàrem menjar al darrer dissabte. Van venir a casa la Florinda (bibliotecària) i la Caty (secretària) i el van matar, desplomar, li van treure els budells, ronyons, cor i demés i a cuinar en un bon estofat! Tota una altra experiència. Va quedar boníssim.

Després d’això, ja només va quedar acabar les feines a la biblioteca que va ser moure tots els mobles perquè es va desteular una part de la biblioteca per a construir una aula adjacent. Va ser un xic xocant deixar tots els estants de la biblioteca arraconats a un extrem, ja que semblava que tota la feina feta no hagués quedat en res.

Un cop fet tot això, vàrem desmuntar el poc que quedava a casa amb l’ajuda d’uns quants nois i amb una hora i un carro amb dos cavalls, tot el que hi havia a casa va marxar. No quedava ja a l’escola més que els directors, la secretaria i la bibliotecària. L’escola va ser el darrer lloc en que varem estar a San Julián, i on varen sortir les llàgrimes al acomiadar-se de la Florinda i la Caty. I també ens vàrem acomiadar del director, el Demetrio, i de la Hermana Belén. I sota una pluja infernal, vàrem deixar fins no sabem quan el nostre poble de San Julián.

A Santa Cruz ens esperava la família de la profe Sandra i el profe Enrique. Vàrem anar amb ells al riu, un riu ràpid i fosc, fosc de fang. Diguem que per a nosaltres era un lloc no gaire agradable per prendre un bany, però el paisatge que ho envoltava era impressionant i ells s’ho vàrem passar bomba (nens i grans) enfangant-se i deixant-se portar pel riu. I va ser un altre comiat plorós aquella nit al deixar casa seva. En tots aquests comiats hi ha la incertesa real de que potser no ens tornem a veure més. Bolívia no és encara un lloc on sigui gaire fàcil anar-hi o tornar-hi.

Pensàvem que ja iniciàvem el viatge cap a Asunción del Paraguai. Il·lusions. El darrer regal bolivià va ser un bloqueig a Villamontes, poble situat en la nostra ruta, que va fer que el nostre bus es retardés dos dies en sortir. Dos dies per passejar Santa Cruz, visitar el Zoo (amb una Anaconda impressionant i un "perezoso" que va intentar donar-se a la fuga davant nostre baixant a peu de carrer) i una estona per anar al cine.

Finalment dissabte al vespre es va poder iniciar aquell viatge pel Chaco, una sabàna enorme on no hi viu quasi ningú i el camí és pols i fang. Allà al mig, al costat d’un bus clavat al fang en terra de ningú, vàrem parlar deu minuts amb un noi català. No sabem ni el nom, ni res. Però allà estàvem, tres catalanets, al mig del no res, intercanviant informacions de distàncies i condicions del camí cap a un cantó i cap a l’altre. I després, molt després, vàrem tenir un control antidroga amb gossos i regirada de TOTES les maletes, bosses i bolsos que hi havia al bus. Motxilles i maletes en fila. Dues hores de revisió. I sort que no hi havia ningú amb cocaïna, perquè aleshores són deu hores d’espera a que vingui el fiscal de no sé quin poble de per allà. I varen venir després uns set o vuit controls policíacs. El viatge va durar 27 hores.

Ara ja som a Asunción del Paraguai, una ciutat tranquil·la, on de nit ningú camina pels carrers, una ciutat calorosa, 36º C durant bastantes hores del dia i un sol que el rosteix, una ciutat plena de cases que marcaren el pas del Segle XIX al XX envoltades de monstres de finals del XX, una ciutat que ens ha acollit molt bé. Una ciutat que parla i respira guaraní, la llengua d’aquesta terra que té el castellà com a segona.

Ja havíem sentit alguna vegada però ens ha sorprés tant com veure a tothom, i diem tothom, amb un termo sota el braç ple d’aigua freda i a la mà porten la matera per anar xuclant el mate fred, anomenat tereré. I pel carrer hi ha punts de recàrrega tant de mate com d’aigua freda. Als busos et poden vendre de tot entre parada i parada, des de begudes a allargs de llum de cinc metres. La veritat és que ens hem sentit bé un altre cop en una ciutat on hi ha cafés, diaris extrangers i altres europeitats, però alhora veus que davant d’un congrés de diputats impresionant de nou i gran, pagat amb un crèdit xinès, hi ha xavoles de fusta amb famílies sense res. Contrastos tant típìcs d’aquesta Amèrica Llatina.

El Casal Català d’Asunción és una Espiga com la d’abans, amb un escenari com el que teníem, alçat i amb una estructura molt semblant a la que nosaltres teniem al carrer Solà. Ens vam sentir com a casa.Com a curiositats, tenen una biblioteca on hi tenen les fotos de Prat de la Riba, Puig i Cadafalc, Maçià, Companys, Tarradelles, Pujol i Maragall... i és que el Casal ha funcionat ininterrompudament des del 1914 i hi tenen totes les fotografies dels presidents de la Mancomunitat i de la Generalitat, fotografíes penjades l’any 1920, el 1931, el 1935, el 1978 i així fins ara. Hem estat parlat ja amb el President, el Sr. Ramón Gamell i Floriach i ahir vàrem sortir a fer unes cerveses amb els nois del grup de teatre. Acaben de estrenar la seva primera obra, que parla de la immigració catalana al Paraguai i de l’actual necessitat dels paraguaians de marxar del seu país.Tornaràn a fer l’obra la propera setmana, però no sabem si hi podrem ser-hi.

Avui hem visitat un espai dels Salesians on acullen nens del carrer, una de les opcions que teníem apart d’anar a Bolívia ara fa un any. Ens ha fet plantejar moltes coses el fet de coneixer un altre realitat i tot xerrant amb el salesià Miguel Angel Lorrea ens hem tornat a plantejar si existeix la necessitat i si és bona la presència de voluntaris de llarga durada.

Realment plantegem si els voluntaris que estem un any o dos en un projecte són d’utilitat o no o compliquen la marxa de la institució.La feina en una institució ha de ser continua i d’anys i anys. I els voluntaris arriben ( o arribem) i ens volem menjar el món. Moltes vegades, el "jefe/a" de la institució ha de buscar una feina que s’adeqüi als voluntaris i això implica maldecaps. I potser el voluntari no es sent còmode amb la seva feina. I quan t’acabes d’adaptar i has començat la feina ja és hora de marxar. No ho sé, és díficil d’explicar, la veritat. Però el que sí és real és que aquest any ha sigut aprofitat per nosaltres, uns "nosaltres" que marxem demà d’aquí. Ens esperen ja als casals catalans de Paranà, Rosario i Santa Fe. En un d’aquests llocs pasarem el Nadal i en algun altre el cap d’any. Us desitgem bones festes a tots, i gaudiu de la familia i els amics.

Fotos: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/bee5 De les fotos, hi ha una que diu Ou de pío... Pío és estruç a bolivia, però creiem que l’explicació potser era innecesaria.Ah! La truita d´estruç és dolça i esponjosa. Regal de la veïna.

Marta i Eric

Un any

El temps s’ha trastocat. Ja fa un any que varem marxar. Fa un any que un diumenge de novembre varem enganyar al clima i varem escapar de l’hivern. El varem deixar enrere i no el tornarem a trobar fins d’aquí molts dies.

Fa un any que deixàvem les feines i la casa. Fa un any que “s’inaugurava” la nova seu de l’Espiga, que en realitat va trigar uns quants mesos més en poder ser utilitzada (sip). Ara fa un any que dinàvem amb la família en un petit restaurant de barri, el darrer dinar junts. I ara fa un any pujàvem les escales de l’aeroport del Prat. Fa un any de tot això. I com no hem passat cap hivern, sembla que el temps no passi. Un any? Doncs si.

Però el cert es que ja hem iniciat el procés de deixar també la nostra petita caseta de mestres, on la pintura ja ha caigut en de les parets per la humitat i les aranyes sembla que ja la volen ocupar. Algunes coses les empaquem per a enviar-les a Barcelona. Altres, les coses de casa, la bicicleta, etc, seran protagonistes d’una subhasta a benefici de l’escola. I es que el camí cap al sud no ens permet més que la motxilla, la tenda d’acampada i algun llibre. Sabem que al deixar San Julián anirem cap a Asunción del Paraguai... Però encara falten unes quantes setmanes. Al menys fins a primers de desembre estarem per l’escola.

L’Eric ja es posa nerviós amb la Marta perquè comença a endreçar i planificar el que donarem, el que vendrem, el que ens emportarem. Diu, i té raó, que al marxar de Barcelona, la Marta va fer el mateix. Però es que la Marta s’emociona!

La feina.
Estem tancant temes diversos. Hem iniciat el període de reforçament. Això vol dir que els que ja ho han aprovat tot, tenen un xic de descans. Els que no, s’han d’enfrontar als exàmens de final de curs. L’Eric té bastants exàmens de recuperació amb els de 7º, però amb la resta avançarà matèria. La Marta es dedicarà ja integrament a la Biblioteca.

Respecte a la feina de mestre d’informàtica, la feina més bonica es la formació de professors. La recompensa personal es molt més gran, ja que es donar una eina a gent que abans es pensava que mai podria aprendre a utilitzar una màquina d’aquestes. Hem vist Windows, Word, Excel i ara que han obert el primer lloc d’Internet a San Julián (Milacre senyor, milacre que deia l’Alfred), han aprés a buscar amb el Google i han fet el seu correu electrònic. I el millor es que dominen la màquina. No s’enrecordaran de tot el que han fet, perquè no tenen on practicar-ho a casa, però saben el que es pot arribar a fer i que ells ho poden fer. I això omple molt.

Fira a l’escola.
Com s’acosta el final de curs, es obligat a les escoles fer una fira on tots els cursos mostren la feina feta durant l’any, i així els pares poden valorar la tasca feta. Dos dies dura, tot i que com divendres va diluviar, el segon dia va ser mes fluix. Va haver-hi, a part dels treballs de les diferents assignatures, jocs preparats pels alumnes, mostres d’experiments de física i química, molts treballs manuals i festivals de teatre, de danses i de gimnàstica, a part d’una mostra de totes les regions de Bolívia preparada pels de 8é de primària. L’Eric va fer una exposició de pintures fetes amb els ordinadors per alumnes de 7é i 8é i quan va marxar la llum varem organitzar una sèrie de partides al Enredos.

El país.
Bolívia sembla que tindrà eleccions el 18 de desembre, convocades pel president interí sense que el parlament s’hagi posat d’acord en si les aprova o no. Veurem com va la cosa, però ho veurem de lluny. La intuïció ens diu que definitivament hi hauran eleccions. El que no es veu tant clar es si les eleccions podran donar un resultat que serveixi per a alguna cosa. El país està dividit i sense diàleg. No es una divisió només entre dretes o esquerres. És una divisió entre regions amb odis absurds i por a perdre escons. Ningú respecte les normes i les lleis i això pot acabar com el rosari de l’aurora. El parlament, a dia d’avui,ha deixat de reunir-se perquè no es capaç no d’arribar a un acord sinó de parlar i escoltar-se. I com a nens petits, marxen. Això sí, cobren encara que no treballin.

Bolívia és un país que penja d’un fil i qualsevol dia pot esclatar una guerra civil entre rics i pobres, entre cambes (Sta Cruz) i colles (altiplano). O qualsevol vulgui fer un cop d’estat i acabi de carregar-se el país.

I es que ens queixem del nostre món occidental, injust, fet per anar a correcuita. Pensem que els altres mons són potser més bonics i més tranquils, mes justos perquè es basen en cultures més tradicionals i on la gent hi està més arrelada, més envoltats de natura, més purs per viure...

I la veritat és que nosaltres, com a gringos amb plata, podem viure a Bolívia força bé, tranquils i sense problemes per menjar i divertir-nos si baixem a Santa Cruz. Però és ben injust veure la pobresa que hi ha al nostre voltant, les desigualtats en un país dominat per uns pocs rics, i poblat per molts pobres. Un país on la diversió dels homes es seure junts i beure cervesa fins a caure, un país on no hi ha sortida. Preferim el nostre món occidental podrit.

No és veritat aquest pensament idealitzat que els països del tercer món tenen una cultura més pura. Tenen una part de cultura molt ben conservada, en el que són menjars, danses, vestits i música. Tot això es viu molt, i a l’escola es treballa molt, i hi ha molta consciència en la música nacional. I suposem que hi ha també un coneixement de l’entorn, de les plantes, d’una medicina tradicional, una filosofia pròpia molt amagada i en la que nosaltres poc hi hem entrat. Però tenim la sensació que tot això està canviant a un ritme molt ràpid. Els joves es troben en un xoc cultural entre una cultura tradicional i que els sembla anticuada (es la dels seus pares, que només parlen quechua) i la que els mostra l’occident per la televisió, l’internet, la música i les pel•lícules. Però nosaltres no som especialistes ni sociòlegs i el nostre anàlisis es probablement superficial.

Societat
Una altra cosa que ens ha sorprès és el concepte de família. Com el tema sexe és tabú i el tema condó també podeu imaginar que tenim un efecte contrari al que es proposen els conservadors en temes sexuals: nenes de 15 anys tenen nens. A la vegada la família canvia molt... ara tinc fills amb una parella, desprès amb un altre però sense formar famílies estables.

Això no sabem si forma part d’una herència cultural o es una cosa més actual. Ja sabem que a Espanya hi ha molts divorcis però la gent és més conscient a l’hora de tenir fills. La família no es veu aquí com a concepte de unitat. Les parelles no es parlen gaire en públic i mai (i diem mai, ni de nit si no es que estan molt segurs d’estar sols) es fan cap tipus de contacte carinyos, ni s’agafen de la ma. Aquí a San Julián ni els jovenets. A Santa Cruz, uns pocs. Molt pocs ( Això m’ha cohibit molt a mostrar-me tal com sóc amb l’Eric). Així, que uneix a les parelles aquí??Uns fills no volguts que fan que es formin matrimonis no desitjats??

O hi ha amor?? Si a més hi sumem que és un món masclista on la dona compta ben poc... Algunes profes han comentat alguna vegada que no es senten estimades pels seus marits, que al llit no compten gaire i que els fills poden ser o són una càrrega per a elles i , a la vegada, una companyia.

Una cosa curiosa: quasi tots els profes tenen un dia lliure a més del cap de setmana. Una de les profes s’aixeca a fer-li l’esmorzar al seu marit, que també és mestre el dia que té festa. Penseu que el dia que el marit té festa s’aixeca a fer-li l’esmorzar?? Però hi ha més actituds més masclistes que no hem tingut l’oportunitat de viure.

El dia dels morts.
Aquí a San Julián el dia dels morts es converteix en dos o potser més dies, depenent del que duri la ressaca cervesera. Però ho explicarem per passos:

El dia ú de novembre és el dia dels angelets, és a dir, es vetlla als nens petits. I que per desgràcia, aquí molts nens moren ben petits. El dia dos de novembre es festa nacional, i durant tot el dia i a la nit, especialment, es va a vetllar els difunts adults al cementiri. Aquell dia nosaltres anàrem a fer un volt pel cementiri. Ens sorprenguérem un xic: a fora del cementiri semblava una fira de festa major amb pomes ensucrades, cavallitus, matalassos elàstics, música a dojo, etc. Dins del cementiri tot estava il•luminat per mils de espelmes que envoltaven les tombes i totes elles estaven decorades amb milers de flors i guinardes. Els familiars de cada difunt s’asseien a sobre de la tomba i repartien masitas ( pans dolços) i chicha colla (amb alcohol, a diferencia de la chicha camba, sense alcohol) a tothom que venia a visitar-los.

Diuen que no a tots els cementiris de Bolívia es celebra tan festivament. La barreja de espelmes, pregaries, riures, alcohol, flors, families, nens, avies... donava al cementiri un toc de convivència amb el veritable món dels morts, una cosa que no haviem captat en cap altre cementiri per tots sants, on els morts son morts i els vius visiten les pedres.

La festa va continuar fins l’endemà al matí amb música ben forta i borratxos que deien “ ezto... hip... ezto... ez un lugar zagradoooo....”. Tot això trobarem de camí a l’escola al matí següent. Però alguns encara estaven contents a la tarda quan vaig anar a on comprem pa . El marit de la fornera i els seus amics no volien servir-nos pa després de unes vint cerveses de litre.

Parlant de cerveses... l’altre dia, la Marta tornava cap a quarts de dotze a casa per dinar... On comprem la llet hi havia uns senyors parlant de “negocis” amb una cervesa acabada d’obrir... quan va tornar a l’escola,cap a la una, ja portaven unes deu cerveses i les paraules no sortien del tot definides. Curiós i divertit.

Una bona proposta: Habitat.
Una de les organitzacions més interessants de San Julián es “Habitat para la humanidad”. Promoguda ja fa anys des dels Estats Units, aquesta organització ajuda a la gent amb menys recursos a tenir una vivenda digne. Com ho fa? Dona un crèdit sense interessos als beneficiaris. El crèdit cobreix el material de la casa i un paleta qualificat. Penseu que una casa d’una habitació, saleta-menjador, un bany i una cuina surt per uns 2500 dòlars, uns 2000 euros. Hi ha cases un xic més grans a uns 3000 dòlars. Amb teulada de teules i tot. El que la família ha de posar es el terreny comprat legalment i el certificat de naixement de tots els seus fills. I braços per ajudar a la feina. Un cop tenen la casa acabada i entregada, comencen a pagar unes quotes de 20 a 25 dòlars al mes durant uns 8 a 10 anys. I amb aquestes quotes es financen les noves cases.

L’altre dia varem anar a l’entrega de la darrera tongada, unes 8 famílies. Una d’elles era la d’un ex alumne de l’escola al que se li va morir el pare fa cosa de cinc anys. Té 20 anys ara i és ell qui tira la família endavant treballant de jardiner. Alejandro és el seu nom. Té al seu càrrec dues nebodes, una orfe i l’altre d’una germana que no fa res, diuen. A l’escola s’han fet rifes i col•lectes de diners i els alumnes de secundaria i alguns mestres han anat a ajudar en la construcció. És emocionant, oi? Però el que impressiona es pensar en la sensació que ha de tenir dins una persona en veure la seva primera casa de veritat, que és seva i que s’ho ha currat i s’ho haurà de currar molts anys per pagar-la, quan tota la seva vida anterior l’ha viscuda en cabanyes de fusta o d’adob, sostres d’uralita o palla i goteres quan plovia. Creiem que nosaltres mai podrem imaginar-nos el que significa entrar en la teva veritable primera casa.

Els padrins.
Al final els nens de darrera de casa es varen batejar (veure les fotografies) però no en varem ser padrins. Varem ajudar un xic amb la roba i els certificats de baptisme, perquè als nens els feia il•lusió, però al final no sabem si varen entendre els pares perquè no podíem ser padrins.

Es molt curiós veure com els nens que es bategen són grans, i que moltes de les nenes porten un vestit de comunió. Després veus moltes nenes a l’escola que acaben venint a classe amb els vestits de comunió, que un dia varen ser nous, com a roba normal d’anar a l’escola. I és que probablement no tinguin cap altra roba.

Els animals de les pluges.
Ha arribat la temporada de pluges a San Julián. Això no vol dir que refresqui gaire. Vol dir més xafogor i més insectes i animals. Però curiosament, els animals van canviant. Al principi varen venir els exercits d’escarabats verds, de potes plenes de grapes que si s’enganxaven en algun lloc, no es deslliuraven del seu punt d’anclatge. S’enganxaven als cabells arrissats de la Marta i no els treies més que amb una tovallola. Però després han desaparegut i varen passar a dominar l’ambient uns petits, molt petits insectes negres que fan saltirons i que van cap a la llum per, quan la toquen, moren. Pel matí els trèiem amb l’escombra a munts del tros de terra sota el nostre florescent del menjador-cuina-sala d’estar-estudi-mirador (si, el todo en uno). La Marta ha dormit amb mosquitera.

Ara és el temps de les granotes. El seu cant inunda la nit, i és divertit observar com se’ls omple la papada per a poder cridar i cantar. Són com gaites ambulants. Per les cases dels veïns ha aparegut una tarantulota grossa i peluda dins la roba bruta. Sort que la profe Sandra la va veure a temps... També una serp vermella a ratlles roges va entrar a casa el profe Enrique, ahir al matí un llangardaix grooos, verd, d’uns 20 centímetres van envair la habitació de la profe Mery i sembla que no marxarà fins que ella torni aquesta tarda... a casa nostra només entren uns cucs llargs i rojos que fan forats a les parets i que si els parteixes per la meitat, continuen vius.

Els pollets, els chanchos i les vaques vénen de tant en tant a saludar-nos i les formigues fan grans formiguers envoltats de petits turons de sorra que elles han tret de la terra tova de San Julián. Però els nens no són menys...Des la finestra veiem els nens com es banyen a la charca desprès d’un dia de pluja torrencial. En aigua bruta i amb xanxos pel mig, però tant hi fa. També pesquen granotes i chicharres (grills de 5 a 7 centímetres) que fan un soroll bestial a la nit. Ens plantegem de gravar el soroll que fan i penjar-ho en mp3.

En aquests darrers dies de pluges hem estat també de plomaires, arreglant el tub que connecta la primera cambra del pou cec amb la segona. A part d’aprendre un xic de fontaneria domèstica, ens hem omplert d’aigua pudent i se’ns han tret algunes altres manies. I també ha posat a prova l’entesa entre els profes que vivim aquí, ja que sempre hi ha el que acaba fent la feina, i els que no fan res.

L’alumne misteriós.
Ha aparegut no sabem com un noi que estudia electrònica. Va venir un dia preguntant si l’Eric en sabia i ara, en aquests darrers dissabtes, hi ha classes d’electrònica i microcontroladors a casa. Es diu Marco Antonio i encara no li hem preguntat com va assabentar-se de nosaltres. Ens hem oblidat de preguntar-ho.

Racisme.
Aquesta no és una història boliviana. Es una història barcelonina. Una història que creiem que és important que es conegui i per això us l’adjuntem al final. Uns quants ja la coneixeu, perquè es la història que han viscut la Susanna i el Mamadou. El que segueix es la carta que varen enviar a la premsa la setmana passada, i que explica el que ha passat.

Però per els que no els conegueu, el Mamadou Bâ es un noi de la família que va acollir a l’Eric quan va estar a Senegal l’estiu del 2002. Millor dit, que va adoptar a l’Eric durant aquell mes. L’Eric es l’Abdu Karim Bâ a Bambylor, i com a contrapartida el Mamadou es l’Oriol a casa els pares de l’Eric. És per tant un germà per nosaltres (i entre nosaltres ens anomenem així). El Mamadou es va casar amb la Susanna ara fa dos anys i vivien en un petit pis del barri de Sant Pere a Barcelona. Us deixo amb l’escrit de la Susanna, publicat a La Vanguardia el dia 11 de novembre.

Potser ja n’haureu sentit a parlar però, perquè radios i fins i tot TV3 ja n’ha fet ressò (dimecres 17 surten als matins del Cuní).

No em lloguen un pis perquè el meu marit és negre

“Fa unes setmanes que el meu marit i jo ens hem decidit a llogar un pis. Després de molt buscar ens vam decidir per un que ens va agradar molt i que les condicions-preu eren raonables. Vaig anar a l’administrador per parlar de les condicions i donar la paga i senyal. Després d’un gran interrogatori i de complir totes les condicions, que no eren poques (contracte fix, aval bancari de 4 mesos, 3 mesos per avançat i un gran etcètera...) vaig donar la paga i senyal i vaig signar. Tot anava perfecte, però va sortir un inconvenient. Abans de marxar, em van preguntar amb qui viuria, i jo sense cap problema vaig dir: “amb el meu marit”. Els va semblar la mar de normal que anés a viure amb el meu marit, però quan em van demanar el nom del meu marit per fer-lo constar en el contracte, ja no els va semblar tan normal. El nom del meu marit és senegalès, perquè ell té aquesta nacionalitat. Doncs resulta que això no els va fer cap gràcia i als 10 minuts d’haver marxat, em truquen per dir-me que no me’l poden llogar. Els vaig preguntar si era pel color de la pell del meu marit i em van dir que ho sentien molt però sí. Llavors, a què venien totes les condicions que em demanaven i jo complia? Està clar que si el meu marit s’hagués dit Josep Bofarull, no hi hauria hagut cap problema.... Jo ho vaig trobar un cas clar de racisme. És per això que he denunciat el meu cas a una ONG que s’ocupa d’aquests casos clars de racisme. I animo a tothom, que faci el mateix que jo si es troba davant d’una persona tan racista com Javier Gimeno, l’Administrador de Finques Mehopa, algú que no es mereix tenir uns llogaters tan honrats com nosaltres.”

Susanna Adell.

Un altre cas de racisme, també relacionat amb Bambylor i amb amigues que s’han casat amb nois d’allà, es el del tracte deficient i discriminatori que fa la Ambaixada Espanyola a Dakar en el cas dels matrimonis. En una altre carta que s’ha publicat a l’Avui també el dia 11 de Novembre, la nostre amiga Montse explica el que està vivint ara mateix, mentre la burocràcia espanyola té al seu marit esperant per si el deixen venir o no. Si voleu ho podeu comparar amb el nostre casament, on cap dels dos testimonis va portar el D.N.I. i el varen donar per vàlid tant alegrement.

Llibre de família
“Fa tres mesos que em vaig casar i encara no tinc el llibre de família. Es veu que quan et cases amb un estranger passes a ser un ciutadà de segona i ja no tens els mateixos drets que abans. Em vaig casar al Senegal aquest estiu. Vam presentar tots els papers a l’ambaixada espanyola i encara esperem. Un dels problemes més greus, a part del temps que tarden a fer els tràmits, és com et tracten. Ens hem sentit humiliats. En primer lloc, perquè per anar a fer els tràmits no deixaven entrar el meu marit amb mi, tot i tenir un llibre de família senegalès i un passaport amb totes les dades correctes. En segon lloc, perquè la informació que et donen, si te la volen donar després d’apel•lar als drets que tens com a ciutadà europeu, és confusa. Hem hagut de passar, també, pel tràngol d’una entrevista personal per analitzar si ens coneixem prou bé. He fet un munt de trucades des de Barcelona i el meu interlocutor quasi no parlava espanyol. I, fins i tot, el meu marit ha hagut de sentir la frase típica de l’administració, ¡vuelva usted mañana!No ens cansarem d’esperar, però no és just que l’administració jugui d’aquesta manera amb els sentiments.”

Montse


I finalment, aquí venen les fotografies que hem fet els darrers mesos.:
Al grup anterior hem afegit 3 més del dia de la independència:

http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=b0ff

I les noves: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/6058

Fum

Venim de dies foscos a San Julian. Tot era fum i el fum venia dels camps que cremaven al nord. Perquè és el temps previ a la sembra, i s’ha de preparar nova terra per a plantar la soja, el blat i els girasols i tot el que aquesta terra dóna. Però estem parlant d’extensions de terra que s’escapen a les mesures dels nostres caps, perquè el fum que cobreix San Julián i ens deixa sense sol i sense cel ve de 500 ó 600 kilòmetres de distància. Això vol dir que un fum de la Sierra Madrilenya cobreix el cel de Tarragona o Girona. I els nens tenien conjuntivitis i tossien, i les clases es feien insuportables.

Que ha substituit de cop al fum? Primer el vent del sud i el pas de 30ºC a 16ºC en una nit. Parlem de les màximes. I en dos dies hem tornat al sol fort i als 34ºC que fan de la dutxa la millor part de la casa. I finalment, la primavera ha esclatat en aquesta barreja de pluja i calor:
serps, escorpins i taràntules, acompanyats dels escarbats verds, orugues i altres membres de les brigades de Greenpeace.

I mentrestant, Bolivia continua creant-se convulsions improvitzades. I no se sap si hi haurà eleccions el 4 de desembre o el país tornarà a esclatar aleshores. És tot com una mentida que no sabem com s’aguanta. Resulta que ara el tribunal constitucional ha decretat que alguns departaments tenen dret a tenir més diputats i altres departaments n’han de tenir menys perquè en les noves eleccions s’han de fer servir les dades del cens de l’any 2001. Això es normal, i era sabut que s’hauria d’haver fet així. Però no es va fer. I ara els que perden diputats diuen que boicotejaran les eleccions, i els que en guanyen que si no es convoquen les eleccions les autoconvocaran. I el congrès porta dues setmanes sense poder decidir res.

Caos. La ràdio, des que varem arribar a Bolívia anuncia la celebració de la assemblea constituent. I els anuncis es repeteixen vint o trenta cops al dia. És l’assemblea que ha de refundar políticament el país... però vindrà després de les eleccions de desembre, que com hem dit, no se sap si es celebraran. Però la ràdio no calla. “Creemos en Bolivia. Asamblea Constituyente. Por una cultura de unidad.” Poseu-hi música d’anunci de ràdio municipal i ja teniu la campanya.

I mentrestant, San Julián resta lluny d’això. Ha passat per sobre nostre el dia de l’arbre i els alumnes han plantat arbres al voltant de l’escola i els petits han recollit tota la brossa dels voltants, i l’han deixada en bosses que en dos dies els gossos han aconseguit tornar a repartir pels voltants. Ha passat el dia de l’estudiant, que és el dia de la primavera, el 21 de setembre. I han fet poesies a l’amor i a la primavera en un lloc on l’amor suposa tenir el primer nen als 16 anys, 10 fills als 30 i en un lloc on les estacions no existeixen. Un lloc o plou o no plou, on hi ha vent del sud o hi ha vent del nord. Però aquí sempre hi ha un dia a celebrar. El dia de quelcom bolivià. Perquè és sempre el dia de l’estudiant bolivià, de la mare boliviana,del avi bolivià...

S’acosta l’aniversari del col•legi, que es celebrat el dia de San Enric d’Ossó, noi de Tortosa fundador de les Teresianes. La Marta, aquella setmana vendrà llibres que han sobrat, novel•la per adults, després de repartir a totes les escoles seccionals. La Marta treballa molt a la biblioteca i l’Eric comença a fer examens de Windows als alumnes. Dels profes que passen clases, un 90% va passar l’examen. I es tot ha d’estar llest per al 25 de novembre. Es el darrer dia de clase. Després notes.

De les notes curioses, la familia del darrera, la dels nens que vénen a jugar a casa nostre a les nits, ens han demanat que fòssim els padrins de bateig de tres dels nens, de 4 a 7 anys. No ho podem ser, perquè marxem a principis de desembre i el nostre cristianisme no es gaire ortodoxe tenint en compte el que implicaria ser padrins, però ens ha creat un problema moral fort, perquè t’aprecies als nens i el que necessiten són els calers per a un vestit i el certificat de bateig... un total de 8 Euros per nen. Oi que és ridícul dit així? Doncs és una fortuna per a la familia, una dona sola amb 6 o 7 fills petits, un marit que no és el pare d’aquests fills i que treballa cinc dies a la setmana netejant roba a mà i cuinant de 8 del matí a 7 del vespre per a uns profes veïns nostres que només treballen 4 hores diàries. Fent això no deu guanyar més que 20 Euros al mes.

Finalment, aquest cap de setmana som a Santa Cruz a un curs de tècniques per a reforçar la lectura i l’escriptura dels nens. És un curs interessant no només pels continguts sinò per a valorar com és la educació dels profes aquí. Es clar que desconeixem com és la formació de professors a Espanya... Però és curios de viure-ho. És un curs de dos dies amb 5 ponències generals i 5 tallers d’hora i mitja.

Dir-vos, finalment, que d’aquípoc ja no es podran enviar cartes ni postals a l’adreça de San Julián, ja que triguen tres setmanes en arribar... Als que ens heu escrit, gràcies. Sabem que algunes no han arribat, però moltes si, i no sabeu la il•lusió que ens fan.

Un petó,

Marta i Eric.

Hem penjat fotos del viatge per Bolívia del setembre amb els pares de la Marta. Hi ha algunes del cole també... Podeu mirar a http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=b0ff

Inici del final...

Som a les darreries de la nostra estada a San Julián i tot va massa de presa, massa de presa per poder enllestir amb tot el que ens cal fer. I és que de Febrer a ara el temps ens ha passat per davant sense avisar-nos.

Potser amb un any no dóna temps a fer tot el que ens havíem proposat però comencem a somiar en altres coses...

Somiem, doncs, en poder acabar el nostre projecte però ja comencem a somiar en continuar el viatge. Més viatge? Quin viatge? Tenim el dubte de que fer al desembre... No us pensareu que tornarem tan aviat, oi? Els somnis son platges on poder veure pingüins, foques i les llunyanes cues de balenes. Somnis de tango i smog. Somnis de retorn a la selva amazònica i acabar envoltats de mariachis o guerrillers. I ens han dit que la única manera de fer realitat els somnis es tirar endavant. Però encara no hem decidit si fem aquest pas o no. Un altre nadal fora de casa, un altre aniversari tots dos sols... el camí que fa que enlloc sigui casa teva...
això enfront del ara o mai.

La vida a San Julián? Continuem, continuem programant ordinadors, fent classes de computació, ordenant llibres i més llibres... I a les tardes llegim, llegim molt. Veiem alguna pel•lícula a l’ordinador... Que hi ha més a fer? Veure passar la vida i jugar amb els nostres veïns, els nens de darrere casa, xerrant als porxos amb els altres profes, celebrar el dia de Santa Cruz, el dia de l’amistat, el dia de l’estudiant... aquí a bolivia hi ha dies per a tothom.

Ara hem dit adéu a uns dies de vacances ben macos. Els pares de la Marta han estat per aquestes terres bolivianes juntament amb la Carla, la germana de set anys (fets a Bolívia). Ens hem passejat pel salar d’Uyuni, per Potosí i Sucre. Uyuni, desert blanc de sal amb illes plenes de cactus amb més de 5 metres de llargada, amb craters plens de geisers i aigues termals als voltants, i llacunes on fan vida tot l’anys aquells ocells anomenats flamencs, dedicats a menjar petites algues que donen colors a les aigues gelades. Potosí, on hi ha el “nostre” Cerro Rico que encara dona plata, zinc i altres minerals a la gent pobre que continua vivint de la mineria, cooperativitzada i deixada a la ma de Deu. Treball dur que fa que els anys de vida dels miners no passin dels 45, quan els pulmons plens de pols no donen més. Es el valor de les joies de plata. Varem fer una bonica visita a les mines on vem poder sentir la duresa de la fosca feina i el somriure dels treballadors. El camí va continuar fins a Sucre, ciutat colonial, potser la més maca de Bolivia. Ciutat que recorda a les ciutats del nord d’Espanya o potser Madrid. Ens vem sentir com a casa. Enyorança de Barcelona i el bullici que et trobes.

Ara celebrem també les 24 tardors i una primavera de la Marta. I l’Eric , com sempre, (sabeu que li agrada muntar saraus) munta boniques festes sorpresa i reserva hotels amb piscina i tot. Una festa amb els veïns de casa que van ajudar moltíssim a enganyar-me. També van venir altres profes i les germanes. Bufada d’espelmes amb estampida de pastís a la cara i pinyata colectiva amb farina inclosa. Una nena semblava un osset de peluix de tan enfarinada que va quedar. Xurrasco, papas, amanida i música al pati de casa. I potser un sentiment d’amistat, d’inici de relacions que ja no son de veinatge, sinó quelcom més. Seguim el cap de setmana amb ruta cap a Santa Cruz: un bonic hotelet on la Marta va tenir el esmorzar al llit.

I així és.. la vida continua amb dos mesos de feina intensa per acabar tot allò començat! Esperem que ho poguem fer.

Un petó a tots

Marta ( i Eric)

Histories mínimes

Varem deixar d’escriure després dels fets de juny, quan el president de Bolívia havia dimitit i tot semblava que anava a esclatar. Després de tot allò sembla com si ja no hagués passat res digne de ser explicat, com si a la radio ja no hi haguessin noticies i com si cada dia fos un xic semblant a l’anterior. Ja no hi ha emoció. Tot i això, hem fet un recull de breus apunts de la vida quotidiana de San Julián.

“EL CHINO”
No se si recordareu que, amb tot el merder que va passar a Bolívia, els profes havien marxat de casa i ens havíem quedat sols. Varem estar dues setmanes treballant a l’escola, classificant llibres i muntant l’aula de computació. Tota la resta de profes havia marxat i varem decidir quedar-nos per tres motius: hi havia molta feina a fer, no volíem deixar les vivendes sense ningú, car hi ha hagut molts robatoris els darrers mesos a San Julián, i a l’escola han entrat ja varies vegades, i finalment teníem present que a principis de Juliol nosaltres marxàvem de vacances amb la mare de l’Eric.

Varen ser dies “difícils”. Estàvem tot el dia junts, i sense gaire gent amb qui parlar. Va ser un temps d’enyorança de Barcelona, de hores mortes, de solitud en parella. Fins que va aparèixer “el chino”. O millor dir, fins el dia en que ens va desaparèixer la bici del nostre pati. Va ser un dijous al matí. El dia abans la Marta havia caigut i va deixar-la sense lligar, i al matí algú se l’havia endut. La varem donar per perduda. I ho va estar fins diumenge, en que, mentre portàvem la bombona de butà cap al mercat, tot xino-xano, un nen ens va avançar amb la nostra pròpia bicicleta. El varem parar. No tenia el nen més de 10 anys. I quan li varem preguntar de on havia tret la bici, ell jurava i perjurava que el seu pare l’havia comprat per 100 bolivians. I la Marta el va acompanyar a casa a ell i la bici per parlar amb els seus pares. Jo em vaig quedar amb la bombona. I era cert. Aquell home l’havia comprat a un personatge famós a tot San Julián: “el Chino” .

“El Chino” es un home que havia viscut davant de casa nostra farà un any. Diuen que es baixet i que te la cara marcada pels cops de la seva dona. Diuen que la seva dona es curandera. I diuen que la seva dona el pega amb el cinturó. Si parles del “Chino” als nens del barri se’t queden amb cara d’espant i et pregunten que per que el vols veure. I es neguen a acompanyar-te a la seva casa per por. “El Chino” ja ha robat abans i la seva dona deu diners a la dona que els va llogar una casa fa uns mesos. “El Chino” treballava a una serralleria que hi ha darrera l’escola (San Julián està ple de serralleries). I ”el Chino” va robar-nos la bici un matí de dijous que passava per davant de casa nostra.

Però la família que havia comprat la nostra bici era una família humil. El pare, que treballa triant arròs i va comprar-la amb il•lusió de portar un regal a la família. Es va gastar més diners dels que podia i ara veníem nosaltres a dir-li que allò era nostre. L’home parlava molt lentament, amb dificultats per parlar el castellà. La filla gran va facilitar un xic la cosa, però no veia clar que la bici fos nostra. Viuen tots en una petita casa de fusta envoltada de terra i escombraries, amb un bassal ple d’aigua amb algun rastre ja verd. Aigua vella. Feia molta pena tot, i a més, havíem de demostrar que era la nostra bici, i nosaltres no teníem papers per demostrar-ho, només la clau del candau, que evidentment obria aquell candau. Després de molts “y ahora que haremos...” varem acordar deixar la bici lligada allà fins que trobessin al “Chino” i que nosaltres els ajudaríem a buscar-lo. Als tres dies ells no havien fet gaire i nosaltres, amb l’ajuda de la profe Sandra ja havíem descobert que el Chino havia tornat a canviar de casa i que treballava a les afores de San Julián. Com la família no havia fet res, ens varem endur la bici i varem quedar en tornar-nos a trobar per veure que més se sabia del lladre de bicicletes. Però em incomplert la nostra part, i no els hem tornat a veure. Això si, cada lliguem la bici.

UN PETIT VIATGE.
A la setmana de iniciar per fi les classes, varem marxar a un petit viatge. Havia vingut la primera visita del hivern (el vostre estiu), la mare de l’Eric. En deu dies varem anar de La Paz al Cusco passant pel Llac Titicaca. Purament turisme, amb un xic d’aventura en la fugida nocturna de Puno, ja que els bloquejos que s’havien acabat a Bolívia continuaven a Perú, aquest cop contra el Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units.

Com a petit resum de tot el viatge, dir que La Paz va continuar tat bojament acollidora com sempre, el llac mostrava el seu blau intens sota el cel més net del món i els seus peixos variaven la nostra dieta de pollastre i carn. I Cusco era la contradicció de ser un lloc purament turístic (no pots caminar tranquil pels carrers d’aquesta ciutat sense que et venguin o t’ofereixin postals, enllustrament de sabates, marionetes, tours o menús de tots tipus) amb la meravella dels ciments inkes i la construcció colonial. Això si, es neta i polida. I es que amb el que es cobra per dormir o menjar, suposem que l’alcaldia rep uns bons ingressos per a mantenir-la. Va coincidir allà amb el dia del mestre peruà, que evidentment es un dia diferent del dia del mestre bolivià. I estaven totes les escoles de la ciutat desfilant a la Plaza de Armas, tots els nens de primer de primària fins els batxillers, desfilant a pas d’oca. I d’allà, dos dies al Machu Pichu, que es com entrar a una postal. Es com irreal. Car d’arribar-hi monetàriament, molt car, està ben cuidat, i si no vas en un grup de 40 persones, et dona la sensació de que hi ha sempre poca gent.

Val la pena dormir una nit a “Aguas Calientes”, el poble que està al costat per dos motius: per a poder tornar una segona vegada a les ruïnes i per poder banyar-se a les aigües termals.

Va ser un bonic petit viatge. Retrobar-se amb la família tant lluny i després de set mesos i semblar que res no ha canviat i que la distància no existeix.

ARRIBEN MÉS LLIBRES.
Tot va ser tornar i ens varen arribar 300 caixes de llibres. Tornem a la feina. Hem deixat les lliçons de teatre per a que la Marta pugui endreçar.

Ara l’Eric treballa matí i tarda amb la informàtica. Formació de 7é i 8é de primària, extraescolars de 1er a 4rt de secundaria i als profes en dos torns. A més, fa la instal•lació de computadores al preescolar i el manteniment general de les màquines. La Marta porta el reforç a la lectura de 1er a 3er de primària, suport a la biblioteca (formació de la bibliotecària sobretot) i endreçament de llibres nous. Entre els dos estem preparant la formació del professorat per a que coneguin la biblioteca i la facin servir. Ara la veuen com un lloc per a que els nens facin els deures, no una cosa que els pugui interessar a ells. No saben ni el que hi ha no entren a preguntar-ho. Després farem formació de nens.

També ha arribat molt material escolar i computadores. Però sabeu que... es més car portar el material escolar fins aquí que comprar-lo aquí...

Ara doncs, estem treballant força. Els dies passant volant i entre tot això i rentar tot a mà, netejar la casa dels rius de pols o d’aigua que entren, anar a comprar al mercat amb la bici, llegir els diaris només el diumenge i assabentar-te per la radio de les noticies (d’una manera americocentrista), les setmanes volen. No se si més o menys que quan treballàvem a Barcelona, però... ja portem cinc mesos treballant aquí.

OLÍMPICS.
Una de les activitats típiques del curs escolar a San Julian són les Olimpíades de Magisteri. Durant un cap de setmana els professors de les diferents escoles del nucli s’enfronten entre ells per a “confraternitzar i crear unió”, que vol dir demostrar que ets millor que els altres i els pots guanyar, com més els humiliïs millor. L’acte d’inauguració va tenir desfilada, dels atletes i acompanyants, discursos, danses típiques, focs d’artifici i molt més, en les sis hores, molt dures, que va durar. Durant tres dies van haver-hi partits de futbol, basquet, voleibol i futbol sala.

I la nostra escola, amb “quatre medalles d’or de les set possibles, va ser la campiona, incrementant el nivell d’adversitat i odi que acumula. A part de ser de conveni, de estar mes cuidada i mes polida, de tenir més recursos i de cobrar les hores treballades, la nostra escola es la millor olímpicament parlant. Fins i tot la banda municipal anava en contra dels nostres equips!!! També es curiós la importància que es dona aquí als jocs esportius. Son més importants aquestes olimpíades que qualsevol altre cosa, inclús més importants que la educació dels nens.

LLIÇONS.
Continuem descobrint la personalitat boliviana. Cóm la gent et ve a demanar quelcom i abans et parla de quatre coses diferents fins a demanar-te el favor (que tu ja intuïes des del principi). O que no et parlen mai dels seus problemes o del seu passat. La família es tancada en ella mateixa i tot queda dins. A les classes veiem molt que no tenen capacitat de concentració, que es distreuen sempre amb el que els envolta.

Que els hi pots repetir una cosa quatre vegades i quan els deixes sols per a repetir-ho, ja no recorden el que tu els has dit (I això tant en nens com amb adults, i els adults son els professors, que fan faltes d’ortografia garrofals).

Hem calculat també que un nen bolivià fa un 33% menys hores de classe al dia que un nen espanyol, i que això significa que per tres cursos que fa un nen a Espanya, a Bolívia en fa dos. En definitiva, que a Bolívia els nens només fan 8 cursos espanyols Això es el pitjor subdesenvolupament, subdesenvolupament ja no només de mitjans o diners, sinó crònic i per sempre, perquè tot el potencial humà d’un poble està castrat i esdevé cíclic. Però com ells no ho saben, com ells no tenen amb que comparar, molts no aspiren a res millor. Fins i tot dóna la sensació que per a molts profes treballar quatre dies a la setmana quatre hores al dia es un sacrifici que mai serà pagat de manera adient.

Marta i Eric

Fotos: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/a25b