Deu dies al nou món

Ja fa deu dies que varem caure del bus a San Julian.

La pols s'aixecava amb el suau vent de primera hora de la tarda, i el termometre ja marcava els 35 graus que no ens havien de deixar mentre el sol está sobre els nostres caps. De debó, semblava una escena de "El bueno, el feo y el malo".

La primera sorpresa va ser la rebuda oficial per part de l'ajuntament (suposem que sorpresos per haver vist uns turistes moxileros i gringos baixar en aquell indret). Dos homes ens varen fer seure en una petita sala oberta al costat del mercat. Nosaltres pensaven que ens esperaven, donada la seva amabilitat i efusivitat, per acompanyar-nos a casa les germanes... peró despres d'una curta conversa on no ens enteniem, varem compendre que no. Que no sabien res de nosaltres i que haviem de tornar al camí. Ens varen indicar i sota el sol continuarem caminant fins a l'escola. Pel carrer ens miraven. A l'escola ens miravem. S'amagaven el somriure, pero suposo que estavem molt comics amb aquelles motxiles, les marfegues, les bosses de llibres,... la suor en general i la vermellor dels nostres rostres.

I varem arribar. La Bea ens va rebre i ens va instalar a la casa adjunta al Mossen, ja que estaven acabant de pintar i arreglar la nostra futura habitacio. Des d'aleshores es va iniciar la vida quotidiana. Convivim aquests dies amb la Belen, la Bea, la Marivi i la Chus, que son la comunitat de monges Teresianes que estan a l'escola "Enrique de Ossó". Amb nosaltres també estan les germanes Raquel i Socorro. Estan circumstancialment, ja que la seva comunitat, EL Plato, esta afectada per les inundacions provocades pels desbordaments del Rio Grande. Es a uns 50 kilometres d'on som nosaltres, pero es dins del terme municipal de San Julian.

Com els llibres de la biblioteca no han arribat, la nostra feina sera la de mestres. La Marta comenca amb Incentivació de la lectura de 1er a 6e de primaria, i junts farem Dramatitzacio tambe de 1er a 6e. L'Eric ha de muntar ordinadors, organitzar l'aula d'informatica i fer els cursos de 7e i 8e de primaria. Tambe hi haura cursos extraescolars d'informatica i teatre per secundaria, i informatica per mestres. Pensavem que no teniem molta feina i resulta que en tenim forca i amb responsabilitat, sobretot pensant que a cada curs hi ha tres linies de 40 nens cada una. Tenim 960 alumnes fixes mes els de extraescolars. A veure quin ens supera de vosaltres!!!

Aquesta setmana ha estat de preparació de clases, de nervis per part de la Marta, de valorar les opcions que te el poble per al oci (una geladeria amb 4 gustos de gelat i un tipus d'hamburguesa) i el contemplar com de ciutat som que ens diverteix veure els porquets i les gallines en els carrers de sorra i fang.

Estem aprenen el castella d'aqui, amb les seves peculiaritats Sobretot ahir comprant material escolar i l'uniforme de l'escola (es obligatori a totes les escoles de Bolivia, i ja us podeu imaginar a la Marta amb aquella faldilla tant curta de colegiala... ummmmmm). Be, en realitat anirem amb pantalons blau marí i samarretes blanques.

Estem molt ben acollits amb les germanes, tot i que entenem que elles son una comunitat i nosaltres els intrusos que interferim en la seva vida i temps. Pero no ens sentim extranys. Estem be, i els dies passen volant. El menjar es molt bo (gracies a la Raquel i altres colaboracions). Alguns dies hem vist pinicules i altres hem xerrat. Estem adquirin un gran coneixement de mitologia teresiana.

Animals hi ha molts, cuques de llum que salten a la nit, granotes i gripaus, grans escarbats, orenetes, mosquits que només piquen a la Marta i petits insectes que nomes salten al llit de l'Eric. Diuen que hi han vivores i tarantules, pero no n'hem vist. I va apareixer un escorpi a la dutxa de la germana chus. Pervertit que era!

Be, us anirem informant i quan ja no siguem tant desconeguts, farem alguna foto per mostrar-vos com es aixo. Avui som a Santa Cruz, la ciutat a 150 kilometres, per arreglar papers, ja que sino serem ilegals.

Una abracada a tots, disculpeu la manca de c trencada i accents oberts i gracies per les postals de nadal, CD's de nadales, cartes i mails... els anirem responent!!!

Marta i Eric

El final de la caminada...

Sembla que arribar a La Paz hagi estat despertar a l’hivern que havíem esquivat durant tot el viatge. La Paz l’hem caminada, l’hem pujada i baixada, l’hem menjada i l’hem coneguda amb diversos personatges que ara ja son persones i amics.

Potser quan vàrem decidir anar cap a Rurrenabaque no sabíem que aquesta tria ens portaria a conèixer tanta gent.

Ja el primer dia, caminant per la fira de miniatures anomenada "Las Alasitas" vàrem conèixer el Valentín. En Valentín Mejillones es amauta Aymara, savi dels coneixements andins. Podeu buscar el seu nom al Google... Be, en Valentín va iniciar amb nosaltres una conversa que vàrem anar perllongant en dies, en diferents visites a la seva parada de Ekekos, ninots de la bona sort. Amb ell sempre estava la Wara (Estrella en aymara), la seva filla de 10 anys. De les converses va sortir la posibilitat de realitzar un intercanvi de joves a la zona de Tiwanaku, d’on ell es originari. A Tiwanaku vàrem anar-hi amb ell i amb l’Anne Mieke i també vàrem visitar El Alto, on viu la seva família, per realitzar el ritual de la Ch’alla. Aquest ritual es fa al principi de l’any per demanar tot allò que es desitja que succeeixi en els propers dotze mesos.

Hem parlat de l’Anne Mieke... Aquesta holandesa estava al mateix hotel que nosaltres, i una tarda va succeir una escena veritablement repelent... Hi havia cinc persones escrivint a la cafeteria de l’hotel, cada una en el seu diari personal, el que havia succeït aquell dia. Dues canadenques, l’Anne i nosaltres... Al final, algú va iniciar la conversa... i així es va formar un grup típic de guiris tots parlant en castellà. Però amb l’Anne es va establir una més gran empatia, potser perquè ella també es queda a Bolívia. Es economista i antropòloga i vol realitzar aquí el seu treball d’antropologia. Per això es va animar a venir a conèixer al Valentín.

La Paz varen ser deu dies. Els mercats, les cholitas, el menjar, la nit envoltada de les llums de la vall, la Paz ha estat la primera ciutat freda que ens ha permès fer cafès calents i gaudir-los. Potser no era tan ordenada Bolívia com vàrem pensar al principi, però continua tenint mes estructura que Brasil. El carnaval, aigua, globus, espuma i rues de disfresses... la Marta s’enfadava quan al principi la mullaven. Però va comprar una màscara i un pot d’espuma i l’hauríeu de veure al contraatac.

I quan a San Julian ens vàrem demanar quatre dies més per arribar, ens vàrem dirigir cap a Cochabamba. Una ciutat on hem conegut al Sr. Werner Guttentag, llibreter alemany exiliat el 1933 a Holanda i arribat a Bolívia el 1939. El 1945 va fundar la seva primera llibreria. Ha estat referent en aquest país com a editor i llibreter. Te llibreries a La Paz, Cochabamba i Santa Cruz. Ara, amb 85 anys, sembla que el pessimisme te un paper important en el seu pensament.

Va ser una coincidència el parlar amb ell... haviem trobat un bon llibre critica literària editat als anys 50 * i la dependenta ens va comentar que era de la col•lecció particular del Sr. Werner. Al pagar, un home gran ens va mirar detingudament mentre parlàvem (en català) i ens va dir si parlàvem yiddish... I va començar una conversa interessant, acabant a la biblioteca de San Julian que encara hem de començar. Potser ens pot donar un cop de ma, ja que diu que hi ha molts llibres sense destí... es trist. El seu pessimisme ve de moltes coses, però es que a Bolívia els llibres son molt cars, tant per al llibreter com per al lector. I aleshores la solució es presenta en les edicions pirata fotocopiades. (Hem vist un venedor de carrer llegint la Odissea.). Però el Sr. Guttentag no pot vendre fotocopies a la seva llibreria i els llibres que té valen 10 àpats bolivians. El segon dia de visita a la seva llibreria vàrem coincidir amb un pedant historiador d’Alella que fa molts anys (40) que viu a Bolívia i que no ens va dir el seu nom... només va posar en dubte la nostra capacitat de bibliotecaris. Ves a saber... potser amb el temps ens hi fem més.

I avui ja som a Santa Cruz. Hem descobert que el retard que ens varen sol•licitar les Germanes Teresianes era degut a que el paleta no havia acabat la nostra futura habitació. Com en son de patidores si nosaltres podem dormir al terra o al primer sofà que ens vingui de pas!!! La realitat es que encara no ha acabat, però ara agafarem el nostre darrer autobús i aquesta tarda, després de tres mesos de camí, serem a la nostra nova casa.
Marta i Eric

* "La tradición clásica" de Gilbert Highet, edició de Fondo de Cultura Econòmica, Mèxic 1954. Es una passada.

Cap a la ciutat dels núvols

I

Varem deixar enrrera Manaos i varem enfilar el riu Madeira. Va ser fosc, sense poder veure l'encontre de les aigues. Quatre dies llegint teatre i novela, deixant passar arbres que fan camí invers cap al mar.

El riu Madeira ens portava fins a Porto Velho, ciutat creada a finals del segle XIX per a ser port del làtex portat de Bolivia i que arribava allà amb el "Tren del Diable", un tren construit en 30 anys, de 350 kilometres i on moriren 6000 treballadors. Quan el van acabar, el làtex ja no tenia valor i el tren ja era inutil. Histories llatinoamericanes. A la ciutat varem coneixer una familia ecuatoriana per casualitat... Gent de viatge.

La seguent parada va ser Guajara Mirim. La carretera, nova, segueix l'antic camí del tren. Aquesta ciutat fronterera està ja sobre el riu Marmorë. A l'altre cantó del riu varem veure per primera vegada Bolivia.

I aixi Bolivia esdevenia realitat. I després de visitar al bisbe de Guajara Mirim, un home d'Albí que encara parla la llengua d'Oc, varem creuar el riu. La ciutat boliviana es diu Guayaramirim. Vam passar aduana, i la encarregada de immigració ens va preguntar perquè els bolivians no podien entrar a Espanya. Va ser un comentari sec. Li varem respondre que jo tampoc puc entrar a Bolivia a treballar. Però la pregunta va quedar allí. La primera impressió del nou pais es d'ordre. Potser si algú arriba des d'Espanya no serà aquesta la impressió, però venint de Brasil, es així. Ordre, candidessa, sensillesa...

Guayaramirim no te res més que una plaça on decenes de motos donen voltes. Allà havien d agafar un vaixell petit cap a Trinitat. Pero el vaixell es retrassava, no havia manera de trobar al propietari ni al capitá, tampoc era gaire bonic... i al final la Marta va decidir que aniriem a un lloc anomenat Rurrenabaque, que no coneixiem. I resulta que Rurre (diminutiu popular de Rurrenabaque) es un petit i agradable poblet envoltat de selva i pampa. 17 hores per a fer 600 kilometres. Pistes de fang, aigua, rius creuats amb balsas... I Rurre.

Rurre es un punt turistic important, ple de agencies per visitar els parcs naturals que l'envolten i lloc on diversos personatges tenen negocis... Un cuiner tunissià que es va cansar de traballar a Nova York i a Paris i es va instalar en aquesta frontera... Una nordamericana que va muntar aquí un café amb pelicules en DVD i intercanvi de llibres amb la seva parella, i quan ja ho tenien fet, ell va marxar. Ara ella te el café i l'obre quan vol. Mai saps quan podras veure una pelicula (Alta Fidelitat, que encara no havia vist mai i Casablanca, que la Marta no havia vist)... un voluntari canadenc que dona clases d'informatica a l'hospital sense parlar gaire castellà... Rurre es un petit indret ple d'histories. Quadriculat i sobre el riu Beni, envoltat de turons selvatics verds, ens va obsequiar amb la seva festa major. Toros a qui no es mata sino que es munten, rues de dia i de nit, i molta música forta amb pocs balladors, molta cervessa i miseria a la plaça. Rurre te els tres o quatre mons.

Els turistes, que tenim dolars, els comerciants gringos que han muntat negocis (restaurants i agencies de tours), els bolivians que tenen restaurants, els bolivians que tenen petites parades als carrers i els bolivians que no fan res. I per sota, els bolivians que bruts i sense res, passen dies i nits a la plaça o a la vora del riu.

I divendres vam agafar un petit avió militar, adaptat per portar viatgers i en una hora ja erem a la Paz. Varem voler volar per veure els andes. I els varem veure... neu. Era neu. I a sota, La Paz. I era carnaval.

Eric

II

Imagineu-vos un desert blanc de cotó ....on voldrieu jugar-hi saltar-hi i dormir-hi. Imagineu-vos que d`enmitg d`aquesta planicie en surten les punxegudes muntanyes dels Andes que volen fer pessigolles als núvols.

Un avió petitet vola entre els riures de les muntanyes amb els núvols. A sota es veuen petits nuclis de cases de fang i adob que poblen el Altiplano . I es que com diu la paraula ens trobem a més de 4000 metres d`alçada en una plana que mai sembla acabar. Sabeu el conte del "Teo vola en avió"?? Doncs així de maco és el viatge de Rurrenabarque a la Paz.

L`Avió arriba a El Alto , la zona més pobre i més rebutjada pels paceños. Estem a 3962m i baixarem fins a 3665m en un bus vellot. I des d`allà dalt es veu una ciutat enclavada en una vall i entre muntanyes que la custodien plenes de neu. Fa fred(8-10C) , fred pel nostre cos acostumat a estar a mes de 30 graus en els últims quasi tres mesos. I no tenim roba d`abric però que més dóna. Estem a La Paz! I que n`és de maca laciutat: les cholites (i jo que em pensava que era un reclam turístic) van amunt i avall vestides amb barrets estil londinenc i faldilles de mil colors.

Moltes amb els nens a les espatlles. , hi ha nombrosos cafès (enyoràvem el cafè i les cafeteries inexistents a Brasil), i sents que estàs a una ciutat viva a mes de 3000metres. En certa part en recorda Barcelona pel moviment social i cultural que es viu.

Som a carnaval i els nens i nenes es disfressen sortint al carrer amb grans pistoles d`aigua , esprais d´espuma i globus d´aigua . Tot i el fred que fa, hi ha possibilitats de quedar-te xop.

Llegim els diaris : la agitació política al país i les corrupcions econòmiques son evidents. A la vegada, però, es veu el poble bolivià com un poble que comença a despertar i a demanar les igualtats socials: en educació, en sanitat, en gestions econòmiques com el gas i l`aigua, en el reconeixement indígena,... Ara mateix des del govern es vol fer una assemblea per refer la constitució... hi ha molts interessos de diners enmitg i el poble reclama la seva veu.

Els bolivians se´ls veu orgullosos de ser-ho. Potser , en diferencia de Brasil, hi ha una unitat ètnica (que en veritat en son moltes) que fa transmetre una unió entre tots. A la vegada però, es respira una cultura indígena callada, seca i tímida (no m´atreveixo a dir del cert que per això, per ser tolerants, tranquils van ser explotats pels espanyols) .

I seguim, seguim a la Paz en carnaval tot i que el soroche (mal d´alçada ) ens afecta i ja hem tingut algun petit susto i desmai...Tot és anar poc a poc caminant com ho fan les cholites amb els seus peus menuts. No hi ha pressa i menys a la Ciutat dels Núvols.
Marta

Fotos :
http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/2f5a

Amazonia, Selva i lluita

El divendres 7 de Gener vem marxar de Belem en direcció a Manaus a través del riu Amazones, serien més de 6 dies en vaixell.

El viatge és calma i lectura, música a tope en el bar i en tot el barco i observar el bonic paisatge que ens envolta.

El primer dia es recorre un "petit" canal, el canal do Parà on és comú trobar-se indígenes amb canoa que vénen a vendre al vaixell lligant la seva canoa perillosament a les baranes d´aquest. Vénen palmitos, fruites, blat de moro,... La majoria són adolescents.

Altres, la majoria nens de 6,7 o 8 anys s´acosten per veure si hi ha sort i els passatgers tiren algun regal (sabates, roba,...) I cauen regals!!

L´altre alicient per a nosaltres després de hores i hores navegant era arribar algun port i observar com carregaven i descarregaven mercaderia. Mentres vendedors de gelats , de banana fregida, de formatge pujaven al vaixell per oferir els seus productes. I era tambe en els ports que veien molts i molts dofins.

El riu Amazones és un mar d´aigua dolça, moltes vegades no veiem la costa de tant gran que és. Altres vegades veiem bonics poblats indígenes amb les seves cases de fusta pescant, rentant la roba...

El viatge es pot arribar a fer pesat si no saps que fer per omplir les hores, i sobretot perque el menjar és molt repetitiu, peró val tant la pena si portes llibres i ideies per pensar!

A Manaus arribarem un dijous a les quatre de la matinada després d´un dia complicat : l´Eric malalt de febres molt altes (39,2) i de diarrea. La Marta també amb mal de panxa.

I Manaus ens acollí calorosament, literalment, 36 graus de temperatura dia i nit. Manaus és la ciutat perduda enmitg de l´Amazones, enmitg de la selva.

Situada al Rio Negro, va tenir el seu gran moment de glòria amb la gran demanda de cauxú que va haver-hi al darrer quart del segle XIX. Aleshores tot l'amazones va enbogir i la capital de tota aquesta bogeria va ser Manaos. Molts es varen fer rics, es varen construir mansions, es va fer portar d'Europa un teatre d'opera, i molts dels materials de les cases... altres varen morir a la selva treballant... La ciutat creixia i els diners es cremaven dins d'ella. Però a principis del segle XX tot va morir de cop. Es va começar a produir cauxu a les colònies asiatiques de l'Imperi Britanic a un preu més baix i sense tantes morts com a l'amazonia. I Manaos va morir de cop. Va quedar tal com era aleshores, plena de mansions modernistes d'ornamentació Art-Decó. I així va quedar, al mig del riu. Es per aquesta arquitectura que val la pena venir a Manaos i passejar una estona.

Ara, Manaos torna a ser una ciutat viva, de dos milions d'habitants. Ho han aconseguit fent-la ciutat sense impostos per a les empreses. Ara aquí hi ha fàbriques de Nokia, Phillips i altres empreses. Al mig de la selva, sense carreteres cap enlloc. Imagineu Barcelona sense cap sortida. Tots els dies a 35º, tots els dies com si fos agost, sempre humida. A milers de quilometres de qualsevol altre lloc. No entenem com pot ser que hi hagi aquí dos milions de persones.

I de Manaus , recomenats per una bona amiga mexicana coneguda a Ouro Preto, vem anar a fer una excursió de quatre dies a la selva amazónica.

Tres hores en bus i una amb canoa ens portaren a un petit campament construit amb fulles de palmera i fusta, al costat del riu ( no electricitat , ni aigua corrent). Allà vem fer un petit aperitiu del que significa la selva pels natius, pels indígenes caboclos que ens van fer de guies. Pescar piranyes, veure dofins de riu, remar en canoa, veure ocells, monos, cocodrils, jaguars,tarantules... Aixecar-se quan surt el sol i anar a dormir quan es pon. Veure el dia nèixer i com es desperten els animals i escoltar els sorolls de la nit que poden arribar a fer por. Els sons canvien durant tot el dia.

Una nit vem dormir a una platja dins unes hamaques, el guia que ens acompanyava ens van començar a explicar boniques llegendes indies i ens descobrí el que significa la selva per a ell: L´home forma part de la natura , ha de mantenir aquest equilibri. I l´home és igual a un jaguar que a un ocell, que a una tortuga,.... I ens va demostrar que l´esser humà pot viure a la selva en armonia. Ells se´ls veu tan feliços. Es tan dificil explicar-ho en paraules!! Com hem definit, va ser un aperitiu perqué els guies, de cultura india, son gent reservada i és molt poc a poc que se t´obren i pots descobrir que és ser indi. Nosaltres tenim, sols una petita noció.

Ara tornem a ser a Manaos, a punt de marxar cap a Porto Velho amb vaixell . Abans però hem trobat quasi per casualitat el IV Forum Social Panamazonic.

Trobada amb tots els pobles dels països que reuneix l´amazonia per comentar i trobar solucions a les problematiques indigenes, a la sostentabilitat dels recursos naturals, etc. Continuem trobant aquí la lluita per la Terra i els seus recursos, sempre sota la base de que es continua volent treure d'aquests paissos de llatinoamèrica el que tenen sota la seva superficie (petroli, minerals i ara l'aigua) sense deixar res per als habitants d'aquí. I tot per portar-ho cap al nord. Ara son projectes de gaseoductes i oleoductes. I els indigenes diuen NO.

Ara mateix venim de la seu de la FUNAI, organisme del govern federal. Però els indigenes han optat per ocupar aquest organisme ja que troben que no els defensa. Es a dir... lluita.

Finalment, dir que hi ha molt de soroll per la succesió del Bisbe Casaldaliga... sembla que les noticies han arribat també a Barcelona... Nosaltre ho varem viure en directe allà...

Agraint tots els correus que hem rebut, ara continuem cap a Porto Velho per entrar, si tot va bé, d'aquí uns dies a la Bolivia. Tenim ganes d'arribar-hi. Significa començar a treballar.

Eric i Marta

Fotografies: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/e41f

Una Esglèsia plena d'esperança.

Demà marxem d’aquesta petita ciutat allunyada de tot arreu. Illa dins la terra, a 24 hores de pista de fang de tot el món conegut. L’altre opció és sortir amb la avioneta que s´enlaira de dilluns a divendres creuant el riu Araguaia fins a la autopista que va de Brasília a Belem. Si hi ha sort, sortirem d’avió. Són uns 100 kilòmetres (com de Barcelona a Girona), però guanyes dos dies de viatge, i si hi ha llocs lliures i estàs a l’aeroport a l’hora de la sortida, fan un preu d’oferta que compensa l’autobús i la nit intermitja d’hotel. Aquest avió és com aquell que al principi de Casablanca fa que tothom aixequi el cap per veure’l passar... És la única sortida ràpida d’aquí.

Demà marxem de São Félix. Hem viscut a la casa del Bisbe. Hem viscut amb Dom Pedro (Casaldàliga), amb el Pablo Gabriel (missioner agustinià) i la tia Irene, monja que va arribar a São Félix amb dom Pedro a finals dels 60´s. Ens han adoptat i hem fet vida amb ells. El dia comença aquí amb el sol, que surt a les sis. Els galls canten, però són galls no gaire entrenats. Moltes vegades començen a cantar a les tres de la matinada. Esmorzar, pregària a la capella del pati... La casa del bisbe no és un palau. És una casa que no té cap diferencia amb les cases que hem vist a São Félix. Potser preparada per acollir els visitants, que són uns 200 l’any, però una casa oberta, de portes sempre obertes, des que s’aixequen fins que es fiquen al llit. Potser la imatge que acompanya a la casa de portes obertes és la cortina que fa de porta de la habitació de Dom Pedro. És, doncs, un bisbe sense portes, acollidor i conversador. Nosaltres varem deixar Barcelona amb la polèmica del palau del arquebisbe Carles... Potser això ens ha mostrat una esglèsia que porta a la pràctica el missatge de l’Evangeli sense mitges tintes. Porten lluitant 35 anys amb el poble i pel poble. Potser per això aquí encara hi ha martirs. No podem sinò recomanar el llibre de Francesc Escribano: Descalç sobre la terra vermella. Hem vist molt del que diu, hem conegut als qui allà parlen.

Demà marxem de São Félix i la darrera nit és de pluja torrencial. Cauran els darrers mangos al pati del jardi. Ha estat una de les poques tasques que hem pogut realitzar per a la casa, recollir els mangos cada dia. I amb els cajás que també queien i que la Marta recollia feiem suc.

Després de la pregària, hem fet de mans de Dom Pedro, per picar els textos i les respostes dels emails que no paren d’arribar. A les dotze dinar, migdiada i tarda de lectures, cartes, neteja de roba, visites.

Hem conegut molta gent de la comunitat, i amb alguns hem creat un bonic vincle que desitgem que continui.

El sopar és a dos quarts de set, quan el sol ja ha marxat. Xerrada o passeig vora el riu o eucaristia a les vuit. I infusió d’herbes i pastes o pastissos a les nou. Dom Pedro i Paulo Gabriel escriuen poemes. I en Paulo Gabriel, 54 anys, escriu també contes que ,de tant en tant, ens ha llegit al vespre. La tia Irene, amb els seus 86 anys, toca encara el piano a casa i a la Catedral, tot i que el 1996 va tenir una apoplègia de la que s’ha recuperat parcialment. I en aquests dies li hem ensenyat a utilitzar el Excel. Ès una casa aquesta d’una mitjana d’edat alta, però d’un esperit jove, sempre actius.

Cap d’any? Va ser curiós, perquè per la televisió van transmitir les imatges de Río de Janeiro, São Paulo i Brasília, que van una hora endavant que nosaltres, que al Matto Grosso. Per tant, varem sopar, varem veure les imatges de televisió i varem anar a la vora del riu Araguaia a celebrar el nostre cap d’any. El riu...

si el mires una estona, veus els peixos saltar. Vam navegar-lo un dia per visitar una aldea Karaja. Les garces de riu passaven, i a la riba veierem el nostre primer caiman (jacaré en diuen). I un peix va saltar dins la canoa.

L’Esglèsia... potser no seria just dir que l’Esglèsia de São Félix està més viva que les esglèsies que hem conegut abans, a la nostra terra. També es una esglèsia amb un 75% de dones. Però el que ho fa diferent és el que transmet: l’alegria de viure, de lluitar contra la injustícia social i contra les opressions personals que pateix cadascú. De unir-se en mutirão (multitud) i construir una casa per una dona amb problemes d´alcoholisme. La responsabilitat de les persones versus la sotmissió.

No es transmet la idea de sotmetre’s a la injustícia. Davant la injustícia, la lluita. L’Evangeli radical, de la dificultat del poderós per entrar al Regne, del Jesús que ve a alliberar als homes.
I les coses, moltes queden relativitzades, el Vi? Potser avui no hi ha vi i es brindarà amb pinga (beguda alcohólica molt forta). Aquí cadascú ha de viure segons dicti el seu cor i si avui no vas a missa ja trobarem quelcom per motivar-hi a anar-hi demà. Relativitzem per arribar a les persones, per fer tot més humà!

Tornem a dir-vos el mateix, llegiu el llibre de l’Escribano. Tot això hi queda reflectit.

Creiem que el que aquí hem après ens ha de servir a San Julián, allà a la Bolivia, allà on ja comencem a encaminar-nos. Demà marxem i ja anem cap al nord. Cap a Belem do Pará. A la boca de l’Amazones que ens durà cap na Bolivia.

Cinc dies després... A Betlem me’n vull anar...

Després de deixar São Félix amb el petit avió blanc que ens va portar per sobre l’Ilha do Bananal, i després que el nostre autobus es quedés sense canvi de marxes al mig del no res a les tres de la matinada, varem arribar a Belem un dia abans que els reis mags, la nit del 4 de gener.
Ens va rebre un hotel que no ha canviat res des dels anys 30. Ni els mobles, ni la pintura, ni l’assenssor, ni la recepcionista, que tot i ser jove, tenia aquell toc "Bates" de psicossis tot arrosegant les claus per les parets fosques (només funcionen la meitat de les bombetes als passadissos, i el lavabo no te llum). No cal dir que la primera habitació que ens varen mostrar tenia el llit de matrimoni enfonsat, i que no podiem trobar la segona habitació perquè aquell passadis no tenia llum. Sort que portavem llumins que haviem guanyat al tir de fira! Si aneu a Belem do Para, no deixeu de passar-hi una nit. Es net i l’esmorzar es bo. HOTEL CENTRAL.
Belem es una ciutat en transformació, que a diferencia de altres ciutats de Brasil, conserva el seu passat.

Es el port de l’Amazones, i han arreglat alguns dels magatzems del port per a centre d’oci. No deixa de ser un Maremagnum, però una mica més romantic.

El veritable espectacle però es el mercat. Pocions d’amor i d’energia, llengues de peix com a llimes de duricies dels peus, peixos enormes (1 metre de llarg algun d’ells, 200 kilos de peix en altres casos) de riu i de mar, fruites i polpa de fruita, carns salades en parades de fusta... hamaques per a la travessa de riu,... Belem es la ciutat que considerem més bonica de les que hem vist, tot i estar bruta i decadent. Es una barreja sempre curiosa.

Ja tenim els passatges per al "Cisne Branco", al camarot número 3. Dues lliteres. Penjarem les hamaques a fora i pujarem 5 dies el riu Amazones fins a Manaos.

Sortim el dia 7 a la tarda, quan el sol es pon al moll. Portem llibres i papers per escriure... Moltes gràcies a tots pels mails que ens envieu... no els podem contestar tots, però els tenim presents i ens sentim recordats. De vegades ens anyorem, i mantenir la comunicació ens ajuda.

Un petó a tots i bon any 2005.

Marta i Eric
Fotografies:
http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/9027
Visiteu el diari de viatge a:
http://www.diariogratis.com/1364
http://www2.blogger.com/www.bolivioncerrado.com

Cami cap a l'interior des de l'exterior...

Hem deixat la costa... el mar ha canviat pels rius i el camí ple de camps, vaques i ramats... planes tant grans commai haviem vist i ciutats que creixen en mig del verd. En haviem quedat a Salvador de Bahia...

La nostra Salvador ve definida per la casa de Jorge Amado al la part mes alta de lapujada del Pelourinho, lloc de venta dels esclaus que vingueren del Golf de Ginea. Ara no hi ha esclaus a Bahia,només turisme sexual, turisme de platja i turisme de ball i cervesa amb caipirinha. Salvador de Bahia,que cau a trossos i viu del passat orgullosa i feliç. Salvador de venta ambulant i nens amb gana per les nits de festa.

Salvador de calor i olors fortes. Salvador de Facundo, l Argenti que distribuia un llibre censurat a Argentina que desvetllava tots els secrets de la Bonaerense (Policia corrupte de Buenos Aires), Salvador de Sergio,venedor ambulant que cadadia coincidia amb nosaltres i ens volia vendre els nans de goma que feia o en elseu defecte Marihuana o Cocaina.

Ahhhhh.... Salvador de Bahia. El nostre Salvador turistic acaba al Fort de San Marcello, davant la ciutat.

às vezes eu saio às ruas e penso en você.
entro nosgrandes magazines da cidade ecompro você.
sento nos botequins mais esbodegados e bebo você.
discuto os assuntos mais anarquicos defendendo você.
faço as locuras mais impossives por amor a você.
doi nos encontramos e eu començo a pensar en mim.

I de Salvador cap a Recife. Vam anar a Recife a retrobar a la Rosaly, amiga de la Marta a Porto... i encara que per veure'ns be vamtrigar tres dies,va aconseguir que participessim en una preparació del carnaval de recife, ens va portar a una Sambada nocturna on no la varemtrobar i ens va permetre coneixer Olinda, la ciutat antiga de Pernambuco que els anyorats Holandesos (Pensen que si ara fossin hereus d holandesos serien rics), Olinda antiga on els nens fan de guies sense coneixer historia. Comes que els nens de 11 anys fan de guia des dels 8 es una informació que no varem aconseguir treure del tot clara. Olinda... Al tercer dia varem caminar la ciutat de Recifei varem descobrir la força interior de la Rosaly. Va ser una passejada dedescobriment. No recordo gaire de la ciutat, però la recordo a ella.

I varem començar a fugir cap al sud. Nadal s'acosta.

Hem de creuar mig pais per arribar al nord del Matto Grosso abans del 22. Tornem a Salvadorper estarun dia a la reserva de Tortugues de Praia do Forte. Turistic fins a la medula, ens va costar una tarda i una nit trobar el perquè valia la pena venir. Al baixar la marea del matí,decenes de petits acuaris naturals entre el coral ens permeteren descobrir peixos abella, peixos blaus, peixos grocsque ballaven amb els crancs i les baboses marines. Era com l'acuari de casa els pares... però multiplicat a l infinit.

I Salvador. La pausa entre bussos va servir per afeitar-nos i tallar-nos els cabells. I ja les 24 hores cap a Brasilia, la ciutat que, com diu l'Alberto de Goiania, es una plaça gegant amb alguns edificis dins. La varem caminar una hora,pero amb el resultat de haver vist una escola i un edifici d oficines i un shopping, varem decidir fer un tour ràpid amb taxi. I Brasilia no ensva mostrar mes que edificis envoltats de verd. No ens agrada la seva arquitectura pero no ens desagrada la ciutat. I varem acabar a la catedral, on a la porta tenen els quatre evangelistes, Mateu Marc i Lluc per un cantó i Joan devant d'ells mirant-los. Es una imatge bonica que explica la diferencia dels seus evangelis.

I avans d'ahir arrivarem a Goiania, ciutat del Alberto i la Talita, que varem coneixer a Paratí i que ens han adoptat com a nous amics. Ens han buscat allotjament,ens han donat demenjar... ens ho han donat toti sobretot una nova amistat. D'on no ho esperes et vindrà el futur. La ciutat es nova,fundada el 1933, i es la primera que veiem que cuida els seus jardins.

Vam passejar per un anticparcd atraccions querecordava l'antic montjuich. I vam caure, per consell de la nostra guia de viatge, al Museu Ornitologic. Estava tancat,però després de trucar moltes vegades,un home adormit ens va obrir la porta i ens va deixar entrar.

Dins hi havia el tresor de 8000 animals, la majoria ocells, perfectament dissecats. Sales i sales, com d'escola vella, ens mostraven aquests essers en perfecta disposició... i després les golfes. Allò ja era un altre cosa.Pots de formol plens de serps, granotes i insectes envoltats dels ocells i mamifers que no cabien a les sales inferiors. Al fons del caos, fosc i caluros, la sala de les deformitats animals,de parets empapelades per retalls de diaris antics que mostraven amb fotografies explicites accidents,desastres, assessinats, mort i ferides i sang. I allà al mig,enformolitzat, el fetus d'un cap amb dos cossos.

Ara sortim ja cap a Goias. Alla dormirem avui.

Després, ja només nord, cap a Barra de Graças i finalment dimecres arribarem, si Deu vol, a Sao Felix do Araguaia, on es bisbe en Pere Casaldaliga, que ens ha confirmat que podem compartir el Nadal amb ells allà al Matto Grosso.

Per si no podem dessitjar-ho fins després... BON NADAL.

Eric

http://www2.blogger.com/www.bolivioncerrado.com- diari de viatge

Brasil és selva al principi.

Brasil és selva al principi. Es la primera impressio quan arribes en avio. Palmeres gegants i cocos que t´ofereixen la seva mediciona. Hi há milers de fruites i d´elles en fan sucos de maracuja, açaí, manga, laranja, abacaxi, papaya, acerola, goiba, lixis, limao, melancia, melao, cajú, guaraná i altres que no m´enrecordo.

La primera impresio de Brasil és l´olor de selva enmitg de la ciutat de Río. I tenderetes de mil coses inimaginables al voltant d´edificis altiiiisims. Rio es compren des del pao de açucar i el favela tour. La segona impresio de brasil és que les ciutats son construides sense humanitat com são paulo. No hi há centres historics ni llocs on estar-hi.

Pero al costat tens les meravelloses platges paradisiaques amb papallones gegants, iguanes i camaleons, tucans i tortugues marines, eriçons i estrelles de mar. Peixos que mengen de la ma enmitg de l´aigua del mar i fan pesigolles. Cascades d´aigua freda i fruits que semblen sacs de gemecs. Pinyes al natural penjades als arbres. Tempestes tropicals i inundacions de tendes de campanya.

I Salvador, és la ciutat de les persones, de la gent tocant musica al carrer, ballant nit i dia i festa cada dia de la setmana. Pero tambe és la pobresa extrema que encara no haviem vist. Nens que demanen un sopar, sols un sopar. No pas diners ni et venen qualsevol cosa inutil. Tenen fam. Nens de sis, set, vuit anys tenen gana. Com la Carla de sis anys demanant pel carrer.

I Salvador és gent que sobreviu venent qualsevol cosa i te´ls has de treure de sobre cada tres minuts ( no exagero). La insistencia ens posa nerviosos a vegades i cansa i son molt insistents. La pobresa, és la pobresa que ho fa tot.

Pero no tot Brasil es selva, tambe hi ha zones ben seques com el sertao i terra vermella, o zones de mata atlantica o zones de palmeres i terra blanca...

I continuem el nostre viatge, já portem mês de 60 hores de omnibusos a l´esquena. Brasil es gran.

Marta

FOTOGRAFIES (Un xic enraderides):

http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=7cea&.src=ph&store=&prodid=&.done=http%3a//es.pg.photos.yahoo.

Per seguir el viatge: http://www2.blogger.com/www.bolivioncerrado.com i el link a diari de viatge. Podeu afegir hi els comentaris que volgeu.

Or negre

Aqui estem, a on va comencar la historia de l'or que va permetre reconstruir Lisboa després del seu terretremol.

La darrera vegade que vam parlar, erem a Paratí, el primer port del camí de l'or. Avui som a un dels origens d'aquest camí ple de opressió, Ouro Preto. En el camí hem deixat un altre petit paradís de la natura, de nom Illa Grande. Abans però vam sobreviure a la inundació del camping. Vam salvar la nit amb la ajuda del Sebastiao, el vigilant nocturn, que a forca d'obrir camins en el terra, va allunyar l aigua d'on teniem el nostre llit plantat (i estava ben plantat!). Havia iniciat la pluja a les 8 del vespre i no va finalitzar fins a les 9 del matí...

Vam visitar la tribu indigena de Parati Mirim... però ens vam sentir molt turistes, tot i anar hi sols.

Illa grande respira del mateix paissatge que Paratí. Son mates frondoses d'un verd intens, d aquell que necessita d'una pluja diaria. Vam tenir sol un dia, i pluja tranquila un altre. El mar, tranquil dins la badia, ens va permetre navegar de nou i continuar observant peixos centurió, estrelles de mar i altres que la Marta, properament comentará... Era curios que en aquell ambient idilic, la gent fos més deixada amb les basures. A Paratí no ho varem notar, però comparat amb illa Grande podem dir ara que el net només es veu quan la bruticia i el plastic ocupa rierols i camins de sorra. La illa només te camins en el perimetre, deixant tot l interior verge i ferestec.

L'alberg era ja a la entrada d aquesta vegetació, pero com el portava un conjunt d homes, sense cap dona, tenia una deixadesa considerable. La vida aquí ens ha permes compendre per fi tot el Principi d Arquimedes, tan sols observant hores i hores els vaixells. També hem viatjat amb el nostre primer LEITO, autobusos amb llits a dintre ( d'unes 20 places on hi ha normalment 55). Va ser de Rio fins a Belo Horizonte, que es una de les capitals d estat construides de vell nou a finals de segle XIX. La ciutat, tant nova, no te res d'interesant... però arribar-hi a les 06:00 ens va permetre veure com obrien el mercat. Aixo i una llibreria de vell on vaig trobar un llibre de C.W. Bowra amb una molt bona introducció a la literatura grega va fer bona la passejada matinal. I d allà a Ouro Preto... la ciutat de les mines d'or, la ciutat de carrers empedrats, la ciutat on els estudiants de la universitat viuen en 450 Republiques independents... on hi ha 27 esglesies del millor barroc. La boira ens ha acompanyat els primers dos dies, pero avui el sol em fa veure que no ser si era mes misteriosa i bonica dins la boira o destapada al sol. Aqui hi ha histories d'esclaus, apallicaments, art, mines, avaricia, revolucions, guerres,... a mig de valls verdes, però de mata baixa.

Continuem coneixent gent molt interesant. Aquí hem compartit nits i passejades amb estudiants (Flavio i Camila) que estant avui, ara mateix, fent els examens d'ingrés a la Universitat de Federal de Minas Gerais per cursar historia i restauracio. I també amb la Geraldine, de Puebla, Mèxic, que porta sis mesos per aquí.

Veiem, perquè el comentari es repeteix, que el Brasil te un problema molt fort amb la educació. En resum rápid, l'estat no financia la educació publica primeria, però si la universitat publica. Que succeeix: els que fan la educació primaria privada son els preparats i que poden accedir a la educació universitaria publica (gratuita). Els que han anat a escola publica no poden entrar a la universitat publica. Es un sistema diabolic, no us sembla...

Be, sempre sembla que em deixo quelcom, pero suposo que amb unes referencies grafiques ja hi haura prou...

Web d'Ouro Preto: http://www.ouropreto.com.br/cartoes.asp
Illa Grande: www.ilhagrande.com

Petons a tots,

Eric

IDEA: Aqui venen gelat a quilo... es una idea exportable a Barcelona?

Estem al Paradis

Dissabte passat es disputava el Barça-Madrid i com no, vem arribar a la ciutat i trucarem al Casal Català per veure´l amb ells. Amb pa i tomaquet, fuet i pernil. I vem guanyar!!!! Ara em comença a agradar el futbol que em recorda a casa nostra. Vem conèixer en Marius Vendrell, president de l´entitat . Tot un senyor catalano-brasiler. I vem quedar amb ell pre fer-li una entrevista amb grabadora i tot. Va ser d´allò més interessant.

A Sao Paulo també ens retrobarem amb amigues brasileres com la Tatiana o la Rosa. La Rosa és amiga meva , coneguda a Portugal. Ella no és de Sao Paulo sinò del nord de Brasil, de Recife. Estava, allà , però visitant una amiga seva ja que tornava d´una estada de sis mesos a Bolivia. És tan acollidora aquesta noia! Ens espera a Recife per preparar el carnaval i potser torna cap a Bolivia i ens veiem allí. Un bon suco ens va acompanyar la vetllada.

El diumenge vem quedar amb Tatiana, amiga de l´Eric. Aquesta noia és un pou de coneixements. Gràcies a ella aprenguerem moltíssim de Brasil. Sobre història, sobre societat, sobre economia i sobretot sobre arquitectura. És clar, ella és arquitecte.

I com els brasilers són tan oberts varem ser convidats a la festa d´aniversari del cunyat de la Tatiana. Allà , a una casa brasilera ens vem sentir com a una casa catalana. Forem molt ben rebuts i vem xerrar mes de tres hores amb tota la familia. Al dia seguent , dilluns, la Tatiana ens convida a pujar al numero 27e del pis on treballa i ens convidà a passar la nit amb els seus pares i familiars. Sopar mexicà amb brasilers.

Realment vem marxar molt emocionats de la gran metropoli i ja sabem que tenim uns amics que sempre ens rebràn.

Des dimecres a la tarda que "moramos"en un camping a Paraty. Poble de costa turístic però d´allò més bonic. I és que realment necessitavem poder caminar per les rues sense haver de vigilar amb els cotxes, o haver de necessitar busos o metro o haver de vigilar
constantment la bossa! ( continuem vigilant, eh?).

Ahir per set euros varem fer una ruta per les illes de Paraty ( que en son mes de 65) amb vaixell. Erem tres persones i dos tripulants. Fantàstic ¡ Sis hores tocant-nos el sol ,l´aigua i menjant fruita. Les platges aquí si que son paradisiaques, amb palmeres i arbres selvatics enmitg de la platja. Cocooo geladooo, al rico coooco! A 25 de novembre banyant-nos en aigua calenta. Ja estem murenuus. Avui hem anat a cavall i ens hem banyat a la selva, a les cascades fredes de Pedra Branca.

Em fa mal el cul però el bany d´aigua ha valgut la pena i la passejada per la mata atlantica també. I demà, demà continuem a Paraty perque ens agrada molt. Anirem sozinhos(sols) cap a una reserva d´indis guaranis que hi ha aquí aprop. I diumenge decidirem cap a on anem. Els dies s´escurçen i tenim sols un mes per arribar al Matto grosso , a l´Araguaia on passarem el nadal amb el Pere Casaldáliga.

FOTOS:

De Sao Paulo: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/c445

De Paratí: http://es.pg.photos.yahoo.com/ph/ericarco/album?.dir=/c51d

Un petó

Marta

Per seguir el viatge: http://www2.blogger.com/www.bolivioncerrado.com i clicar a DIARI DE VIATGE

De dissabte passat

Demà deixem Rio amb la intenció de tornar-hi. Deixe'm Rio amb la sensació d'haver conegut una ciutat que potser reflecteix una imatge del mon en les aigues blaves que son envoltades de turons (morros en diuen aquí) i muntanyes denses d'un verd tropical i dens.

Deixem una ciutat on, quan acaba el carrer del ric comença una favela a la porta del costat. Així es Rio, la ciutat on Rics i pobres i fins i tot els miserables comparteixen barri. No hi ha doncs barris de rics. No hi ha doncs barris de pobres. Hi ha la barrera dels diners, però no la barrera de l'espai. I això crea un fet curiós... les millors vistes del mar la tenen els mes rics i els pobres. No els mes pobres, que aquests viuen al carrer. No se si a Bahia aquesta barreja de clases es produeix. Però no ho havia vist enlloc més.

El cert es que després de cinc dies de pluja, amb els museus públics en vaga, sense trobar més mercats que els supermercats, la nostra mes gran aventura era descobrir on ens deixaria l'autobus que haviem agafat, doncs no existeix cap planol que deixi clar on van.

Has de llegir els retols que tenen al devant i recordar el que has vist al planol que no treus per por que vegin que ets un turista... es clar que es veu una hora lluny que ets un turista... Be. I haviem pujat al Pao d'Açucar per veures pondres el sol i encendres les llums del pessebre que esdevenia la ciutat. Erem turistes.

Avui hem estat també turistes d'un altre mena. Hem visitat dues faveles amb un Tour organitzat per veure faveles.Ha estat molt interesant i alhora ens hem sentit culpables de participar en una mena de Zoo on anem a veure els pobres pobres. Ho hem parlat molt entre nosaltres i no ho tenim clar. Però ens han explicat coses interesants de les vides dins de les faveles i ara crec que hi podriem anar-hi sol. Potser era molt mes perillos creuar segons quin barri de Barcelona que no el que hem vist avui. I potser hi ha faveles molt pitxors... només dir que tenien una parada de quadres esperant-nos al bell mig de la favela. Turisme de "vea como viven los pobres y además les hace un bien, porque una parte del precio va para las escuelas y las guarderias...".

Dir que després hem anat a la millor cafeteria de Rio, d'art decó portugués, Segle XIX o principis del XX no ens fa un gran favor, peró la Pastisseria Colombo es un lloc que també s'ha de veure.

Demà anem a Sao Paulo, on ens esperen dues amigues (La Tati i la Rosaly) i després veurem cap a on tirem. Però tornarem a Rio... encara ens falta pujar al Crist, veure el jardi botanic i sobretot, banyarnos a Copacabana.

El menjar es molt bo, anem als llocs on fan menjar per treballadors als migdies, que fa que un dinar surti (Primer, segon i postre) a 3 Euros com a molt car. Sucs de mil fruites ens donen les forces per caminar.

FOTOS:
A podeu trobar 4 fotos... Una de la marta devant de l'avio que ens portà a Rio des de Paris, l'altre de la vista des de la habitació. Es veu el centre de Rio, però no el mar ni els Morros. La noia es la Cathy, productora de TV i realitzant un reportatge de TV de realització publica... finalment, el travia que pasa per sota de la habitació i que es un tresor, una aventura... Viviem al barri bohemi de santa Teresa, on les cases es cauen a trosos...

Anem rebent molt mails i comentaris al diari de viatge... un petó a tots i sobretot als que no podem contestar en persona...

Plou a rio i els mails tenen problemes

Sembla mentida com és de dificil de crear canals de comunicació. Aquests primers vespres estan servint per crear les llistes de correu que ens permetin comunicar facilment amb el mon que hem deixat enrera.

Plou i plou i plou avui a Rio, la cultura en ple esta en vaga i els museus i les biblioteques tenen piquets per impedir entrar-hi.

Un petó a tots i a veure si ara arriba...

Eric i Marta

Hola a tots i totes...

Es posible que aquest missatge, o molt semblant ja l'heu rebut de la marta, però es que els darrers moments son així.. tot de presa i corrent!

Tot i això, aquest missatge es per dir-vos que podeu mirar la nostre plana dedicada al viatge i per donar-vos també l'adressa del nostre diari de viatge on cada setmana o cada dues setmanes us anirem deixant un recull de les nostres experiencies...

web: www.bolivioncerrado.com

diari de viatge: http://bolivioncerrado.blogspot.com/

Demà, a les 20:30, comença, a la terminal A d'un aeroport, una aventura d'un any i mig, i volem que participeu amb nosaltres...

Un petó a tots,

Eric i marta.